Volia matar el moscard que li havia deixat dues faves enormes, una al costat dret, damunt la darrera costella, i l’altra just damunt el genoll esquerre, un lloc que considerava absurd i propi d’un insecte voraç i psicòpata. No havia pogut evitar gratar-se en sentir la picor i al moment, en el lloc de les
Una mar de boira quieta deixa clar que la por és la anormalitat. I que per amor es pot arribar al fàstic, de la mateixa manera que per amor s’enganxa la vida a la cua resplendent d’un cometa. És la boira feta mar que et recorda que els senglars que arriben a ancians, abans de
El coc de Can Gazà –el mossèn del lloc- fa avui 84 anys i els celebra a Son Espases recuperant-se d’una infecció d’orina més emprenyosa que les habituals. I ho fa recordant les hores prèvies al seu naixement, en el trajecte trontollós en carro de la possessió on treballaven els pares a Manacor, com li
S’ajup teatralment i amb una emoció amb caires infantils pren una grapada de terra i l’olora com si hagués d’inhalar una dosi generosa i necessària de temperància i de saviesa. N’hauria de menjar, de terra; no hauria de sentir l’oi just pensar-ho. De nin la tastà, però sa mare ben aviat li rentà la boca
Hi ha dies que t’adones que llegeixes els diaris acostumats en paper com si repassassis el facebook, el twitter, l’instagram o qualsevol altra xarxa social: girant els fulls mecànicament -com fas anar el dit per damunt l’aparell- reparant fugaçment en els titulars o en les fotos. En arribar a les pàgines d’opinió, tot dependent del
De totes les dates a recordar d’aquest 6 de juny, per als de nació catalana n’hi ha una que caldria, ni que sigui un pic a l’any, fer-ne memòria i de la més gran i densa. Avui fa 125 anys que morí el poeta, bibliògraf i lingüista nascut a Palma el 16 de maig de
El temps no està boig: l’hem fet embogir, no li carreguem només a ell aquest mort com fan els maltractadors amb les seves víctimes. Que el temps segueix una mena de camí o de sentit que mai no aconseguirem capir, és ben evident; que el temps va fent sense importar-li gens la vida de les
Llaurar la terra és com crear-la de bell nou, quelcom semblant a fer-nos dignes de la vida, pensava en el bar estibat de gent i de renou aficadís, bevent-se sense ganes una cervesa no prou freda per contradir suficientment tant la set com la calor i maleint l’instant que decidí comprar el llibre que, lluny
La Llibreria Embat m’ha acollit avui, des de les sis a les set de l’horabaixa, al seu estand de la Fira del Llibre de Palma per signar “Venes d’aram”. Un goig immens compartir instants amb llibreters de raça i lectors àvids. I encara més amb qui, havent llegit l’obra, et diu què n’ha trobat, et
La guerra, des que s’instal·là entre els éssers de la raça humana, no ha fet més que sofisticar-se per apropar-se al més possible al paroxisme de la devastació, la crueltat i el terror. A més, les conseqüències d’un conflicte bèl·lic de primera magnitud en l’escala del mercat, com ara el d’Ucraïna, afecta la població mundial,