marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de juny de 2022
0 comentaris

EL MOSCARD FATXENDA

Volia matar el moscard que li havia deixat dues faves enormes, una al costat dret, damunt la darrera costella, i l’altra just damunt el genoll esquerre, un lloc que considerava absurd i propi d’un insecte voraç i psicòpata. No havia pogut evitar gratar-se en sentir la picor i al moment, en el lloc de les dues picades, emergiren les dues faves enrogides ocupant una extensió de pell gens menyspreable.

Sentia una necessitat molt més que apressant d’aixafar aquell moscard del dimoni amb una mà; fins i tot de tacar la paret blanca amb la seva pròpia sang i les restes de l’animal executat amb sadisme, no li costava admetre-ho. Sí, havia de matar la bèstia amb les seves pròpies mans, encara que fos invertebrada i minúscula, i que en quedàs per testimoni un punt vermellós de sang de la seva sang.

Així, nu, es posà enmig del dormitori, quiet, parant molt d’esment tant a l’oïda com a la vista per aconseguir topar-se amb el moscard. Girant molt lentament el cap, com si fos un periscopi, es veié reflectit en la lluna del guarda-roba i la seva fila lamentable li sembrà un calfred a l’espinada que li deia que no podia ser més patètic; que ja estava bé de ximpleries i que deixàs anar aquella cacera estúpida. I no li va fer cas: amb la mateixa lentitud amb què troba la lluna, deixà de mirar-la per seguir concentrant-se a trobar el moscard.

De cop sentí el seu brunzit fatxenda i provador, ara a una orella ara a l’altra. D’un moment a l’altre es trobarien ell i la bèstia, i estava a punt per executar la sentència. La làmpada del comodí estava encesa –una llum esmorteïda i tímida- i aventurà que anant lentament cap allà tenia moltes possibilitats d’aconseguir el que es proposava.

Efectivament, en ser davant la làmpada de llum pusil·lànime, tornà a sentir el brunzit molt més provocador que abans. S’imaginava la cara del moscard fent-li ganyotes i jutipiris, però, a la vegada, també veia la seva mà que l’aixafava i les rialles histèriques que seguirien l’execució.

A la fi, el moscard es posà a la paret, a la dreta de la icona de la Mare de Deu Negra de Czestochowa, de qui sa mare era molt devota i que, per escrúpols, havia deixat que fes de capçal del llit.

Ja el tenia. Havia arribat el moment tan desitjat. Només havia d’aixecar molt lentament la mà dreta i, en veure que estava a l’alçada de l’insecte, estampar-la-hi a sobre. Així, sí, molt poc a poc, sense deixar de fitar el moscard. Aixeca lentament la mà i en veure que ja el té a tir, l’hi llença.

Mil·lèsimes de segons abans de disparar la mà, emperò, sent un hang que interpreta Bach i es desconcentra, circumstància que aprofita el moscard per tornar a fugir. Cap veí no té cap hang i és ben segur que ni sàpiguen que existeix. Aleshores? A més, només han estat uns compassos i ja no el sent. Com era possible?

En ple atordiment, torna a sentir el brunzit fatxenda de l’insecte que ara no es conforma, només, a fer-li a saber que és viu i que el pot tornar a atacar en voler, sinó que està disposat a enfollir-lo. I és quan pren el pot d’insecticida que reposa tot l’estiu damunt el comodí i amb més ràbia que eima comença a ruixar compulsivament tota l’estança;  no li farà res esgotar tot el contingut. I no se sent cap rialla histèrica.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.