marginàlies

El coc de Can Gazà –el mossèn del lloc- fa avui 84 anys i els celebra a Son Espases recuperant-se d’una infecció d’orina més emprenyosa que les habituals. I ho fa recordant les hores prèvies al seu naixement, en el trajecte trontollós en carro de la possessió on treballaven els pares a Manacor, com li contà sa mare fa una eternitat i com reflectí a “Encís de minyonia”:

“Dia 8 de juny de 1938, horabaixando, l’ombra de les cases s’ensenyoria de la clastra oberta de Els Cabanells. Davant la casa del pagès, el carretó lluent, descansant la punteta dels braços, talment els peuarrins de la ballarina que presidia l’entrada de cals senyors, expectava l’enganxada.

“A l’estable, l’egua, orella alta, pentinada de pèl i aclarida de clenxa, sospitava que aquell dia de folgança amb abundor de grípia, acabaria amb una falaguera anada a la Vila.

“Mon pare, rentat de fresc i en mariol.lo -la camisa planxada esperava el moment de la partida al respatller de la cadira de la cambra- ajustava les argolles a la collera i estrenyia un punt les corretges dels reculants.

“Ma mare, flairosa d’escatada malgrat l’ansiós tràfec la fes sentir entresuada, amb la trunyella a lloure -el rebosillo esperava estirat damunt el llit de noces- atapeïa el mocador de bolic amb el menudall per al nadó que d’unes hores ençà anunciava, amb compassats tocs de baula, l’arribada. Mentre aplegava els draps amb els quals embolcallaria el quart descendent, rumiava:

-Aquests bolquers semblen, amb tantes clarianes, talment fogassers de formatjada, però són molt suaus i estalviaran l’escaldada que pagà la primera filla per estrenar-los.

“Ma mare portava moltes hores trullejant sense descans, gairebé tot un dia complet. Volia deixar-ho tot a punt: la casa desada, la bugada planxada, les nines arreglades, el bres parat… tanta trescalamena obeïa al seu tarannà actiu i perfeccionista. Però també es capbussava de ple dins la feinada perquè l’experiència de tres llicenciatures en nodrida li havien aclarit que la millor teràpia per suportar les punyides del part i de l’angoixa era no concedir al cap un sol moment de treva per pensar-hi.

“L’embatol que arribava del mar endolcia la xafogor d’aquell estiu primerenc, tant com per haver batut les faves i la civada.

“Encimbellada al tron del carretó, ma mare amagava baix de les folgades gonelles l’embaràs d’una forma tan velada que semblava que jo no existís dins les seves entranyes i que fos veritat la rondalla que havia contat a les nines explicant-los que anaven a la Vila a cercar un germanet o germaneta que el Bon Jesús els enviava, com ho feien els Reis Màgics per Nadal, amb un d’aquells sorollosos avions que adesiara havien passat fregant “el puig del Pare”.

Molts d’anys –molts, per molt que diguis que et pesin, amb la salut que brandes ara- Jaume Santandreu i Sureda!