marginàlies

Grigori Vassílievitx, el criat de Fiódor Pàvlovitx, dos dels personatges de Els Germans Karamàzov, de Dostoievski, en veure que el seu fill havia nascut amb sis dits i en considerar que, per això, la naturalesa, amb aquest seu fill, s’havia fet un embolic tot presentant-li d’hereu una mena de dimonió, se’n va anar a l’hort de l’amo expressament a callar.

Avui matí, mentre per la ràdio que solc seguir parlaven de Rajoy, Sánchez, Iglesias i companyia; de les seves cuites parlamentàries i de malformacions de govern, pensava que a tots ens convé cercar un bon hort, jardí, ermita, monestir o altres àmbits que, almenys damunt els papers, poden calmar ànims i engegar reflexions. I en haver-los trobat, callar una bona estona com Grigori, en considerar que l’estat s’ha embolicat de tal manera amb el reaccionarisme  que el més sensat és sortir-ne per dissenyar futurs emancipats i poder plantar-li cara, a l’avenir, i no donar-li l’esquena.

I acte seguit, pensar sense cap mena de por una altra estona llarga, com exigeix la nostra natura amb tendència excessiva a l’eixelebrament. Ens convé prou, prendre temps per pensar sossegadament, encara que el temps vagi escàs i costa prou. I ja sabem que una de les vies que permeten el pensament més adret és l’escolta atenta de l’altre; d’aquest altre que també pensa i calla, naturalment, i construeix amb les paraules i no per enganyar ni per embalçar, sinó per seduir i llustrar els sentiments, individuals i del poble.