marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
BARRUTS ANNEROTS FETJUTS
El Ministre d’Afers Exteriors del Regne d’Espanya, José Manuel García-Margallo Marfil, en un exercici de prestidigitació molt elaborat i qui sap amb quina càrrega simbòlica, va convertir una ànnera en granot causant viva admiració en aquells que assistiren al prodigi.
És clar que la cosa no va anar ben bé així; que García-Margallo simplement va dir textualment, tot establint comparances entre el referèndum ucraïnès i la consulta catalana, i mirant de traduir al castellà una dita anglesa, “Le aseguro que si croa como un pato y nada como un pato, es un pato“.
Al ministre espanyol tant li fa si les ànneres grallen o rauquen, neden o fan espeleologia: per ell, l’important és que la consulta catalana no es farà perquè “és contrària a la Constitució i sols per això, sense altres consideracions, no pot ser acceptada per la legalitat internacional”.
En sentir raucar aquestes ànedes garciamargallianes no puc evitar pensar en els annerots, això és, en tantes persones eixelebrades i poc serioses, que, incansables i en quantitat que no té aturador, es passegen altivament per entarimats, estrades, meses, fòrums internacionals i altres escenaris d’alta prosàpia saltant com els granots, encara que amb menys gràcia i precisió. Sense córrer gaire, el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González González, digué ahir sense que li caiguessin els papers ni la cara que Camilo José Cela és l’únic premi Nobel que tenen els espanyols. Dissortats José Echegaray; Santiago Ramón y Cajal; Jacinto Benavente; Juan Ramón Jiménez; Vicente Aleixandre i Severo Ochoa.
I si dels granots se n’aprofiten gastronòmicament les anques, de les ànneres se n’aprofita, sobretot, el fetge, una exquisidesa culinària per la qual i en comptes que sigui de qualitat suprema, segons a on, sotmeten els ànids a veritables tortures que exacerben les organitzacions favorables al predomini dels drets dels animals.
Així, podem tenir annerots fetjuts, entenent aquest adjectiu com qui és excessivament calmós, insensible a les presses i impaciències.
Amb els fetjuts m’hi ha fet pensar avui Cristina Ros qui, comentant a l’AraBalears la concentració silenciosa prevista per dilluns qui ve, dia 19, a les 19h, davant el Consolat de Mar, acaba dient: “s’ha de tenir molt de fetge per aguantar la foto de milers de persones silencioses mirant cap a la teva finestra”.
I molta barra -i per això barrut- s’ha de tenir per no atendre cap més raó que el seu propi entossudiment tan estèril com anorreador. Recordem que barrut vol dir desvergonyit, audaç per fer coses impròpies de la bona criança, com indica el Diccionari Català-valencià-balear.
D’aquesta manera, no és cap xalar estar comandats per tants i tants annerots fetjuts i barruts.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!