marginàlies

Per camins que fan de mal traçar ara mateix, avui de jorn he parat al web de la Confraria Sant Agustí, de Felanitx, (http://www.confrariasantagusti.com/pregons/) i, dins ella, als pregons de Setmana Santa que organitza des del 1958. El primer el va fer Bernat Vidal i Tomàs i, en llegir-lo, hom s’adona del potent bagatge intel·lectual, de la força i de la determinació dels prohoms mallorquins de la llengua i la cultura catalanes d’aquells anys. I també, val a dir-ho, de la valentia de la Confraria en sol·licitar la seva participació en actes d’aquesta naturalesa.

Llegint el de Josep Maria Llompart, que va fer l’any següent, el 1959, i que no coneixia, en ser a les dues darreres pàgines m’he perdut, literalment. Fins llavors, havia repassat què en deien els poetes nostrats d’aquests dies capitals per als cristians. Així, enceta les cites Ramon Llull a qui segueixen Joan Roís de Corella, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Bartomeu Barceló, Xavier Casp, Blai Bonet i Llorenç Moyà. Però, com dic, en la penúltima pàgina, acabant la primera línia, llegesc:

“És ara, just abans de passar la llinda, que vull depositar als peus de la Creu l’oració més encesa, més dramàticament esqueixada que jamai un poeta hagi alçat, tremolosa, cap a la turmentada humanitat del Redemptor. Siguin aquests versos, trasplantats a la nostra llengua per mans amoroses, la meva pregària –la pregària de tots- al Fill de l’Home, a aquell Home de dolors que, carregat amb el feix de les nostres defallences, conegué el patiment. Siguin aquests versos, gemec salvador d’un dels més alts poetes i un dels homes més enfangats en la misèria que han existit, un home que, pelegrí dels bordells, d’hospitals i de presons, sentí en la seva carn i en la seva ànima la llefiscosa humiliació del pecat, el crit fervent de la nostra humanitat caiguda, aquesta humanitat per la qual Jesús mor cada dia”.

No es podia dir més clar ni, probablement, més alt, però Llompart no deia qui era aquest alt poeta ni el seu traductor “de mans amoroses”. Deia el pecat però no el pecador, com aconsella la més gran urbanitat i cortesia. Els primers sis versos transcrits per Llompart són:

Oh, Déu meu, Vós m’haveu ferit d’amor,
i la ferida oberta vibra encara.
Oh, Déu meu. Vós m’haveu ferit d’amor.

Déu meu, jo he conegut que tot és vil,
I la vostra glòria en mi s’és instal·lada.
Déu meu, jo he conegut que tot és vil.

Reconec que m’he quedat com degueren quedar els qui escoltaven Llompart fa seixanta-un anys a Felanitx: aclaparat tant pel poema com per desconèixer l’autor, que el pregoner no va voler assenyalar. I m’ha semblat molt estrany que es degués a un descuit de Llompart, persona molt curosa a l’hora de preparar qualsevol intervenció o escrit.

Maleint la meva ignorància he fet una recerca internauta i he trobat amb certa facilitat els noms: l’autor del poema és Paul Verlaine (i el poema “Ô mon Dieu, vous m’avez blessé d’amour”) , i el traductor Miquel Ferrà. En saber-ho, tot d’una he entès per què en Llompart no els havia esmentat, clar.

Ho he trobat al llibre “Miquel Ferrà, el poeta compromès. Actes de les Jornades “Miquel Ferrà, el poeta compromès” (Binissalem, febrer-mar de 2011)”, coeditat pel Consell de Mallorca i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en els annexos, entre els poemes que va llegir Narcís Comadira a Can Alcover en l’acte d’obertura de les Jornades. En aquest enllaç ho trobareu:

https://books.google.es/books?id=NxC2217BriQC&lpg=PA132&ots=-s38z3Ht3r&dq=mes%2C%20%C3%A7o%20que%20tenc%2C%20senyor&hl=ca&pg=PA131#v=onepage&q=mes%2C%20%C3%A7o%20que%20tenc%2C%20senyor&f=false

I per al que vulguin llegir l’original, podeu clicar aquí: https://poesie.webnet.fr/lesgrandsclassiques/Poemes/paul_verlaine/o_mon_dieu_vous_mavez_blesse_damour