marginàlies

En un judici que es fa a Palma per suposada venda d’estupefaents i narcotràfic, un dels acusats digué que ell no tenia res a veure amb els delictes que se li imputaven; que ell no fa més que criar galls de brega -en té uns 200- i que amb ells negocia, amb guanys gens menyspreables que van dels cinquanta als dos-cents euros. És probable que aquest acusat no sàpiga que el negoci clandestí de bregues d’animals va molt lligat a tota mena de tràfic il·legal, bé sigui de drogues, armes o animals, precisament. 

Estranya manera de justificar-se, per tant. A més, a les Illes nostres les bregues de galls estan prohibides, no així a certes ciutats d’Andalusia i Canàries, que són considerades una tradició; com si no hi hagués tradicions bàrbares i sanguinàries que no hi ha cap motiu per perpetuar-les. Suposadament era cap a aquestes ciutats que l’acusat remetia els seus galls.
     De petit vaig conèixer un galler de parlar calm i mesurat. Era membre de l’Adoració Nocturna de la vila i, per les traces i el posat, ningú no hagués dit que sentia passió per aquests animalons de sang calenta i l’espectacle de les seves bregues a matar. Diuen que va fer doblers molts, amb les apostes.
     Desconec per complet com va això de fer barallar bèsties. No m’ha interessat mai i no, precisament, per hemofòbia. Més aviat em sembla una crueltat indigna de les persones fer barallar animals -fins i tot humans: la boxa m’esborrona- i una monstruositat afegida treure’n un rèdit monetari. I aquesta sevícia pren graus insuportables quan als galls de brega, per infringir més mal i per obtenir més sang, els canvien els esperons per ganivets i la cresta per altres ginys tallants.
     Ara que, per salvatgisme o cafrada, la que hagué de suportar el nord-americà Clayton Lockett, condemnat a mort a l’estat d’Oklahoma per injecció letal. Sembla que al desgraciat els metges no li trobaren les venes adequades i decidiren injectar-li la mort a l’engonal. D’aquí, sembla, arrancaren tot els problemes que portaren Clayton a una agonia de gairebé dues hores, temps durant el qual els mateixos metges que havien d’acabar amb la seva vida, sembla que intentaren reanimar-lo. Com diu Juan José Milás: “En rigor, y dado que mientras lo mataban intentaban salvarle la vida, no se trató de una ejecución en toda regla. ¿Progresan o no progresan los derechos humanos?”