marginàlies

La humitat que deixa la pluja ens fa molt de bé i els bassiots –rotunds o estugosos- que ens la recorden a cada passa i a totes les voreres de la ciutat ara mateix captiva ho confirmen. Som aigua, essencialment, de natura; aigua bategant que anhela constantment. L’altre, qui tenim davant i ens serveix de mirall per esbossar somriures, és aigua anhelada que ens recorre tot el cos deixant-se sentir però que no es deixa prendre com exhibim ufanosos un manat de flors silvestres, flors negligides que es fan on hi ha un pam escàs de terra per vivificar-lo, com la molsa dignifica la roca i una llar càlida la pluja de la intempèrie. L’aigua que sols podem beure de l’altre, l’aigua que podem oferir per fer créixer la voluntat d’abraçada. Frecs d’aigua que solidifiquen l’estimera i converteixen la pluja en cama d’aranya que feny la veu perquè la paraula engendri el cant. Aigua cantada que estremeix la carn que respira i hi sembra calfreds perquè exulti la vida.