La paella mecànica

Ho ha denunciat la Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública. Estem vivint moments molt crítics per al futur de la Sanitat pública a l’Estat espanyol.

El govern del Partit Popular a nivell central, i en molts governs autonòmics, han llançat una operació silenciosa de destrucció del sistema públic de Sanitat per tal d’anar conquerint poc a poc parcel.les de privatització.

Aquesta estratègia privatitzadora està adoptant multitud de concrecions pràctiques que en molts casos poden passar desapercebudes, però aquesta Federació aposta per evidenciar-les perquè siguen de coneixement públic i denunciades.

La Federació ha donat a conèixer en un document intern només les més significatives, però denuncien que cal ser conscients que els privatitzadors estan fent servir tot tipus d’argúcies i maquillatges per avançar en els seus objectius. Per això aposta per estar atents a totes les iniciatives i fer palesos els seus objectius encoberts.

Les estratègies de privatització sanitària que la Federació ha denunciat en el seu document, són les següents: 

1) La fusió d’empreses tecnològiques, laboratoris farmacèutics, multinacionals de serveis sanitaris, consultores, bancs i fons de capital risc que estan adquirint centres, serveis i parcel.les senceres del sistema sanitari amb el suport i complicitat dels responsables polítics.

2) Formules utilitzades en hospitals: concessions, consorcis, etc, que deixen en mans d’empreses privades la construcció, els serveis denominats com “no sanitaris” i de vegades tot l’hospital, o permeten la presència de capital privat en els centres, encarint els costos, disminuint significativament el personal i canviant la lògica de l’atenció sanitària per la lògica del mercat i la rendibilitat económica.

3) Formules utilitzades en la Atenció Primària com són miniempreses formades per alguns professionals sanitaris als què se’ls concedeix l’atenció sanitària d’una zona bàsica de salut (hi ha a Catalunya i volen desenvolupar-les a Madrid), inclusió de l’Atenció Primària en les concessions administratives d’àrees sanitàries (al País Valencià: Alzira, Dénia, Torrevella, etc…).

4) Plans de xoc de llistes d’espera, derivant sistemàticament malalts amb patologies rendibles als centres privats. Ací solen jugar un paper substancial els centres de trucades (“call center”) en mans d’empreses privades que s’encarreguen de manipular i / o esbiaixar la informació a favor dels centres privats.

5) “Externalitzacions” de prestacions: proves diagnòstiques i tractaments, derivant cap a centres privats (en molts casos des dels mateixos centres públics) als malalts per a determinades actuacions sanitàries.

6) La utilització de l’anomenada gestió clínica (basada en la coordinació dels diferents recursos que intervenen en els processos assistencials, amb implicació dels professionals i utilització d’instruments que garanteixen la racionalitat científicament comprovada de les decisions), per fragmentar els centres i nivells en empreses amb personalitat jurídica, pressupost propi, capacitat de comprar i vendre els seus serveis i lucrar-se d’això en un marc de competència canviant l’Estatut del personal pel laboral de la lliure empresa.
Aquesta perversió de la gestió suposarà també una oportunitat per seleccionar les parcel.les més atractives del sistema i per influenciar les estratègies de les mateixes (com, per exemple, generalitzar els cribratges poblacionals que necessiten importants i costosos recursos tecnològics en detriment de les estratègies comunitàries basades en la promoció, la prevenció i l’Atenció Primària).
Algunes d’aquestes estratègies ja estan sent promogudes des d’algunes associacions professionals (presumptament científiques).

7) El desenvolupament accelerat de la informatització del sistema (plataformes informàtiques, història clínica electrònica, etc..), què està sent assignada a empreses multinacionals relacionades amb les assegurances, laboratoris, indústria de tecnologies sanitàries, bancs, fons d’inversió i consultores, etc…, que a més d’enormes beneficis econòmics tindran accés a la informació de salut de tots els ciutadans per organitzar impunement les seues estratègies per apoderar-se del conjunt del sistema sanitari públic (l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi els ha reduït la seua capacitat de guanys i han vist en la sanitat finançada amb diners públics una enorme oportunitat de negoci).

8) La cessió al sector privat dels serveis estratègics del Sistema com la planificació, informació, acreditació de serveis, adquisició i avaluació dels recursos tecnològics, investigación i la docència, és a dir, tota la intel.ligència del sistema.
Aquesta política a més d’incrementar de manera dramàtica la despesa sanitària i proporcionar una enorme oportunitat de negoci al sector privat, està posant en mans privades la informació més sensible del sistema i dels ciutadans. Això explica l’afany del lobby d’empresaris, gestors i farmaindustria per afirmar que mentre es mantinga el finançament públic, es garanteix el caràcter públic del sistema.

Tots aquests mecanismes funcionen de manera complementària i només tenen com a finalitat: fragmentar, deteriorar i desmantellar la sanitat pública i afavorir el creixement de negoci del sector privat, encara que sigui amb elevats sobrecostos.

I després permetre un canvi del model sanitari en què les persones amb més recursos reben l’assistència sanitària del sector privat segons la seua capacitat de pagament directe o les cobertures de la seua assegurança privada, els treballadors continuen amb l’assistència sanitària a càrrec d’una seguretat social, retallada i deteriorada, i la resta de la població quede en mans de la beneficència.

Si ho aconseguiren, es tractaria d’un retrocés de 40 anys en el nostre sistema sanitari que produiria un notable empitjorament en el nivell de salut de la població.

La Federació d’Associacions per la defensa de la Sanitat Pública fa una crida a la població per tal d’evitar-ho.

Patraix, València (L’Horta), a 22 de febrer de 2014.

A principis del passat mes d’agost, quan es van publicar unes fotografies seues en una cacera amb Vicente Huerta (un empresari a qui li va adjudicar un contracte per a l’extinció d’incendis forestals per valor de 22.657.852 d’euros), Castellano ho va atribuir a “una coincidència”.
A finals de setembre, després de la publicació de noves informacions sobre la presència de tots dos a diverses caceres, algunes de les quals hauria pagat el mateix empresari, Serafín es va limitar a dir que amb la seua vida privada ell feia el que creia convenient.

Això per no parlar dels contractes atorgats a dit i de forma reiterada per al seu amic i constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui també li agrada anar de caça i juga a pilota valenciana. En total, les empreses del constructor es van dur més de 200 encàrrecs menors (si superaven els 50.000 euros, els fraccionaven per donar-los a dit) entre els anys 2000 i 2008, per un total de 7 milions d’euros. Al voltant de 1,7 milions se’ls va adjudicar Serafín quan era Conseller de Sanitat.

Francesc Viadel, excel.lent periodista valencià, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i autor de llibres com “No mos fareu catalans, història inacabada del blaverisme” i “Valencianisme, l’aportació positiva”, el va clavar en una mena de retrat crític que li va fer en “La Veu del País Valencià”, què m’agradaria que llegireu: 

“Serafín Castellano: màtria, vesc i ‘parany’.

El matriotisme del secretari general del PP valencià, Serafín Castellano, té més bombetes de colors i parades de cacaus i tramussos que tota la fira de Xàtiva. Vull dir que el seu matriotisme és d’una opulència, diríem, oriental, excessiu, sovint també esguitat com una haca cega a la que han fustigat sense miraments camí del camp de carabasses. La màtria sembla que ho és tot per a ell: nodridora, consentidora, protectora… Fet i fotut, Castellano és un matriota ortodox: defensor d’un patriotisme amb dos collons, de mà dura, d’aquells que sap com mantenir la màtria a ratlla; aficionat i jugador de pilota; expert caçador de tords al vesc; defensor irritat del valencià xim-pam-pum-i-olè -això és sense addicions filològiques-; i, sobretot, anticatalanista entusiasta, dels que van per la vida amortallats amb la Senyera i amb una cullera de fusta a la butxaca dels pantalons per si es presenta una paella.
Com tots els matriotes, també, Castellano és capaç de mossegar amb la ferocitat d’una cabra afamada si és que de cas algú li intenta separar el caparrot de la mamella. I no podria ser de cap altra manera per tal com el de Benissanó -com bona part dels seus confrares- fins ara ha viscut i s’ha engreixat a força de xuclar amb avariciosa fruïció, d’anys i panys d’estar manant fos quin fos l’encarregat de la seua empresa.

Darrerament, però, se’l veu -com a tots els seus companys- molt preocupat perquè a la dessucada màtria els pits comencen a penjar-li fins els genolls.
Dels seus mugrons tallats a penes raja un filet de llet agra. Certament, s’ha acabat el temps de gastar a mans plenes, el del faraonisme criminal i obscè, el de les contractacions arregladetes per als amics. Castellano mateix, fent ús dels seus càrrecs públics, va encarregar obres per centenars de milions d’euros al seu amic el constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui a més compartia finca i parany per al tord a Llíria. Tot tan legal com escandalós.

El cas és que la gent, és a dir, els aturats sense esperança, els desnonats pels bancs, els treballadors qualificats infrapagats, els estudiants sense futur, han començat a prendre consciència de que són tan víctimes dels espectres que maneguen els mercats financers internacionals com de la gestió desastrosa dels matriotes locals que com d’habitud intenten amagar la seua responsabilitat darrere de la cortina de fum d’un espanyolisme agressiu transvestit de valencianisme, xenòfob, assilvestrat, furibundament matriòtic.

Castellano és un expert en encendre foguerades, en aixecar enormes columnes de fum de botxa, i per això cobra. L’altre dia, sense anar més lluny, va botar foc als catalans mentre el país s’estacava una miqueta més en el bassal de la merda de la corrupció i els jutges continuaven burxant en les entranyes del seu partit per saber dels detalls del saqueig comès durant anys de la caixa pública.

El de Benissanó, deia, va acusar la pèrfida Catalunya de maltractar la màtria, de faltar-li el respecte als valencians i tot a compte del simposi “Espanya contra Catalunya” organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en què també participava el catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, el suecà Antoni Furió. Per a l’ocasió, Castellano va tractar Furió de foraster, va fer una defensa abrandada de les senyes d’identitat dels valencians, ben bé com si l’IEC haguera muntat un pixarrada popular contra la senyera coronada, va atacar l’independentisme i, alhora, va posar en relleu la sacrosanta lleialtat dels valencians a l’Espanya inequívoca, la d’ells, la del No-Do.

Tot plegat, el dirigent del PP va fer com aquells altres blavers ancestrals: acusar la URSS i el comunisme internacional de les desgràcies de la pobra gent del país i convertir en estrangers els dissidents perquè desposseint-los de la seua condició de ciutadans de dret es simplificaven els tràmits de la seua eliminació. El PP hauria volgut també, més enllà d’obsequiar-nos amb el seu bombardeig retòric, prohibir el simposi, però, és clar, de moment segons quines coses encara no les poden fer. Res de nou. Fins i tot, a més de la remor de frares inquisidors vam tornar a sentir l’eixordador i vergonyós silenci dels polítics de casa nostra, de la comunitat acadèmica, de la migrada societat civil…

El cas és que vaig assistir a la conferència del doctor Furió. En un saló ple de gom a gom d’historiadors de diferents generacions, el professor va parlar de fiscalitat, de com el Decret de Nova Planta va suposar l’aixafament econòmic dels valencians. El nou estat borbònic imposà uns nous impostos –cal dir que recaptats amb l’ajut d’un exèrcit comandat per castellans- alhora que continuava exigint el pagament dels vells. Els mateixos partidaris valencians de Felip V li van pregar que rectificara la seua política perquè de no ser així acabaria per exterminar el país i el monarca, en resposta, els va enviar de cap a la garjola. Espanya contra el País Valencià, sí, sens dubte, ferotgement.

Furió, un dels nostres investigadors més sòlids, va desplegar els seus arguments en un to serè i didàctic, sense fer ni un sol escarafall ideològic, res a veure, doncs, amb l’oratòria joseantoniana amb què de tant en tant s’escaroten matriotes i patriotes en defensa de vés a saber quines obscures essències col.lectives.

Els gestos i les paraules del PP ens menen a una decebedora i inquietant conclusió. La dreta espanyola, la valenciana, continua sent ara, com fa quasi quaranta anys, un llast per a l’evolució de la societat cap a una veritable democràcia, sense les tuteles del poders fàctics. Del discurs, n’han fet un colossal parany -com el de Castellano en Llíria- en què enxampar al vol els incautes, els que no llegeixen diaris, els que en la televisió només veuen l’oratge i el futbol, els que consideren secretament que els demòcrates en realitat són una colla de radicals eixelebrats. Atrapats en el vesc untós de la seua ideologia són del tot incapaços d’avançar.

Crec sincerament, sense cap ironia, que a Castellano li hauria fet un gran bé anar a Barcelona a escoltar Antoni Furió en compte d’insultar-lo, d’estrangeritzar-lo mesquinament, perillosament.”

Exce.lent Francesc, no el podries haver “clavat” millor!

Patraix, València (L’Horta), a 21 de febrer de 2014.

Només en la Màfia hi ha organitzacions comparables al Partit Popular en quant a número de corruptes, sospitosos, delinqüents i presumptes delinqüents per metre quadrat.

Ara, fins i tot Ecclestone serà jutjat a Alemanya per suborn. Blasco, Felip, Calatrava, Serafín Castellano, Camps, Olivas, Zaplana, Costa, “El Bigotes”, Betoret, Víctor Campos, Pedro García, Vicente Sanz, Correa, Crespo, Naseiro, Palop, Enrique Ortiz, Alperi, Castedo, Carlos Fabra, Francisco Martínez, Milagrosa Martínez, Fenoll, Luis Fernando Cartagena, Barberá, Társilo Piles, Bernabé Cano, Alfonso Bataller, David Serra, Rambla, Yolanda García, Angélica Such, Hernández Mateo, Cotino, López Abad, Amorós, Modesto Crespo, Enrique Crespo, Esteban Cuesta, José Juan Morenilla, Ignacio Bernácer, Mónica Lorente, Ripoll, Vicent Aparici, José Manuel Medina, Manuel Vilanova, José María Tabares, José Luis Olivas, Alicia de Miguel, Lorenzo Agustí, Manuel Álvaro, Dora Ibars, Carmen Quintero, Manuel Cervera, Ángel Sanchis…
Només organitzacions lligades al crim, i jo diria que justet, poden presentar una nòmina semblant d’amics i coneguts perseguits per la justícia.

“La calle es mía”. Aquesta frase va ser encunyada pel “demócrata de tota la vida” Manuel Fraga Iribarne el 1976, quan era Ministre de la Governació. I ho va fer poc després que la Policia Armada ocupara completament la ciutat de Vitòria i assassinara a 5 treballadors en els seus carrers arran d’una vaga general convocada pels sindicats.

I ara Rita Iribarne, perdó Rita Barberà, l’actual alcaldessa de la ciutat de València, sembla voler emular el fundador del seu partit amb una ordenança municipal, que es portarà a la Junta de Govern Local el proper divendres, amb la que pretén limitar el dret a l’ocupació dels espais públics, ni més ni menys que el de la Plaça de la Mare de Déu i el de la Plaça de l’Ajuntament.

La proposta de l’alcaldessa i del seu grup a l’ajuntament no puc qualificar-la de cap altra manera més què d’indignant i pròpia d’un regim dictatorial, tal i com així ho ha reconegut el portaveu del grup municipal Compromís a l’Ajuntament de València, Joan Ribó, qui ha acusat l’alcaldessa de la ciutat de “vulnerar i voler limitar els drets fonamentals de reunió, de llibertat d’expressió i de manifestació dels valencians i les valencianes” amb la nova ordenança municipal que, amb tota probabilitat, será aprovada amb el corró de la majoria que té el PP a l’ajuntament de València.

Amb aquesta ordenança municipal no s’autoritzarà cap sol.licitud d’ocupació del domini públic municipal en els espais centrals de la Plaça de l’Ajuntament i de la Plaça de la Mare de Déu, quedant els mateixos reservats per als actes que puga organitzar l’Ajuntament, així com per aquells en què participe o col.labore aquest.

Tota una expressió de democràcia i de respecte a les llibertats, sí senyor!
Perquè la involució democràtica que suposa aquesta nova ordenança municipal, és realment tremenda. Només cal pensar que la tradicional manifestació que cada dia 3 de cada mes realitzen les víctimes de l’accident de metro de València quedaran prohibides, o que les desenes de manifestacions que tenen els seus punt d’inici o finalització en els espais públics que  Rita Barberà vol reservar exclusivament per al que a ella li plaga, quedaran també prohibides.

De ser aprovada, Joan Ribó ha animat la ciutadania a exigir els seus “drets fonamentals” i a practicar la “desobediència civil“.
El propi portaveu adjunt del PSPV, Salvador Broseta, ha dit sobre aquesta assumpte que “qualsevol limitació d’aquest tipus topa amb el dret de reunió i manifestació que està recollit en l’article 21 de la Constitució Espanyola“. Però crec que al PP el que diu o puga dir la Constitució espanyola se la sopla (de fet incompleixen sistemàticament més de la meitat del seu articulat), excepte si és per a limitar el democràtic dret a decidir, per exemple el del poble de Catalunya. Per a això sí que s’omplen la boca parlant de la seua constitució.

L’espiral de repressió, de limitació de les llibertats, del dret a la informació i ara ja simplement de concentració ciutadana, engegada per part del PP en tots els àmbits de la societat, sembla no tindre fi.
Potser és un presagi del desastre electoral que totes les enquestes d’opinió, fins i tot les realitzades pel mateix partit, pronostiquen per al PP valencià, i que poden escomençar a fer-se paleses en les properes eleccions europees.

Estem davant de manifestacions que denoten les raneres del PP?
Tant de bo siga així! L’aire es fa ja irrespirable per València!

Patraix, València (L’Horta), a 18 de febrer de 2014.

L’esquizofrènia catalanòfoba dels dirigents del PP valencià no sembla tindre fi.

Una altra mostra més d’aquesta esquizofrènia col.lectiva que afecta a una bona part del PP valencià són les declaracions que el president Fabra, caracteritzat des de que va arribar a la Generalitat d’un greu trastorn de personalitat bipolar (recordem el tema de la reivindicació del finançament ací sí, però a Madrid no; la tolerància zero amb la corrupció al principi del seu mandat sí, però ara no; el dret dels valencians a veure TV3 i l’afirmació de l’unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló era sí, però ara no, etc…), va realitzar fa uns dies durant la clausura d’una trobada amb alcaldes i portaveus del PP de la província de València.

Les seues paraules s’enquadraven dins de l’espiral de declaracions realitzades per alguns membres del Consell des de què l’AVL va anunciar fa uns dies la publicació del Diccionari normatiu valencià, en el qual es reconeixia que el valencià i el català és la mateixa llengua, cosa d’altra banda reconegut per la romanística internacional i per les cinc universitats publiques valencianes.
Fabra va tornar a recórrer als gastats i buits tòpics que estem sentint tots aquests dies en boca dels dirigents de la caverna popular, en què afirmava coses com que “nadie nos tiene que decir si somos más valencianos o menos, qué es lo que hablamos o dejamos de hablar (…) Somos valencianos, defendemos nuestras señas de identidad y aquí hablamos valenciano que es lo que dice el Estatut y lo que sienten todos los valencianos de la Comunitat Valenciana” , això sí, tot dit en un perfecte castellà, no siga que algú, en escoltar al president parlant valencià, pensara que és un catalanista.

Però Fabra també va parlar de la senyera.
I ho va fer per posar en dubte que els partits de l’oposició se senten valencians, ja que segons ell els ciutadans mereixien saber “qué piensan y qué bandera llevan, si la senyera o la quatribarrada”.

És a dir, que per a tot un president de la Generalitat Valenciana i un exalcalde de la ciutat de Castelló, territori en què la senyera quatribarrada és l’habitual en la majoria dels pobles de les seues comarques, no només la “quatribarrada” s’identifica amb un sentiment antivalencià, sinó que fins i tot li nega la seua condició de Senyera, en contraposar els termes de “Senyera” (se suposa que es refereix a la coronada i amb el blau) i el de “quatribarrada”.

Poques vegades l’honorable moniato havia arribat a cotes paregudes de desvergonyiment, d’ignorància i de cinisme.

Perquè ell sap perfectament que les quatre barres sobre camp d’or figuren en els escuts de desenes de poblacions valencianes, entre elles moltes de Castelló.

I malgrat tot, el president dubta ara de la seua valenciania per aquest motiu. Potser Fabra deu pensar ara que amb una bona aplicació d’un esprai blau al lloc adequat, seran novament dignes de tornar a ser considerats bons valencians.

A l’edat mitjana, la societat valenciana estava dividida en tres braços o estaments, representats a les Corts: l’Eclesiàstic, el Nobiliari i el Reial.
Cada un d’ells tenia un patró, com ho manifesta el retaule de la capella del Palau de la Generalitat, que Joan de Sarinyena va pintar el 1602 i que el President no mostra mai, ni apareix mai en cap fotografia, degut a la “quatribarrada” que porta l’Àngel Custodi.

Josep Miquel Bausset va esmentar en un article seu al periódic digital La Veu del País Valencià com en el número 12 de la revista Sicània, de 1959, apareixia un escrit de mossèn Vicent Sorribes, on descrivia la festa del Sant Àngel, el diumenge de l’octava dels Sants Apòstols Pere i Pau.
Segons mossèn Sorribes, aquesta festa se celebrava a València ja abans del segle XV.

Mossèn Sorribes escrivia: “Vull contar-vos com celebràvem  la Festa del Sant Àngel Custodi. Quan arribava el dissabte dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra Ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d’or. En fer-se boqueta-nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València piquelorejaven l’anunci de la Festa”.
I també descrivia així l’ambient festiu que hi havia a la ciutat: “El ramat d’estrelles il·luminava els carrers; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i als balcons de les cases”.

La figura de l’Àngel Custodi té a València un valor emblemàtic, des de què els Jurats proclamaren la seua festa el 1446 com a protector de la ciutat i Regne.
Probablement, gràcies a la iniciativa de Francesc Eiximenis, els Jurats valencians acordaren posar la Ciutat de València sota la protecció de l’Àngel Custodi, considerat des d’aleshores com un dels patrons de la Ciutat i del Regne.

L’Àngel Custodi de l’antic Regne de València, retratat pel pintor Sarinyena en el Palau de la Generalitat, ha passat a ser ara, després de més de quatre segles, un renegat al país del qual és el seu protector, segons Alberto Fabra.
Potser una simple franja de color blau al costat del pal de la quatribarrada que porta l’àngel pot revertir la situació, i així Fabra podrà dormir tranquil en veure que ja no té un renegat catalanista en la capella del Palau de la Generalitat.

Patraix, València, a 17 de febrer de 2014.

Aquesta vegada han estat 12 els morts i 3 desapareguts.
Joves subsaharians que han mort per haver comés el pecat de cercar una vida millor a la vida de misèria a la que els colonitzadors del nord els hem sotmès durant segles.

Ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix habitualment uns discrets titulars a la premsa diària o uns pocs minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles, excepte quan la massacre és tan gran que els resulta impossible d’amagar, per més que els agradaria, com ha sigut el cas ara.

Ceuta, Melilla, Lampedusa, Canarias… bastions d’una Europa tancada supèrbia i hipòcrita.
Perquè la lluïta de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

“Eppur si muove” (i no obstant això, es mou). Aquesta és la suposada frase que, segons la tradició, Galileu Galilei hauria pronunciat després d’abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. 

La consellera d’Educació valenciana, María José Català, va enviar ahir una carta al president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Navarro, en què l’instava a “considerar les recomanacions emeses” pel Consell Jurídic Consultiu (CJC) sobre la definició del mot “valencià” utilitzada en el Diccionari Normatiu valencià.

Dues situacions separades en el temps quasi quatre segles, però amb un rerefons molt semblant: la submissió d’una realitat científica a la “llei” imperant en cada temps. És a dir, la imposició d’una doctrina o d’una ideologia emparada per una llei per sobre de la ciència i de la raó.

Llei vs. ciència, es a dir, fanatisme religiós o catalanòfob vs. racionalitat. 

La lectura atenta del dictamen del Consell Jurídic Consultiu sobre la denominació de “valencià” (que no de la de ” català”, complementària a la de ” valencià”) que apareix en el nou Diccionari publicat per l’AVL, donat a conèixer en la seua totalitat ahir, permet extreure algunes conclusions interessants.

Aquest dictamen considera en les seues conclusions que la definició del Diccionari “no s’acomoda” al que disposa l’article 6.1 de l’Estatut, on s’assenyala que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià“. També s’acusa l’Acadèmia d'”extralimitar” i de “desnaturalitzar el caràcter de llengua ‘pròpia’ a estendre la utilització del valencià a altres territoris diferents de la nostra Comunitat“, on rep el nom de català, ja que la denominació estatutària de valencià i la creació de l’AVL suposen “reconèixer la substantivitat pròpia de l’idioma valencià“.

Però hi ha un punt cridaner en aquest dictamen, en què el CJC reitera que els seus arguments són només jurídics i assegura que l’examen de la qüestió “no pot estar condicionat per la postura filològica prèvia que tinga al respecte“.

Atès que la definició d’aquesta paraula es refereix a “uns territoris que no contempla l’Estatut d’Autonomia“, el CJC arriba a qualificar de “extravagant, des del punt de vista jurídic, la definició de valencià” que fa l’Acadèmia. Encara que, repetisc, insisteix una vegada i una altra que no entra en arguments filològics, sinó només jurídics, arribant a esmentar-hi fins i tot l’argument d’un lletrat de l’AVL en què recorda que el mateix Tribunal Constitucional va establir que la llengua pròpia valenciana segons el Estatut pot “nomenar-se acadèmicament com a llengua catalana“, per continuar afirmant que es tracta d'”una autonomia universitària que no té reconeguda l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”.

L’AVL “no és una institució científica de la Generalitat a la qual competisca debatre sobre la denominació, entitat i definició de la llengua dels valencians, sinó una institució pública de rellevància estatutària creada amb l’específica funció de defensar, protegir i mantenir la denominació i entitat de la llengua“, de manera que “no és possible que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb justificació en la seua competència per determinar la normativa lingüística del valencià, done una definició del valencià de marcat caràcter filològic (com la pròpia institució reconeix)“, acaba dient el dictamen del Consell Jurídic.

Així doncs, de la lectura d’aquest dictamen es poden traure, al meu parer, tres conclusions rellevants:

– Que el dictamen del Consell Jurídic tan sols es limita a dir que l’aplicació de la denominació de “valencià” a la parla pròpia de la resta de territoris catalanoparlants és una “extravagància”, ja que els seus estatuts defineixen per la mateixa el nom de català.
En aquesta afirmació el CJC no està negant en cap moment la unitat de la llengua, sinó què simplement diu que el valencià és la manera que els valencians i l’Estatut han anomenat a la seua parla, el que no pot ser estès a altres comunitats de parla catalana. 

– Que el dictamen és estrictament jurídic i no filològic.
De fet s’hi esmenta explícitament la sentència del Tribunal Constitucional en la qual s’estableix que la llengua pròpia valenciana segons l’Estatut pot “nomenar-se acadèmicament com a llengua catalana“. 

– Que el dictamen del CJC no es refereix en cap moment a la denominació de “català” que dóna el diccionari, on s’afirma que és una “llengua romànica que es parla… en la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.
És a dir, que el dictamen del Consell no sembla qüestionar la unitat de la llengua, sinó que simplement considera “extravagant” i estatutàriament incorrecta dir que la llengua que es parla a Catalunya o a l’Alguer, se li puga cridar també valencià (quan en seus respectius estatuts i legislacions, així com en la romanística internacional, rep exclusivament el nom de català).

