marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
3 de maig de 2014
0 comentaris
L’ERROR O LA VIDA: UNA ESTACIÓ PER FUGIR CAP A LA VIDA
Joan Perelló (Campos, 1953) acaba de publicar un text a l’Editorial Moll, “L’error o la vida”, que es fa llegir i es deixa interpel·lar. Es tracta de 45 apunts, poemes en prosa o prosa poètica, tant se val, perquè en aquesta obra de Joan Perelló no és qüestió de discutir de gèneres literaris: l’autor sap bé què vol dir i ho diu sense cap contemplació.
Divideix l’obra en tres parts (Les estacions absurdes, Fantasmes de família i Les dreceres invisibles) seguint en totes elles el mateix patró: observacions atentes i pregones d’humanitats i àmbits descrites a ritme de poema per marcar geografies humanes a voltes en destret, d’altres en suspensió emotiva.
“També va anar a l’estació per fugir cap a la vida”.
“La vida tanmateix està feta per a aquells que tenen un sac de paciència i que, a l’adversitat, saber fer una pausa”.
Així, de les estacions absurdes i dels seus moradors –eventuals o permanents-, en Joan Perelló en fa baixadors de creativitat intensa i somnis per encalçar el coneixement i la poètica. A moments he vist l’escriptura de Joan Perelló com un tràveling cinematogràfic cul arrere que no deixa res per observar i que mai no travela; vull dir que el resol amb la mestria que li atorga el talent i l’ofici.
“La nit és un gemec de sobredosi imprevista”.
“El lector inquiet no troba ningú amb qui mirar-se als ulls. No hi ha proïsme”.
Com dic, a “L’error o la vida” hi ha molt diverses estacions absurdes –segurament la part més reeixida- i trens que no passen. Estacions negligides, abandonades, gairebé derruïdes però que molts creuen que en algun moment hi pararà el tren de la vida i l’esperen amb la resignació dels desnonats de la civilitat.
“De sempre els folls han emparat la pluja amb els ulls, badant la boca”.
Joan Perelló desentela amb els dits els vidres dels trens que no passen per veure els panorames per on avancen amb ritme incert els derrotats per la vida, els que no suporten el pes de la incertesa.
“La brutor –les taques especialment- és la metàfora del pecat”.
Bon treball, el de Joan Perelló. Literatura d’alta graduació que deixa en el paladar de la lectura tots els regusts que calen per quedar-ne ben complagut.
“També va anar a l’estació per fugir cap a la vida”.
“La vida tanmateix està feta per a aquells que tenen un sac de paciència i que, a l’adversitat, saber fer una pausa”.
Així, de les estacions absurdes i dels seus moradors –eventuals o permanents-, en Joan Perelló en fa baixadors de creativitat intensa i somnis per encalçar el coneixement i la poètica. A moments he vist l’escriptura de Joan Perelló com un tràveling cinematogràfic cul arrere que no deixa res per observar i que mai no travela; vull dir que el resol amb la mestria que li atorga el talent i l’ofici.
“La nit és un gemec de sobredosi imprevista”.
“El lector inquiet no troba ningú amb qui mirar-se als ulls. No hi ha proïsme”.
Com dic, a “L’error o la vida” hi ha molt diverses estacions absurdes –segurament la part més reeixida- i trens que no passen. Estacions negligides, abandonades, gairebé derruïdes però que molts creuen que en algun moment hi pararà el tren de la vida i l’esperen amb la resignació dels desnonats de la civilitat.
“De sempre els folls han emparat la pluja amb els ulls, badant la boca”.
Joan Perelló desentela amb els dits els vidres dels trens que no passen per veure els panorames per on avancen amb ritme incert els derrotats per la vida, els que no suporten el pes de la incertesa.
“La brutor –les taques especialment- és la metàfora del pecat”.
Bon treball, el de Joan Perelló. Literatura d’alta graduació que deixa en el paladar de la lectura tots els regusts que calen per quedar-ne ben complagut.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!