Fa uns dies vaig llegir a internet una interessantíssima entrevista realitzada per Amy Goodman, què és una locutora, columnista i escriptora progressista nord-americana, coneguda als EUA com “la veu independent” de l’esquerra, que m’ha semblat interessant reproduir en el meu bloc, per la personalitat i el missatge de la persona entrevistada.

Aquesta persona era Artur Manfred Max Neef, un economista, ambientalista i polític xilè de pares alemanys, autor de diversos llibres i guanyador del Right Livelihood Award en 1983 (considerat com el Premi Nobel alternatiu d’economia). Va ser candidat independent a la presidència de Xile per part del Moviment Ecologista en 1993.

En la seua faceta d’escriptor, les seues obres més destacades han estat dues tesis que va denominar “L’economia descalça” i “Desenvolupament a escala humana”, les quals aporten una original i innovadora manera d’abordar la relació entre el desenvolupament personal dels individus i el desenvolupament econòmic i industrial de la societat on viuen.

En aquestes tesis Max Neef defineix una matriu que abasta nou necessitats humanes bàsiques: «subsistència», «protecció», «afecte», «comprensió» o «entesa», «participació», «creació», «esbarjo» o «oci», «identitat» i «llibertat».
També hi proposa una dècima necessitat, però prefereix mantindré-la separada de les anteriors: la «transcendència».

Totes elles posen l’accent en la importància dels esforços humans xicotets i apassionats.

Max-Neef afirma que no hi ha correlació entre el grau de desenvolupament econòmic (industrial) i la felicitat relativa de les persones implicades, més al contrari, el desenvolupament econòmic sembla augmentar la solitud i l’alienació en les societats desenvolupades.

A la dècada dels anys 1990 va formular l’anomenanada “Hipòtesi del Llindar”, què formula la idea de que a partir de determinat punt del desenvolupament econòmic, la qualitat de vida de les persones comença a disminuir. “Tot creixement quantitatiu hauria de derivar en un desenvolupament qualitatiu”, afirma a les seues tesis.

Pel que fa a què fer avui per revertir el creixement no sostenible de la humanitat, a Max-Neef li agrada exemplificar la situació actual del món amb la seua paràbola del rinoceront, que representa el monstre de la modernització: sembla impossible espantar-lo amb un pal, però moltíssims mosquits, reunits espontàniament i sense cap jerarquia, poden fer-li la vida impossible fins que decidisca anar-se’n.

En l’entrevista que li fa Amy Goodman, l’economista comença per explicar el seu original concepte d’economia descalça:

“Bé, és una metàfora, però és una metàfora que es va originar en una experiència concreta.
Jo vaig treballar deu anys de la meua vida en àrees de pobresa extrema a les serres, a la jungla, en àrees urbanes en diferents parts de Llatinoamèrica.
Al començament d’aquest període estava un dia en un llogaret indígena a la serra del Perú, era un dia horrible, havia estat plovent tot el temps. Era una zona molt pobra i davant meu hi havia un altre home parat al fang (no al barri pobre sinó en el fang. I bé, ens varem mirar. Ell era de curta alçada, prim, amb fam, aturat, cinc fills, una dona i una iaia. Jo era un refinat economista que havia estudiat en Berkeley, que ensenyava a la seua universitat. Ens miràvem cara a cara i de sobte em vaig adonar que no tenia res coherent que dir-li en aquestes circumstàncies a aquest home, que el meu llenguatge d’economista era inútil.
Hauria d’haver-li dit que es posara feliç perquè el producte intern brut havia pujat un 5% o alguna cosa així per l’estil?
Tot això era completament absurd.

Aleshores vaig descobrir que no tenia un llenguatge per a aquest ambient i que havíem d’inventar un idioma nou. Aquest és l’origen de la metàfora de l’“economia descalça“, que en concret simbolitza l’economia que un economista ha d’usar quan s’atreveix a ficar-se en els barris baixos.

El problema és que els economistes actuals estudien i analitzen la pobresa des de les seues oficines luxoses, amb totes les estadístiques, desenvolupen tots els models econòmics i estan convençuts que saben tot el que cal saber sobre la pobresa.
Però ells no entenen res del que és la pobresa, aquest és el gran problema i és també el motiu pel qual la pobresa encara existeix.

Això va canviar completament la meua vida com a economista: inventar un llenguatge coherent per a aquestes condicions de vida. 

Què creus que hem de canviar? 

Oh!, quasi tot. Som dramàticament idiotes.
Actuem sistemàticament en contra de les evidències que tenim.
Sabem exactament què no hem de fer. No hi ha ningú que no sàpiga això, especialment els grans polítics saben exactament el que no s’ha de fer. I tot i així ho fan.

Després del que va passar a l’octubre del 2008 amb l’esclat de la crisi econòmica, tu pensaries que canviarien perquè s’han adonat que el model econòmic no funciona, que fins i tot té un alt nivell de risc, dramàticament arriscat.
I un es pregunta: Quin va ser el resultat de l’última reunió de la Comunitat Europea?
Ara són més fonamentalistes que abans. De tal manera que l’únic del que es pot estar segur és que ja ve la propera crisi i que serà el doble de forta que l’actual. Però per aleshores ja no hi haurà prou diners. Aquestes són les conseqüències de la sistemàtica estupidesa humana. 

Si tu estigueres al capdavant de l’economia, què faries per evitar una altra catàstrofe?

Primer de tot, necessitem de nou economistes cultes, que sàpiguen història, d’on vénen, com es van originar les idees, qui va fer què i així successivament.

El segon, una economia que entenga que és subsistema d’un sistema finit més gran: la biosfera, i com a conseqüència la impossibilitat de tindre un creixement econòmic infinit.

En tercer lloc, un sistema que tinga clar que no pot funcionar sense prendre seriosament els ecosistemes. Però els economistes no saben res d’ecosistemes, no saben res de termodinàmica, gens de biodiversitat, són totalment ignorants respecte a aquests temes.
Un economista ha de tindre clar que si els animals desapareixen, ell també desapareixerà perquè llavors ja no hi haurà res per menjar.
Però ell no sap que depenem totalment de la natura, te n’adones? No obstant això, per als economistes de hui en dia la naturalesa és un subsistema de l’economia…¡concepte que és totalment absurd! 

A més, hem acostar el consumidor a la producció. Jo visc bé al sud de Xile, una zona fantàstica on tenim tota la tecnologia per a l’elaboració de productes lactis de màxima qualitat. Fa uns mesos estava esmorzant en un hotel i en prendre un paquetet de mantega vaig descobrir que aquesta venia de Nova Zelanda, absurd no et sembla?
I per què passa una cosa així? Perquè els economistes no saben calcular els costos reals.
Portar mantega des d’un lloc que queda a 20.000 quilòmetres a un altre lloc on es produeix la millor, amb el pretext que és més barat, és una estupidesa monumental perquè no tenen en compte l’impacte que causen aquests 20.000 qm. de transport sobre la natura.
Per si fora poc, resulta que aquesta mantega és més barata perquè està subsidiada!
És un cas molt clar en el què es veu que els preus mai diuen la veritat.