Està molt clar que en tota aquesta absurda i acientífica polèmica, muntada interessadament des dels sectors polítics i socials més reaccionaris i anticatalanistes de la societat valenciana, té el seu punt clau de suport jurídic en la pròpia redacció de l’Estatut d’autonomia valencià, en la qual es reconeix com a llengua pròpia el valencià i no el català, cosa que no ocurreix en els estatuts i legislacions de la resta de territoris de parla catalana.

Així, a Andorra el català està reconeguda com l’única llengua oficial, segons la Constitució Andorrana de 1993.

A les Illes Balears, el seu estatut d’autonomia de 2006 diu textualment que “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial“. 

A Aragó, la Llei de Llengües aprovada el 2009 definia que els idiomes aragonès i català eren les seues “llengües pròpies originals i històriques“, fins que en la nova Llei de Llengües d’Aragó de 2013 aquestes varietats han passat a rebre oficialment la denominació de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), en un clar intent de trencar també l’unitat de la nostra llengua.

A la ciutat de l’Alguer, en la illa italiana de Cerdenya, des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna, en el article 2.4 de la qual es diu textualment que “La medesima valenza attribuita alla cultura ed alla lingua sarda è riconosciuta con riferimento al territorio interessato, alla cultura ed alla lingua catalana di Alghero, al tabarchino delle isole del Sulcis, al dialetto sassarese e a quello gallurese.”

De tot el vist podem deduir que la legislació aplicable en territori valencià va ser creada deliberadament amb dos “paranys” que anaven a servir per evitar el reconeixement legal de la unitat de la llengua:

El primer d’ells, com hem vist, rau en el fet que legalment l’únic territori catalanoparlant en què la seua legislació, en aquest cas l’estatut, no reconeix el català com a llengua pròpia és al País Valencià, el que equival a realitzar una diferenciació jurídica dels termes valencià-català.

I el segon d’ells prové del fet que l’AVL siga una institució estatutària i no acadèmicament independent, com seria d’altra banda el lògic i normal, i per tant ha de seguir “obediència cega” al que diu l’estatut, tal com ha deixat clar el dictamen del CJC.

I si l’estatut diguera algún dia que la llei de la gravitació universal de Newton no és d’aplicació en territori valencià, o que la Terra és plana i no esfèrica entre els rius Sénia i Segura, l’AVL ho hauria de reconèixer d’aquesta manera en el seu diccionari, per “mandat legal”.

Llei vs. ciència… Fa unes hores l’AVL ha respost al dictamen del Consell Jurídic, dient que considera que la definició de “valencià” al Diccionari “és plenament conforme amb l’ordenament jurídic’ i recorda un dictamen anterior que acceptava la unitat de la llengua”… el culebró continua!

Patraix, València (L’Horta), a 14 de febrer de 2014.

Aquest va ser un dels (molts) pecats originals en la redacció de l’Estatut valencià: no esmentar-hi que la llengua parlada al País Valencià es el català, com es va fer, per exemple, a l’Estatut de les Illes Balears.
Perquè d’aquesta manera s’establia una diferenciació jurídica, que no científica, entre les dues llengües. I d’aquestes sorres vénen ara aquests llots.

En l’any 2008 el governador republicà de Louisiana, en els Estats Units, va signar la Llei d’Educació en Ciències, en què donava així entrada a la teoria del creacionisme als instituts d’aquest Estat. 

Una llei que permetia l’ampliació dels materials educatius repartits a les escoles en virtut de la defensa de la “llibertat acadèmica” del professor, qui podia recórrer amb aquesta llei a texts no oficials per fomentar en els alumnes el pensament crític i contradir la teoria de l’Evolució de les espècies de Charles Darwing o l’escalfament global de la Terra, per exemple.

A l’abril de 2012, el governador republicà de d’un altre estat nordamericà, Tennessee, va permetre que un projecte de llei que qüestionava també el consens científic existent a nivell mundial sobre el canvi climàtic o la llei de Darwing, es convertís en llei sense la seua signatura. 

Aquesta mesura, segons apareixia textualment en aquella declaració, permetia als professors “ajudar els estudiants a comprendre, analitzar, criticar i revisar de manera objectiva les fortaleses i debilitats de les teories científiques existents tractades en els cursos“.

Els crítics van qualificar aquesta iniciativa com la “Llei del Mico”, en clara al.lusió al mundialment famós “Judici de Scopes” de 1925, pel qual aquest mateix Estat de Tennessee havia multat un professor de ciències per violar la llei estatal en ensenyar “que el home descendeix d’un ordre inferior d’animals”, és a dir, del mico. 

Una associació de professors de Ciències de Tennessee, que van ser els majors crítics de la mesura, van assenyalar que amb aquesta norma s’anava a donar cobertura legal a l’ensenyament d’idees pseudocientífiques.

Llei contra ciència, racionalitat contra fanatisme.

El País Valencià s’ha convertit en la nova Tennessee o Luissiana, estats on, com hem vist, els fonamentalistes religiosos que neguen l’escalfament global de la Terra o el darwinisme han fet llei els principis en què es basa el seu fanatisme religiós.

Ahir el Consell i el Consell Jurídic Consultiu han fet llei els principis en què es basa el seu fanatisme catalanòfob, oposat a la ciència filològica internacional.

Qui sap si algun dia aquests talibans populars que (des)governen aquest País, voldran imposar (estatutàriament, això sí!), que la llei de la gravitació universal d’Isaac Newton deixa de ser aplicable en territori valencià (potser perquè algú descobrisca que Newton potser era un perillós catalanista), o que la Terra deixa de ser esfèrica entre el Sénia i el Segura.

Patraix, València (L’Horta), a 13 de febrer de 2013.

A les 11.45 h. d’avui es compliran exactament 75 anys des del moment en què que vint bombes de 250 kg. llançades des de 5 bombarders italians vinguts des de Mallorca, que donaven suport al cop d’estat del general Franco, van sembrar la destrucció i la mort sobre la ciutat de Xàtiva.

Uns 145 morts, més de 300 ferits i una devastació tremenda són les fredes xifres d’aquest assassinat col.lectiu comès pel feixisme que es va aixecar contra la II República espanyola.
Soldats que tornaven en tren des del front de guerra de la Manxa, però també civils, dones i xiquets van ser destrossats per les bombes assassines de la desraó i l’odi. Testimonis orals de l’època explicaven que es van arribar a trobar restes humanes sobre arbres a centenars de metres de la zona del bombardeig.
El de Xàtiva va ser l’últim dels bombardejos franquistes amb gran quantitat de víctimes.

Però la ciutat de Xàtiva està a hores d’ara governada per algú que segueix emparant i volent invisibilitzar aquesta barbàrie, i que a més es nega a reconèixer aquest crim atroç que es va cometre contra la ciutat.

No és cap secret que fa ja temps els senyals d’alarma van sonar a la seu central del PP pel que fa a les expectatives de vot que s’albiraven per al partit d’Alberto Fabra, cap d’una de les comunitats clau, juntament amb la de Madrid, per al Partit Popular.

