marginàlies

Pels voltants de casa ja no abunden els aparcaments de cotxe, senyal inequívoc que el retorn de vacances ha començat. En tocar les set, ja costa trobar un lloc i fer voltes com un molinet exaspera. I més si has començat de jorn el dia i l’acabes literalment acabat. Després d’un grapat de voltes trob miraculosament un lloc.

Just sortir de l’auto, un conegut que fa anys que viu del i en el carrer em demana els cinquanta cèntims que li falten per poder agafar la camiona i anar fins a Manacor. Veig que no m’ha reconegut i quan li deman si no sap qui som, sí que em reconeix i tot d’una fa una passa enrere i em demana disculpes. No el deix partir, clar, i li deman per on caplleva. On puc, em respon, la qual cosa significa que va d’una banda a l’altra sense fer l’ou enlloc. Està molt desmillorat des de la darrera vegada que ens veiérem, fa per ventura un any. Ha retornat a l’alcohol i a alguna cosa més, per la fila que fa; perquè a Manacor no hi té ningú ni cap feina. De cinquanta cèntims en cinquanta cèntims arriba a fer calaix per comprar un bric de vi. Li deman si puc fer res per ell i li recoman que vagi a un alberg per cuidar-se una mica. Em diu que no, que està molt bé, que ja no beu, ni fuma, ni res. I mentre em respon amb tota la incomoditat del món, es va allunyant. Li dic que esperi, que li donaré un grapat d’euros, però els refusa, em diu que no, que s’espavilarà, i que doni records als gazanencs i que el disculpi. I en un instant ha desaparegut.

I em qued tan incòmode com ell. I tot, per cinquanta cèntims d’euro.