Perquè tot té el seu truc saps?
Aquestes estratagemes causen enormes danys. Si apropes el consum a la producció, menjaràs millor, tindràs millors aliments i sabràs d’on vénen. Fins i tot podries arribar a conèixer a la persona que el produeix.
S’humanitza el procés, però avui en dia el que els economistes fan està totalment deshumanitzat. 

No creus que aquesta terra ens forçarà a actuar de diferent manera? Estarem arribant a la fi? 

Sí, és clar. Ja alguns científics ho estan dient, però jo encara no he arribat a aquest punt. Però molts ho creuen i pensen que és definitiu, que estem fregits, que d’ací a unes dècades no hi haurà més humans.
Jo no crec que haguem arribat a aquest punt, però sí que estem a prop i diré que ja creuem el primer dels tres rius.

I observa el que està passant a tot arreu. És alarmant veure com la quantitat de catàstrofes ha anat augmentant i es manifesta en totes les formes: tempestes, terratrèmols, erupcions volcàniques. El nombre d’esdeveniments creix dramàticament, és esglaiador i nosaltres seguim en les mateixes. 

Què has après de les comunitats pobres en què has viscut i treballat que et done esperança? 

La solidaritat de la gent, el respecte pels altres. L’ajuda mútua, res d’avarícia, un valor inexistent dins de la pobresa i un estaria inclinat a pensar que allà és on més està present, que l’avarícia hauria de ser patrimoni dels que menys tenen. Però no, tot el contrari, com més tens, més vols.
La crisi actual és producte de l’avarícia. L’avarícia és el valor dominant del món actual. Mentre persistisca, estem acabats. 

Quins serien els principis que ensenyaries als joves economistes? 

Els principis de l’economia han d’estar fonamentats en cinc postulats i un valor essencial: 

-Primer: l’economia està per servir a les persones i no les persones per servir a l’economia.

-Segon: el desenvolupament es refereix a les persones, no a les coses.

-Tercer: creixement no és el mateix que desenvolupament, i el desenvolupament no necessàriament requereix de creixement.

-Quart: no pot existir una economia amb un ecosistema fallant.

-Cinquè: l’economia és un subsistema d’un sistema major i finit: la biosfera. Per tant, el creixement permanent és un impossible.

I el valor fonamental per poder consolidar una nova economia és que cap interès econòmic, sota cap circumstància, pot estar per sobre de la reverència per la vida. 

Explica el que acabes d’esmentar. 

Res no pot ser més important que la vida. I dic vida, no éssers humans, perquè per a mi el punt clau és el miracle de la vida en totes les seues manifestacions.

Però si predomina l’interès econòmic, un no només s’oblida de la vida i altres éssers vivents, acaba també ignorant als éssers humans. Si repasses aquesta llista que acabe d’esmentar, un a un, veuràs que el que tenim ara és exactament el contrari. 

Tornem al tercer punt, creixement i desenvolupament i explica-ho millor. 

Creixement és una acumulació quantitativa. Desenvolupament és l’alliberament de possibilitats creatives.

Tot sistema viu de la natura creix, i quan arriba a un cert punt deixa de créixer. Tu ja no estàs creixent, ni ell ni jo. Però continuem desenvolupant, d’una altra manera no estaríem dialogant en aquest moment.

El desenvolupament no té límits, però el creixement si. I aquest és un concepte molt important que polítics i economistes ignoren, estan obsessionats amb el fetitxe del creixement econòmic.

He treballat durant dècades i en aquest temps s’han fet molts estudis. Sóc l’autor d’una famosa hipòtesi: la hipòtesi del límit, que diu que en tota societat hi ha un període de creixement econòmic, que porta una millora en la qualitat de vida però només fins a un cert punt: el punt límit a partir del qual, si hi ha més creixement, la qualitat de vida comença a decaure. I aquesta és la situació en què ens trobem actualment.

El teu país (EUA) és l’exemple més dramàtic que pots trobar.
En el meu llibre que eixirà publicat a Anglaterra, titulat ”L’economia desemmascarada”, hi ha un capítol anomenat “Estats Units, una nació en vies de subdesenvolupament”, la qual és una nova categoria.

Actualment fem servir els conceptes de desenvolupat, subdesenvolupat i en vies desenvolupament. Ara tenim el nou concepte de en vies de subdesenvolupament, i el teu país n’és el millor exemple, en el qual l’1% dels nord-americans cada vegada estan millor, millor i millor, mentre que el 99% va en decadència en tot tipus de manifestacions.
Hi ha persones que viuen en els seus cotxes, saps? Ara dormen en els seus cotxes, estacionats davant de la que va ser la seua casa abans. Milers, milions de persones ho han perdut tot. Però els especuladors, els que van crear tot aquest problema, aquests estan fantàsticament bé. Per a ells no hi ha problemes. 

Aleshores, com canviaries les coses? 

Bé, no sé com canviar-les. És a dir, soles canviaran, però de manera catastròfica.

Per a mi no seria estrany que d’un moment a un altre milions de persones isqueren als carrers dels Estats Units a causar destrosses. No sé, però podria succeir. No ho sé.
La situació és absolutament dramàtica i se suposa que és el país més poderós de la terra. I encara en aquestes condicions, segueixen amb les seues guerres absurdes gastant bilions i trilions de dòlars. Tretze trilions de dòlars es van donar als especuladors, i ni un sol cèntim per a les persones que van perdre casa! Quin tipus de lògica és aquesta?”

La lògica del capitalisme neoliberal, depredador dels recursos del planeta i explotador de les persones i dels pobles. Aquesta és la meua resposta a la pregunta de Max Neef.
No tinc dubtes que acabar amb ell deuria de ser una de les nostres màximes prioritats, si la nostra humanitat vol sobreviure en les pròxime dècades.

Vaig tindre l’oportunitat de conexèixer-lo personalment fa un any, en un viatge que va organitzar Esplai Viatges al Maestrat valencià.

En aplegar allà, m’en vaig trobar davant dels meus ulls amb un dels patrimonis arboris més impressionants que hi ha a la mediterrània occidental.
Més de 5.000 exemplars de majestuoses oliveres es poden veure en bancals ben treballats, uns arbres que segueixen produint fins i tot un oli extra verge de gran qualitat.

Són arbres d’unes mides que per als que vivim a la ciutat se’ns fa difícil de comprendre. Alguns d’ells arriben als deu metres de diàmetre.

Fins ara hi ha inventariats unes 4.000 oliveres mil.lenàries censades en divuit municipis del Maestrat, encara que es calcula que el nombre total d’aquests exemplars pot ascendir a 5.000 o 6.000 disseminats per tota la comarca.
És possiblement el territori amb la major densitat d’oliveres del món.

Ara aquest paisatge històric d’oliveres mil·lenàries del Territori del Sénia i el Programa Cellers Cooperatius de Catalunya han rebut el premi Europa Nostra 1014, que concedeixen la Unió Europea i Europa Nostra, un moviment ciutadà en expansió que lluita per la conservació del patrimoni cultural i natural del continent.