Segons informà fa uns pocs mesos un dels diaris de la brunete mediàtica espanyola i portaveu del pensament ideològic del PP, l’ABC, Alberto Fabra havia segut cridat a Gènova per ser advertit que si les enquestes no remuntaven podria no ser candidat pel partit a les autonòmiques del 2015.
O reaccionava o es buscava una altra alternativa per al cartell electoral.

I a partir d’ací va començar a sonar el nom de l’actual ministre espanyol d’exteriors, García Margallo, que “casualment” va ser nomenat enguany per Rita Barberà mantenidor de la Fallera Major, sense ser un personatge que mai haja mantingut cap relació especial ni amb València ni amb el món de les falles.
 

Les fluïdes relacions del ministre amb líders com la mateixa Rita Barberá, Juan Cotino o la consellera d’Educació, María José Català, han encoratjat rumors sobre tensions entre Fabra i el que s’anomena “sector demòcrata-cristià” del seu partit.

Probablement Gènova està ja preparant el recanvi d’Alberto Fabra, i els resultats d’aquesta enquesta electoral no farien altra cosa més que precipitar-lo.

Però la llosa del PP al País Valencià és brutal: els nombrosos imputats per corrupció al Parlament Valencià; la seua tebior amb els membres del seu partit que signen manifests per amnistiar un condemnat per corrupció; el tancament de RTVV i de totes les emissores de ràdio i TV en la nostra llengua; la desaparició del sistema financer valencià; l’actitud dels diputats i parlamentaris del PP votant en contra de canviar l’actual sistema de finançament autonòmic; les escandaloses xifres de l’atur al País Valencià, molt per sobre de la mitjana estatal; l’elevat índex de fracàs escolar; l’oblit dels dependents valencians; el cinisme sobre l’accident del metro; el saqueig de les finances públiques valencianes a través d’incomptables casos de corrupció, etc, etc, etc…

Aquesta llosa sembla que no la mou ja ningú, per molt Garcia-Margallo que li diguen.

La nova croada catalanòfoba empresa pel PP valencià contra l’AVL, per la seua definició de l’afirmació de la unitat lingüística de valencià i català, i les últimes declaracions de Fabra dubtant de la valenciania dels partits polítics que defensen la “quatribarrada”, precisament ell, un exalcalde de Castelló, en quines comarques la senyera quatribarrada és la que més oneja en tots els seus pobles, és un clar símptoma de la fugida cap endavant que està protagonitzant el PP per intentar despertar la seua facció de l’electorat més fanàtica i anticatalanista.

El final del llarg i tenebrós túnel en el qual hem estat sumits al llarg de les dues darreres dècades, sembla albirar-se ja per al poble valencià.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de febrer de 2014.

És la impressió que es desprèn d’una pel.lícula datada entre 1915 i 1916 de 04:46 minuts dedicada íntegrament a la ciutat.

La pel.lícula va aparèixer la tardor passada a l’Institut Eye del Cinema d’Holanda, a Amsterdam.
De la filmoteca holandesa va arribar fins a la Filmoteca de València el passat mes de desembre, on es va exhibir per primera vegada davant del públic valencià durant una trobada al voltant de la digitalització de pel.lícules de la I Guerra Mundial.

No és el primer film estranger que es va filmar a València, ja que se sap que hi va haver algun a finals del segle XIX, però sí que és el més antic que es conserva a hores d’ara.

La pel.lícula que la filmoteca holandesa ha restaurat seria equiparable als documentals de ciutats que es fan avui per a televisió.
La càmera, que es mou poc, va presentant diferents enclavaments històrics de València, per on transiten els ciutadans d’aquell moment. Tot això, introduït per rètols en holandes.

«València, la tercera ciutat d’Espanya», diu el rètol que obre la cinta.
Les primeres imatges són de l’estàtua eqüestre de Jaume I al Parterre.
La càmera passa després a les «portes antigues» (les de Serrans), on es pot veure un tramvia passant per la seua porta, per «un portal a l’entrada d’un palau» (el del Marquès del Dosaigües).
Després es veu «una de les portes de la ciutat des del segle XV» (les torres de Quart), la «estàtua del pintor Ribera», què ara està al costat del palau del Temple però llavors era a la plaça d’Emilio Castelar, avui plaça de l’Ajuntament, i l’antic carrer de Saragossa amb el Miquelet al fons (on dècades després es va obrir la plaça de la Reina).
Quan la pel.lícula mostra la Catedral, s’observen encara les cases que tenia annexes al mur que dóna a l’actual carrer del Micalet.
La cinta inclou també una panoràmica del centre històric des de dalt del Micalet, el qual permet tenir una vista aèria de part de la ciutat de fa un segle.

Xiquets que riuen al seu pas davant la càmera, dones de negre carregades amb fardells, homes de dens bigoti i barret, carros tirats per bous al costat dels primers vehicles, els carrers de llambordes solcades pels rails de l’inevitable tramvia del centre… és l’ambientació que acompanya els edificis històrics que mostra la cinta cinematogràfica.

La pel.lícula acaba amb una nota folklòrica: un home en saragüells i guitarra als braços canta la rondalla “Amparito, la filla del mestre”, flanquejat per dues somrients dones abillades de valencianes, encara que tot el so de la cinta -muda- és una producció actual. És la València exòtica als ulls d’un centreeuropeu.

El fet que una una productora estrangera vinguera a rodar a València al voltant de 1915, indica la rellevància que ja llavors tenia la ciutat a nivell europeu.

Alguns experts han assenyalat que probablement la pel.lícula, tal com la podem veure ara, estiga tallada, i l’original tinguera uns minuts més, ja què l’absència de monuments importants, com per exemple la Llotja, porta a pensar que hi ha fragments perduts.

Sense dubte un document extraordinari que podeu veure en aquest enllaç:
https://www.facebook.com/photo.php?v=792743867408863

Patraix, València (L’Horta), a 10 de febrer de 2014.

Rita Barberà, vestit roig, collaret de perles, talons i bossa Louis Vuitton “made in Gürtel”, segons es va poder escoltar a Álvaro Pérez, el Bigotes, en una conversa telefònica durant el judici dels vestits a Camps: “Li compraré una bossa de Louis Vuitton… Em gastaré menys que l’any passat”, va dir el corrupte.

Populista i autoritària, sempre ha considerat a l’oposició al seu ajuntament i a aquells veïns de la seua ciutat que no li feien palmes com els seus enemics, i no com a algú a qui calia escoltar i debatre civilitzadament.
La democràcia sempre ha estat un obstacle per a ella, excepte per dir que ella feia el que li donava la gana perquè per a això havia guanyat les eleccions.

Durant anys, Barberà va viure de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior administració socialista del ajuntament: el Jardí del Túria, l’antic llit del riu, al Palau de la Música, el Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava.

Algun temps després, l’alcaldessa va començar a esbossar aquest projecte de la gran València amb el qual somiava. “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’or de València”, era la seua idea obsessiva. Rita ambicionava per a València la transformació que l’Expo’92 i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.

