marginàlies

Una mar de boira quieta deixa clar que la por és la anormalitat. I que per amor es pot arribar al fàstic, de la mateixa manera que per amor s’enganxa la vida a la cua
resplendent d’un cometa.
És la boira feta mar que et recorda que els senglars que arriben a ancians, abans de morir, s’amaguen; fan venir la desaparició abans que la mort.
És la mateixa boira atapeïda de vapor i veles que canta: de casa al bar, de cafè a te, del silenci a la cridòria, de mi a enlloc, de tu a l’eternitat.
I és quan hom recorda que en una altra vida va ser guardià d’una estació de trens
en via morta i que el goig de les paraules amaga sempre el plany de no ser més que un colp a l’ànim turbulent.
I mentre hom espera que els morts rebentin els somnis, surant sobre el matalàs boirós, viu amb els poemes encara per subratllar com si habités una garriga sense salvatgina.