I’ve captured this project and building. I believe is a interesting fine project
ShowCase is an on-going feature series on Archinect, presenting exciting new work from designers representing all creative fields and all geographies.
EL DETECTIU JACK SMITH
Deixa un comentariEren les dotze del matí i a casa de Jack Smith el telèfon no parava de sonar, fins que es decidí a agafar-lo, era l’inspector Arnold.
– sí? – respongué Jack amb una veu adormida.
– Jack tens un cas per resoldre, aquest serà el teu primer cas, és un simple robatori però… per quelcom es comença. Ah, per cert estaves dormint?
– Mm… no – negà no molt convençut.
– Ens vegem en mitja hora al museu Ampelmann – informà l’ inspector al detectiu.
– D’acord –exclamà molt entusiasmat, però encara una mica adormit.
si voleu continuar llegint passeu al”Vull llegir més….”
Jack de seguida es dutxà, i es vestí molt elegant amb els seus mitjons de la sort, ja que per a ell, aquest era un dia molt important, tot el que havia estudiat durant molts anys, ara ho posaria en pràctica, i demostraria el que val.
Jack de seguida arribà.
– Hola inspector Arnold, conta’m que és el que ha passat.
– Bon dia jack, el lladre ha entrat al museu, ha agafat el quadre, lògicament han saltat les alarmes, i immediatament han tancat les portes. Des d’aleshores no ha ha eixit cap de les persones que hi eren quan ha ocorregut l’insident, el lladre no ha pogut eixir, de forma que el lladre es troba entre les persones d’allí dins. A per cert, he ordenat que també vingués George Shelley perquè t’ajude una mica.-explicà l’inspector.
– I les càmeres de seguretat no han gravat res? –s’interesà Jack .
– No, es veu que un noi entre uns onze i tretze anys anys, ha apegat un xiclet a la càmera, i els guàrdies de seguretat no s’han adonat.
– I per què ho ha fet? Encara es troba al museu?
– No, l’ha col·locat i se n’ha anar, ho ha fet un quart d’hora abans que saltaren les alarmes. – respongué l’inspector.
Jack entrà al museu, i el primer que feu, fou inspeccionar el museu, va enregistrar tots els racons del museu, fins que pensà que als banys seria molt probable que hagués alguna pista. Hi havia quatre banys, dos situats a la segona planta i dos més a la cafeteria.
– Anem al del segon pis, ja que estem al tercer. – exclamà l’ajudant d’en Jack.
Entraren al bany de les dones, però no hi havia cap irregularitat, però quan volgueren entrar al dels homes, la cosa es complicà, era tancada, probablement el lladre o el quadre es trobaven entre aquelles quatre parets, a més, s’escoltava una petita font, que no parava de tirar aigua, el detectiu Smith, informà a l’ inspector del succés, i aquest manà als policies que l’obriren ells, per si el lladre encara es trobava allí, podria tindre una arma. Els policies entraren, i miraren per tots els racons per vore si s’havia amagat, però no fou així, els policies donaren l’ordre que ja podien entrar, i que no hi havia ningú, el detectiu entrà molt impacient, però no trobà res, hi havia una finestra al fons, era bastant petita d’uns trenta centímetres quadrats, era difícil que per allí hagués eixit algú amb un quadre a les mans.
– Quant mesura el quadre? – preguntà George.
– Fa cinquanta-dos coma seixanta-cinc per trenta-u amb quaranta-sis centímetres, el quadre no pot haver passat per la finestra – afirmà un guia del museu.
– Ja, però si retirem el marc, i enrotllem el quadre si que pot passar – exclamà el detectiu amb seguretat.
Després d’una pausa:
– I aleshores com s’ho ha fet per tancar la porta? – preguntà l’ajudant el detectiu Smith, George.
La pregunta es quedà en l’aire ja que ningú va saber respondre-la.
Jack mirà un poc més aquelles parets i aquell sòl, on només trobà unes restes de cigarretsal terra, que podien ser, o no del lladre, i se’n anà als banys de la cafeteria.
El detectiu entrà al bany dels homes però en no veure quelcom quelcom irregular eixí,
Decidí entrar al bany de les dones, tot i que estava fora de servei. Va fer una ullada, i es va quedar aterrit, i molt esglaiat en veure una treballadora del museu morta, havia rebut un fort colp al cap, amb uns pals de fusta, segurament els trossos del marc, del quadre que es volia robar, la imatge era molt aterridora, la noia estesa, sentada i desangrada a la tapa del wàter, i als seus peus uns trossos de fusta tacats de sang. Era molt estrany, la posició en què estava el cos era molt estranya, estava col·locada de forma que la mà esquerra subjectara la cadena, i l’aigua no parava d’eixir, Jack de seguida avisà el seu superior. Aquest cas ja no era un simple robatori. Com que estava el cos al bany de les noies, l’assassí devia de ser una dona? Com és que la dona es trobava al bany, si es trobava fora de servei? Probablement l’assassí era algú que hi treballés allí, o algú que tinguera un fàcil accés a les claus, per poder obrir la porta del bany? Tot era molt complicat, el detectiu cada vegada ho via tot més fosc.
Després d’una estona arribà George per a informar-lo.
– Detectiu Jack! Dels cinquanta-tres sospitosos, el nombre s’ha reduït molt, els principals sospitosos tan sols són nou persones!
– Sí? Ara mateixa volia anar a fer-los unes quantes preguntes – s’alegrà Jack.
– Els principals sospitosos són: una professora de plàstica, anomenada Marina Estruch, d’uns quaranta anys aproximadament, un matrimoni jubilat d’uns seixanta anys, un mestre de pintura, en Peter Sullivan, un matrimoni, la dona és pintora i professora d’art abstracte, i el marit pintor neoimpressionista, un grup de tres homes, un arquitecte, altre aparellador i l’altre té una fàbrica tèxtil tots al voltant dels cinquanta anys, i la netejadora, Mary Brines.
El detectiu arribà a la sala on els principals sospitosos esperaven ja des de feia una bona estona, a anar-se’n.
– Hola, bona vesprada, sóc el detectiu Smith – es presentà Jack – ara vos faré a cada un unes quantes preguntes – informà als sospitosos – vinga amb mi senyora…
– Marina, Marina Estruch.
– D’acord Marina.
Se n’anaren a la sala del costat.
– A que es dedica vostè? – preguntà el detectiu.
– Sóc mestra de plàstica, d’institut.
– Per què ha decidit vindre justament avui?
George el va interrompre, de sobte es va sentir a l’altra sala un gran crit d’alegria, era ell, que dia “ja ho `se, ja de descobert qui és l’assassí ” la senyora Estruch i el detectiu entraren ràpidament a l’altra sala.
– L’assassina és la netejadora! Es una dona i a més pot accedir a tots els racons del museu. Pel matí mentre netejava ha vist que a la càmera hi havia apegat un xiclet, i no la desenganxat, a continuació ha agafat el quadre, l’ha posat al carro on duu els productes de netja, i fent com si netejava el bany dels homes, l’ha tret per llevar-li els marcs, llavors ha entrat la guia difunta, i l’ha amenaçat de contar-li a la policia tot el que havia vist, a tu agafant el quadre, i amb el tres de marc que tenies a la mà, li has pegat un cop sec, i s’ha quedat sense coneixement, l’has posada a la teua cistella i te l’has endut als banys de baix, perquè no sospitaren, ja que tu t’encarregues de netejar les dues plantes de dalt, llavors has tancat la porta del bany de dalt dels homes, per entrevindre’ns, i mentrestant netejar les restes i proves que t’incriminaven. –explicà George.
– Això és mentida, jo no ho he fet, per què voldria jo robar aquest quadre?
– Està molt clar, a les netejadores vos paguen molt poc, i necessitaves diners… i aquest era el camí més fàcil. No et resisteixis, les proves han d’estar en alguna d’aquestes papereres, confessa.
Tot encaixava, però tot i això jack no estava convençut, hi havia certes coses que no li acabaven de convèncer. Va estar reflexionant durant una estona sobre el cas, pensant en altres possibilitats, de sobte se ‘n va eixir de la sala corrent cap al bany dels homes de la segona planta, mentrestant els policies estaven escorcollant totes les paperes del museu. Després d’una estona el detectiu tornà,
– Ara tot encaixa! Si la meua deducció és correcta, la senyoreta Mary, la netejadora no és la culpable.
– I doncs qui és? És la que ho ha tingut més fàcil. – exclamà l’ajudant de Jack.
– La persona responsable de l’intent de robatori i de l’assassinat de la treballadora del museu és vostè senyor Peter Sullivan! Vostè ja ho tenia tot planejat, un dependent del taulell m’ha informat que en l’últim mes ha vingut quatre voltes a veure aquesta mateixa exposició. Tot ha començat aquest matí, ha estat pels voltants del museu, i ha vist un noi amb un xiclet, i li ha promès que si entrava i l’apegava a aquella càmera de seguretat, li donaria, no sé… diners potser, és a dir una recompensa, el noi ha acceptat, llavors vostè ha entrat, i quan ha vist que era el moment oportú, l’ha agafat, l’ha amagat en el maletí que de, i se’n ha anat al bany de la cafeteria, i ha entrat al bany de les dones, o bé perquè el d’homes estava ocupat o per a despistar-nos, ha començat a desmuntar el quadre per poder amagar-se’l millor i poder dissimular el petit bony que li provocaven els marcs, llavors ha arribat una dona, i l’ha vist amb les “les mans en la massa”, i l’única sortida que tenia era assassinar-la, i ha aprofitat els pals de fusta del marc, a continuació ha amagat el quadre en alguna part del bany, ha anat a ràpidament per a agafar el cartell de fora de servei, ja que en realitat, el que estava fora de servei era el dels homes de la segona planta, per això era tancat, i per si no us n’havíeu adonat, se sentia un soroll molt estrany, ja posat el cartell a la porta, i mentrestant, ha posat la cadena de manera que no baixara, i no parava de tirar aigua,
aparentava perfectament un bany fora de servei.
Està d’acord amb les meues deduccions senyor Sullivan?
– No, és clar que no! Quina bajanada s’ha inventat ?
– No es resisteixca, hem trobat un guants a la paperera, i allí estaran les seues.
Txell Blesa
