marginàlies

A la casa dels prodigis avui he recuperat un objecte que feia molts anys que no veia: un projector rudimentari d’imatges fet de cartró i llautó que, pel cap baix, ha de tenir més de setanta anys. De la marca Nic, emulava la llanterna màgica. Les pel·lícules, en paper vegetal, s’arrossegaven a mà i no duraven gaire. En record especialment el fumet que provocava la calentor de la bombeta en la caixa de cartró que la protegia. I record també que, en sortir el “Cinexin”, convisqueren tots dos durant un breu temps. I que tant un com l’altre, embadalien de la mateixa manera les criatures.

I vés per on, m’ha impressionat molt més no poder refer la vida completa del projector, que no rememorar molt feblement la impressió que em feien les pel·lícules que ens “tirava” mon pare en un silenci sepulcral, com si assistissim a un acte d’extrema reverència. Era heretat de no sé qui. Abans dels de casa, va tenir altres amos, el rústec projector, la qual cosa significa que altres persones que no feien part de la nostra nissaga, probablement, s’emmirallaren amb ell, el ben tractaren perquè pogués encendre’ls la imaginació i la creativitat.

Certs objectes desperten aquestes vetes de pensament. Objectes que, per molt que s’amaguin o desapareguin un temps; que consentin que la pols els encrosti l’ús, condensen i desprenen vivències que es poden emparar. I és quan hom cau en el compte que la vida de les coses que ni alenen ni delegen no es pot negligir ni desatendre.