Actualment és un dels premis de patrimoni i conservació més ben valorats d’Europa.

Segons un comunicat d’Europa Nostra, el jurat ha quedat “impressionat” per les imatges de les oliveres: “Hi ha alguna zona amb oliveres mil·lenàries en altres llocs dels països mediterranis, però aquesta singular concentració d’arbres tan extraordinaris i únics només es troba en aquest projecte”.

La Mancomunitat de la Taula del Sénia està formada per 27 municipis de les comarques del Baix Maestrat, el Montsià i el Matarranya.

Enhorabona pel premi. Però també ens podem donar l’enhorabona a tots nosaltres per tindre i poder gaudir als nostres territoris d’un dels paisatges arboris més impressionants de tota la mediterrània.

Vos passe l’enllaç del bloc on vaig contar pormenoritzadament el meu viatge per aquests bancals d’oliveres del Maestrat: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247708 

Patraix, València, a 14 d’abril de 2014.

Marciano Sánchez Bayle és cap de secció de Pediatria a l’hospital Niño Jesús de Madrid i portaveu estatal de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.

Pel seu interès vull reproduir un article seu que va publicar a Nova Tribuna, prèviament traduït al català: 

La necessitat de la cobertura universal dels serveis sanitaris. 

“La cobertura universal dels serveis sanitaris s’està convertint en l’eix sobre el qual es propugna el desenvolupament de la salut a tot el món, incorporant-se a l’agenda de l’OMS per a després de 2015 amb el suport de la majoria dels agents en la escena mundial de la salut.

És probable que la cobertura de salut universal esdevinga el leitmotiv que impulsarà les transformacions de salut en els propers anys i en la columna vertebral sobre la qual es construirà el programa de desenvolupament de la salut més enllà del 2015. 

La política a favor de la cobertura universal es produeix en un moment en que l’expansió de les polítiques neoliberals de privatització dels serveis sanitaris han produït en molts països una exclusió de grans sectors de la població i / o un increment excessiu dels costos, i per això moltes instàncies nacionals i internacionals, entre elles l’OMS, propugnen una política de cobertura universal que garantisca l’atenció sanitària a tota la població.

La pròpia Organització Mundial de la Salut, en el seu informe de 2010, propugna la necessitat d’una cobertura universal a tot el món perquè és conscient dels greus problemes de salut que provoca la manca d’accés als sistemes sanitaris d’un gran percentatge de la població. Per descomptat les multinacionals i les empreses privades estan intentant prendre protagonisme en aquest augment de la cobertura amb finançament públic, posant en risc els sistemes públics existents i l’avanç de molts països cap a un reforçament dels serveis sanitaris públics. 

Resulta ací molt important el garantir el caràcter públic hegemònic de la provisió sanitària i entendre que la provisió pública és l’única garantia que en l’actuació del sistema sanitari s’anteposen les necessitats de salut de la població als beneficis econòmics de les empreses.

D’altra banda, també hi ha moltíssima evidència científica de que la cobertura privada encareix notablement el cost de l’atenció sanitària i suposa per si mateixa un perill per a la universalització de la cobertura sanitària, perquè també inclou la lògica del mercat en la provisió sanitària, i evita la planificació i territorialització que són especialment importants per a l’atenció dels problemes de salut i per assegurar l’accessibilitat de tota la població a serveis sanitaris de qualitat, i no només a la població que viu a les grans ciutats i / o a les regions amb ingressos elevats. 

Un problema important lligat a la viabilitat dels sistemes universals i públics de salut és una agressiva estratègia comercial que influeix en l’equilibri entre la demanda i l’oferta de serveis sanitaris aprofitant de l’asimetria d’informació entre proveïdors i usuaris (els professionals i les empreses proveïdores tenen molta més informació que els ciutadans, i poden utilitzar-la per afavorir consums innecessaris i fins i tot perillosos. Convé recordar les “malalties inventades” que suposen més del 20% de la despesa sanitària als EUA).
Aquesta demanda innecessària és, moltes vegades, incrementada artificialment per les empreses farmacèutiques o de tecnologies, alhora que afavoreixen estils de vida inapropiats i de risc i suposades solucions que medicalitzen la vida sense aportar avantatges per a la salut. Aquest risc de sobreconsum sanitari ineficaç és un risc per a la viabilitat econòmica dels sistemes sanitaris i també per a la salut de les persones. 

En aquesta línia molts organismes i moviments internacionals estan propugnant dues estratègies paral.leles: d’una banda l’expansió de la cobertura universal basada en sistemes públics de salut en els països on no n’hi ha o són poc potents (l’exemple de Llatinoamèrica és molt important), i per l’altre la defensa i reforçament de la cobertura universal i dels sistemes de provisió pública allà on encara hi ha (a Europa, però també a Canadà, Austràlia, etc…). 

Patraix, València (L’Horta), a 8 d’abril de 2014.

La ciutat de València gaudeix d’un extens i magnífic patrimoni cultural, urbanístic i arquitectònic.
Un patrimoni que ha estat deliberadament invisibilitzat i abandonat durant molts anys a la calor d’una concepció de la política basada en el malbaratament de diners públics en grans obres, fastos i esdeveniments impulsats per la alcaldessa Rita Barberá i per la Generalitat Valenciana, i destinada a situar València en el “mapamundi”, no sabem molt bé de què, però que en molt poc o gens han beneficiat la immensa majoria dels ciutadans que vivim en aquesta ciutat.

El circuit automobilístic de la Fórmula-1, la Visita del Papa, la Copa Amèrica o la construcció d’una Ciutat de les Arts i les Ciències que ha triplicat el seu pressupost inicial, són les principal fites d’aquest concepte de “fer política” que València porta patint des de què el PP va aconseguir el poder de les institucions polítiques, però fonamentalment des de què el binomi Rita Barberà-Francisco Camps es van instal.lar al govern de les dues institucions més importants del País Valencià: l’ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.

Des de fa poc més de dos anys, el Col.lectiu periodístic La Ruta del Malbaratament, antic “Xarxa Urbana”, i el Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural, han posat en marxa una iniciativa que, inicialment, va sorgir per denunciar els quasi 30.000 milions d’euros que han anat a parar a “forats negres” com a conseqüència del malbaratament i el saqueig de diners públics institucionalitzats que es porta produint al País Valencià des de què el PP va accedir a les institucions.

Amb el temps aquests col.lectius s’han marcat més objectius que van en la línia de voler mostrar a la ciutadania una cara de València que no és precisament la dels tòpics oficials que ofereixen una visió unilateral i tradicional de la ciutat.

Objectius que passen per denunciar fets com la gravíssima situació que pateix el centre històric de la ciutat, provocada per la desídia institucional que es mostra davant els ulls de tot el món en la generalització dels “burques” que cobreixen nombrosos edificis històrics del centre de la ciutat amb els quals es disfressen seu abandó i el seu perill de ruïna.

L’absència total d’inversions en nombrosos racons valuosos del nucli antic, les polítiques de priorització d’alguns carrers més comercials o senyorials sobre el conjunt de la trama urbana antiga a protegir, la inadequada regulació dels entorns de Béns d’Interès Cultural (BIC) o l’incompliment de la normativa legal que obliga a obrir les portes d’un BIC als ciutadans amb una certa periodicitat, són fets que posen de manifest el model de gestió neoliberal de la ciutat sota el qual s’empara una política de suculents negocis i privatitzacions a costa de l’erari públic, d’extraordinàries inversions per a grans esdeveniments i l’adopció d’un patró d’urbanisme especulatiu i destructor del ric i ampli patrimoni arquitectònic i cultural de València.

Les diferents rutes urbanes propostes per La Ruta del Malbaratament endinsen als seus participants en els secrets d’un dels principals poders terrenals que segueixen determinant, potser tant o més que en èpoques medievals de Croades i reconquestes cristianes, el present i futur de nostre País, gràcies al disseny institucional d’unes polítiques pensades per beneficiar i protegir els interessos d’unes elits urbanes amb fort arrelament històric a la ciutat, què sintonitzen ideològicament amb el poder polític establert.

El resultat de tot això al llarg dels anys no ha estat un altre més que l’apropiació d’un immens patrimoni immobiliari al centre de la ciutat per part d’aquests grups de poder o les nombroses immatriculacions de béns de domini públic que històricament s’han realitzada a nom de l’Església, institució que sempre s’ha arrogat el control ideològic de l’Educació en totes les etapes, especialment el de les elits econòmiques.

L’intercanvi de favors amb el Partit Popular a València ha permès a l’Església fets com aconseguir permutes inacceptables de terrenys públics per als interessos dels ciutadans, que s’haja emparat el saqueig dels diners públics amb la visita del Papa Benet XVI, aconseguir que es destine el 85 % del pressupost autonòmic per a restauració dels béns eclesiàstics, que es realitze un desviament sistemàtic de fons educatius a la privada religiosa, que s’estenga de manera aclaparadora el nombre de subseus de la Universitat Catòlica de València per tot el nucli antic, que es realitze el progrés immobiliari i educatiu de l’Opus Dei i d’altres ordres afavorides des de l’Arquebisbat i altres tants temes d’interès ciutadà tant de temps ocults a l’opinió pública.

València, que va ser en el seu moment referència important de la República laica espanyola, ha vist com durant la llarga nit del franquisme han crescut i arrelat en el seu si el conservadorisme i el clericalisme més rancis com doctrines dominants d’unes elits urbanes i religioses que s’han constituït en autèntics poders fàctics i que mai han acceptat realment ni la democràcia de les llibertats ciutadanes.

Les rutes ciutadanes ideades per aquest col.lectiu cultural i periodístic poden trobar-se en la seua pàgina web: http://rutadespilfarrovalencia.wordpress.com/

Molt recomanable i d’interès per tothom que vulga endinsar-se e una València que no apareix en les fotos oficials.

Pattraix, València, a 7 d’abril de 2014.

La realitat és inqüestionable, i les xifres hi són per denunciar-les: l’Estat espanyol és el quart país de la UE amb més persones en situació de pobresa energètica (però en segon on els seus banquers són més rics!), on hi ha ni més ni menys de 54 milions d’afectats.

El rebut de la llum ha pujat un 30% en quatre anys, i set milions de ciutadans espanyols gasten més del 10 % dels seus ingressos en pagar aquestes factures.

Perquè mentre els ingressos dels espanyols s’han reduït per la crisi, el preu de l’energia s’ha disparat. La factura de la llum, principal responsable d’aquest augment, va pujar un 60% des de 2007, mentre les rendes han baixat un 8,5%, segons l’Institut Nacional d’Estadística. En conseqüència, les llars l’han de dedicar un percentatge cada vegada més alt dels seus ingressos. D’una mitjana del 4,3% el 2007 s’ha passat al 6,5 % el 2012.

Això es tradueix en famílies que passen fred a l’hivern i calor a l’estiu, habitatges amb floridura i humitat, talls de subministrament per impagament  1,4 milions el 2012, el doble que el 2006), menys diners per satisfer altres necessitats bàsiques i, el que és més greu de tot, moltes morts prematures a l’hivern.

L’Organització Mundial de la Salut ha estimat que es produeixen cada any el 30% de les morts addicionals a l’hivern, per agreujament de malalties prèvies, per exemple.

Prenent aquesta tendència, si el 2012 es van produir 24.000 morts addicionals a l’hivern, més de 7.000 d’aquestes morts s’haurien produït per aquesta raó.

Segons un estudi publicat per l’Associació de Ciències Ambientals, anomenat “Pobresa energètica a Espanya. Anàlisi de tendències”, el 17% de les llars espanyoles, uns 7 milions de persones, tenen dificultats per pagar les factures energètiques en haver de destinar més del 10% dels seus ingressos per cobrir aquests pagaments, i quatre milions, fins a un 9% de les famílies, són incapaços de mantindre el seu habitatge a una temperatura adequada en els mesos de fred. Aquesta quantitat ha augmentat en 2 milions en els últims dos anys.

L’associació apunta que la crisi i la desocupació, que ronda el 26%, han agreujat aquesta situació en els darrers anys. També assenyala que les famílies que destinen més del 10 % dels seus ingressos al pagament dels rebuts energètics han augmentat un 34% en els dos últims anys per l’efecte de la crisi i la desocupació, mentre que el nombre de persones que asseguren que no poden mantindre el seu habitatge a una temperatura adequada ha augmentat un 50% entre 2008 i 2012, i un 19% només en els dos últims anys.

Un de cada tres llars que pateix una situació d’atur pateix alhora pobresa energètica, enfront del 14 % que la patia el 2007. És a dir, un increment del 142% en cinc anys de crisi.

Els jubilats que també es troben amb dificultats per pagar el rebut de la llum i que no poden escalfar les seues llars ha passat del 13% al 21% en aquest mateix període. 

Patraix, València, a 1 d’abril de 2014.

És indiscutible que un dels temes polítics “estrela” en els moments que estem vivint a hores d’ara és precisament el “tema català”, i (com no!) cap a aquest tema va derivar la conversa dels assistents a aquest menjar.

El relat dels termes en què va transcórrer la conversa, vist des del punt de vista del blocaire català, mostra fins a quins extrems aquest assumpte ha polaritzat l’atenció i l’opinió de crec que molts dels espanyols que viuen fora de Catalunya, fins al punt de fer palés com la difusió d’una visió esbiaixada i molt manipulada dels esdeveniments que estan succeint des de fa un temps al Principat, està crispant l’opinió de bona part dels ciutadans espanyols en contra d’un procés i d’un Dret que, vist amb plena objectivitat, és plenament democràtic.

Vaig a transcriure textualment el contingut de l’apunt d’aquest bloc: 

“Primer de tot i abans d’ entrar en matèria, vull deixar clar que aquesta no és una entrada contra la ciutat de Madrid ni molt menys contra els madrilenys. A Madrid li dec dues de les meves experiències professionals que he tingut i mai podré opinar malament d’ aquesta ciutat que recomano conèixer a fons.

Dels madrilenys tampoc puc parlar malament, tot i que en el 90% dels casos no coincidim políticament en línies generals són bona gent i gent que intenta fer-te sentir còmode a la seva ciutat. 

Anem al tema, dinar d’una empresa consultora de Madrid a la seva seu situada en l’anomenada “Milla de oro”, 12 comensals seleccionats com a representació de cadascú dels projectes que té en marxa l’empresa, ambient jove i principalment madrileny, els únics forasters som un basc, una romanesa, una noia valenciana i jo.

El dinar va en la línia en la que solen anar aquestes coses: els caps parlen, alguns els hi fan una mica la pilota i la majoria callem i només esperem que s’ acabi aquell tràmit.

Parlen de temes d’empresa i comencen els temes d’actualitat parlant d’Ucraïna. Divisió d’ opinions uns creuen que Rússia és el diable i altres que la UE després de carregar-se el govern de Kiev no té autoritat moral per dir-li res als russos. La gent té força informació i l’intercanvi d’opinions és interessant.

De sobte el cap em diu que em presenti a la resta ja que soc el nou.

Els hi dic que aqui no els arriba realment la informació del que està passant i que no s’adonen de la trascendència i de la força del que està passant a Catalunya.

M’interrompen i ja no he pogut parlar més. No m’ han deixat.

Quan volia rebatre alguna de les bajanades que deien la resta de comensals (tots menys la noia d’ Alacant, s’ha de dir) automàticament algú cridava més i ja no podia continuar.

Per uns instants m’ he sentit a un debat de 13 TV… Comencem a analitzar que opinaven del “tema catalán”: 

– Nacionalisme exacerbat: Un dels punts que defensaven amb més vehemència era el fet de que els catalans som uns ultranacionalistes embogits a l’ estil dels serbis i de… sí, ho heu encertat els nazis.

Ells no creuen que hi hagi gent que no sigui catalana de soca-rel que pugui defensar la independència i no ser catalanoparlant (bé realment hi ha certa teòria de que realment catalanoparlant no és ningú a Catalunya, que realment ho fem per fotre i per diferenciar-nos en una absurditat com aquesta quan podem parlar una llengua amb mil.lions de parlants…).

Quan els he parlat de “Súmate” m’han dit que no s’ho creien i que en cas de que fos veritat, aquesta gent es volia fer perdonar el fet de no ser purs.

Després ha vingut el tema nacionalisme-esquerres i dretes i el diagnòstic és clar: els catalans som ultradretans i és una llàstima perquè semblàvem “gente alfabetizada” (literal).

Quan els he parlat del nacionalisme espanyol i de que l’esquerra anacional de la que parlen ells no existeix, alguns s’han callat perquè no sabien per on sortir i altres han negat l’ existència del nacionalisme espanyol. Ser espanyol és un tema de pertinença, ser català en canvi és nacionalisme.

Els que penseu que ha sortit el tema de “el nacionalismo se cura viajando” l’ heu encertada. Ha sortit i els he recordat que èrem els que més viatjàvem d’ Espanya i no s’ ho han cregut. Clar, no saben ni si estem alfabetitzats com per entrar en aquest tipus de dades… 

– Mas, el cabdill i Dreta Patriótica de Catalunya (abans ERC): M’ha donat temps a dir que Mas era un peó de tot això i que de veritat qui tirava del carro era el poble.

No crec que us tingui que dir que no s’ho han cregut. Mas és un embogit de la vida al qual algú (no saben qui) li està pagant per portar-nos a tots a l’ escorxador. És el manipul.lador perfecte al lloc perfecte, una societat idiotitzada i fanàtica que segueix al gran lider.

Esquerra Republicana a més mai no ha sigut ni Esquerra ni Republicana per això s’ ha d’ anomenar Dreta Patriótica de Catalunya. 

– Esteu bojos, el món tendeix a globalitzar-se: Doncs això, som una rara avis i una colla d’ estúpids als que ens pot l’odi donat que en comptes d’unificar-nos i assimilar-nos a ells (com hauria de fer Portugal ha dit un amb l’ aprovació de la resta), sortim amb coses que ells consideren folklorismes gens racionals.

Quan els hi dic que jo veig per enlloc aquesta suposada unificació a nivell europeu em diuen que estic cec. 30 minuts abans s’ estaven queixant tots de que no hi havia política exterior comuna per culpa dels estats. Curiós que la seva suposada globalització implica que Madrid continuï seguint el centre de tot a nivell ibèric i també si es pot europeu.

Vaja, que nosaltres hem de deixar de lluitar pels nostres interessos però ells no tant. 

– Anirem a l’escorxador i després voldrem tornar i Espanya ens haurà d’ acceptar: Aquí parteixen de la base de que Catalunya és una comunitat subsidiada que viu gràcies als diners que l’Estat en la seva magnanimitat ens atorga.

Som gent subvencionada i rescatada que no aporta res i rep molt.

A Espanya li costa molta pasta Catalunya i a sobre ens queixem m’ha espetat el basc (m’he rigut i li he parlat del Concert Econòmic i alguns madrilenys m’han recolzat).

Una noia em preguntava si ens ho havíem plantejat bé si la gent sabia que moriríem de fam (literal). Li he explicat que es fan estudis i que hi ha gent rellevant del món acadèmic i internacional que consideren que Catalunya és viable i la majoria no s’ho han cregut i altres m’han dit que quant cobraven de la Generalitat. Han sortit les Olimpiades que “ells ens van pagar” i que Madrid no va gaudir. Ni una paraula de la T4, del Museo del Prado o de tota l’Administració de l’ Estat centralitzada aquí…

La majoria d’ ells esperaven que quan ens enfonsem econòmicament Espanya ens hauria de deixar a la merda i no acceptar la nostra tornada, però malauradament creuen que ens deixarien tornar i ens haurien de mantenir un altre cop. 

– Calaix de sastre: Abans de continuar us vull posar en situació i destacar un altre cop que tothom allà tenia estudis superiors.

No us ho creureu quan us digui que ha sortit el tema del Barça i la Lliga Espanyola. És una de les coses bones d’Espanya de la qual els catalans no ens volem desprendre tot i ser independentistes.

Això i els diners dels espanyols.

És a dir ells creuen que volem una independència a la carta consistent en continuar mamant d’Espanya i amb el Barça a la Lliga, però independents en la resta de temes i això mai.

Si ens independitzem ho farem amb aranzels (no s’ han cregut que el 60% de les exportacions terrestres d’Espanya surten per Catalunya i que pagarien aranzels, i que França no té perquè cobrar aranzels a Catalunya), expulsats de la UE i pagant el deute (els he intentat explicar que això era impossible en matèria de successió d’Estats, però no m’han deixat acabar, no s’esperaven que coneguera la Convenció de Viena…). 

– Conclusió sobre el que ells pensen: Realment no saben si es farà o no la consulta però estan segurs de que ni Espanya ni la UE ho permetrà, a més esperen que regni el “seny” i ens adonem a temps de que morirem de gana.

