marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de març de 2016
0 comentaris

EL PONT DE LES ÀRIES

Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret.

Molts dels que sentien endins tant de desencís, cercaven el cos d’aquella veu que esberlava sentiments i, en trobar-la, encara sentien més desconhort.

La pamela que servia de bacina per recollir el recapte, tot i el lloc inapropiat, amb certa rapidesa arribava al nivell que volia la cantant i en sobrepassar-lo mínimament, partia sense dir res, però educadament, al cercle de persones que l’aplaudia.

A més, els treballadors dels negocis i botigues del redol estaven pendents d’ella i sense que mai no demanàs res, rebia fruita, te i aigua amb regularitat; i ho acceptava agraïda fent-los una capada.

Tot plegat va fer que ben aviat es disparassin els suposats motius que portaven aquella veritable prima donna a actuar d’aquella manera i en un lloc tan poc convencional i tan allunyat del glamour dels liceus i teatres. Uns asseguraven que un desengany amorós li havia tirat en l’aire una més que prometedora carrera operística. Uns altres asseguraven que no tenia res a veure amb l’òpera, que en realitat era una treballadora en atur amb una filla molt malalta que cuidava sola, sense ningú de suport, i que la malaltia exigia un esforç econòmic que no podia fer cabal només amb el subsidi d’atur. És clar que n’hi havia d’altres que mantenien que cantava per pagar-se la droga, que era una addicta irredempt.

Alguns treballadors de pes del teatre nacional, segons tots els indicis, havien fet reparar el director artístic en aquella veu d’altre món i aquest arribà a parlar amb ella. Tanmateix, però, no en tragué res, de la cantant, llevat que no volia deixar el pont i aquella manera de cantar que l’omplia, diuen que digué al director artístic. I aquest, que no se’n podia avenir del somrís amb què ella li deia que passava un guster de cantar allí, amagada de tothom perquè l’únic que volia era interpretar el millor que sabia les àries i passatges d’òpera que més la colpien. Que fins i tot cantaria allà encara que ningú no li deixàs cap moneda, perquè cantar li encalmava els esperits que dins ella es discutien sense parar.

Per això, quan aparegué morta surant en el riu, no molt lluny del pont sota el qual cantava, totes les conjectures s’esvaïren i varen ser substituïdes per flors. Des que la cantant morí, d’això en fa més de trenta anys, sota el pont on cantava no hi falten flors fresques i són infinites les motivacions que circulen per justificar aquesta ofrena perenne.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.