marginàlies

Passar un diumenge d’hivern moderat amb Manuel Baixauli i el seu “Ningú no ens espera” (Edicions del Periscopi, Barcelona, 2016) és una manera prou eficaç d’adquirir –no confondre amb comprar- o cobrar coneixement. Tot i saber que no hi ha cap dia que triomfi, que tots fineixen sense deixar cap penyora tangible, els noranta-set apunts d’aquest llibre i la norantena d’il·lustracions del mateix Baixauli, en mi han pres permanentment les traces d’un diumenge associat al març i al nombre sis.

Baixauli analitza minuciosament allò que pertorba, que inquieta, que neguiteja i li dóna forma –li posa nom- per acarar-lo críticament, sense contemplacions ni mauleries. Així, ens trobam davant de veritables auscultacions als batecs que vivifiquen o solidifiquen actes, actituds, mirades o ensumades: “La nostra insatisfacció ens fa addictes a l’única droga que ens calma: inventar”.

Manuel Baixauli és exigent amb els creadors –amb tot acte creatiu- perquè creu en el poder revoltador de l’art i per això s’autoimposa el rigor i no escriu per escriure; escriu per fer parlar la literatura, no per omplir notes adhesives o reclams publicitaris. “Sense conflicte, no hi ha literatura”, afirma, i per això remou imatges, idees i paraules sense fugir de l’influx de la veracitat perquè “som, inevitablement, homes i dones d’ara, i, si som sincers amb nosaltres mateixos, allò que fem encaixarà en les forces misterioses que mouen el món, que, com diu Vicent Alonso, sempre té raó”.  “Una obra que no genera dubtes no és solament un anestèsic, sinó també una farsa, perquè la vida és, mires cap on mires, una selva d’interrogants”.

I tot el que has llegit en acabar les 308 pàgines del llibre, et sembla poc i et quedes amb el convenciment que si deixes el llibre i hi tornes passats uns minuts, li hauran nascut noves pàgines, que ja no n’hi haurà 308, sinó 316, per posar un nombre.