En cap moment cap d’ells ha parlat de terceres vies o de reformar l’Estat, aquí això ni es planteja, de fet crec que la única reforma que contemplen és la de centralitzar més l’Estat (de fet consideren que no es pot deixar l’educació en mans dels pèrfids nacionalistes).

Aquesta gent oscil.la entre la mà dura i el no fer res i que en algun moment remetin els efectes de la droga que Artur Mas ens ha fotut al Cola-Cao. 

– Conclusió personal: No tenen ni idea del que passa a Catalunya i el que és pitjor, tampoc volen conèixer res al respecte.

Ells consideren que qualsevol opinió catalana que no signés Albert Rivera com a pròpia és fruit de la idiotesa o bé de la manipul.lació mental que hem patit des de petits.

No ens temen (o ho fan veure), perquè ens consideren uns interessats que en el moment de la veritat ens vendrem per un plat de llenties.

Ells no veuen que la gestió del tema de l’Estatut fos nefasta, tampoc entenen perquè ens enroquem en el tema del català o perquè diem que tenim un tracte fiscal injust.

No ens coneixen, per a molts Angola és tan propera com Catalunya en tots els sentits; som una cosa que està allà i que no entenen per quin motiu no hem volgut gaudir majoritariament de ser espanyols, potser per enveja cap a Madrid es diuen.

Marxem, no hi ha pedagogia a fer que no passi per no fer-se perdonar pel fet de ser catalans. I no sé vosaltres, però jo per aquí no passo.”

Patraix, València (L’Horta), a 31 de març de 2014.

Fa uns mesos escrivia un apunt (*) en aquest bloc en el qual comparava la situació actual en la que es troba el procés sobiranista a Catalunya a una partida d’escacs, en el qual les peces enfrontades estaven sent estratègicament mogudes al tauler per dos jugadors: Catalunya i Espanya.

Crec que tothom coneix com cadascuna de les parts ha anat difonent els seus missatges i argumentacions, a favor o en contra del procés, tant a nivell intern d’Estat espanyol com fora de les nostres fronteres, amb el doble propòsit de “guanyar-se” l’opinió de la ciutadania, per un costat, i d’intentar “convèncer” les cancelleries estrangeres de les “bondats” de les seues posicions, per una altra banda.

No cal dir, per sabut que és, la manera tan barroera i grollera amb què Espanya i el seu ministre d’Exteriors, Margallo, han mogut els seus peons per intentar embrutar i desprestigiar un procés que per part de Catalunya, ha estat fins ara plenament cívic i democràtic. 

Així doncs, l’escenari internacional serà clau, tant abans com després de la consulta del 9-N, en la resolució reeixida del procés, tant pel que fa a la presa de posició i a les “simpaties” que pot desencadenar a les cancelleries internacionals, com en el reconeixement de Catalunya com un nou estat independent en la comunitat d’estats internacional, en cas que es produïra, després de la consulta o després d’unes eleccions plebiscitàries, una declaració unilateral d’independència (DUI) per part del Parlament de Catalunya.

En aquest terreny, l’estat d’Israel s’apunta com un dels possibles primers estats que podrien reconèixer a una Catalunya independent.

A l’octubre de 2012 Haaretz, un dels diaris israelians més influents, publicava un article que pot donar la clau en aquest sentit. En ell el periòdic deia que Catalunya “serà aviat del poble català, de la mateixa manera que Israel és del poble jueu“, tot i descartant una altra fórmula territorial que no fora la independència plena.

Les relacions institucionals entre Catalunya i Israel es van veure reforçades arran del viatge que Artur Mas, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona Xavier Trias i representants de trenta empreses catalanes, van fer a Israel al novembre de 2013.

Durant la visita que va fer Mariano Rajoy a Obama fa uns pocs mesos, tots vam poder veure algunes fotos de gestos molt significatius de “desgrat” del president nord-americà cap al president espanyol, que van circular per les xarxes socials i que van ser també publicades en alguns mitjans de comunicació.

Tothom sap que Mariano Rajoy se sent molt incòmode amb la qüestió de la consulta de Catalunya fora d’Espanya, en concret quan se li fan preguntes al respecte o se li demanen explicacions del perquè s’oposa a què els catalans voten, tal com s’ha fet al Quebec o es farà enguany a Escòcia.

Sembla que aquesta censura realitzada per Mariano Rajoy no va ser molt ben vista pel mateix Obama.

Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

Les arrels familiars d’Arturo S. Casamitjana, ens posen en la pista.
El iaio de Lluís Casamitjana era un català del Priorat, pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya, i amb la seua mare xicoteta van creuar els Pirineus en acabar la Guerra civil per arribar al camp de refugiats d’Argelers, situat al sud de França.

“Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ahí va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalidat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI.

Ell està convençut que el seu passat va ser “determinant” a l’hora de triar carrera, ja que si la història materna és dura, també ho és la de la família paterna, que va fugir d’Armènia durant el genocidi perpetrat pels turcs entre 1915 i 1917. “Tinc prou bagatge personal per tenir una perspectiva històrica“, va dir en l’entrevista.

Per això creu que Mèxic ha de ser un baluard “de la defensa i la promoció dels drets humans a tot el món, sense oblidar-nos de casa nostra“.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on están les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

(*) Apunt: Rajoy, la “marca españa” i la seua famosa foto amb Barack Obama (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/257696)

Patraix, València, a 28 de març de 2014.

Pensava que ja ho havia vist tot de Barbaritat Valenciana, aqueixa institució ocupada per lladres, corruptes, inútils i depravats que s’arroguen la representació d’un poble al qual els agrada sodomitzar amb mesures que ens han col.locat al mapamundi de la desraó, la vergonya, la corrupció, el lladronici i el malbaratament.

Però estava molt equivocat.

Fa un parell d’anys vam veure com la mare d’una adolescent de 14 anys amb diabetis, es va decidir a recaptar fons venent samarretes i loteria per pagar el salari d’una investigadora especialista en la malaltia que tenia la seua filla, què havia segut acomiadada del Centre d’Investigació Principe Felipe de València amb un ERO fet per la Barbaritat Valenciana pocs mesos abans.

Samarretes i loteria per pagar investigació.
Doncs bé, ara seran els diners trets de la subhasta de les deixalles del trencadís arrencat del Palau dels Arts de Calatrava, els que serviran per a què més de 300 escolars valencians deixen d’estudiar en uns immunds barracons situats molt a prop de la mateixa Ciutat de les Arts i les Ciències. Uns barracons que la Barbaritat Valenciana fa passar per una escola pública amb el asèptic nom de Col.legi 103.

La història d’aquest centre escolar és paradigmàtica de l’estat en què es troba l’educació gestionada per Barbaritat Valenciana.

Des de fa ja més de 5 anys els pares i mares d’aquest col.legi, un centre dotat de 30 “barracons escolars”, vénen exigint a la Conselleria d’Educació la construcció de una escola pública d’Infantil i Primària definitiva per als seus fills en els terrenys del barri reservats a aquest efecte.
Però els diferents consellers de la Barbaritat Valenciana que s’han succeït en el càrrec els han anat donant llargues, adduint qüestions burocràtiques o la manca de fons públics.

