marginàlies

No albira encara la senectut però es plany dia sí i dia també que la paciència a l’hora de fer o de crear hagi deixat de ser virtut per ser una excrescència lletja d’un passat que no mereix cap fita en la memòria de tots. Ell encara ha conegut el temps en què les coses, els objectes que ajudaven a fer la vida més passadora, s’obraven perquè duressin gairebé l’eternitat i les màquines de tota mena es podien muntar i desmuntar; permetien culejar per les seves butzes i canviar-hi un pern, una corretja o els circuits elèctric cas que fallessin. Tampoc no fa tant que ell mateix mandrinava les motocicletes perquè s’assemblessin en velocitat a les de cilindrada més alta. Tampoc no fa tant que els martells eren més de mig mecànics i que els pneumàtics dels automòbils portaven cambra d’aire.

Hi pensa ara, precisament, en la paciència, perquè ha de descansar, cama a l’aire, per culpa d’una caiguda beneita en la que es trencà el peroné. Fa trenta anys no se l’hagués romput, per una collonada com aquella. El metge no n’hi parlà, de la paciència, mentre es guaria l’os; simplement que en tenia per unes cinc setmanes. Li va saber greu, que el metge dels ossos no li digués res, de prendre conformitat. Segur que no saps què és, mandrinar, aquest facultatiu, es digué; no té edat, per això. Abans de sortir de la consulta anava per dir-li que «Amb paciència i saliva, un elefant ho va fer a una formiga», però se’n cuidà com de caure. Es limità a deixar anar una mitja rialla que desconcertà el doctor.