La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La València de fa un segle, en una desconeguda pel.lícula alemanya de 5 minuts.
Aquella València devia ser un lloc realment atractiu i interessant, no exempt d’exotisme i color local, als ulls d’un realitzador alemany de principis del segle XX.
És la impressió que es desprèn d’una pel.lícula datada entre 1915 i 1916 de 04:46 minuts dedicada íntegrament a la ciutat.
La pel.lícula va aparèixer la tardor passada a l’Institut Eye del Cinema d’Holanda, a Amsterdam.
De la filmoteca holandesa va arribar fins a la Filmoteca de València el passat mes de desembre, on es va exhibir per primera vegada davant del públic valencià durant una trobada al voltant de la digitalització de pel.lícules de la I Guerra Mundial.
No és el primer film estranger que es va filmar a València, ja que se sap que hi va haver algun a finals del segle XIX, però sí que és el més antic que es conserva a hores d’ara.
La pel.lícula que la filmoteca holandesa ha restaurat seria equiparable als documentals de ciutats que es fan avui per a televisió.
La càmera, que es mou poc, va presentant diferents enclavaments històrics de València, per on transiten els ciutadans d’aquell moment. Tot això, introduït per rètols en holandes.
«València, la tercera ciutat d’Espanya», diu el rètol que obre la cinta.
Les primeres imatges són de l’estàtua eqüestre de Jaume I al Parterre.
La càmera passa després a les «portes antigues» (les de Serrans), on es pot veure un tramvia passant per la seua porta, per «un portal a l’entrada d’un palau» (el del Marquès del Dosaigües).
Després es veu «una de les portes de la ciutat des del segle XV» (les torres de Quart), la «estàtua del pintor Ribera», què ara està al costat del palau del Temple però llavors era a la plaça d’Emilio Castelar, avui plaça de l’Ajuntament, i l’antic carrer de Saragossa amb el Miquelet al fons (on dècades després es va obrir la plaça de la Reina).
Quan la pel.lícula mostra la Catedral, s’observen encara les cases que tenia annexes al mur que dóna a l’actual carrer del Micalet.
La cinta inclou també una panoràmica del centre històric des de dalt del Micalet, el qual permet tenir una vista aèria de part de la ciutat de fa un segle.
Xiquets que riuen al seu pas davant la càmera, dones de negre carregades amb fardells, homes de dens bigoti i barret, carros tirats per bous al costat dels primers vehicles, els carrers de llambordes solcades pels rails de l’inevitable tramvia del centre… és l’ambientació que acompanya els edificis històrics que mostra la cinta cinematogràfica.
La pel.lícula acaba amb una nota folklòrica: un home en saragüells i guitarra als braços canta la rondalla “Amparito, la filla del mestre”, flanquejat per dues somrients dones abillades de valencianes, encara que tot el so de la cinta -muda- és una producció actual. És la València exòtica als ulls d’un centreeuropeu.
El fet que una una productora estrangera vinguera a rodar a València al voltant de 1915, indica la rellevància que ja llavors tenia la ciutat a nivell europeu.
Alguns experts han assenyalat que probablement la pel.lícula, tal com la podem veure ara, estiga tallada, i l’original tinguera uns minuts més, ja què l’absència de monuments importants, com per exemple la Llotja, porta a pensar que hi ha fragments perduts.
Sense dubte un document extraordinari que podeu veure en aquest enllaç:
https://www.facebook.com/photo.php?v=792743867408863
Patraix, València (L’Horta), a 10 de febrer de 2014.