marginàlies

El cuidador llegeix Virginia Woolf a “Les ones”: “Il·luminava [el sol] la llisor daurada de les mesquites, les fràgils casetes de postal blanques i roses del poble meridional i les dones de cabells blancs i pits caiguts que s’agenollaven a la riba del riu i picaven roba rebregada damunt les pedres”.

Feia poc que en els ulls de l’anciana hi havia llegit que ja no volia ser res, que ja no volia ser veu ni que n’hi donessin; ni ser allò que passa sense alè, ni allò que s’intueix per descansar l’ànsia o per conformar la consciència. En el carrer, una colla de nins i nines juguen esburbadament amb una pilota i xerren mig cridant sense que s’entengui el que es diuen.

I de cop pensa que la vida es torna insensata quan, un instant abans que un edifici de setze plantes sigui bombardejat en una guerra qualsevol i s’enruni, permet que neixi una criatura que just sortir de sa mare el mata el fòsfor blanc, cremant-lo com si fos una carritxera. I que la seva història sense temps formarà part destacada de l’espectacle de la guerra i farà dir les collonades més incommensurables a presentadors de telenotícies, analistes polítics, geopolítics, influenciadors de baixa estofa i creadors de continguts al·lèrgics a la feina i a l’esforç.

I el cuidador torna a Woolf i a pensar com en Bernard: “Però, quina és la pena i quina l’alegria?, em pregunto, i no ho sé, només sé que necessito silenci, necessito estar sol i caminar amunt i avall, i dedicar una hora a considerar què ha passat amb el meu món, què n’ha fet, la mort, del meu món”.