marginàlies

Llegint qui més l’afecta sentia que les paraules formaven una corda que el fermava a la soca d’un arbre enorme desconegut que donava l’entrada a un bosc només d’arrels que desconeixien la petja humana, sense ulls a les branques convertides en llances fulgents d’acer disposada a fer sang.

I lligats als arbres eixuts que maleïen i escopien a l’aigua i a l’aire, els seus desitjos penedits de ser-ho esporuguits de fer part d’un sementer de troncs que sols acceptaven fulles mortes de catifa. Ni la llum sabia què n’havia de fer, d’aquell domini de desafecció que emmordassava el silenci.

I de cop la veu del pare, la veu de la cova que protegia i auxiliava cantant en una llengua estranya una melodia escruixidora que el treu amorosament d’aquell no bosc perquè pugui veure que la por no té cau ni amagatall per espantar-lo.