Tot va començar amb la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa de l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors. “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va aventurar uns dies abans que València s’alcés com a capital guanyadora. “És el meu major èxit”, va confessar.
En el cap de Rita Barberà prenia forma un model turístic semblant al de Mònaco. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant al Cap i casal.

L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la copa Amèrica va tornar a San Francisco.
Des de llavors la marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, s’ha deteriorat buida de contingut.

Com a bona política populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc.
Perquè sempre s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum, i en el qual no hi ha res darrere.

Amb mà de ferro, en els seus més de 20 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers. Pa i circ per al poble!

El desenvolupament econòmic basat en un model d’activitat productiva homologable al d’altres territoris europeus de València i del seu hinterland sempre li ha portat al paire.
Mai s’ha pujat al carro de la reivindicació majoritària de la societat civil i empresarial valenciana a favor del Corredor mediterrani, fonamental per mantindre la competitivitat del teixit industrial valencià a Europa. És més, si ha pogut ha posat pals a les rodes d’aquest projecte tan sistemàticament boicotejat des de Madrid per afavorir el seu Corredor central a enlloc.

Fa poc més d’un any Rita Barberá va sorprendre a propis i estranys amb unes declaracions en què plantejava renunciar a una de les peces fonamentals de l’operació del Parc Central de València: el túnel passant que ha de permetre una eixida directa dels trens cap a Castelló, per tal d’evitar que l’estació central funcione com un fons de sac.
Segons ella, la infraestructura  recollida en el projecte global per redissenyar la trama ferroviària de la ciutat i alliberar el sòl per a un gran parc, suposava una “inversió brutal” en un moment de crisi com l’actual.
Aquesta renúncia suposaria crear un caos ferroviari al pas dels trens de mercaderies, AVE i rodalies per la ciutat de València, en quedar congestionades per l’elevadíssim trànsit que haurien de suportar, la qual cosa afectaria a passatgers i sobretot a les mercaderies que busquen eixida cap a Europa a través de les vies d’ample mediterrani.
Un cop mortal al Corredor mediterrani al seu pas per la ciutat de València.

No obstant això, just un any després, el passat 29 de gener Rita Barberà es va destapar amb unes declaracions en què, fent pinya amb l’alcaldessa de Madrid, la llumenera del “Cup of tea en plaza Mayor”, reclamava a la ministra de Foment Ana Pastor inversió en la connexió d’alta velocitat entre l’aeroport de Barajas i l’estació “madrilenya” d’Atocha, que compta amb la connexió de l’AVE Madrid-València.

Rita afirmava durant aquestes declaracions amb la posada en marxa de l’AVE Madrid–València, Madrid “ha aconseguit tindre el mar a hora i mitja” i la valenciana “un aeroport intercontinental“, afegint-hi que per a què l’aeroport de Barajas siga “realment l’aeroport continental” de València és necessari “unir amb alta velocitat Barajas i Atocha ( … ) Hi ha unió de rodalies, però no està l’alta velocitat i la possibilitat de facturar cap a València. És molt important acabar aquest tram d’alta velocitat citat, que està a mig fer“.

Rita va afirmar que ella i Ana Botella van demanar a Pastor que es mire i s’aborde aquesta qüestió “amb agilitat” i “que s’acabe” l’obra.
Rita Barberà va assegurar també que aquest assumpte, que està ja “sobre la taula, s’estudiarà perquè es considera molt convenient” i “s’ha vist la fortalesa del turisme a Espanya. Es va a mirar, però en aquest moment encara falta 140 milions d’euros per acabar la situació. Hi ha el túnel fet, cal una estació i que s’equipar tot“, va rematar.

“Tunel passant a Atocha”. Rita va recolzar per a Madrid el túnel passant al què renuncià voluntàriament per a València.
Es clar. Amb això Rita no persegueix altra cosa més que la ruptura i desconnexió de València i el seu hinterland del seu territori i de les seues relacions naturals i històriques, el mediterrani, dels territoris germans de l’arc mediterrani amb els quals manté forts llaços culturals i econòmics i renúncia a la seua vocació netament europea, per apostar amb una conexió prioritària amb la meseta.

Al cap i a la fi, els madrilenys tenen a València el seu mar, no Rita?
No vas dir això mentre València es postulava com a subseu en la frustrada candidatura olímpica de Madrid?

Patraix, València, a 8 de febrer de 2013.

Educació, Cultura i Esport. L’actual titular d’aquestes competències al Consell, María José Català, representa en si mateixa un paradigma de la dramàtica i esperpèntica situació en què es troben les què, a hores d’ara, deurien qualificar com a “(in)cultura” i “(anti)educació” al País Valencià.

María José Català Verdet, nascuda a València fa 33 anys, es va llicenciar en Dret a la Universitat CEU Cardenal Herrera de València.
La seua carrera dins del Partit Popular valencià va ser certament meteòrica. Amb només 26 anys va arribar a l’alcaldia de Torrent, una de les poblacions més importants de la comarca de l’Horta de València, i l’any següent, en les eleccions de 2008, va ser elegida diputada per al Congrés espanyol, càrrec al que va renunciar per seguir exercint el seu càrrec municipal.
El 30 de desembre de 2011, Alberto Fabra la nomenava nova Consellera d’Educació, rellevant a l’actual vicepresident del Consell José Císcar.

Maria José Català s’havia convertit així en una autèntica professional de la política, un animal polític que irrompia en l’escena popular valenciana amb molta força.

Però quins eren havien sigut els seus mèrits per què el president del Consell la nomenara màxima responsable política del sistema educatiu dels valencians? 

La seua creació no va ser mai una necessitat reclamada per la majoria dels qui aleshores usaven plenament el català al País Valencià, sinó que més bé va sorgir com una proposta d’alguns intel.lectuals i polítics valencians  per a intentar posar fi a l’agressió espanyolista contra la nostra llengua i cultura, que va estar caracteritzada per l’anomenada “Batalla de València”.
Aquella proposta va consistir en oferir al PP un “pacte lingüístic” que culminara a la fi amb una “pau lingüística”, pacte que incloïa la creació d’un ens normatiu estrictament valencià, què, per altra banda, no contemplava l’Estatut d’Autonomia vigent en aquell moment.

La creació per llei d’una entitat normativitzadora diferenciada de la del Institut d’Estudis Catalans (IEC), no solament arrabassava i mutilava la seua autoritat normativa per a tota la llengua catalana, sinó que, a més a més, anava a comportar la diferenciació jurídica entre català i valencià.

I ací està un altre dels paranys de l’AVL.
La llei és la llei, i la ciència és la ciència. La ciència és la raó científica, i diu que el valencià és català, però la llei és el que preval entre les persones físiques, en aquest cas la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I la ciència dirà i demostrarà que la Terra és redona, però si la llei diu que es plana, caldrà acatar que és plana. La ciència imposa la raó, però la llei imposa la raó de l’autoritat vigent, es a dir, multes i presó.

Una cosa és l’anglès o l’espanyol, sengles llengües que tenen acadèmies en països que es troben en continents diferents, i una altra cosa molt distinta és el català, llengua on tots els pobles que la parlem som veïns i ens trobem a la vora uns dels altres, excepte la població sarda de l’Alguer. 

