Avui fa tres-cents anys, dia per dia, de la promulgació del decret de “Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca” amb el qual l’illa perdia el seu autogovern, quedant sotmesa a un sistema de govern absolutista, amb hegemonia militar, dirigit pel Consejo de Castilla i amb els principals càrrecs ocupats per castellans.
Dues de les distincions més prestigioses en l’àmbit de la literatura catalana, els Premis Nacionals de Cultura i de les Arts, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, enguany han tingut de protagonistes dues escriptores mallorquines excepcionals: Maria Antònia Oliver i Antònia Vicens, premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Premi Nacional de Cultura
Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret. Molts dels que sentien endins tant
És el ferro qui desactiva les paraules. Ni el riu, que davalla fins a dalt de terbolesa i costum, aconsegueix fer córrer les veus entenents i amb la claror necessària per crear arcs de sant Martí. El dibuixant que capta el que amaguen els qui fan rotllana al seu voltant, s’afanya a no semblar un
En repassar els diaris digitals que seguesc, m’atur a llegir el que diuen sobre “la crisi dels refugiats”, la manera més periodisticament comuna de referir-se a les prop de quaranta-cinc mil persones que han quedat captives a Grècia pel tancament dels passos fronterers de la ruta dels Balcans, la que a través de Sèrbia, Macedònia
És probable que el llibre, aquest objecte que té molt de vegetal, de natura perdurable, que no creix en volum però sí de fulls -de cos- endins, desaparegui i sigui substituït per ginys d’emmagatzematge electrònic. I tanmateix, no puc concebre l’existència sense tenir a mà els llibres que tant han contribuït –i contribueixen- a ser
És tanta la nit a l’hora prima que sembla que l’alba no pugui trencar-la. Dos xebel·lins que s’intercanvien refilets encoratgen l’aurora i, ensems, esperonen la pensa a cercar un indret galdós on poder alçapremar un dimecres que pot fer créixer burjons, si atenem el proverbi. I el cervell encafetat, de la prestància dels ocells se’n
No m’acaben de fer el pes els “dies” dedicats a això o a allò; a aquesta causa o a aquella altra -sigui quina sigui la densitat de la seva indignació-, i vinguin avalats per l’organisme internacional que sigui; si és que queda algun ens d’aquesta mena amb una unça de credibilitat. Tanmateix, els motius centrals
Passar un diumenge d’hivern moderat amb Manuel Baixauli i el seu “Ningú no ens espera” (Edicions del Periscopi, Barcelona, 2016) és una manera prou eficaç d’adquirir –no confondre amb comprar- o cobrar coneixement. Tot i saber que no hi ha cap dia que triomfi, que tots fineixen sense deixar cap penyora tangible, els noranta-set apunts
Trens buits m’empasso mentre escolto el silenci que Bach em descriu. No s’ha fet l’esperança per als fils dels titelles La nit orina en el cap dels fabricants de nous principis i en els cantons recòndits de la vila ultratjada Silenciosa arriba la lectura que escantellarà desdenys i supèrbies de qui fotesa espera
A la casa dels prodigis avui he recuperat un objecte que feia molts anys que no veia: un projector rudimentari d’imatges fet de cartró i llautó que, pel cap baix, ha de tenir més de setanta anys. De la marca Nic, emulava la llanterna màgica. Les pel·lícules, en paper vegetal, s’arrossegaven a mà i no
Recordar que estam en l’equador de la XXVIIena Setmana del Llibre en Català no hi és de més. I insistir que cal anar a les llibreries de Palma i Inca adherides a l’esdeveniment tampoc no fa cap mal, ans al contrari. Sabem també que aquesta Setmana mira de prop la dona i que tenim autores
l’atracció intolerable de vides descurades de l’òxid que venç el ferro de la finestra esmorrellada del capell sense cofa de la copa sense suc del bruc que s’enyora de l’home que embaluma la voravia de la sabata que abandona el foll de la vacuïtat que aixeca ventades i el cansament de no veure lluir les
Des de fa quinze anys, l’Associació Cultural Es Majoral (i la seva revista “Dies i coses”), de Calonge, concedeix cada any l’”Estrella mostrejada”, feta amb pedra de Santanyí per Pep Estelrich, que distingeix els treballs de persones dels voltants d’aquesta vila del migjorn de Mallorca en qualsevol branca de la cultura. Enguany s’ha guardonat el
A Can Alcover, avui a les 6 de capvespre, s’ha inaugurat la XXVIIena Setmana del Llibre en Català (i la dona) que enguany estrena format, ja que no ocuparà un únic espai –l’any passat a la capella de la Misericòrdia-, sinó que es farà a les llibreries que l’organitzen, que programaran presentacions, xerrades o sessions