marginàlies

Llaurar la terra és com crear-la de bell nou, quelcom semblant a fer-nos dignes de la vida, pensava en el bar estibat de gent i de renou aficadís, bevent-se sense ganes una cervesa no prou freda per contradir suficientment tant la set com la calor i maleint l’instant que decidí comprar el llibre que, lluny de xuclar-lo, l’esterilitza.

És en la recerca del passat dels mots, on hem de fer peu per superar l’embat del vertigen, es deia fitant la mirada de la jove de la taula que tenia davant que se’l mirava com es reprova un sàtir.

I a aquells ulls carcellers els demanava consirosament si és el temps qui fa la vida, aquesta singlada que et xapa l’esquena i t’aboca al no-ser, al no-viure, al no-sentir, al no-parlar, que no és el mateix que callar.

No es reté a la mirada de masmorra, però aplegè tot el que tenia damunt la taula llevat del llibre –que deixa ben a posta-,  demanà el compte i no deixà propina. La jove reprovadora ja no hi era, quan volgué dir-li de cor que no deixàs mai de mirar com ho feia.