marginàlies

S’ajup teatralment i amb una emoció amb caires infantils pren una grapada de terra i l’olora com si hagués d’inhalar una dosi generosa i necessària de temperància i de saviesa. N’hauria de menjar, de terra; no hauria de sentir l’oi just pensar-ho. De nin la tastà, però sa mare ben aviat li rentà la boca entre renecs. Què té de dolent, menjar terra? No en recorda el gust, com sí que té ben present el de les formigues. Ara n’està a punt, tot rememorant el temps sense paraules. Ha tret tremolosament la llengua i l’ha posada a tocar del cim de la grapada, però li ha trontollat de sobte el coratge i ha reculat.

És en deixar caure la grapada de terra com si gravàs a càmera lenta una seqüència cinematogràfica que pensa com seria el món si no hi hagués intervingut la intel·ligència humana. Quin rumb hagués pres l’evolució sense l’espècie pensant, si tot allò que glatís s’expressés en silenci; si fos el silenci el cronista de la història. Al cap i a la fi, pensa, la llum mai no ho mostra tot, no ens ho diu tot per poder ser plenament la gàbia enganadora que és des que s’imposa. Tampoc la nit no apaga cap vida, ni deixa desvalgut cap mot i és tan fascinant com la claror que necessita l’ombra per sentir-se a plaer.

I sí, es diu fregant-se les mans per netejar-les, la pols és la notària de la vida.