marginàlies

És probable que el llibre, aquest objecte que té molt de vegetal, de natura perdurable, que no creix en volum però sí de fulls -de cos- endins, desaparegui i sigui substituït per ginys d’emmagatzematge electrònic. I tanmateix, no puc concebre l’existència sense tenir a mà els llibres que tant han contribuït –i contribueixen- a ser qui som. Per la mateixa raó, és segur que d’aquí a res, a través d’una tauleta tàctil o d’un telèfon de darreríssima  generació puguem accedir a qualsevol biblioteca del món i fer un cop d’ull al títol que cerquem. I tanmateix, la companyia que em fan els llibres, l’escalf que em procuren, no me la fan ni em proporcionen calidesa ni el portàtil, ni la tauleta ni el mòbil. A tot ens avesam les persones, que per això seguim creient-nos els reis de la naturalesa creada i actuant com a dictadors toixos, i tindrem -i usarem- aquests estris electronicoinformàtics i d’altres que vindran per distreure’ns i, ensems, per facilitar-nos no la vida, però sí la relació que puguem establir amb el món, proper o no tant. I això no vol dir que, necessàriament, hàgim de prescindir dels llibres. O jo no faig comptes prescindir-ne.

Cabòries, dèries que no van enlloc ni mouen cap bri del terra. I instal·lat de bell nou en la superficialitat de tot plegat, caic en el compte que avui fa 162 anys que va néixer Miquel Costa i Llobera, de qui en podem reviure qualsevol vers amb la seguretat que l’encertarem. I ves per on, el primer que de Costa i Llobera m’arriba ara és el poema narratiu “La cançó de na Ruixa-Mantells”:

Na Ruixa és la fada d’aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l’hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.

Costa el va escriure el setembre de 1899 i pren el nom de la cova marina Ruixa, indret de Formentor entre el Racó de les Arcades i Ca n’Eloi.

Passant gemegosa, com fa la gavina,
qui volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina,
vorera del mar.

Una fada tirant a bruixa que pren l’amant a una jove que embogeix:

Un vespre d’oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l’endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l’enterrà.

Maria del Mar Bonet canta aquest poema. Llegir-lo primer i escoltar-lo després el fa més gran.