Sobre la introducció de l’article salat (o registre oral informal) en els informatius d’IB3 Televisió està tot dit: és una baula més de la revenguda cadena bauzanenca per immobilitzar el català, llengua pròpia i història de les Balears. L’ha treta de l’administració pública, la va arraconant a l’escola i ara la vulgaritza a la televisió
José Ramon Bauzá, en tres anys de desgovernar absolutament les illes Balears, a l’hora de pegar les garrotades més ferotges ha mostrat predilecció especial per l’escola pública i concertada, i per la llengua catalana. Contra elles s’ha comportat -i es comporta- com un buldozer uniformador, com una màquina piconadora que ho vol deixar tot pla,
El Ministre d’Afers Exteriors del Regne d’Espanya, José Manuel García-Margallo Marfil, en un exercici de prestidigitació molt elaborat i qui sap amb quina càrrega simbòlica, va convertir una ànnera en granot causant viva admiració en aquells que assistiren al prodigi. És clar que la cosa no va anar ben bé així; que García-Margallo simplement
Si el pasón els motsproveïm-nosd’entreparaulesde versos. I tanmateixinfinités el silencii ningúno reclama Bach.
Joan F. Mira acaba d’editar -és un dir: el text començà a córrer l’octubre de l’any passat-, a Proa, les memòries dels seus primers catorze anys. “El tramvia groc”, així es titulen, formen part de la col·lecció “A tot vent”, creada el 1928 per Joan Puig i Ferrater, i porten el número 600, xifra tan
Patxi López, exlehendakari, ahir, en un míting a Sant Sebastià, va deixar anar una frase que primer em deixà perplex, més tard dolgut i ara mateix emprenyadíssim i indignat. Ja sé que en temps d’eleccions –en aquest cas les europees- els polítics xerren més que un cul de vinyòvol, raó per la qual la seva
L’aire amoixador la mort recorda El cor s’irrita davant la calma Preguen contritament les clarisses Els ocells fan de cor a les monges Les oracions vagabundegen El ban del batlle castiga els resos S’amotinen pregants i missaires D’aigua tornen carrers i calçades Ja podrem caminar per la mar.
dBalears ha aconseguit “la llista” –des de fa mesos, per aquestes terres mallorquines, no n’hi ha d’altra- que molta gent volia veure i consultar, uns per pura tafaneria i altres per interès divers. “La llista”, és clar, és la dels comerços illencs que fan descomptes als militants del Partit Popular a través de la seva
No fa gaire, uns joves del meu poble, Bunyola, constituïren una associació cívicocultural que batiaren com “Quin ubiti”. Aquesta expressió és un localisme bunyolí que es diu quan es fan moltes coses al mateix moment; fer molt de trull. És un sinònim, per ser més explícit, de trescalamena, que significa malaveig, esforços intensos i repetits,
En un judici que es fa a Palma per suposada venda d’estupefaents i narcotràfic, un dels acusats digué que ell no tenia res a veure amb els delictes que se li imputaven; que ell no fa més que criar galls de brega -en té uns 200- i que amb ells negocia, amb guanys gens menyspreables
L’editorial menorquina Arrela acaba de publicar “Versos per la llengua. Noranta-tres veus poètiques de Mallorca”, que també incorpora il·lustracions de Biel Noguera. Aquest text segueix als reculls: “Versos per la llengua. Cinquanta-una veus poètiques de Menorca” i “Versos per la llengua. Trenta-cinc veus poètiques d’Eivissa i Formentera”. L’actor Toni Gomila acaba el pròleg d’aquesta
Plouen paraules a raig i tot d’unales rieres davallen carregadesde lectures braves i mansuetesconvertint la mar en bibliotecai els penya-segats en pista d’esgrima. Reconvertits en florets, els poemesdesafien l’intractable silencidels lectors ensopits que sols divaguen.El vers traülla, tafaner i burleta,amb la incorrecció per nord i bandera,tan aviat camarlenc com drapaire.Els fars, enlluernats, ballen pavanesi, enjogassada,
Joaquim Coll és doctor en història contemporània i portaveu de “Societat Civil Catalana”, entitat que, segons anuncia el seu web, “neix d’un grup de catalans i catalanes que volen contribuir i facilitar la conscienciació i mobilització de les persones que a Catalunya consideren positiu el manteniment d’un vincle sòlid amb la resta d’Espanya i Europa”.
Joan Perelló (Campos, 1953) acaba de publicar un text a l’Editorial Moll, “L’error o la vida”, que es fa llegir i es deixa interpel·lar. Es tracta de 45 apunts, poemes en prosa o prosa poètica, tant se val, perquè en aquesta obra de Joan Perelló no és qüestió de discutir de gèneres literaris: l’autor sap
Just sortir de la presó mira a l’aire com més amunt pot cercant qui sap què o complint un ritual après de qualsevol pel·lícula sense color. No el rep cap cel estirat, val a dir, més aviat un sostre descolorit mesell d’avorriment. No li importa gens, tanmateix. Nota, això sí, que la seva coixesa és