A les Balears, ni tampoc a Andorra ni a la Catalunya Nord, han trobat mai la necessitat de crear una Acadèmia de la Llengua pròpia, però els valencians volem ser diferents i tan originals que creem aeroports sense avions i acadèmies de la llengua sense llengua. 

Ben cert és que en tot aquest disbarat, una  bona part de la culpa rau en l’IEC, què amb la seua actitud autista, la seua manca d’estratègia política i la seua supèrbia, mai no ha tingut una visió completa i plural de la llengua catalana sencera.
L’IEC sempre s’ha comportat més com una acadèmia regional catalunyesa, que ha menystingut la realitat lingüística de la resta dels Països de parla catalana. L’aportació que en les darreres dècades han fet a la cultura catalana altres territoris catalanoparlants, com per exemple la gran aportació quantitativa i qualitativa dels valencians, ha estat menystinguda.
Lluny d’abordar la unitat del català amb visió política integradora, s’ha tancat a oferir només una normativa i un diccionari purament “central”.
Aquesta actitud ha donat justificació als qui s’han sentit poc o gens representats per la normativa dissortadament central i volgudament preeminent de l’IEC, i en conseqüència s’han abocat a donar suport a polítiques diferenciadores, i per tant disgregadores.

Però bé, tot això són figues d’un altre paner, o un argument d’un altre apunt. 

La realitat és que l’AVL, amb aquest diccionari del valencià, accepta el mot ‘llengua valenciana’ com ‘la manera més tradicional’ d’anomenar l’idioma, tot i que és ‘compatible’ amb unes altres denominacions com la de ‘català‘.
Açò es pot comprovar amb la definició que s’ha aprovat de ‘valencià’: ‘Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó, i que també rep el nom de català’ (es a dir, una cosa que un escolar de 13 anys estudia en Secundària), per afegir que ‘el reconeixement de la unitat de la llengua no comporta cap supeditació de les variants pròpies d’un territori respecte a les d’un altre’.
‘La data del 31 de gener de 2014 marcarà un abans i un després per a tots aquells ciutadans que estimen el signe d’identitat més emotiu i potent d’un poble.’, va cloure el comunicat fet per l’AVL.

Coneguda aquesta publicació i el comunicat fet per l’Acadèmia, l’ala més ultramuntana i catalanófoba del PP valencià ha muntat en còlera.

Personatges com el vicesíndic del PP al Parlament valencià, Rafael Maluenda, Jorge Bellver, el portaveu del grup popular a les Corts o el mateix secretari general del Partit Popular valencià, Serafín Castellano, van dir coses com que el nou diccionari “és una vergonya, un menyspreu als valencians (…) pense proposar al síndic del meu grup una iniciativa perquè es retire aquest diccionari”, va dir Maluenda. 

“Els seus acadèmics viuen en un món i nosaltres en un altre, juntament amb la major part del poble valencià (…) l’AVL no es va crear per generar conflictes ni enfrontar posicions lingüístiques i molt menys per alimentar tesis catalanistes que res tenen a veure amb el nostre Estatut ni amb la Història i la llengua del poble valencià. El seu deure és vetllar, defensar, difondre i impulsar l’idioma valencià, que es parla a la Comunitat Valenciana i que és la nostra llengua oficial, tal com diu l’Estatut“, va dir Jorge Bellver.

Serafín Castellano, per la seua banda, ha criticat que l’obra “equipare valencià i català” i va subratllar que l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia valencià “diu que la nostra llengua és el valencià” (ciència vs llei, recordeu el comentari meu d’adés?).
Serafín va dir també que “en equiparar el valencià i el català, l’AVL perd tot el seu sentit, perquè es va crear precisament per defensar la personalitat de la nostra llengua, igual que les acadèmies d’altres comunitats autònomes bilingües (…) Per a què serveix l’AVL si no és capaç de defensar la nostra llengua. Aquest és el seu comès i objectiu, i per tant si aquesta institució no és capaç de fer allò per al que ha estat creada, perd la seua raó de ser… “ 

Per a què val tindre l’AVL, si ja tenim la Real Academia Española, veritat Serafín?

Patraix, València (L’Horta), a 3 de febrer de 2014. 

El cotó no enganya, com tampoc ho fan les estadístiques que apareixen en diferents estudis i anàlisis realitzades per institucions i organitzacions de diferent tipus sobre la situació de la distribució de la riquesa a Europa i al món globalitzat actual.

Segons les dades aportades per l’oficina estadística de la Comissió Europea, l’Eurostat, la seua gràfica “Income distribution statistics” mostra a l’Estat espanyol com el país de l’Unió Europea on més han augmentat les diferències de renda entre els ciutadans des que es va iniciar la crisi econòmica.

Així, en aquesta estadística podem veure com el 2007 el 20% de ciutadans espanyols més rics tenia 5,5 vegades més ingressos que el 20% de ciutadans més pobres. El 2012 aquestes desigualtats van augmentar significativament, ja que en aquest any el 20% de ciutadans més rics multipliquen per 7,2 els seus ingressos respecte de les rendes que perceben el 20% dels espanyols més pobres.

Però aquesta tendència no s’ha aturat, és més, la bretxa continua fent-se cada volta més gran.

Així ho mostren també sengles recents informes d’una important escola de negocis i de l’ONG Intermón-Oxfam en el seu informe “Governar per a les elits”.

Un recent informe sobre l’evolució salarial entre 2007 i 2013 elaborat per l’escola de negocis EADA i l’empresa ICSA, va posar de manifest que els salaris dels directius a Espanya han augmentat un 7% el 2013, mentre que els dels caps intermedis i empleats s’han reduït un 3,18% i un 0,47%, respectivament.

Per la seua banda, l’informe d’Intermon-Oxfam exposava que les 20 persones més riques a Espanya posseeixen una fortuna similar als ingressos del 20% de la població més pobra.

Però els nostres banquers i membres del govern espanyol sembla que viuen en un altre món al de la resta dels mortals.
Fa uns mesos vam poder sentir a Emilio Botín dient, durant la inauguració d’una oficina del Santander a Nova York, que “És un moment fantàstic perquè a Espanya li està arribant diners per a tot, per a la Borsa, el deute públic i les inversions directes. Hi ha hagut un canvi dràstic de la percepció del nostre país a l’estranger en els últims mesos. Hi ha una confiança a Espanya com no es poden imaginar…”.
Declaracions reafirmades per Luis de Guindos, Cristobal Montoro i el mateix Mariano Rajoy, que en la seua última visita a Obama va declarar que “Spain is back” referint-se a la suposada recuperació econòmica d’Espanya.

Tal com va dir Joan Baldoví, diputat de Compromís en el Congrés espanyol, durant una intervenció parlamentària (citant a El Gran Wyoming): “Potser Espanya estiga eixint de la crisi. Ara només ens falta saber quan eixiran els espanyols“.

Patraix, València, a 1 de febrer de 2013.