marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
12 de maig de 2014
0 comentaris
A L’ESTREP DEL TRAMVIA GROC, DE JOAN F. MIRA
Joan F. Mira acaba d’editar -és un dir: el text començà a córrer l’octubre de l’any passat-, a Proa, les memòries dels seus primers catorze anys. “El tramvia groc”, així es titulen, formen part de la col·lecció “A tot vent”, creada el 1928 per Joan Puig i Ferrater, i porten el número 600, xifra tan rodona com suculenta.
“Jo vaig créixer entre una carretera transitada, un tramvia, una granja i un hort, enmig de terres llaurades i a la vora mateixa -no fora del tot, però no verdaderament dins- d’una ciutat gran i antiga del sud-oest d’Europa”. Aquestes són les fites que marquen els primers anys de Joan F. Mira. Per això, es considera “fill d’espais limitats, crescut entre camps curts i estrets i dins d’un horitzó d’alqueries, trànsit de carretera, fàbriques, cases de poble i carrers urbans”.
Malauradament, aquell espai, aquell escenari de vida, ara “no és ni ciutat ni camp, només una destrucció insensata, cases tancades i buides esperant convertir-se en solar, enormes blocs impersonals de pisos, la casa on vaig nàixer desapareguda per fer lloc a un garatge gris i desolat que ja sembla gairebé una ruïna, tota l’antiga bellesa perduda”.
“La memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna llum al present i algun sentit als possibles futurs”, diu l’autor al prefaci, “L’ample palau de la memòria”, i per això es lliura als records més antics travessats tothora per un tramvia groc, “un tramvia per a viatgers d’un país en ruïna i en llarga postguerra”.
Mira pren un record viu dels seus primers catorze anys i, a partir d’ell, analitza tot el que visqué i sentí en aquell temps de silenci absolut i de solitud aclaparadora. Temps d’ambulants, de munió de supervivents que van de casa en casa tot oferint serveis i productes; temps d’espavilats i de vençuts. I en aquests humus on són molts els que han de sostenir-se anant a contrapeu, hi creix ferma la infantesa de l’autor, una infantesa innocent però no gens ignorant, insistirà uns quants cops.
Als 10 anys “ja sabia la conjugació llatina, els verbs francesos, viatjar sol amb tramvia i travessar l’hospital i els carrers de putes”, tot i advertir-nos que: “la malícia, el plaer prohibit, el torbament i l’erotisme, eren productes de la cultura molt més que de la natura, de les escenes fantasiejades, molt més que de les observades”.
Joan F. Mira, amb escriptura docta, arran d’una vivència, descriu minuciosament els objectes que més l’encaterinaren -en diu el nom de cada part, de cada acció- i també els comportaments de persones i animals, perquè, en els seus anys minyons, la condició humana i l’animal, en segons quins moments i en la geografia que Miria vivia amb intensitat, les fronteres entre ambdues condicions es diluïen tràgicament.
“El tramvia groc” és una evocació que destil·la emotivitat, sí, però també amorositat serena i netíssima, manllevant-li l’expressió, com quan es refereix als llauradors de l’Horta: “Cal sentir amb les mans i entre els dits la suavitat d’aquesta terra, la seua textura material […], cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d’aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte”.
I es lamenta de l’esvaïment d’aquesta bellesa: “amb el pas implacable dels anys, els meus compatriotes es proposen metòdicament acabar de desfer la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars”. I encara més: “Però en aquest país -sobretot per als seus governants ignorants d’esquerra o de dreta- invertir en cultura vol dir construir museus d’art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment sumptuosos i espectaculars”.
Literatura plena, en definitiva; altament recomanable.
Malauradament, aquell espai, aquell escenari de vida, ara “no és ni ciutat ni camp, només una destrucció insensata, cases tancades i buides esperant convertir-se en solar, enormes blocs impersonals de pisos, la casa on vaig nàixer desapareguda per fer lloc a un garatge gris i desolat que ja sembla gairebé una ruïna, tota l’antiga bellesa perduda”.
“La memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna llum al present i algun sentit als possibles futurs”, diu l’autor al prefaci, “L’ample palau de la memòria”, i per això es lliura als records més antics travessats tothora per un tramvia groc, “un tramvia per a viatgers d’un país en ruïna i en llarga postguerra”.
Mira pren un record viu dels seus primers catorze anys i, a partir d’ell, analitza tot el que visqué i sentí en aquell temps de silenci absolut i de solitud aclaparadora. Temps d’ambulants, de munió de supervivents que van de casa en casa tot oferint serveis i productes; temps d’espavilats i de vençuts. I en aquests humus on són molts els que han de sostenir-se anant a contrapeu, hi creix ferma la infantesa de l’autor, una infantesa innocent però no gens ignorant, insistirà uns quants cops.
Als 10 anys “ja sabia la conjugació llatina, els verbs francesos, viatjar sol amb tramvia i travessar l’hospital i els carrers de putes”, tot i advertir-nos que: “la malícia, el plaer prohibit, el torbament i l’erotisme, eren productes de la cultura molt més que de la natura, de les escenes fantasiejades, molt més que de les observades”.
Joan F. Mira, amb escriptura docta, arran d’una vivència, descriu minuciosament els objectes que més l’encaterinaren -en diu el nom de cada part, de cada acció- i també els comportaments de persones i animals, perquè, en els seus anys minyons, la condició humana i l’animal, en segons quins moments i en la geografia que Miria vivia amb intensitat, les fronteres entre ambdues condicions es diluïen tràgicament.
“El tramvia groc” és una evocació que destil·la emotivitat, sí, però també amorositat serena i netíssima, manllevant-li l’expressió, com quan es refereix als llauradors de l’Horta: “Cal sentir amb les mans i entre els dits la suavitat d’aquesta terra, la seua textura material […], cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d’aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte”.
I es lamenta de l’esvaïment d’aquesta bellesa: “amb el pas implacable dels anys, els meus compatriotes es proposen metòdicament acabar de desfer la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars”. I encara més: “Però en aquest país -sobretot per als seus governants ignorants d’esquerra o de dreta- invertir en cultura vol dir construir museus d’art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment sumptuosos i espectaculars”.
Literatura plena, en definitiva; altament recomanable.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!