Voler descobrir facetes noves en la figura de Serafín Castellano seria del tot impossible, car sobre aquest personatge, exemple viu del maniqueisme polític, s’ha dit tot i tot és sabut. Sabem d’ell que no és un serafí celestial i que és castellano més que valencià. També que és un corrupte integral, perquè corrupte és qui fa valdre la seua influència política per endollar tota la família en projectes que s’haurien de licitar públicament o per afavorir amics utilitzant martingales que eviten controls financers. El cas del llibre del què parleu en l’article n’és un bon exemple: el redactà i l’il·lustrà ell, conjuntament amb dos familiars, obviant cronistes i historiadors; el llibre que ens ocupa fou editat en castellà, cosa molt típica de personatges com ell, defensors de la identitat valenciana, però encara més de les glòries espanyoles; l’edició corregué a càrrec d’una comissió que presidia la seua dona, també regidora de cultura tot alhora; les illustracions estaven fetes per una neboda seua i perf la cunyada de la seua dona… En fí, un llarg etcètera de malifetes administratives pròpies dels deshonrats de vitola, com Serafín Castellano, que com he dit, no és serafí, però sí, castellano. Tota una peça digna de figurar en el museu dels horrors.
La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Publicat el 21 de febrer de 2014
Serafín Castellano, el nou garant i vigilant de les ràncies essències del “valensianisme” del Partit Popular valencià.
Serafín Castellano Gómez, de professió conseller de Governació i Justícia i secretari general del Partit Popular valencià. I també el nou inquisidor general i garant de la puresa de la llengua i de les tradicions “chenuinament valensianes”… i de les del seu poble, Benissanó, situat en el Camp de Túria.
Per això va fer que el nou Estatut d’Autonomia valencià, aprovat el 2006 quan ell era portaveu del PP a les Corts i redactor del text, es signara entre les parets de l’imponent castell gòtic de la seua localitat natal, de poc més de 2.200 habitants.
No satisfet amb això, fa un parell d’anys es va obstinar a fer que tots els xiquets del seu poble conegueren la seua història a través d’un conte. Per aquesta tasca Serafín no va sol.licitar la col.laboració de cap historiador ni d’un contacontes, sinó que ell mateix i dos membres de la seua família s’en van a arremangar per fer la redacció i l’il.llustració de l’obra.
El llibre, que es va titular “Cuéntame una història”, va ser patrocinat per la Diputació de València i l’Ajuntament de Benissanó, i editat per la Comissió 750 Aniversari, que per cert presidia la seua dona, qui al seu torn era també regidora de Cultura del poble.
La Comissió 750 Aniversari va vendre els exemplars de Serafín Castellano a tres euros per finançar les festes del naixement del municipi.
Amb un llenguatge desenfadat i amb constants referències als “estimats xiquets”, Serafín repassava la història de Benissanó, una antiga alqueria anomenada Benaixut que es va convertir en senyoriu després que Jaume I li atorgara jurisdicció el 18 gener 1261.
El text anava acompanyat d’il.lustracions fetes a la cera realitzades per una neboda seua i també per la cunyada de la seua dona. Tot quedava en família!
Per cert, tot i ser Benissanó un poble valencianoparlant (dels de major percentatge a la comarca del Camp de Túria), el públic al què anava dirigit i el patrocini institucional, l’obra va ser editada i escrita en castellà, potser fent honor a el seu cognom “Castellano”. Fet aparentment sorprenent si tenim en compte el seu paper de guardià de les més pures essències “valensianes”, entre les quals se suposa que hi estava la “llengua valensiana” que parlen els xiquets de la seua localitat natal.
Però Serafí és una persona polifacètica. Per això mateix, ell és també un home molt aficionat a la caça, sobretot quan les caceres se les paguen els seus amics.
A principis del passat mes d’agost, quan es van publicar unes fotografies seues en una cacera amb Vicente Huerta (un empresari a qui li va adjudicar un contracte per a l’extinció d’incendis forestals per valor de 22.657.852 d’euros), Castellano ho va atribuir a “una coincidència”.
A finals de setembre, després de la publicació de noves informacions sobre la presència de tots dos a diverses caceres, algunes de les quals hauria pagat el mateix empresari, Serafín es va limitar a dir que amb la seua vida privada ell feia el que creia convenient.
Això per no parlar dels contractes atorgats a dit i de forma reiterada per al seu amic i constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui també li agrada anar de caça i juga a pilota valenciana. En total, les empreses del constructor es van dur més de 200 encàrrecs menors (si superaven els 50.000 euros, els fraccionaven per donar-los a dit) entre els anys 2000 i 2008, per un total de 7 milions d’euros. Al voltant de 1,7 milions se’ls va adjudicar Serafín quan era Conseller de Sanitat.
Francesc Viadel, excel.lent periodista valencià, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i autor de llibres com “No mos fareu catalans, història inacabada del blaverisme” i “Valencianisme, l’aportació positiva”, el va clavar en una mena de retrat crític que li va fer en “La Veu del País Valencià”, què m’agradaria que llegireu:
“Serafín Castellano: màtria, vesc i ‘parany’.
El matriotisme del secretari general del PP valencià, Serafín Castellano, té més bombetes de colors i parades de cacaus i tramussos que tota la fira de Xàtiva. Vull dir que el seu matriotisme és d’una opulència, diríem, oriental, excessiu, sovint també esguitat com una haca cega a la que han fustigat sense miraments camí del camp de carabasses. La màtria sembla que ho és tot per a ell: nodridora, consentidora, protectora… Fet i fotut, Castellano és un matriota ortodox: defensor d’un patriotisme amb dos collons, de mà dura, d’aquells que sap com mantenir la màtria a ratlla; aficionat i jugador de pilota; expert caçador de tords al vesc; defensor irritat del valencià xim-pam-pum-i-olè -això és sense addicions filològiques-; i, sobretot, anticatalanista entusiasta, dels que van per la vida amortallats amb la Senyera i amb una cullera de fusta a la butxaca dels pantalons per si es presenta una paella.
Com tots els matriotes, també, Castellano és capaç de mossegar amb la ferocitat d’una cabra afamada si és que de cas algú li intenta separar el caparrot de la mamella. I no podria ser de cap altra manera per tal com el de Benissanó -com bona part dels seus confrares- fins ara ha viscut i s’ha engreixat a força de xuclar amb avariciosa fruïció, d’anys i panys d’estar manant fos quin fos l’encarregat de la seua empresa.
Darrerament, però, se’l veu -com a tots els seus companys- molt preocupat perquè a la dessucada màtria els pits comencen a penjar-li fins els genolls.
Dels seus mugrons tallats a penes raja un filet de llet agra. Certament, s’ha acabat el temps de gastar a mans plenes, el del faraonisme criminal i obscè, el de les contractacions arregladetes per als amics. Castellano mateix, fent ús dels seus càrrecs públics, va encarregar obres per centenars de milions d’euros al seu amic el constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui a més compartia finca i parany per al tord a Llíria. Tot tan legal com escandalós.
El cas és que la gent, és a dir, els aturats sense esperança, els desnonats pels bancs, els treballadors qualificats infrapagats, els estudiants sense futur, han començat a prendre consciència de que són tan víctimes dels espectres que maneguen els mercats financers internacionals com de la gestió desastrosa dels matriotes locals que com d’habitud intenten amagar la seua responsabilitat darrere de la cortina de fum d’un espanyolisme agressiu transvestit de valencianisme, xenòfob, assilvestrat, furibundament matriòtic.
Castellano és un expert en encendre foguerades, en aixecar enormes columnes de fum de botxa, i per això cobra. L’altre dia, sense anar més lluny, va botar foc als catalans mentre el país s’estacava una miqueta més en el bassal de la merda de la corrupció i els jutges continuaven burxant en les entranyes del seu partit per saber dels detalls del saqueig comès durant anys de la caixa pública.
El de Benissanó, deia, va acusar la pèrfida Catalunya de maltractar la màtria, de faltar-li el respecte als valencians i tot a compte del simposi “Espanya contra Catalunya” organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en què també participava el catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, el suecà Antoni Furió. Per a l’ocasió, Castellano va tractar Furió de foraster, va fer una defensa abrandada de les senyes d’identitat dels valencians, ben bé com si l’IEC haguera muntat un pixarrada popular contra la senyera coronada, va atacar l’independentisme i, alhora, va posar en relleu la sacrosanta lleialtat dels valencians a l’Espanya inequívoca, la d’ells, la del No-Do.
Tot plegat, el dirigent del PP va fer com aquells altres blavers ancestrals: acusar la URSS i el comunisme internacional de les desgràcies de la pobra gent del país i convertir en estrangers els dissidents perquè desposseint-los de la seua condició de ciutadans de dret es simplificaven els tràmits de la seua eliminació. El PP hauria volgut també, més enllà d’obsequiar-nos amb el seu bombardeig retòric, prohibir el simposi, però, és clar, de moment segons quines coses encara no les poden fer. Res de nou. Fins i tot, a més de la remor de frares inquisidors vam tornar a sentir l’eixordador i vergonyós silenci dels polítics de casa nostra, de la comunitat acadèmica, de la migrada societat civil…
El cas és que vaig assistir a la conferència del doctor Furió. En un saló ple de gom a gom d’historiadors de diferents generacions, el professor va parlar de fiscalitat, de com el Decret de Nova Planta va suposar l’aixafament econòmic dels valencians. El nou estat borbònic imposà uns nous impostos –cal dir que recaptats amb l’ajut d’un exèrcit comandat per castellans- alhora que continuava exigint el pagament dels vells. Els mateixos partidaris valencians de Felip V li van pregar que rectificara la seua política perquè de no ser així acabaria per exterminar el país i el monarca, en resposta, els va enviar de cap a la garjola. Espanya contra el País Valencià, sí, sens dubte, ferotgement.
Furió, un dels nostres investigadors més sòlids, va desplegar els seus arguments en un to serè i didàctic, sense fer ni un sol escarafall ideològic, res a veure, doncs, amb l’oratòria joseantoniana amb què de tant en tant s’escaroten matriotes i patriotes en defensa de vés a saber quines obscures essències col.lectives.
Els gestos i les paraules del PP ens menen a una decebedora i inquietant conclusió. La dreta espanyola, la valenciana, continua sent ara, com fa quasi quaranta anys, un llast per a l’evolució de la societat cap a una veritable democràcia, sense les tuteles del poders fàctics. Del discurs, n’han fet un colossal parany -com el de Castellano en Llíria- en què enxampar al vol els incautes, els que no llegeixen diaris, els que en la televisió només veuen l’oratge i el futbol, els que consideren secretament que els demòcrates en realitat són una colla de radicals eixelebrats. Atrapats en el vesc untós de la seua ideologia són del tot incapaços d’avançar.
Crec sincerament, sense cap ironia, que a Castellano li hauria fet un gran bé anar a Barcelona a escoltar Antoni Furió en compte d’insultar-lo, d’estrangeritzar-lo mesquinament, perillosament.”
Exce.lent Francesc, no el podries haver “clavat” millor!
Patraix, València (L’Horta), a 21 de febrer de 2014.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent