La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Rita Barberà reclama per a Madrid la millora ferroviària que va negar per a València.

Rita Barberà, vestit roig, collaret de perles, talons i bossa Louis Vuittonmade in Gürtel”, segons es va poder escoltar a Álvaro Pérez, el Bigotes, en una conversa telefònica durant el judici dels vestits a Camps: “Li compraré una bossa de Louis Vuitton… Em gastaré menys que l’any passat”, va dir el corrupte.

Populista i autoritària, sempre ha considerat a l’oposició al seu ajuntament i a aquells veïns de la seua ciutat que no li feien palmes com els seus enemics, i no com a algú a qui calia escoltar i debatre civilitzadament.
La democràcia sempre ha estat un obstacle per a ella, excepte per dir que ella feia el que li donava la gana perquè per a això havia guanyat les eleccions.

Durant anys, Barberà va viure de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior administració socialista del ajuntament: el Jardí del Túria, l’antic llit del riu, al Palau de la Música, el Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava.

Algun temps després, l’alcaldessa va començar a esbossar aquest projecte de la gran València amb el qual somiava. “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’or de València”, era la seua idea obsessiva. Rita ambicionava per a València la transformació que l’Expo’92 i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.

Tot va començar amb la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa de l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors. “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va aventurar uns dies abans que València s’alcés com a capital guanyadora. “És el meu major èxit”, va confessar.
En el cap de Rita Barberà prenia forma un model turístic semblant al de Mònaco. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant al Cap i casal.

L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la copa Amèrica va tornar a San Francisco.
Des de llavors la marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, s’ha deteriorat buida de contingut.

Com a bona política populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc.
Perquè sempre s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum, i en el qual no hi ha res darrere.

Amb mà de ferro, en els seus més de 20 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers. Pa i circ per al poble!

El desenvolupament econòmic basat en un model d’activitat productiva homologable al d’altres territoris europeus de València i del seu hinterland sempre li ha portat al paire.
Mai s’ha pujat al carro de la reivindicació majoritària de la societat civil i empresarial valenciana a favor del Corredor mediterrani, fonamental per mantindre la competitivitat del teixit industrial valencià a Europa. És més, si ha pogut ha posat pals a les rodes d’aquest projecte tan sistemàticament boicotejat des de Madrid per afavorir el seu Corredor central a enlloc.

Fa poc més d’un any Rita Barberá va sorprendre a propis i estranys amb unes declaracions en què plantejava renunciar a una de les peces fonamentals de l’operació del Parc Central de València: el túnel passant que ha de permetre una eixida directa dels trens cap a Castelló, per tal d’evitar que l’estació central funcione com un fons de sac.
Segons ella, la infraestructura  recollida en el projecte global per redissenyar la trama ferroviària de la ciutat i alliberar el sòl per a un gran parc, suposava una “inversió brutal” en un moment de crisi com l’actual.
Aquesta renúncia suposaria crear un caos ferroviari al pas dels trens de mercaderies, AVE i rodalies per la ciutat de València, en quedar congestionades per l’elevadíssim trànsit que haurien de suportar, la qual cosa afectaria a passatgers i sobretot a les mercaderies que busquen eixida cap a Europa a través de les vies d’ample mediterrani.
Un cop mortal al Corredor mediterrani al seu pas per la ciutat de València.

No obstant això, just un any després, el passat 29 de gener Rita Barberà es va destapar amb unes declaracions en què, fent pinya amb l’alcaldessa de Madrid, la llumenera del “Cup of tea en plaza Mayor”, reclamava a la ministra de Foment Ana Pastor inversió en la connexió d’alta velocitat entre l’aeroport de Barajas i l’estació “madrilenya” d’Atocha, que compta amb la connexió de l’AVE Madrid-València.

Rita afirmava durant aquestes declaracions amb la posada en marxa de l’AVE Madrid–València, Madrid “ha aconseguit tindre el mar a hora i mitja” i la valenciana “un aeroport intercontinental“, afegint-hi que per a què l’aeroport de Barajas siga “realment l’aeroport continental” de València és necessari “unir amb alta velocitat Barajas i Atocha ( … ) Hi ha unió de rodalies, però no està l’alta velocitat i la possibilitat de facturar cap a València. És molt important acabar aquest tram d’alta velocitat citat, que està a mig fer“.

Rita va afirmar que ella i Ana Botella van demanar a Pastor que es mire i s’aborde aquesta qüestió “amb agilitat” i “que s’acabe” l’obra.
Rita Barberà va assegurar també que aquest assumpte, que està ja “sobre la taula, s’estudiarà perquè es considera molt convenient” i “s’ha vist la fortalesa del turisme a Espanya. Es va a mirar, però en aquest moment encara falta 140 milions d’euros per acabar la situació. Hi ha el túnel fet, cal una estació i que s’equipar tot“, va rematar.

“Tunel passant a Atocha”. Rita va recolzar per a Madrid el túnel passant al què renuncià voluntàriament per a València.
Es clar. Amb això Rita no persegueix altra cosa més que la ruptura i desconnexió de València i el seu hinterland del seu territori i de les seues relacions naturals i històriques, el mediterrani, dels territoris germans de l’arc mediterrani amb els quals manté forts llaços culturals i econòmics i renúncia a la seua vocació netament europea, per apostar amb una conexió prioritària amb la meseta.

Al cap i a la fi, els madrilenys tenen a València el seu mar, no Rita?
No vas dir això mentre València es postulava com a subseu en la frustrada candidatura olímpica de Madrid?

Patraix, València, a 8 de febrer de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent