ARCHILETTERS

Un consell amb estima vos done.

CON-/-CURS

No en són tots, però,
n’estan els claudàtors.
Embrutem esborranys.
Tovallons taquem.
Somiem. I ensomniem.

A l’inici, sents la foscor.
Sents el vent, refilar fullams.
S’endevinen tes mans,
lletres que acompanyen.

A l’inici sents salnitre,
ensordidor bategar de cors.
Entre costats d’un arbre,
besllumem clarors.

Una música finíssima
t’adorm, mansívola sent,
s’apodera de la ment.

Mescladissa coneixedora,
agredolça de l’averany.
S’imposa retronadora,
arrauxada, corprén el seny.

Ta essència cridanera,
retruny, endins d’idees.
Cerquera i masovera.
Ataülles ça i lla. Salpes.

No n’hi ha, de braus mariners,
que solquen els teus oceans?

Natura acompassada.
N’aprens. Eficaç tornada.
Quan n’eres. T’embolcalla.
Defuig d’incontaminacions.
Autodisciplina contaminant
d’antigues civilitzacions.

Positius albirons,
d’éssers i encontorns.
Obssessiva satisfacció.
Comunicativa obstinació.

Bases que cerquem,
basses on s’ofeguem.
Diagonals vèrtex tomben,
s’alliten incertes.
Secció àuria divinal,
retallada lateral.

Ta presència, és
oogàmia dels cors.
Sageta mental,
cleda on romandre.

Arc, on tu, gairebé,
no tens lloc jamai.
Blanc de l’ànima.
Negra fermesa.
Ònix envermellit,
Tulipa.Verd de mar.

Persones inànimes
poblen els espais.
Cerquen robins d’amor,
troben rovellons coures.

Triangles mironians.
Segments mondrianians.
Rectangles fractals.
Mons fragmentats.
Colors banals.
Urbs, banalitzacions.
Oblidats precedents.

Deixes caure la marca,
peungla encastada.
Talles a colp sec. Eixut.
Silent. Brogit sorrut.

Ho diu avui PÀGINA 26, Albert Ferrer m’ho passà la setmana passada per mail. En la foto que us adjunte podem veure-los en la visita a l’antiga Llotja de pescadors -una de les víctimes de l’enderroc- que conforma un espai d’habitatges i de relació comunitària de singular valor arquitectònic. Açò és semblant a que volguérem carregar-nos una SIEDLUNGEN HOF singular berlinesa o vienesa. La resta d’Europa no ens ho permetria. Per a que ens respecten cal començar a respectar-nos a nosaltres mateixos. 

En la foto, amb Antoni Furió, apareixen Maribel Doménech, Conxa Villora, l’amic i col·lega Vicent Gallart (de Salvem el Cabanyal) i el propi professor d’història de l’art de la UV -i també amic i mestre- Albert Ferrer i Orts.
Furió
es posiciona sobre el Cabanyal i proposa que els Erasmus residisquen al barri

Si aquest dimecres era Esteban Morcillo, qui va es va desplaçar a Ontinyent per
visitar l’extensió universitària de la capital de la Vall d’Albaida, ara és el
catedràtic d’Història qui dóna la seua opinió sobre una qüestió roent. Antoni
Furió ha visitat aquest dijous el Cabanyal, amb veïns agrupats en la plataforma
que s’oposa a la prolongació de Blasco Ibáñez. El candidat a rector, que ha
estat acompanyat durant el corregut per Maribel Doménech i Vicent Gallart,
portaveus de Salvem el Cabanyal, ha comentat que la Universitat de València és
la segona d’Europa pel que fa al nombre d’Erasmus que rep i la Politècnica, la
cinquena.

En aquest sentit, Furió ha afirmat que «un Cabanyal rehabilitat seria
un lloc de residència ideal» per a aquests estudiants, perquè el barri es troba
situat entre els dos campus universitaris i la mar. 

Fa molt de temps vaig fer un apunt en l’antic bloc, on explicava de manera paradigmàtica solucions contemporànies que s’hi havien preses en d’altres racons sobre el trànsit d’escales urbanes en arquitectura com és el nostre cas i de quina manera més polida i coherent havien resolt el problema. Ací el teniu.
És a dir, com ‘entregar‘ l’avinguda Blasco Ibáñez a la cruïlla entre l’avinguda de la Serradora i el final de Blasco Ibáñez sense penetrar-hi; i com lliurar, sense passar, torres de 15 o més altures fins a les vivendes d’El Cabanyal i Canyamelar de 2 o 3 pisos. Heus ací on calia fer el trànsit: abans de penetrar-hi, junt al node de l’estació d’El Cabanyal, sobre l’avinguda de la Serradora. 

La postura d’alguns arquitectes apegats al poder com llepasses a la roca em sembla propia del segle XIX. La seua visió no ha superat Haussmann. No ens val la mateixa visió de les grans avingudes estructurants perifèriques, que hem avalat en d’altres llocs, que la de Blasco Ibáñez. Un dels trets de l’urbanisme valencià ha estat ser molt curt en la gran escala. Hem sigut molt poregosos. Això fou durant el XIX i el XX. I quan no s’actua en el seu moment, la solució, ara, és caricaturesca. Hi ha d’altres llocs que sí són estucturants i fóra addient. El segle XXI es distingeix, precisament, per l’estudi acurat del cas per cas. Sinó, és que pequem de simplisme. Peresa mental, o pitjor….encara.

Vos vaig fer aquesta entrada fa uns dies arran d’una recent prostitució professional covada i perpetrada endins de la mateixa seu del CTAV. A ser veraços, covada a un restaurant, en un sopar on acudí l’alcaldessa, membres del consistori valencià i algun membre de la junta de govern, on es produïren un bescanvi de favors, segurament, no confessables.

No totes i tots els professionals de l’humil ofici de ser UN ARQUITECTE (artesans de la tècnica) tenen la mateixa escala de valors morals, ètics sobre el vell i bell ofici de contruir.

PS: DE MOMENT N’HI HA 200, DE SUBSCRIPCIONS DE COL·LEGUES VALENCIANS-NO PROSTITUÏTS-, A FAVOR DEL MATEIX.

Heus ací el manifest:

ELS/LES ARQUITECTES I EL CABANYAL

Segueix en el vull llegir ( + )

El
Col·legi, com a organització professional és plural i, evidentment, no
en tots els casos cada col·legiat/ada ha de sentir-se plenament
representat/ada davant l’opinió pública. Per això resulta exigible, si
vol mantenir el seu ascendent i prestigi social, que incentive des de
l’àmbit col·legial els debats necessaris perquè hi puguen aflorar les
diferències, abans de pronunciar-se en conflictes que, com el del
Cabanyal, han adquirit una dimensió compromesa, de gran abast.

A València, febrer de 2010

EL COL·LEGI TERRITORIAL D’ARQUITECTES DEMANÀ L’ELABORACIÓ D’UN DOCUMENT QUE HEM CONEGUT ARA. US ADJUNTE LES CONCLUSIONS. EL DOCUMENT ESTÀ COMPLET EN PDF COM A ARXIU ADJUNT. UN SERVIDOR TAMBÉ N’HA TRET CONCLUSIONS DE LES MATEIXES. DE LLURS.

NUEVE.- CONCLUSIONES.
En síntesis, podemos concluir:
PRIMERO.- La valoración del primitivo proyecto -1893- de apertura de un gran camino-paseo hasta el mar de Casimiro Meseguer debe realizarse en su contexto histórico y, por tanto, asociado a la idea de ciudad-jardín de su autor. Profundamente modificada, la actual avenida evidencia una ejecución por tramos, desordenados e inconexos a partir de su encuentro con la avenida de Aragón.
La pervivencia del planeamiento desarrollista –PGOU de 1966- constituye una de las principales causas de la degradación tipológica y paisajística del barrio del Cabanyal, al que los abundantes derribos y sustituciones han privado de buena parte de su memoria construida.
Al diferir el PGOU de 1988 el planeamiento, posponiendo la solución de la conexión de la ciudad con la fachada al mar y los poblados marítimos, se retrasó excesivamente en el tiempo, la realización de un Plan Especial que posibilitara la rehabilitación y conservación integrada del barrio.
SEGUNDO.- Una concepción insularizada del conjunto histórico Cabanyal-Canyamelar ha determinado el aislamiento urbano del mismo, sin que operaciones de regeneración tan importantes como el soterramiento de las vías del ferrocarril, construyéndose la nueva estación del Cabanyal y urbanizándose la calle Serrería (1990-1993) o la ejecución de un nuevo Paseo Marítimo (1990-1994) hayan servido para poner en valor el conjunto. Con ello se ha perdido una gran oportunidad para la integración del núcleo histórico de los poblados marítimos, con la ciudad, habiendo primado propuestas de borde carentes de una visión unitaria y global, de escaso interés paisajístico y sin valor de sutura ni conectabilidad.
TERCERO.- Por parte del Colegio de Arquitectos ha existido siempre una clara voluntad de colaboración tanto con las instituciones, como con los diferentes colectivos
34
sociales. Ya en su informe de 1929, se invitaba a la corporación a recurrir al concurso de ideas para resolver el problema de la prolongación o no del paseo.
Los concursos constituyen auténticos bancos de pruebas, son cita con los problemas de la ciudad, camino para descubrir nuevas alternativas,… y la gran beneficiaria no es otra que la propia arquitectura y con ella la sociedad y la ciudad en su conjunto.
Su convocatoria, aunque tardía, habría ayudado a racionalizar un debate y hubiera posibilitado la valoración y análisis de un buen número de soluciones diferentes facilitando un mayor consenso social.
CUARTO.- La reducción a tres únicas alternativas, de la problemática de la conexión de la ciudad con el mar, que en 1988 se formula en el PGOU de Valencia, resulta errática y excesivamente simplista.
Desde un punto de vista conceptual, no sólo son muchas más las alternativas posibles, sino que a la vista de las características morfológicas del núcleo de ensanche del Cabanyal, son también numerosas las variables que desde un punto de vista del diseño urbano podrían haberse considerado.
Pese a ello, la decisión municipal de no abundar en mayores estudios y optar directamente por la alternativa 2 –directriz quebrada- se fundamenta en el ejercicio legítimo de su potestad discrecional de planeamiento y, por tanto, se ajusta a la legalidad urbanística vigente.
QUINTO.- Que el contenido técnico del PEPRI Cabanyal-Canyamelar redactado por los arquitectos Vicente Corell Farinós y Joaquín Monfort Salvador -Corell y Monfort Arquitectos- no hace sino plasmar la voluntad manifestada por la corporación de asumir la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez.
Con independencia de dicha cuestión, debemos destacar la gran calidad desde el punto de vista técnico-urbanístico del proyecto, que establece importantes condiciones de mejora urbana y conservación en el ámbito en el que interviene, acompañando además un estudio en profundidad de los mecanismos y fórmulas de gestión y financiación.
SEXTO.-La estructura urbana y una eficaz y mejor conservación integrada de los valores ambientales del conjunto –Carta de Venecia (1964), Carta del Patrimonio Arquitectónico Europeo- (Ámsterdam, 1975) son conceptos jurídicos indeterminados, para cuya concreción se aplican criterios de valor urbanístico, medioambiental, histórico, arquitectónico-artístico o socio-económicos, sobre los que difícilmente suele haber unanimidad y en los que en pocas ocasiones se consigue un amplio consenso. De ahí, la imposibilidad de establecer conclusiones dogmáticas, ya que además la historia ha relativizado los postulados de muchas de las teorías de intervención, que han evolucionado notablemente en el siglo XX (Boito, Giovannoni, Rossi,…).
