marginàlies

Retorçut com un cep –què tornam!, deia qual la consciència regia amb tot esplendor- intenta tirar a l’aire la mirada i s’adona un cop més que pel seu cap un temps privilegiat només hi corren un qüern de síquies de memòria amb un rajolí ben magre de records. I que la seva part esquerra de cada vegada més es desentén de la part dreta. Fins i tot les mans a vegades sembla que hagin perdut el sentit de la complementarietat i són incapaces, amb prou freqüència, de transformar res que no sigui recança i malbaratament de temps. Tot ell és desferra de cos i d’esperit, és capaç de dir-se amb un filet de veu. Fa molt de temps que ja no es demana per què només tenim un nas i una boca; per què la naturalesa ha castigat tant el sentit del gust i de l’olfacte. I així ens va: ja no sabem què és ni què significa ensumar, i ja no tenim gust de res ni per res. Lluny, massa lluny queden les macedònies de paraules que servia en el dinars familiars dels diumenges perquè els néts en fessin castells i massa assídues les humitats en el baix ventre que l’avergonyeixen…