marginàlies

És el ferro qui desactiva les paraules. Ni el riu, que davalla fins a dalt de terbolesa i costum, aconsegueix fer córrer les veus entenents i amb la claror necessària per crear arcs de sant Martí. El dibuixant que capta el que amaguen els qui fan rotllana al seu voltant, s’afanya a no semblar un brètol manyós tot donant a entendre amb el posat i el gest que ell és un artista que ara menja desventura -i per ventura en menjarà fins que mori- però que la seva obra el perviurà, que se’n pagaran absurditats de les exquisideses que ofereix per la voluntat. La mateixa voluntat que amanyaga l’actriu en la pell de Desdèmona que fa plorar la professora de literatura. Entra el tren a l’estació monumental i tapa totes les boques que gandulegen sense necessitat de fer anar el xiulet, massa agut per a tanta rotunditat ferrera. S’imposa a la riuada de gent que l’espera, el tren, i es torba a mostrar qui el mena: un seixantí fràgil, temorenc del vent i de qui l’envia, i que mai no ha presumit de ser el millor maquinista de la companyia des de fa una pila d’anys. Té la veunpotent i encavorcada, el maquinista, però mai no parla mentre condueix el tren. És el ferro qui enyora els imperis que tant el sol·licitaven per fer vaixells de guerra i ponts perdurables. I qui aixeca la brama que l’aigua pot vèncer la roca però no la paraula, que és cosa seva.