SÉPTIMO.- Desde un punto de vista estrictamente arquitectónico y proyectual, y en coincidencia con el informe del Síndic de Greuges, una intervención urbanística como la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez, atravesando la trama histórica del barrio debería legitimarse en el propio Decreto de Declaración del BIC.
Sin embargo, las sucesivas Sentencias dictadas por los Tribunales de Justicia han concluido que las previsiones del PEPRI resultan claramente compatibles con la 35
Declaración como Bien de Interés Cultural del Núcleo original del Ensanche del Cabanyal, estimando que no alteran la estructura urbana y que contribuyen a la mejor conservación general del conjunto histórico protegido.
OCTAVO.- El Plan Especial de Protección y Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar, que contempla cambios en las alineaciones viarias y demolición de inmuebles (453) se adecua a la legalidad, ya que como señala el Jefe del Servicio de Asesoramiento Urbanístico del Ayuntamiento de Valencia, dichos cambios no tienen porqué suponer alteración para su estructura urbana (SSTS 8/4/89 Arz.3452/89, 8/5/89 Arz.3847/89, etc.). Igualmente, no existe obstáculo jurídico para que el Plan sea al mismo tiempo de Protección y de Reforma Interior (STS 23/9/87 Arz.7748/87).
Así lo establece, además, la Sentencia nº 1376/04 del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana de fecha 1/10/04.
No obstante, debe resaltarse que dicha Sentencia contó con el voto particular de ocho magistrados que concluyeron en oposición a la mayoría de la Sala, que “no parece necesario que para llevar a cabo dos viales de nueve metros haya que derribar los edificios existentes en un frente de más de cien metros levantando nuevas edificaciones (…) de cinco alturas, cuando en el barrio los edificios existentes con esa altura pasan en gran parte a quedar fuera de ordenación (…) y que “la prolongación de la Avenida en el barrio y los nuevos edificios que se proyectan junto a ella, ni mantienen las estructura urbana, ni las características generales del ambiente, ni de su silueta paisajística y modifica alineaciones.”
NOVENO.- El PEPRI aprobado definitivamente por la COPUT por Resolución de 2 de abril de 2001 (BOP nº 142, de 16/6/01), se ajusta a los criterios legales previstos en la Ley 4/1998, de 11 de junio de Patrimonio Cultural Valenciano y, en especial, a lo previsto en el Art.39.2.a) de la misma.
Con independencia de su mayor o menor bondad desde un punto de vista estrictamente arquitectónico, paisajístico o de su diseño urbano, las nueve sentencias dictadas por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo, determinan inequívocamente la legalidad del PEPRI desde el punto de vista urbanístico y patrimonial. Por tanto, más allá de su valoración crítica, deben ser respetadas y cumplidas, de conformidad con lo previsto en los artículos 17.2 y 18.1 de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial.
DÉCIMO.- La Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano de la Consellería de Cultura desoyó el criterio de su Unidad Inspectora (Informe desfavorable de 21/6/00), que entendía que la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez era incompatible con el mantenimiento de la estructura del barrio. De ahí, la Resolución Favorable de 5 de enero del 2001, en la que dicha Consellería no hace sino mantener un criterio urbanístico similar al ya defendido por la misma en otras ocasiones en la misma ciudad de Valencia (PEPRI del Barrio de Velluters, aprobado por pleno del Ayuntamiento el 23/7/92 –BOP nº 252, de 22/10/92- y Modificación aprobada por acuerdo plenario de 24/9/04 –BOP nº 279, de 23/11/04-) y que le vincula jurídicamente (SSTS 14/4/91 Arz. 3286, de 8/7/89 Arz. 5592).
UNDÉCIMO.- La legalidad del PEPRI Cabanyal-Canyamelar en cuanto a sus determinaciones y contenido patrimonial, no puede ser hoy cuestionada pues ha sido
36
declarada por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, en nueve sentencias que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo.
Ha quedado probado judicialmente, por tanto, que el PEPRI “no modifica la estructura urbana de estos núcleos históricos, que pudiera vulnerar la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano”, tal y como afirma el profesor Escribano Beltrán en su dictamen de fecha 14/1/00, en el que afirma que: “el paseo al Mar, su proyecto y trazado forman parte de la estructura urbana del Cabanyal-Canyamelar, (…) constituyendo una traza urbana histórica de enorme valor estructurante”.
Partiendo de todos esos pronunciamientos judiciales, con independencia de las diferentes opiniones que desde el punto de vista de la disciplina arquitectónica puedan darse, podemos afirmar que el PEPRI Cabanyal-Canyamelar NO SUPONE EXPOLIO DEL PATRIMONIO HISTORICO-ESPAÑOL..
En Valencia a tres de noviembre de dos mil nueve.

CONCLUSIONS FINALS DE JBM:

1. DE VEGADES EM PROVOQUEU UN GRAN FÀSTIC I OIX!

6. CALDRIA EL CESSAMENT DE LA JUNTA DE GOVERN DEL CTAV-COACV.

POST SCRIPTUM: El document complert vos el dese com a arxiu adjunt.
PREVENCIÓ I SEGURETAT: És molt important que llegiu el document asseguts en la tassa del wàter. Ep! Iguals que ells, amb els pantalons i calçotets baixats fins els turmells. 

Si heu entrat mai a la sala dels comuns londinenca observareu que té una forma rectangular i una gran alçària, amb un pis que permet observar com els oradors polítics defensen les seues tesis. Des del premier britànic John Major -fou el meu cas de xamba i mercès a un contacte amical- a qualsevol altre ponent. Sobre una taula oberta rectangular de bona fusta i amb un feltre verd i un petit faristol amb un llum fan llurs discursos palplantats. Una sala que, tret de comptades i benemèrites excepcions, era políticament quasi dual. El cadiram s’arrenglera sobre sengles dos murs dels costats llargs. En una banda hi ha els tories (conservadors) i en el d’enfront els laboristes, (mig hereus dels antics whigts).
Conten que quan Winston Churchill fou triat membre de la cambra, jove encara, s’assegué al costat d’un vell tory i amb l’excitació del moment iniciàtic, fità rabiüt els membres de les bancades d’enfront i demanà al seu company experimentat: Aquells d’allà davant són els nostres enemics?
i el vell conservador li respongué:
NO, aquells d’enfront són els nostres adversaris, els teus enemics els tens en aquesta banda.

Avís previ al lector vilaweber:
Aquest escrit és ideològicament i políticament incorrecte.

1. EL CABANYAL I CANYAMELAR.

Els que vam manifestar-nos en defensa de l’actual tramat
i traçat viari del barri d’El Cabanyal i llur patrimoni material i immaterial amb les persones que hi viuen al capdavant caldria que sabèrem que el document que vos enllace http://www.valencia.es/ayuntamiento/urbanismo.nsf/vPGOU/9801B71E535433D1C12572C60020D45C/$file/1513%20[BOP%2016-06-01].pdf
És el PGOU aprovat el dia dels sants Innocents de 1988. Aprovat amb els vots del PSOE i del PCE per aprovar el PGOU de la
ciutat de València al final de la legislatura 1983-1987. Un PGOU què, en
la seua memòria (pàgina 51) i a la seua fitxa M.4 estableix la
prioritat de connectar el Passeig al Mar, també conegut amb el nom de
Blasco Ibànyez, amb el front maritim.
Cal agraïr
els senyors del PSOE, que gràcies a ells sabem que els PERI’s són un magnifics
instruments de modificació dels PGOU’s vigents. Que els srs. del PP es trobaren el llit fet en arribar al poder.

Per això, m’estranyà que la sra. Carmen Alborch i una bona colla de socialistes de la sucursal valenciana del PSOE ens acompanyaren en el dit trajecte, quan ella, en aquells moments, era un pes pesant en les decisions culturals. Duia l’IVAM per exemple i crec recordar que fou ministra de cultura española.  Així com els membres d’Esquerra Unida (Sucursal del PCE en la comunidaz Valenciana). Aquesta societat és tan sols un mitjà i no la finalitat per a tots ells. La finalitat és el poder i, aquest, és a Ponent.
En definitiva: tal faràs, tal et trobaràs. PSOE i PCE tant se’ls en dóna el Cabanyal com d’altres elements patrimonials.

Diumenge, aquell vell tory ha tornat a encertar-la per primera volta però no s’ha aturat la cosa ací aquesta setmana.

