marginàlies

Tot allò que és gros, primer ha estat petit; res no neix granat. Els grans dies són la suma de petites molècules desafiadores de la curiositat sense fronteres. Així, les grans fites de la humanitat, aquelles que apareixen en el frontispici –no del tot rutilant- de les màximes conquestes humanes, tenen el seu origen en l’essència d’allò més modest. D’aquesta manera, conèixer la gènesi  i el decurs d’aquestes monjoies, d’aquests moments sublims, lluny d’empetitir el seu efecte, l’augmenta i fa acréixer la seva transcendència.

En tot això, i en algun altre pensament que costa d’expressar, pens en llegir “Moments estel·lars de la humanitat” de Stefan Zweig (Quaderns Crema, 2012; traducció de Maria Pous), un llibre que feia massa temps que esperava pacientment a la taula de les lectures cent pics ajornades. Les vacances, almenys per mi, permeten fer les paus amb alguns d’aquests textos també estel·lars que ens aplanen moltes camades que no són ni seran brillants, segurament, però que amb rotunditat ens afermen.

14 moments, des de l’any 44 abans de Crist al 1919; catorze moments que, en mans i l’escriptura de Zweig, cobren encara més importància precisament pel relat que porta al cim, a l’esclat, a la flamarada de l’instant que segueix marcant el pas de l’home per una vida que mai no acabarà d’atendre ni d’entendre. Són aquestes històries magníficament i deliciosa contades per Zweig que cobren tot el valor, la passió i la transcendència.

De totes elles m’ha captivat la que titula “El geni d’una nit”, que dedica a La Marsellesa, l’himne francès. Probablement perquè té tots els ingredients per a una novel·la: la declaració d’una guerra; la voluntat d’un dels seus senyors de dotar de marxa el seu exèrcit; la demanda a un enginyer militar gris, discret i pocapena  que juga a fer versos; la composició en una sola nit; l’estrena en veu de tenor acompanyat de piano; la intranscendència que segueix a l’estrena; la recuperació, a Marsella; l’ús que en fan els contraris a les idees del seu compositor; l’entronització de l’himne i la marginació absoluta del seu autor.

El capità Rouget de Lisle va compondre el “Chant de guerre pour l’armée du Rhin”, posteriorment La Marsellesa, a Estrasburg, la nit del 25 d’abril de 1792 i va ser estrenat l’endemà.

Zweig acaba així el relat: “No és fins a la Guerra Mundial que La Marsellesa, convertida ja fa temps en himne nacional, torna a ressonar amb aire bèl·lic a tots els fronts de França i s’ordena que el cadàver del petit capità Rouget [que havia mort el 1836] sigui sepultat al mateix lloc que el petit tinent Bonaparte, als Invàlids. I d’aquesta manera, el més desconegut dels creadors d’un himne immortal descansa per fi, a la famosa cripta de la seva pàtria, del desengany de no haver estat res més que el poeta d’una sola nit”.