La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

El parany de la llengua a l’Estatut valencià. Reflexions sobre el dictamen del Consell Jurídic.

“Eppur si muove” (i no obstant això, es mou). Aquesta és la suposada frase que, segons la tradició, Galileu Galilei hauria pronunciat després d’abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. 

La consellera d’Educació valenciana, María José Català, va enviar ahir una carta al president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Navarro, en què l’instava a “considerar les recomanacions emeses” pel Consell Jurídic Consultiu (CJC) sobre la definició del mot “valencià” utilitzada en el Diccionari Normatiu valencià.

Dues situacions separades en el temps quasi quatre segles, però amb un rerefons molt semblant: la submissió d’una realitat científica a la “llei” imperant en cada temps. És a dir, la imposició d’una doctrina o d’una ideologia emparada per una llei per sobre de la ciència i de la raó.

Llei vs. ciència, es a dir, fanatisme religiós o catalanòfob vs. racionalitat. 

La lectura atenta del dictamen del Consell Jurídic Consultiu sobre la denominació de “valencià” (que no de la de ” català”, complementària a la de ” valencià”) que apareix en el nou Diccionari publicat per l’AVL, donat a conèixer en la seua totalitat ahir, permet extreure algunes conclusions interessants.

Aquest dictamen considera en les seues conclusions que la definició del Diccionari “no s’acomoda” al que disposa l’article 6.1 de l’Estatut, on s’assenyala que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià“. També s’acusa l’Acadèmia d'”extralimitar” i de “desnaturalitzar el caràcter de llengua ‘pròpia’ a estendre la utilització del valencià a altres territoris diferents de la nostra Comunitat“, on rep el nom de català, ja que la denominació estatutària de valencià i la creació de l’AVL suposen “reconèixer la substantivitat pròpia de l’idioma valencià“.

Però hi ha un punt cridaner en aquest dictamen, en què el CJC reitera que els seus arguments són només jurídics i assegura que l’examen de la qüestió “no pot estar condicionat per la postura filològica prèvia que tinga al respecte“.

Atès que la definició d’aquesta paraula es refereix a “uns territoris que no contempla l’Estatut d’Autonomia“, el CJC arriba a qualificar de “extravagant, des del punt de vista jurídic, la definició de valencià” que fa l’Acadèmia. Encara que, repetisc, insisteix una vegada i una altra que no entra en arguments filològics, sinó només jurídics, arribant a esmentar-hi fins i tot l’argument d’un lletrat de l’AVL en què recorda que el mateix Tribunal Constitucional va establir que la llengua pròpia valenciana segons el Estatut pot “nomenar-se acadèmicament com a llengua catalana“, per continuar afirmant que es tracta d'”una autonomia universitària que no té reconeguda l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”.

L’AVL “no és una institució científica de la Generalitat a la qual competisca debatre sobre la denominació, entitat i definició de la llengua dels valencians, sinó una institució pública de rellevància estatutària creada amb l’específica funció de defensar, protegir i mantenir la denominació i entitat de la llengua“, de manera que “no és possible que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb justificació en la seua competència per determinar la normativa lingüística del valencià, done una definició del valencià de marcat caràcter filològic (com la pròpia institució reconeix)“, acaba dient el dictamen del Consell Jurídic.

Així doncs, de la lectura d’aquest dictamen es poden traure, al meu parer, tres conclusions rellevants:

Que el dictamen del Consell Jurídic tan sols es limita a dir que l’aplicació de la denominació de “valencià” a la parla pròpia de la resta de territoris catalanoparlants és una “extravagància”, ja que els seus estatuts defineixen per la mateixa el nom de català.
En aquesta afirmació el CJC no està negant en cap moment la unitat de la llengua, sinó què simplement diu que el valencià és la manera que els valencians i l’Estatut han anomenat a la seua parla, el que no pot ser estès a altres comunitats de parla catalana.
 

Que el dictamen és estrictament jurídic i no filològic.
De fet s’hi esmenta explícitament la sentència del Tribunal Constitucional en la qual s’estableix que la llengua pròpia valenciana segons l’Estatut pot “nomenar-se acadèmicament com a llengua catalana“.
 

Que el dictamen del CJC no es refereix en cap moment a la denominació de “català” que dóna el diccionari, on s’afirma que és una “llengua romànica que es parla… en la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.
És a dir, que el dictamen del Consell no sembla qüestionar la unitat de la llengua, sinó que simplement considera “extravagant” i estatutàriament incorrecta dir que la llengua que es parla a Catalunya o a l’Alguer, se li puga cridar també valencià (quan en seus respectius estatuts i legislacions, així com en la romanística internacional, rep exclusivament el nom de català).

Està molt clar que en tota aquesta absurda i acientífica polèmica, muntada interessadament des dels sectors polítics i socials més reaccionaris i anticatalanistes de la societat valenciana, té el seu punt clau de suport jurídic en la pròpia redacció de l’Estatut d’autonomia valencià, en la qual es reconeix com a llengua pròpia el valencià i no el català, cosa que no ocurreix en els estatuts i legislacions de la resta de territoris de parla catalana.

Així, a Andorra el català està reconeguda com l’única llengua oficial, segons la Constitució Andorrana de 1993.

A les Illes Balears, el seu estatut d’autonomia de 2006 diu textualment que “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial“. 

A Aragó, la Llei de Llengües aprovada el 2009 definia que els idiomes aragonès i català eren les seues “llengües pròpies originals i històriques“, fins que en la nova Llei de Llengües d’Aragó de 2013 aquestes varietats han passat a rebre oficialment la denominació de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), en un clar intent de trencar també l’unitat de la nostra llengua.

A la ciutat de l’Alguer, en la illa italiana de Cerdenya, des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna, en el article 2.4 de la qual es diu textualment que “La medesima valenza attribuita alla cultura ed alla lingua sarda è riconosciuta con riferimento al territorio interessato, alla cultura ed alla lingua catalana di Alghero, al tabarchino delle isole del Sulcis, al dialetto sassarese e a quello gallurese.

De tot el vist podem deduir que la legislació aplicable en territori valencià va ser creada deliberadament amb dos “paranys” que anaven a servir per evitar el reconeixement legal de la unitat de la llengua:

El primer d’ells, com hem vist, rau en el fet que legalment l’únic territori catalanoparlant en què la seua legislació, en aquest cas l’estatut, no reconeix el català com a llengua pròpia és al País Valencià, el que equival a realitzar una diferenciació jurídica dels termes valencià-català.

I el segon d’ells prové del fet que l’AVL siga una institució estatutària i no acadèmicament independent, com seria d’altra banda el lògic i normal, i per tant ha de seguir “obediència cega” al que diu l’estatut, tal com ha deixat clar el dictamen del CJC.

I si l’estatut diguera algún dia que la llei de la gravitació universal de Newton no és d’aplicació en territori valencià, o que la Terra és plana i no esfèrica entre els rius Sénia i Segura, l’AVL ho hauria de reconèixer d’aquesta manera en el seu diccionari, per “mandat legal”.

Llei vs. ciència… Fa unes hores l’AVL ha respost al dictamen del Consell Jurídic, dient que considera que la definició de “valencià” al Diccionari “és plenament conforme amb l’ordenament jurídic’ i recorda un dictamen anterior que acceptava la unitat de la llengua”… el culebró continua!

Patraix, València (L’Horta), a 14 de febrer de 2014.



  1. Ben dit. Però és que tot plegat és un joc de perversions dins de perversions. Per exemple: això que cites de la “llengua pròpia” de l’Estatut. Normalment, hom parla de “llengua pròpia”, per exemple als estatuts, en el sentit de “llengua autòctona”, i per a deixar clar que l’espanyol hi és llengua aliena. Però quan introduïren aquesta expressió al nou estatut ho feren amb la intenció de fer-li dir que “llengua pròpia” no significava pas “llengua autòctona, diferent de l’espanyol sobrevingut”, sinó “llengua diferent del català”. Recordem que Camps brandava la “llengua pròpia” de l’Estatut per a justificar el tancament de TV3… En aquests extrems arribem. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent