ESTRIPSIPEDAÇOS

John Williams

Edicions  62   

Després de veure com queien successivament Catalònia, Proa Espais i Rovafaves negar que la crisi i internet s’estàn menjant el món del llibre em sembla miop o cínic

Alhora d’analitzar la caiguda de vendes que experimentem les llibreries crec que hi ha dos factors determinants: la caiguda del consum que afecta a quasi tothom. I la pirateria. Fa pocs dies una estadística oficial deixava clar que el nombre de lectors no para de créixer. Tots llegim cada dia més. La lectura a més continua sent un entreteniment barat. Per tant, en una època com la que vivim, si es repetís la pauta de crisis passades, hauríem d’estar venent llibres de butxaca en gran qüantitat. La realitat però és que el llibre de butxaca és un dels formats més   afectats per la caiguda de vendes. Com pot ser això? si cada cop hi ha més lectors, i cada cop les condicions econòmiques condicionen a més i més gent a refugiar-se en la lectura com mitja d’entreteniment? La resposta és simple : les descàrregues gratis són molt més barates que qualsevol llibre de butxaca. I per descomptat, gratis també és més barat que qualsevol descàrrega legal de pagament. Estic convençut que la pirateria està massacrant el llibre de butxaca. Al cap i a la fi, el consumidor de llibre de butxaca busca una estona de lectura barata i portable. Una “tablet” és tant o més portable que un llibre de butxaca, serveix per moltes més coses, des de consultar el còrreu fins a veure la “tele”.

A internet és fàcil trobar tota mena de llibres que es poden descarregar fàcilment i de franc. L’usuari paga per la connexió. Per tant té claríssim que tot el que es derivi de la connexió si és gratis millor. Això ha estat així durant tants anys que canviar aquesta realitat serà pel cap baix molt difícil. Però qui hi guanya amb aquest sistema de barra lliure? Doncs les telefòniques, que el que els interessa és que l’usuari es connecti. El que faci o deixi de fer no els importa, mentre es connecti i pagui la connexió. I els cercadors i webs de descàrregues gratis que viuen de la publicitat vinculada al transit que passa pel seus sistemes. Qui domina internet són aquests dos sectors i cap dels dos te cap interés en res que no sigui connexions quant més llargues millor (telefòniques) i transit pels seus webs (cercadors o webs de descàrregues)

 Com podem afrontar aquesta realitat? des del meu punt de vista sols hi ha una opció . Qualsevol intent de competir contra “gratis” és una batalla perduda. Per afrontar aquesta situació  el primer pas que caldria fer, seria que tota la gent del món del llibre ens uníssim. Des dels creadors als llibreters, passant per editors i distribuïdors. Si cadascún de nosaltres intentem fer la guerra pel nostre compte perdrem bous i esquelles. Qualsevol demanda, o acció que fem hauria de partir d’una veritable unitat de tot el sector. Sense ella ens mancarà força per planejar qualsevol resposta.

  En ella s’hi narra les aventures i desventures de dos soldats romans. Macro és un centurió ascendit a base d’experiència, resistència,duresa i tenacitat. És el que podríem anomenar un “xusquero” de l’època de l’Imperi romà. Cato té una biografia diferent. Nascut i criat al palau imperial a Roma com a esclau, se li ofereix la llibertat a canvi d’allistar-se. L’atzar el creua amb Macro i amdós esdevenen amics.   La sèrie de novel.les que venen a continuació tenen sempre com a pilar aquesta amistat.

Cato i Macro són a simple vista personatges antagònics. Cato és un tipus alt, esquifit, cultivat i lletrat que ha entrat en el món de les legions de rebot. Macro en canvi és un producte perfectament bén acabat de la vida militar, bast, rude, dur i resistent. Amb aquests dos personatges Scarrow flirteja amb diversos arquetipus. Holmes i Watson, Quixot i Sancho. Però aconsegueix no caure de ple en cap d’ells sinò un cop apuntats ell mateix es cuida de desdibuixar-los. Alhora que les peripècies que passen i el temps marquen una evolució en ells, cosa que evita l’estancament de la sèrie.   Ara bé, aquesta evolució no altera massa la finalitat de les novel.les . L’autor no busca unes reflexives i profundes “Memòries d’Adrià”, sinò més aviat unes novel.les d’aventures que enllaçan amb els Salgari, Stevenson, o Jack London. El que les fa diferents del que seria unes simples novel.les d’aventures i les converteixen en unes bones novel.les històriques és una ambientació i documentació acurades. La descripció de la vida a les legions, als seus campaments i ciutats esdevé més que creïble.

La serie però és pot dividir en vàrios blocs en funció de la zona geogràfica on es descabdellen les aventures. En un primer moment Cato i Macro es troben a la frontera germànica per participar  tot seguit en al conquesta de Britània. La conquesta de l’illa omple les     cinc primeres novel.les : “El aguila del Imperio”, “Roma Vincit”, “Las garras del Aguila”, “El aguila abandona Britania”. El següent llibre “La profecia del Aguila” és una aventura pont on els protagonistes entren en contacte amb el mar, en haver de lluitar contra uns pirates. Les dues següents novel.les “El aguila en el desierto” i “Centurión” esdevenen al proper orient. Concretament l’autor situa l’acció en un entorn desèrtic en la frontera amb l’imperi Part. Les dues següents novel.les “Gladiador” i “Legión” esdevenen a Xipre i Egipte. En la primera assistim a una revolta d’esclaus i la segona situada a Egipte comença com una persecució dels esclaus fugits, però tot seguit  hi apareixen conflictes fronterers amb les Nubis. Tanmateix   aquí l’autor canvia un xic el sistema narratiu en introduir un enemic personal dels dos protagonistes, que lidera primer la revolta d’esclaus i després els fugitius a Egipte. I alhora consolida la relació sentimental de Cato amb una noble romana encetada en l’etapa del proper orient. La darrera novel.la s’anomena “Pretoriano” situa l’acció a la mateixa Roma. I beu directament de l’ambient dibuixat per Robert Graves a “Jo Claudi”. Com podeu comprovar l’autor ens fa una panoràmica bén àmplia de la vida en ple imperi romà sota Claudi.

Tota la série té una homogeneïtat notable. Ens trobem amb un conjunt de novel.les que funcionen de forma eficaç. I a  més són  addictives i entretingudes. L’autor equilibra bé els canvis necessaris per evitar que siguin repetitives i els el.lements de continuïtat. Cal deixar clar que no ens trobem davant de peces literaries de primer nivell. Sinò d’una serie de novel.les que tenen com a vocació l’entreteniment. On els personatges evolucionen mica en mica entre batalles, lluites i enfrontaments en la variada geografia de les fronteres i ciutats romanes.

Si voleu diversió bén carregada d’acció sense massa subtileses (però tampoc plana i descerebrada)  de bén segur que disfrutareu aquesta sèrie.

Des del seu naixement com un “reinvent” de Catalunya Cultura, Icat fm ha fet una feina magnífica impulsant música i músics d’aquí. La seva ràdio formula basada en posar en peu d’igualtat gent d’aquí amb primeres espases internacionals ha estat decisiva per que gent com en Roger Mas, Mazoni, Antònia Font, Els Amics de les Arts, o Manel hagin triomfat. Per bé que cada cop més gent escoltem la ràdio a través d’internet crec que la seva eliminació de la tradicional FM ha estat un error, ja que molta gent continua escoltant la ràdio mijançant aquest canal. Així doncs aprofito per felicitar a Icat per la feina feta i demano que tant bon punt sigui possible Icat torni a la Fm.

Albert Sanchez Piñol

Ed. La Campana

Victus és una extraordinària novel.la de la qual s’en poden fer vàries lectures. La primera d’elles és una lectura literal. Estem davant una novel.la històrica on es narra la guerra de Succesió de forma ràpida i el setge de Barcelona de l’any 1714 de forma molt detinguda. El protagonista és un vividor, un galtes que a pesar seu es troba embarrancat en el setge en el qual es deixa atrapar admirat per l’heroisme de la gent corrent. Com a novel.la històrica està molt bén contextualitzada. La trama és viva, l’acció i la descripció històrica s’equilibren perfectament i els personatges serveixen de plataforma per explicar el drama col.lectiu que va significar el setge, alhora que a través de les seves peripècies personals ens hi podem identificar quasi de bon començament. Així doncs estem davant d’una molt bona novel.la històrica.

Però, igual com passava a “la Pell freda” o “Pandora al Congo”, hi ha més nivells de lectura. La primera part de la novel.la, (per entendren’s la part dedicada a la instrucció i educació d’en Martí Zubiria) és una descripció meticulosa dels canvis que va viure la guerra a finals del segle XVII. El nivell de sofisticació de les fortificacions i el refinament de les tècniques de setge havien convertit aquestes accions bel.liques en quelcom calculable i predictible. És interessant també veure com tracta l’autor el tema de la “cavallerositat” entre oficials. Pel protagonista és del tot incomprensiblement i estrafolària. I el mateix autor no s’està de riure’s d’ella a la primera oportunitat. Però és evident que per l’aristocràcia militar de l’època era quelcom qüotidià, i val a dir que sumament pràctic. Ja que el seu mateix professionalime els feia enfrontar-se entre ells un i un altre cop. I més tard o d’hora era possible que els que un dia havien estat presos, un altre es convertissin en carcellers. Per tant aquesta cortesia no era gens desinteressada.

Una altre lectura clara que ens ofereix Sànchez Piñol és la critica ferotge a l’actitud de tots els exèrcits. I a totes les classes dirigents. De la crema sols salva alguns dirigents que individualment actuen amb el màxim rigor i heroïsme, i especialment Villarroel. Personatge pel qual tant el protagonista com l’autor senten una gran admiració. Contraposat a la crítica duríssima a la classe dirigent catalana, l’autor ens fa una apologia de les classes populars. La gent corrent va demostrar tenir una visió política més transparent que els polítics. Una determinació molt més gran que els seus caps. I un coratge molt superior a la majoria dels seus oficials. L’admiració que Sànchez Piñol mostra vers la gent de Barcelona durant el setge és ben clara.

Com a resum destacaria que Victus és una grandiosa novel.la que explica un fet fonamental de la nostra història des del punt de vista de la gent corrent, però sense oblidar ni l’èpica, ni el dramatisme del moment. Escrita de tal manera que enganxa quasi de bón començament. I que manté un bón equilibri entre els grans fets històrics , el dia a dia i les peripècies personals dels personatges protagonistes. La forma que tria l’autor per donar veu al personatge principal és el dictat de les seves memòries. Això ajuda a fer la narració més àgil i alhora introdueix una subtrama que és la relació de l’autor amb la seva biògrafa. Si voleu saber que va passar a Barcelona durant la Guerra de succesió no us perdeu “Victus”.

No recordo haver viscut unes eleccions amb tants dubtes, tantes alternatives i alhora tant importants.

Ara mateix no pretenc analitzar el per que d’aquests resultats. Sinò que simplement vull dir que a parer meu ERC i CIU estàn obligats a entendre’s. ERC ha de demostrar que es capaç de comportar-se com la segona força política del país. I per tant sols té dues opcions, o bé entra al govern i forma amb Convergència una “*gran coalició” per assolir la independència i alhora treure’ns de la crisi. O bé des de la oposició fa exactament el mateix. Si per mantenir el seu perfil i debilitar l’adversari entrebanca el dia a dia i bloqueja l’acció de govern, el resultat seria un desastre.   Alhora CIU ha de demostrar que quan arriba l’hora és capaç de superar els seus interessos partidistes i de “lobby” pactant amb Esquerra o bé una “*gran coalició” o bé programa de govern que ens condueixi a la independència i ens tregui de la crisi.

Els dos partits estàn cridats a ser els pals de paller del nostre sistema polític i ara és el moment que demostrin de quin material estàn fets ambós. Segurament des de la postguerra no havíem viscut una situació nacional i internacional tant delicada, complexa. Així doncs faig una crida a Esquerra i Convergència per que aquest cop donin tots dos la talla i no ens fallin.

*Quan parlo de “gran coalició” em refereixo a una formula política alemanya que va consistir en un pacte de govern entre el partit socialdemòcrata i el partit conservador, primera i segona força del país. I va tenir per objectiu superar una greu situació de crisi.

La passada primavera, concretament a primers de maig, la meva parella i jo vam visitar les esglésies romàniques a la Vall de Boí. L’espectacle històric, artístic, paisatjístic i gastronòmic va ser una experiència total. Aquells dies ens vam assabentar que l’empresa que gestionava l’explotació de les esglésies engegava un expedient de regulació. I que arràn d’això la majoria de les esglèsies tancarien i sols podrien ser visitades en dates concretes com festius i ponts.  

La veritat és que resulta indignant la percepció clara que si aquest cúmul de romànic enlloc de trobar-se a centenars de quilòmetres de Barcelona es trobés a poques desenes segurament rebria un tracte molt diferent. També ho és saber que l’aportació que havien de fer les administracions públiques era força petiteta, i a més amb l’import cobrat per les entrades es cobria un percentatge molt alt dels costos. Ara bé   com que a la Vall de Boí hi ha pocs votants, i el tema del romànic n’afecta directament a menys encara és evident que són sacrificables.

En un moment que les dificultats econòmiques són molt i molt serioses tant important és saber-se empetitir, com potenciar els nostres punts forts. El romànic n’és un, gràcies a ell estem a primera línia mundial. A més de ser una font importantíssima d’ingressos per una comarca on no hi sobren les opcions econòmiques. Si no es juga a fons i no es potencia aquesta opció és bén bé per que als que tallen el bacallà els és més fàcil estalviar quatre euros, que posar-se a treballar per guanyar-ne centenars o milers.  

Assumpta Montellà

Ed. Ara LLibres.

“El silenci dels telers” és una aproximació a una temàtica ja molt estudiada com són les colònies tèxtils. Ara bé, l’autora aborda el tema a partir d’un doble punt de vista que el converteix en un llibre diferent. En concret es centra en la vivència de les dones. I a través del seu metòde de treball, una sèrie d’entrevistes, de retruc fa una panoràmica temporal de la vida quotidiana a les colònies tèxtils des de finals del segle XIX fins la seva extinció als anys vuitanta.   Aquest doble enfocament, a més d’una remarcable traça alhora de triar i donar coherència als testimonis orals, converteixen el “Silenci dels telers” en una obra que pot interessar a un ventall àmpli de persones. Tant si busquen un llibre d’entreteniment basat en fets reals, com si el seu objectiu és conèixer o aprofundir en un món tant tancat en si mateix com són les colònies tèxtils .

On estem:  Ja fa quatre anys, al 2008 sentia dir a gent del món del llibre (editors, comercials, llibreters) que la crisi no ens arribaria, que la gent quan hi ha crisi llegeix més, que el llibre és més barat que altres entreteniments i regals, que ens inflaríem a vendre llibres de butxaca. Aquests arguments han quedat superats  per la realitat.  És cert que la crisi ha trigat més en arribar-nos i ho ha fet amb menys intensitat que en altres sectors.  Però és evident també que no estem immunitzats contra ella.  Per que aquest cop la crisi ha arribat al llibre?  Des del meu punt de vista  hauríem de fixar-nos en l’evolució dels nostres clients els darrers anys: els nostres primers clients eren les minories   il.lustrades i universitàries. Quan sols llegien massivament aquesta gent   no hi havia problema, el món del llibre era acotat, controlable i molt estable.  A partir d’un moment es va anar sumant gent a aquestes categories il.lustrades i universitàries, però malgrat l’increment de lectors i la incorporació de la literatura de masses el gruix de lectors ( i per tant de compradors) era encara acotat i control.lable.  Més endavant  amb l’esclat d’un model universitari molt massiu el llibre va anar entrant en el mercat de l’oci, no com un producte literari o cultural sinò com un artefàcte d’entreteniment.  Aquesta tendència s’ha accelerat els darrers anys. Això ha desbordat els esquemes tradicionals, i ha fet   entrar les llibreries en un sector que no és el seu propi:la indústria del oci i l’entreteniment.   Fenòmens editorials com els   llibres mediàtics, best-sellers com en Harry Potter o Millenium  no tenen res a veure amb el món de la literatura o la cultura per emmarcar-se de ple en la indústria  de l’entreteniment.   I aquesta indústria es caracteritza per la seva  volatilitat.  Les maquinàries editorials prou que intenten fabricar productes-llibre que esclatin, però no sempre rutlla i com que els llibreters hem aprés a viure amb aquest productes aquesta crisi ens fa més mal del que ens faria si hagués esclatat 20 anys enrera.

Llibre de text.  L’intent de digitalitzar tots els continguts educatius d’alumnes i mestres sembla que ha quedat congelat.  Per tant crec que de moment continuarem venent llibre de text. Tota manera aquesta venda serà cada cop més extensiva (s’allargará durant tot l’any) conforme la venda de llibre de text no inclós dins els cicles acadèmics vagi guanyant importància.   L’ínici dels cursos escolars continuarà essent el moment de màxima venda del any però hauríem de comptar amb una venda cada cop més fragmentada.  En  contraposició de vendes més massives i homogènies de dècades passades.  Per entendre’ns: menys exemplars, molts més títols diferènts i en quantitat molt variable.   En el algún moment dels propers anys és quasi segur  que es tornarà  a la càrrega amb el llibre digital de text , i és probable també que aquest segón intent sigui més reeixit que el passat. Però em sembla poc probable que qüalli  abans de tres o quatre anys.

Internet  Crec que ja ningú ignora  la importància d’un fenòmen com internet. Ara la qüestió és centra en que hem de fer a internet?  Com hem d’actuar a la xarxa? com ens afectarà?. La nostra relació amb internet tal i com ho veig jo es planteja en dos fronts.  Llibre digital/ Presència a la xarxa.

            Presència a la xarxa:  Cal dedicar temps i esforç per ser  internet? Cal tenir presència mitjançant blocs i xarxes socials?  La resposta, des del meu punt de vista és la mateixa que si ens preguntem si hem de fer aparadors o publicitar els actes que organitzem a les nostres llibreries.  Si.  Per a moltes persones internet és ara mateix un mitjà tant habitual en les seves vides com durant anys ha estat la ràdio, la televisió i el telèfon.  Hi ha molta gent que “viu” a internet des del matí fins al vespre, alhora que  viuen les seves vides normals.  Actualitzar el facebook entre classe i classe, twitejar un accident de trànsit que els ha encallat en una retenció és tant qüotidià per a moltes persones com per d’altres ha estat els darrers trenta anys arribar a casa i engegar la “tele”.   Val la pena l’esforç d’estar  i projectar-se a internet?  Obtindrem algún resultat?  La resposta és que depén.  Depén de a quanta gent li interessi el que li diem, depén de la habilitat que tinguem per situar-nos i sobretot depén de no defraudar al personal.  Així doncs cadascú s’ha de plantejar si està disposat a provar-ho i amb quina intensitat.  A més cal tenir en compte que qualsevol típus d’acció a internet per que tingui ressó vol continuïtat.  Per que la gent s’interessi cal generar interés i fer-ho de forma sostinguda.  Tanmateix , si bé es incert fins a quin punt l’esforç abocat a la xarxa ens retorna en forma de vendes, el que és del tot segur és que no fer-hi res no ens donarà res.  Un segón tema lligat a la presència a la xarxa és el comerç digital.  Una de les poques coses segures aquests anys és que el comerç digital creixerà.  A quina velocitat i com ens afectarà són qüestions impossibles de saber ara mateix.  Però que creixerà és segur.  Aquesta certesa quasi bé ens obliga a ser també llibreters digitals.  Ara bé davant l’apertura de les variants digitals de les nostres llibreries hem de ser realistes.  Hem d’esperar d’entrada poques vendes, per tant en aquest camp hem d’avançar amb peus de plom.  Però hem d’avançar ja que és l’única manera que internet ens torni una part del que hi invertim projectant-nos . Així doncs, després de projectar-nos a internet,  la venda per internet és el següent pas lògic. I si a l’últim s’aconsegueix que els grans cercadors tallin la pirateria pot ser una bona aposta de futur.

LLibre digital: sobre aquest punt mantinc les meves opinions de fa dos anys,  l’esclat del llibre digital depén del reproductor.  Les tauletes semblen perfectes i no tinc cap dubte que tan bon punt el seu preu sigui baix i per tant s’universalitzi el seu ús hi haurà un boom del llibre digital. Si aquest boom serà a base de descàrregues o accessos legals o bé a base de pirateig no depén de nosaltres,  ni de qüestions culturals, ni tant sols legals .  Depén que els grans estats del món obliguin  als cercadors a tallar  l’accés a descàrregues i webs il.legals.   Sempre hi haurà pirateria, però la majoria de la població té tant de hacker com de lladre de guant blanc i si actualment opta majoritariament per la pirateria és per que és tan fàcil o més que  les opcions legals i evidentment gratis, o més bén dit, gratis   a canvi de veure un munt d’anuncis inútils. La pirateria massiva s’acabarà quan  els estats collin Google i tots els altres cercadors.

I ara com estem:  Comencem fent una recompte de baixes.  Les guies de viatges han caigut i continuen caient, junt amb  els mapes de carreteres, els diccionaris i  els àtles.  Totes aquestes publicacions estàn en regressió a marxes forçades.  Cap diccionari en paper és més pràctic que un onlie (més que més per que el gruix escrivim en en mateix ordinador que està connectat a la xarxa) Cap mapa de carreteres millora un bón navegador o en el cas de muntanya els “gps” .  Per tant hem de tenir clar que qualsevol llibre o publicació passarà a ser digital tan bón punt sigui pràctic per l’usuari. 

Els nostres clients “històrics” es van difuminant.  D’una banda els lectors i compradors de llibres s’eixampla, cada cop hi ha més gent que llegeix i consumeix lectura.  Però alhora que s’eixampla es fa un client més difús, menys compacte, menys predictible. 

Alhora que sense adonar-nos una part dels llibres que venem estàn vinculats amb la indústria de l’entreteniment. 

 El llibre Infantil és encara un dels nostres punts forts.  Tot el món digital (fins ara) està dissenyat per que l’utilitzi gent amb uns coneixements mínims.  Els nens més petits encara necessiten llibres de paper.  Ara bé,  no hauríem de donar per fet que sempre hagi de ser així.  L’edat en que els nens control.len l’entorn digital (mòbils, ordinadors, etc…) recula conforme hi neixen.  I a més m’estranyaria molt que la indústria tecnològica trigues gaire a trobar formules tecnològiques adeqüades.

Així doncs, com estem?  D’una banda crec que el llibre digital ens donarà una treva fins que els tablets siguin tant assequibles i d’us qüotidià com ho és un mòbil ara.  Crec que la venda d’una part gran de  llibres és polaritzara entre “l’ u i el cent”.  És a dir que de molts títols sols vendrem un exemplar i de poquíssimes títols en vendrem centenars.  Aprofitar aquestes tempestes sense dependre d’elles és un repte.  El llibre de text fora dels cicles acadèmics esdevindrà cada cop més important, i es trencarà la seva estacionalitat.  I a més de grat o per força no hem tingut més remei que treballar a internet.

Que fer?

Merxandatge.  El merxandatge (entenem merxandatge com a productes més o menys vinculats al llibre i a les llibreries, però sense ser llibres) ja fa anys que ens acompanya.  És una crossa que ens ajuda a aguantar el  cop però que de cap de les maneres podem considerar una solució, als nostres problemes.  És un producte més que ja hem de vendre quasi obligatoriament, encara que crec que ja no el podrem fer crèixer molt més  almenys a la curta.

Noves vetes.  Com a llibreters independents sempre hem estat especialment atents al moment.  Necessitem captar i aprofitar les petites o grans modes a l’acte, ja que dificilment podem recuperar el temps perdut  si badem.  Això que és una actitud històrica s’ha d’aguditzar. Des de una petita editorial que de cop comença a rebre interés a  modes diverses en tots els camps.  Des de tendències més globals, fins a títols concrets que de cop es revifen,etc… És a dir davant una sequera com la que patim hem d’aprofitar qualsevol veta d’aigua per petiteta que sigui.  Això ens obliga a fer una feina de formigues empaitant grans de blat, però és de les poques coses que segur que podem fer molt millor que les grans cadenes.

Importància de l’el.lement local.  Sempre hem estat consciènts de com n’es d’important el nostre arrelament en les nostres ciutats i pobles.  El fet d’oferir un servei als nostres veïns, estar inserits en el teixit associatiu dels indrets on estem arrelats ha estat una vocació important per a molts de nosaltres. Ara bé en els temps en que vivim estar bén lligats al teixit local, estar atents a les publicacions fetes a i per la comarca, la ciutat o fins hi tot el barri esdevé important, no sols socialment, sinò també econòmicament.  Ja que tal i com s’ha dit abans en temps de sequera qualsevol veta d’aigua és bona.  Alhora aquesta atenció especial que dediquem al nostre entorn ens retorna en forma de lligams més estrets amb institucions i persones , cosa que esdevé un potent flotador que ens pot ajudar a mantenir el cap fora de l’aigua.

Internet.  Agrupar-se és fonamental. Si bé l’individualisme és una de les nostres característiques més marcades, i alhora el principal tret que fa que tinguem la xarxa de llibreries que tenim, també és la nostra principal debilitat.  Des del moment que ens enfrontem a monstres amb milers de caps sols podem competir-hi agrupant-nos, associant-nos, aprenent a treballar plegats. Sols així podem continuar fent a casa nostra el que volguem, i alhora plantar cara amb eficàcia als nostres competidors, que a hores d’ara són grans empreses globals. Paradoxalment la única manera eficaç de continuar sent independents és associant-nos, i ajuntant esforços.   Bestiari és l’exemple més clar de com moltes llibreries independents, diferents, amb personalitats molt marcades poden anar a una.  Però el Gremi de llibreters  té un paper fonamental (si està disposat  a jugar-lo) tot buscant aquelles bases  que ens donin a tots les eines mínimes per estar en igualtat de condicions amb els grans grups.  Per tant és important que el Gremi abandoni una posició purament defensiva,  per passar a una posició molt més d’impuls, oferint per exemple  les solucions técniques que individualment cap, i repeteixo CAP llibreria independent  (per gran i potent que sigui) pot assolir.  I que ens permetin continuar la lluita amb una major igualtat vers els nostres mastodòntics competidors.

En conclusió.

Ara sabem segur que estem dins un procés de canvi de model tant global com sectorial.  Aquesta crisi sumada al esclat d’una nova fornada de mitjans de comunicació (xarxes socials, smartphones, etc…) ens aboca a un pantà d’incerteses.  Sols sabem segur que tot canvia al nostre voltant i que ho fa a tota velocitat.  

Tanmateix crec que ja podem establir alguns punts força sòlids sobre els quals treballar.  Ara mateix la venda de llibre de paper és encara  un negoci força rentable.  D’això ens en dona una pista el fet que els supermercats dediquen cada dia més metres línials a llibres.  I això és un indici important, que ens perjudica, però que vol dir que ni les grans multinacionals del comerç tenen rés millor per vendre que llibres de paper.  Sabem segur també que hem d’adaptar-nos a viure d’un negoci cada cop menys estable, on les puntes seràn cada cop més accentuades i per tant menys previsible.  Podem estar segurs també que el comerç digital creixerà (la incògnita és a quin ritme) i que més tard o mes d’hora esclatarà el llibre digital.  I en aquest últim cas la incògnita és doble, d’una banda si els cercadors aturaràn la pirateria i de l’altra quin volum de negoci assolirà el comerç digital i dins d’ell el de llibres en particular.

La veritat és que no se si hem de ser optimistes o pessimistes, no sé si ens en sortirem o no. No se si el llibre digital arrasarà el llibre tradicional  fins a deixar-li un paper testimonial. No se si les llibreries independents podrem competir o no amb les grans cadenes o si a l’últim una combinació de crisi més pirateria arrassarà   tota la indústria del llibre fins els fonaments.  El que se segur és que la por i el desconcert no ens portaràn enlloc.  No podem triar els desafiaments que ens imposa el nostre temps, però si que podem triar si els afrontem o no . I si decidim afrontar-los també podem triar com ho   fem.  Encara que estiguem desorientats, sabem que podem fer coses per anar endavant: tenir presència a les xarxes socials, estar a l’aguait de les tendències i modes, unir esforços i intentar anar a una en els temes decisius.  Algú pot dir que res d’això és suficient, però jo em pregunto si hi ha algú que sàpiga que podem fer que sigui suficient.  Estic gairebé segur  ningú té la resposta definitiva,  per tant jo aposto per jugar les cartes que tenim i mantenir-nos en dansa per a l’últim intentar sortir d’aquest atzucac pas a pas.

Ha arribat un nou programa sobre llibres al C33 que s’ha de celebrar.

Via Llibre és el nou programa sobre llibres del Canal 33.  És un programa curt, àgil i dinàmic que defuig  models  anteriors.  Enlloc d’una tertúlia amanida amb algún petit reportatge,  Via Llibre és centra en llibres, lectors, llibreries i autors. En no tenir presentador el programa el menen dues veus en “off”, cosa que encara dona més  protagonisme als llibres, temes o autors que es tracten.  Estem davant d’un programa sintètic i atractiu que  sense faramalla ens mostra el que ja he dit més amunt: llibres, lectors, autors i llibreries.

Sols em resta felicitar Via Llibre  i desitjar-li èxit i una llarga vida.

http://www.tv3.cat/viallibre

Joan Queralt

Angle Editorial

“La gomorra catalana” és sobretot un bon  treball periodístic. El llibre es divideix en dues parts bén diferenciades.  La primera està dedicada a descriure la relació i presència de les màfies italianes, i sobretot la Camorra napolitana, amb i a Catalunya. La segona part és més breu   i es centra en denunciar els perills que representen les màfies a tota Europa.

La primera part està dividia en tres blocs.  En el primer “Barcelona i la guerra d’Scampia. La història de Rafaele d’Amato”  Joan Queralt descriu com va ser de important Catalunya i Barcelona en particular, en la última “guerra” mafiosa” (justament la que descriu Saviano).  El fet que un dels clans estigués bén instal.lat aquí els va permetre continuar gestionant els seus tràfics, mentre a la Campània es dirimia a trets qui tenia l’hegemonia.  En el  segón bloc “Camorra.cat”  l’autor fa un repàs cronològic de la presència de la Camorra a Catalunya des de l’escala que va fer Lucky Luciano l’any 1946 fins l’actualitat. Pel que fa al tercer bloc es titula “Castelldefels en al ruta de l’haixix” i l’autor ens explica un fet concret que exemplifica fins a quin punt estàn instal.lats a Catalunya aquests grups.

La segona part consta de dos blocs.  El primer “La globalització del mètode màfios”. És una descripció i alhora una denúncia dels metódes presents de les màfies.   Aquestes s’enriqueixen amb tota mena d’activitats il.legals però intenten passar desapercebudes.   Ja que les grans quantitats de diners que guanyen il.legalment es netegen i inverteixen en l’economia legal.  Ara bé, aquestes inversions les fan empresaris-mafiosos que colonitzen l’economia legal, creant així una economia  “gris” a cavall dels dos móns. Cal tenir en compte  que  aquests   empresaris-mafiosos no han abandonat mai eines de “treball” criminals, cosa que sovint els dona una avantatge definitiva en l’economia legal.    El segón bloc es titula “La desídia de la Unió Europea” i és una denúncia de la inactivitat de la Unió Europea i dels estats on operen les màfies.

 Tal i com he dit a dalt, l’autor aborda el tema des de diversos àngles. Però de tots ells m’agradaria destacar “Barcelona i la guerra de Scampia”  i “Castelldefels en la ruta del haixix”.  Des del meu punt de vista són els dos blocs  on Joan Queralt aconsegueix un retrat més viu de la brutalitat i perillositat de la Camorra.  En ells  fa un retrat de diversos membres de la organització a varios nivells. Des dels “boss” principals com Rafaele Amato fins a components menys importants com Luigi Moccerino.   El que aconsegueix Queralt en aquests dos blocs  ja citats és descriure amb precisió el dia a dia d’aquests individus,així com les seves activitats.  Aquesta descripció narrada amb precisió i habilitat mostra  fins a quin punt els membres d’aquests grups estàn integrats en el nostre dia a dia.  Resseguint les seves vides  veiem quins són els seus mètodes, com enllacen les seves activitats legals i il.legals, i quins perills porten associats amb ells i les seves activitats.

 En resum, “La gomorra catalana” es proposa un doble objectiu que assoleix plenament: demostrar que la presència a Catalunya del crim organitzat és real, activa i bén assentada.  I que cal actuar contra ella, ja que si no es fa la seva infiltració en l’economia legal és inevitable.  Cosa que comporta un increment bestial de la corrpució, empitjorament dels serveis públics -sols cal recordar les muntanyes de brossa al centre de Nàpols-i més pobresa i misèria.  I és  que en contra del que sovint pretenen  les mateixes màfies mai cap màfia ha defensat els  desfavorits.  Més aviat al contrari, ja que mantenir la misèria, l’atur i  la precarietat és una de les formes que tenen de control.lar  la gent que viu en els seus territoris.  I alhora d’assegurar-se nous reclutes per la seva organització.  Ja que  s’asseguren de ser  la única empresa que funciona  i que paga bé i puntualment.

L’Avenç nº374

Màfia i literatura 

Vicenç Lozano

L’article titulat així a l’Avenç nº 374, es tracta d’un article sintètic on l’autor confronta la visió de les màfies italianes que ens donen tres autors: Sciascia, Camilleri  i Saviano,  amb la realitat.  En ell Vicenç Lozano ens parla del arrelament i control que exerceixen aquestes organitzacions en el seu entorn (la forma en que la màfia siciliana el localitza i control.la als anys noranta és al.lucinant).  Ens parla molt sintéticament de la importància fonamental que té el territori per elles. I de com exerceixen el seu poder.  Tot això a través de Sciascia, Camilleri i Saviano.  Els dos primers gràcies a les seves obres de ficció que retraten aquest món, i el darrer a través d’una obra periodística brutal. 

 En resum es tracta d’un breu article que retrata de forma magistral el món de les màfies italianes tot  confrontant aquesta realitat amb el  seu reflex literari.

La ley del silencio.

Budd Schulberg

Ed. El Acantilado

Trad.Marcelo Cohen.

“La ley de silencio” és  una novel.la escrita pel mateix guionista del film.  A la novel.la l’autor s’explica més, matisa més, aprofundeix en els personatges i sobretot dona una panoràmica de la brutal vida als ports i molls de Nova York control.lats per les màfies italiana i irlandesa.  La novel.la és apassionant, fàcil de llegir i de visualitzar.  L’autor en cap moment renega de la seva vessant cinematogràfica sinò que la aprofita per mantenir la tensió. Alhora que enriqueix aquest esquelet cinematogràfic amb força matisos.  En primer lloc un ventall àmpli de personatges potents, magníficament bén retratats,  carregats de contradiccions, que evolucionen i canvien en el transcurs de la novel.la:Terry Malloy, mossèn Barry, Charlie el Cavaller, Katie, Runty Nollan.  I això sense contar els personatges secundaris dels quals no n’hi ha cap de pla.  En segón lloc el retrat dur i descarnat de la pobresa i misèria que assolava  els molls de Nova York .  I en tercer lloc la gran xarxa de corrupció que assegurava un funcionament barat i disciplinat dels molls .  

Deixant de banda els aspectes més literaris de la “Ley del silencio” vull destacar la seva vessant de denúncia d’unes màfies que control.laven els ports de NovaYork als anys 50.  Alhora que estem davant d’una descripció excel.lent del funcionament d’aquests grups.  L’autor denúncia concretament la màfia irlandesa però deixa clar que els métodes de la màfia italiana eren iguals.

El punt de partida del poder que tenen aquestes organitzacions són els sindicats.  Un cop infiltrats al seu interior els mafiosos estan en una posició única per negociar amb patronal i polítics un tracte basat en costos baixos , pau social i victòries electorals a canvi d’impunitat.  Els treballadors veuen llavors com les seves condicions empitjoren  i qualsevol intent de variar l’estatus quo és aturat en sec per part de la màfia sense miraments.  Alhora la impunitat que “compren” els mafiosos a base d’imposar les condicions laborals pactades  (i que és condició necessària per mantenir aquest sistema,ja que sense impunitat  els treballadors més tard o més d’hora trencarien la por) serveix  a les màfies per enriquir-se a traves de les seves pròpies activitats il.legals. L’autor descriu al llibre sobretot robatoris i extorsions.  Una part dels guanys que acumulen les màfies amb aquestes activitats es destina a suborns de diversa magnitud, des de petits funcionaris i policies fins a figures polítiques de primer ordre.  I  d’aquesta manera les màfies reforçen la seva impúnitat “comprant-la” un altre cop  alhora que  impliquen als que els haurien de combatre, tancant així un cercle viciós que encara avui funciona a la perfecció en molts indrets.

En resum, estem davant d’una bona novel.la on la denúncia social i  l’obra literària bén escrita, àgil i absorvent es conjuguen a la perfecció.