Però la realitat és molt diferent. Perquè el que es volia amagar amb aqueixes excuses eren els interessos crematístics i evangelitzadors de diferents grups empresarials privats i religiosos, que havien situat el seu dit al mapa de la ciutat en aquesta mateixa parcel.la, en un entorn de classe mitjana i curiosament fregant la no fa molt inaugurada “Església dels Sants Màrtirs”, propietat de l’Arquebisbat i amb l’interés de sectors catòlics integristes.
Una veritable “delicatessen” a l’abast de qualsevol “amiguito del alma” del ric viver Popular.

Al maig de 2012, cent-cinquanta pares dels alumnes del col.legi, van lliurar un total de 327 denúncies a la seu de la Conselleria d’Educació per denunciar la situació d’”insalubritat” dels barracons instal.lats allà des del 2008.
En ells no hi ha ni biblioteca, ni laboratori, ni aula informàtica, ni gimnàs, i compta amb un gran pati on no hi ha ni una maleïda ombra, de manera que els mesos de bon temps, que són quasi tots a València, els xiquets han d’anar com si foren a la platja, amb crema protectora i amb barret per no cremar-se la pell.

El 2011 l’informe tècnic realitzat per un arquitecte i professor de la UPV va denunciar goteres, banys encallats, humitats i tanques oxidades.
El mateix Síndic de Greuges valencià va dir del col.legi que “aquests barracons, que es van fer per 20 mesos i ja fa tres anys, estan en una situació lamentable i suposen un perill per als xiquets”.
Les canonades de la cambra de bany van rebentar en una ocasió, pel que la fem i els cucs van quedar a només deu centímetres dels xiquets sota el sòl, amb una olor insuportable i el perill per a la salut que allò suposava.
Picades d’insectes i talls arreu del cos són habituals en els xiquets quan tornen a casa  del col.legi. 

Però no, la colla de mediocres, incompetents i il.luminats que ocupen la Barbaritat Valenciana segueixen sense solucionar el problema del col.legi 103, i el de molts altres col.legis-barracons que s’estenen al llarg i ample de la geografia valenciana.

Per intentar fer front a tal desacatament, i tal i com va fer la “mare coratge” per poder pagar el sou d’una de les acomiadades del Centre Príncipe Felipe, ara ha estat una iniciativa de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC ) i de la plataforma d’artistes “Ruines del futur”, amb la que pretenen recaptar fons perquè acabe la llarga lletania del col.legi 103.
Aquest divendres que ve se celebrarà a l’OCCC una subhasta benèfica de peces de trencadís de la coberta escrostonada del Palau de les Arts, situat tot just a 300 metres de distancia del col.legi, i els fons es destinaran per a ell.
 

La subhasta també es desenvoluparà en línia mitjançant Skype i serà conduïda per l’actor Francesc Anyó.
Aquest acte pretén, a més, ser una activitat que, com diuen els seus organitzadors, “des de l’humor pretén donar visibilitat a un problema que, en realitat, és molt greu (…) Durant els anomenats anys del malbaratament es va produir a València un fenomen paral.lel a l’arquitectura l’espectacle, com va ser la construcció de col.legis públics de forma informal i improvisada, el que va obligar a milers de xiquets a estudiar en condicions deplorables”.

Aquesta és la millor definició que podem fer de Barbaritat Valenciana: milions d’eures saquejats per màfies i malbaratats en esdeveniments inútils, mentre que els diners trets de la venda i subhasta de samarretes, loteria i trencadís d’enderroc són els que paguen els investigadors científics i dignifiquen l’educació dels nostres escolars.

Patraix, València (L’Horta), a 25 de març de 2014.

Ahir va morir Adolfo Suárez, l’artífex, diuen, de la transició que va donar pas a la democràcia actual espanyola.

No és cap secret que la “biografia oficial” d’Adolfo Suárez, Duc de Suárez, estava escrita probablement des de fa ja molt de temps.
Des del moment en què el seu fill , Adolfo Suárez Illana, va comunicar fa un parell de dies la notícia del “imminent” desenllaç, la reacció i representació de l’aparell propagandístic espanyol no va tardar gens a posar-se en marxa.
Un bombardeig continu d’imatges, per altra banda àmpliament conegudes i esperades, ben acompanyades d’un relat preparat de la seua biografia política centrada en els anys de la “transició” (a on ?), van començar a difondre’s amb gran celeritat per tots els mitjans de comunicació.

Els portaveus de les polítiques de la memòria oficial i institucional, van reaccionar de manera instantània, no va faltar detall en la posada en escena de la dita representació.

Però aquesta representació, que forma part de l’escenificació d’un relat inqüestionat, uniforme i acrític, que constitueix en sí mateix la substància essencial de la narració oficial de la transició postfranquista, en un discurs que ha impregnat almenys tres generacions de ciutadans, a molts ens sonava ja a vella, caduca i passada de moda.

Res de nou s’ha dit. La notícia de la mort de Suárez ha servit, un cop més, per desempolvar els coneguts dogmes d’aquella edulcorada transició: que si va ser modèlica, que si va ser pacífica, que si no hi va haver vencedors ni vençuts, que va resistir als intents d’involució, etc, tot això amb la repetida música de la tan gastada “reconciliació”.
Una escenificació plenament predictible.

Ben cert és que la trajectòria personal i política d’Adolfo Suárez és tan complexa, que certament hauria de ser objecte d’una anàlisi rigorosa i assossegada. 

Una anàlisi que no hauria de passar per alt una sorprenent metamorfosi d’un Suárez franquista, que va escalar amb rapidesa pels centres de poder franquistes, a un Suárez “demòcrata” convençut en un temps rècord.
El de Suarez va ser un dels molts casos “miraculosos” que van ocórrer durant la transició espanyola, i que ens porta a plantejar la qüestió de com se les van arreglar les forces vives del franquisme perquè tot canviara, aparentment, però sense què res canviara, realment.
Sense dubte, tota una obra d’enginyeria polític-mediàtica sense precedents en la història de les democràcies modernes, que també caldria estudiar amb cura, i que ha servit per a què, 35 anys després, continuem patint una de les democràcies més pobres i retallades del parlamentarisme occidental.

La imatge de la manifestació del passat dissabte, 22M, amb centenars de milers de persones als carrers, i diversos milers d’ells havent avançat en columnes a peu des de fa setmanes, és una bona evidència de la situació d’emergència democràtica existent en aquesta Espanya on fa tres dècades tot va quedar “lligat i ben lligat” per donar-li una aparença democràtica a un procés que va conduir a alguna cosa que mai ha estat una democràcia.

La mort de Suárez, malauradament, no està servint per a una altra cosa més que per perpetuar interessadament una tasca de revisionisme històric sobre aquesta gegantina estafa que va constituir la transició i la pròpia democràcia espanyola.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de març de 2014.

Ahir al Congrés espanyol es va escenificar una nova farsa.

El secretari d’Estat d’Interior, Francisco Martínez, hi va compareixer amb uns quants vídeos i àudios de les converses gravades entre els guàrdia civils que vigilaven la tanca.
Després de més de dues hores de compareixença, per intentar justificar l’injustificable, ni qui, ni quan, ni com es va donar l’ordre de disparar les 145 pilotes de goma i els 5 pots de fum va quedar clar, ni el per què si no hi va haver trets als immigrants ni tampoc hi va haver pànic (com ell mateix va dir), es varen ofegar quinze d’ells.
Les imatges de la càmera que va poder haver gravat l’entrada dels immigrants en l’aigua i la seu ofegament no es van mostrar. Els vídeos i àudios havien estat curosament escollits pel secretari d’estat.

La farsa continuava…

El govern de Rajoy es nega a que organitzacions independents com Amnistia Internacional investiguen el cas, perquè saben que descobriríen la gran mentida que s’ha ordit per evitar que ningú siga responsable de l’assassinat de 15 immigrants que buscaven una oportunitat, una vida millor a la miserable a la qual els països occidentals hem condemnat a viure a milions de perdones de nombrosos països africans.

Fa uns pocs dies l’ONG Caminant Fronteres va fer públics els informes mèdics i el resultat de les seues investigacions sobre aquest cas, i els resultats no van poden ser més reveladors i escandalosos, malgrat el silenci mediàtic generalitzat que hi ha hagut respecte a aquest informe en els grans mitjans de comunicació espanyols.

Ferides a la cara i al cap dels immigrants morts i els ferits, que coincideixen amb les típiques marques de les pilotes de goma. Testimonis d’afectats que denuncien que van rebre cops de culata dels guàrdies civils quan intentaven aferrar-se a la terra ferma i denegacions d’auxili, en formen part.

Caminant Fronteres ha documentat que hi va haver altres 15 ferits, a més dels 15 morts, dels quals vuit van quedar amb seqüeles més greus després d’intentar entrar nedant a la platja del Tarajal de Ceuta.

Gràcies a 28 entrevistes realitzades als supervivents i als informes dels metges que els van atendre, aquesta ONG es reafirma en el fet que la Guàrdia Civil va tirar a donar als immigrants amb el material antiavalots, i que a més se’ls va negar l’ajuda que demanaven quan s’ofegaven.

Un dels cossos que estava al dipòsit de Fnidq (Marroc) tenia un llavi completament trencat i una ferida al front. I dels set que estaven en Mdieq, un tenia el cap embenat i 3 presentaven ferides a l’orella, l’ull i el pit. Lesions compatibles amb les que produeix un fort impacte, que amb tota probabilitat va provocar el seus ofegaments. 

Els testimonis de l’expedient de l’ONG són esgarrifoses, com ara aquests:” Larios estava al meu costat, a pocs metres. Li sentia com cridava. Deia: ‘auxili, socor’, dirigint-se a l’embarcació de la Guàrdia Civil. Después ja no li vaig sentir cridar“. O aquest altre: “Sanda va demanar  auxili. Va tirar la seua mà cap a la roca i el guàrdia civil li va pegar i enviar de nou a l’aigua“.

En els informes mèdics es recull que un dels ferits tenia una ferida de cinc centímetres a la coroneta, un altre una ferida sagnant al nas de set centímetres, un tercer un traumatisme amb edema de pupil.les i un quart un edema de les parpelles superior i inferior de l’ull dret que no li permetia obrir l’ull.

“Tots els testimonis recollits pel col.lectiu assenyalen que els agents de la Guàrdia Civil tiraven sobre els flotadors i que moltes de les bales de cautxú arribaren a parts vitals dels cossos, sobretot el cap i la cara“, afirma el document de Caminant fronteres.
Els que van sobreviure també denuncien “la violència exercida pels guàrdies civils que es trobaven apostats en les pedres de l’espigó“, assenyalant que els van disparar a poca distància i els pegaven amb les culates.

Abans de la compareixença d’ahir al Congrés, tots recordem les cíniques paraules que va pronunciar del ministre de l’interior Jorge Fernàndez Díaz al Consell de Ministres, quan va dir que “no és el mateix llançar pilotes de goma que disparar-les” ( sic), alhora que presumia que el seu Ministeri havia realitzat “un exercici de transparència sense precedents” en haver aportat els vídeos del que havia passat.

Una gran mentida ordida per a amagar una massacre.
I després aquests hipòcrites es diuen a si mateixos defensors de la llibertat i dels drets humans. O potser els immigrants no son éssers humans per a ells.

Patraix, València, a 20 de març de 2014.

Aquests dies València bull com en cap altre moment de l’any. Són les festes falleres.
Centenars de milers de persones d’ací i vingudes de fóra, recorren la ciutat sense rumb aparent, enmig d’un caos i d’una aglomeració constant que sembla no tindre fi, entre carrers tallats, monuments fallers de tota mena, mida i condició, carpes instal.lades enmig d’un munt de carrers i places, casals, desfilades de fallers i falleres grans i xiques, bandes de música interpretant a Paquito el chocolatero o l’himne del Mestre Rodrigo, però també entre ciutadans crítics i reivindicatius que s’agrupen al voltant del moviment d’Intifalla i de falles que es neguen a seguir el “model” oficial que marquen les institucions oficials.
Són aqueixes falles que desafien un model d’interpretar la festa afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política, en contrast del què les falles varen ser i representar en els seus orígens, netament populars i de tarannà satíric i crític amb el poder dominant.

Sorgides en els anys de la Transició, i malgrat l’ambient de repressió i d’axfixia institucional aleshores existent, aquestes falles van plantejar un model alternatiu al vigent, plenament reivindicatiu dels veritables arrels de la celebració fallera.

I en aquest marc es troba a la ciutat de València una falla molt particular: la falla d’Arrancapins.

“Spanish province talks secession”.
“Spain: Catalonia calls a vote on secession”.

Dos titulars molt similars publicats en un dels diaris més prestigiosos del món, el New York Times.
Però entre tots dos hi ha una “xicoteta diferència”: entre ambdos hi ha una distància en el temps de 96 anys!

“Catalan question an issue in Spain” o “Catalonia aroused against Madrid, is agitating for complete independence” són altres dels titulars que es podrien llegir a la premsa novaiorquesa de fa quasi un segle, però que podrien ocupar els titulars de qualsevol diari en llengua anglesa actual.

L’aposta estratègica actual del govern català per internacionalitzar els arguments a favor de la consulta estan omplint de noticies la premsa internacional, ara sí amb un clar èxit percebut en les posicions exhibides pels articulistes, què es decanten cada volta més del costat del democràtic Dret a decidir del poble català. 

Quan, a mitjan del passat gener, el Parlament de Catalunya va aprovar demanar al Congrés espanyol la transferència de la competència per convocar un referèndum, la sessió plenària va ser coberta en viu per agències com ara Reuters, France Press, Ansa o Associated Press, i la notícia va ser recollida per diaris d’arreu del món. 

I dels nord-americans, The Wall Street Journal, The Washington Post, Chicago Tribune o Los Angeles Times, però també The New York Times van fer-se ressò de la qüestió de la independència a Catalunya.

Patraix, València, a 17 de març de 2014.