marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
2 de maig de 2014
0 comentaris
LA CASA DE LES ABELLES
Just sortir de la presó mira a l’aire com més amunt pot cercant qui sap què o complint un ritual après de qualsevol pel·lícula sense color. No el rep cap cel estirat, val a dir, més aviat un sostre descolorit mesell d’avorriment. No li importa gens, tanmateix. Nota, això sí, que la seva coixesa és més falaguera que no en el mòdul.
Surt per complir el darrer permís abans de recobrar la llibertat definitiva, que serà d’aquí a vint dies. No es fa càrrec de l’absurd que representen cinc dies lliures per tornar a entrar, fer-ne deu més i tornar a sortir de manera definitiva. Quan hom li recorda que seria més lògic avançar cinc dies la sortida i no fer el permís, segueix desviant la mirada i l’interès.
En té motius, per no ser concret en el mirar i atent a la conversa: avui ha tornat a recordar el dia bastard que apallissà sa mare. Anava levitant, fins al cap de suc i altres substàncies alienadores. No sap ni què begué, ni què prengué ni en quines quantitats. Sí que té gravat a les golfes de la memòria devastada que just posar peu a ca sa mare, li semblà entrar en un bosc de caseres i niguls d’abelles que l’atacaven.
I començà a ventar manotades i cops. Cada embosta d’abelles que creia abatre eren cops a sa mare. I les taques negres en què es convertien els insectes morts, esquitxos de sang materna. Fins que no deixà net d’abelles el panorama, no deixà de voltar les mans com si fossin pales de molí.
Els veïns que acudiren, advertits pels crits i el terrabastall, a socórrer sa mare s’hagueren d’afanyar per reduir-lo. Pareixia mentida que cinquanta-i-pocs quilos coixos poguessin contenir tanta força. No bastaren quatre homes per immobilitzar-lo.
A sa mare tots la donaren per morta. Miraculosament se’n sortí. El primer que va fer en recobrar el coneixement va ser perdonar-lo.
L’ha visitat diverses vegades a la presó i ha escrit moltes cartes a distintes autoritats per dir que el perdonava i que, per això, el traguessin de la presó. No ho ha aconseguit, òbviament, perquè la justícia és cega i fa bé la seva feina. Va a veure-la, a sa mare, que li ha pagat un taxi perquè el reculli i el dugui fins a casa.
No ha volgut contradir-la, però no està segur de saber respondre a les seves besades: encara dubta que ca sa mare no estigui infestada d’abelles.
En té motius, per no ser concret en el mirar i atent a la conversa: avui ha tornat a recordar el dia bastard que apallissà sa mare. Anava levitant, fins al cap de suc i altres substàncies alienadores. No sap ni què begué, ni què prengué ni en quines quantitats. Sí que té gravat a les golfes de la memòria devastada que just posar peu a ca sa mare, li semblà entrar en un bosc de caseres i niguls d’abelles que l’atacaven.
I començà a ventar manotades i cops. Cada embosta d’abelles que creia abatre eren cops a sa mare. I les taques negres en què es convertien els insectes morts, esquitxos de sang materna. Fins que no deixà net d’abelles el panorama, no deixà de voltar les mans com si fossin pales de molí.
Els veïns que acudiren, advertits pels crits i el terrabastall, a socórrer sa mare s’hagueren d’afanyar per reduir-lo. Pareixia mentida que cinquanta-i-pocs quilos coixos poguessin contenir tanta força. No bastaren quatre homes per immobilitzar-lo.
A sa mare tots la donaren per morta. Miraculosament se’n sortí. El primer que va fer en recobrar el coneixement va ser perdonar-lo.
L’ha visitat diverses vegades a la presó i ha escrit moltes cartes a distintes autoritats per dir que el perdonava i que, per això, el traguessin de la presó. No ho ha aconseguit, òbviament, perquè la justícia és cega i fa bé la seva feina. Va a veure-la, a sa mare, que li ha pagat un taxi perquè el reculli i el dugui fins a casa.
No ha volgut contradir-la, però no està segur de saber respondre a les seves besades: encara dubta que ca sa mare no estigui infestada d’abelles.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!