marginàlies

La guerra, des que s’instal·là entre els éssers de la raça humana, no ha fet més que sofisticar-se per apropar-se al més possible al paroxisme de la devastació, la crueltat i el terror. A més, les conseqüències d’un conflicte bèl·lic de primera magnitud en l’escala del mercat, com ara el d’Ucraïna, afecta la població mundial, especialment la més vulnerada, que no vulnerable.

La guerra, probablement més que mai, és la primera indústria del món i la que reparteix més dividends entre poquíssimes  mans. És un negoci rodó que fa rodar el món. Ho sap tothom, a això, però no té cap ressò prou amplificat perquè se senti arreu i amb la potència necessària perquè sigui atès com es mereix. Ens hem avesat a sentir-ho a dir adesiara i a deixar-ho escolar pels engolidors de la indiferència. I és sobre aquesta indiferència inoculada que es manté ben greixada la maquinària bèl·lica.

Ve a tomb, aquesta pinzellada poc rigorosa i per ventura excessivament naïf, a la relectura de “El món d’ahir. Memòries d’un europeu”, de Sefan Zweig, i més concretament als capítols que dedica a analitzar els esdeveniments previs a la Primera Guerra Mundial i a la Segona. Una obra que s’hauria de llegir i comentar tan profusament com en els llibres de text escolars tracten les guerres, que amb moltes ocasions se sol dir que “eren inevitables”. Al pacifisme i als pacifistes, ho hem de reconèixer, sempre se’ls ha tractat estúpidament; com a uns somiatruites que no tocaven de peus a terra i propensos a al·lucinar; com a uns xerraires inconsistents i covards. I és que el pacifisme no ha generat comerç ni, evidentment, indústria.

I tots els bel·licistes no entenen, com sosté Zwieg, que “no es pot harmonitzar la guerra amb la raó i el sentiment de justícia. La guerra, que necessita un estat d’exaltació sentimental, exigeix entusiasme per la causa pròpia i l’odi a l’enemic”. I treballar l’odi -i amb l’odi- és tràgicament bo de fer i no cal anar molt lluny per il·lustrar-ho: l’ascens, aquí maeix, del neofeixisme ho deixa molt clar.

“Com més ingenu és el poble, més bo de fer és entabanar-lo”, deixà dit Romain Rolland, escriptor, musicòleg, dramaturg i pacifista militant que el 1915 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. I Rainer Maria Rilke fugí de la Primera Guerra Mundial tot desitjant amb vehemència que tothom se’n pogués anar, com ell, a l’estranger perquè “la guerra és sempre una presó”.