En posar la ràdio del cotxe, sintonitzada permanentment a la seva emissora preferida de música culta, sona el Prélude à l’après-midi d’un faune de Claude Debussy, que abans de Claudi era Aquil·les, es diu esbossant el primer somrís del dia com si tingués qui l’escoltàs. Passen pocs minuts de les sis i mitja del matí
A quina normalitat volem retornar si no hi ha res més abominable, inútil i absurd que recular? Ens convé molt més, com a espècie i com a individus, tornar-nos més sensibles a un present fet un eccehomo que exigeix cures immediates i que, per a la seva curació definitiva, reclama el regit que en el
La humitat que deixa la pluja ens fa molt de bé i els bassiots –rotunds o estugosos- que ens la recorden a cada passa i a totes les voreres de la ciutat ara mateix captiva ho confirmen. Som aigua, essencialment, de natura; aigua bategant que anhela constantment. L’altre, qui tenim davant i ens serveix de
… i la mirada fitera d’un ocell que desconeixes te treu l’ànima del dany que t’estaca a la intempèrie i t’aïlla i t’entotsola, l’estén als peus de la llum esclava d’aquest diumenge de Pasqua engrillonada sense vexil·les ni ciris i entens tot d’una per què no té resposta el bon dia que amb tanta rutina
Per camins que fan de mal traçar ara mateix, avui de jorn he parat al web de la Confraria Sant Agustí, de Felanitx, (http://www.confrariasantagusti.com/pregons/) i, dins ella, als pregons de Setmana Santa que organitza des del 1958. El primer el va fer Bernat Vidal i Tomàs i, en llegir-lo, hom s’adona del potent bagatge intel·lectual,
El fet d’estar cadascú a ca seva per evitar el coronavirus i, sobretot, haver tancat els ports i els aeroports de les illes ha fet que l’aire illenc –el que no ens queda més nassos que respirar- tragués novament cara i que la mar alenàs una mica més a plaer, que ja li tocava. Molts
Dijous Sant sense Processó de la Sang, la genuïna de Mallorca, i no per mal temps, precisament, perquè el dia radia, sinó pel toc de queda imposat per un virus que té tot el món en escac… i mata. És probable que, metafòricament i poètica, juguem a escacs amb el coronavirus o que la vida
En aquest confinament que ens passarà factura amb moderada o severa intensitat, a qui hem d’aplaudir, també i amb tant d’entusiasme com als altres agents actius, és als infants; a les criatures, moltes de les quals han de compartir el poc espai domèstic amb els pares i les seves neurosis i fent deures. Molt de
Segons l’agència de notícies EFE (efe de Falange, el partit feixista, segons un dels seus fundadors, Ramon Serrano Suñer) a Las Palmas, el seu jutjat número 5, ha condemnat un home de 46 anys a dos mesos de treballs en benefici de la comunitat per demanar almoina. Es veu que dissabte passat la policia el
Poc abans de l’alba ha passat la lluna gairebé sencera per la breu finestra que el son ens vigila. Amb la llum dansava com si cercàs l’aigua quan descansa i calla o el floc d’un bell somni. Muda, sols mirava evitant molèsties, la lluna feta òliba, i marxava lenta bressolant insomnis.
Les obres de Stefan Zweig sempre han d’estar a l’abast i cal anar-hi amb freqüència per esteranyinar la pensa o hidratar el cervell . Entre d’altres raons perquè la seva escriptura t’omple de beutat i el fons de totes et reconforta. “Clarissa”, tot i que no estigui acabada, condensa aquestes apreciacions i, a més, conté
Rentant-se les dents quan encara no són les set del matí i havent passat una nit turbulenta pels malsons que des de fa dies el persegueixen, inexplicablement, perquè res del que l’envolta ni pensa amb una fragilitat espantosa li fan cap senyal en aquest sentit, pensa en la poca alçada i la malsofridura èpica de
Em costa veure animals engabiats i més quan la gàbia és tan petita com l’ocell que reclou, entre els que hi abunden els canaris, les caderneres i els diamants. En veure’n, tot d’una em revenen els dos versos més colpidors del poema “El voltor de Miramar”, de Joan Alcover: Bé ho sap la criatura crònicament
Després de la pluja hi ha gotes que es resisteixen a abandonar les fulles de les plantes i s’entretenen fent equilibris en les puntes que les aboquen al seu abisme. Saben que no hi val cap resistència, per mantenir-se lligades fràgilment a la fulla o a la tija de forma indefinida; que si no és
No ens hem d’oblidar dels nostres presos polítics, en aquest temps confinat. El Tribunal Suprem no se n’oblida d’ells, no, ja ho heu vist: no sols els denega la possibilitat de passar l’aïllament als seus domicilis -com aconsellava l’alta comissària dels Drets Humans de l’ONU, Michelle Bachelet, per als presos polítics i delinqüents de baix