marginàlies

Dijous Sant sense Processó de la Sang, la genuïna de Mallorca, i no per mal temps, precisament, perquè el dia radia, sinó pel toc de queda imposat per un virus que té tot el món en escac… i mata. És probable que, metafòricament i poètica, juguem a escacs amb el coronavirus o que la vida entre quatre parets i qualque balconada sigui, certament, un tauler d’aquest joc i tots nosaltres peces sacrificades que mou qui sap i amb quina intenció.

I deu ser així perquè avui, per ben començar, he considerat que res millor que la Passió segons Sant Marc, de Bach, passada per la tendresa docta de Jordi Savall. Si havíem de trobar una similitud amb els escacs no voldria de cap manera que aquesta joia equivalgués a un peó…

I en acabat, no sé per quina raó ni els camins que m’hi ha duit, he volgut sentir el concert per a clarinet en La Major, K622, de Mozart, escrit mesos abans de morir. I també em costa trobar-li una peça dels escacs que la pugui equivaldre… No obstant, roman la idea que jugam una partida d’escacs o de pòquer amb la COVID-19.

I ves per on, un moviment estrany de qui mou les meves peces, de Bach i Mozart em fa parar a la xilena Violeta Parra i més en concret en un poema que després va musicar i que es titula “Maldigo del alto cielo”, versos escruixidors que, traduïts a l’atropellada al català diuen:

Maleeixo en fi el blanc,
allò que és negre amb el groc,
bisbes i escolanets,
ministres i sermonaires
jo cantant els maleeixo;
el lliure i el presoner,
el dolç i el baralladís
maledicció els llanço
en grec com en espanyol
per mor d’un traïdorenc,
com no serà el meu dolor.

No sé què n’he de fer d’aquesta mena de moviment tel·lúric de Violeta, però m’ha fet dir que, ara, és més temps de malediccions que no de tómbola.

La jugada Bach-Mozart-Parra no crec que figuri en la literatura dels escacs i tampoc no sé quines conseqüències ha tingut, descomptant que m’han omplert un matí ple de llum i de sons aviadors de sentits i d’esgarrifances. Tant de bo, però, amb ella, s’hagi fet escac al rei; a qualsevol.