2. MONTROI.

Aquest matí he llegit que havies estat detingut Xavier. Tinc per a mi que molts dels que s’han alegrat no et coneixen. Ara, en els moments complicats et reitere la meua amistat. A tu, que eres una bona persona. No tinc el menor dubte d’això. A tu, que has treballat pel teu poble i no volies embolicar-te amb afers de València ni de Madrid. Que has intentat de millorar la vida material del teu poble. Sempre atenallats entre Montserrat, Torís i Real (de Montroi), em deies. 

Recordaràs que fa més de sis anys et vaig advertir que se t’estava acostant gent perillosa. Que no prengueres partit per cap del dos bàndols. Que qualsevol dels dos que eixira perdedor, amb el temps, hi aniria a per tu.
I t’encisares d’Eduardo. I et vaig avisar que, a d’ell, sols el motivava tindre poltrona a ponent. I no em cregueres. Que confiaves amb ell.

T’advertí: que tot el que es movia al seu voltat era corrupte. I em respongueres: els de l’altre també. I t’he conegut -i sabut- liberal. Et deia: Xavi, tu eres una mena de convergent sense saber-ho…i reies sorneguer cap endins. Treballador i enamorat dels teus dos pobles: Torrent i Montroi. I has volgut fer eixir de la foscúria al teu poble d’adopció. Del què, segurament, has estat el millor alcalde en l’època actual. Ara que segurament tots et fugen com a apestat jo et reitere la meua amistat i comprensió. Desconec si has fet cap malifeta, però no tinc cap dubte de que si ho has fet ha estat perquè amb això creies millorar Montroi.

Junts vam fer, tu ja fora de l’alcaldia, segurament la millor promoció del teu poble. I em deies, dins de les meues possibilitats econòmiques i dels meus veïns, la més assequible, com a exemple en un poble xicotet. I saps que no em va agradar l’elecció del caravista que aquelles dos compradores van obligar-nos a col·locar. I m’ho demanares quasi a genollons. Com les ondulacions del ferro de baranes que era massa barroc per a una peça molt recta com t’havia dissenyat. I vas palmar molts diners en el fonament perquè hi ha una quantitat considerable d’algeps en el subsol i no vas escatimar a fer els fonaments més brutals de tot el Marquesat. Ni perdent diners vull no fer-ho bé, em deies.

Saps què em pense, Xavi?
hi ha, a hores d’ara, una mena de tenalla que té dos braços. Un a la plaça de Manises i un altre a la del Temple, ergo sum: Moncloa, que funcionen sincronitzadament. Tot i que semble estrany però són les circumstàncies de les bambolines teatrals.

Diuen de tu, que has concedit llicència a 80 xalets en sòl no urbanitzable del municipi. Això no s’ho creuen ells ni borratxos. Una altra cosa és que ja existiren fa més de vint anys. Com sabem que s’esdevé a cada terme de tota la comarca de la Ribera Alta. M’han dit que el proper president de la Generalitat és nadiu d’ella i tenia despatx obert a Alzira en l’època de Lerma distribuint llicències lla i ça. Polítics amb caché sicilià on n’hi haja.
 
Avui, aquell vell tory l’ha tornat a encertar per segona volta.

Rep una amical i sincera abraçada, ara que tothom et fuig.

I have captured this social building.
I’ve belived it’s very interesting and original.

Interessant intervenció en una població dormitori de l’extraradi de Madrid (Spain).
Ciudad metropolitana situada a 350 quilòmetres a l’oest de València i a sis-cents al sud-oest
de Barcelona. La novetat radica en que aquesta mena d’intervencions arquitectòniques eren
realitzades per empreses privades especialitzades en el negoci de l’oci.
En aquest cas són els ens públics els promotors de la intervenció i implantació
com a elements de cohesió social per a la població que hi viu.
Si estigués implantat en certes zones d’extraradi amb els colors llampants
i les llums intermitents nocturnes com la zona alta propera al Nou Camp, El Romaní,
o la N-340 entre Oliva i Dénia la funció social seria de jutjat de guàrdia.
 

↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ShowCase: Youth Center in Rivas Vaciamadrid Jan 11, 2010 ShowCase is an on-going feature series on Archinect, presenting exciting new work from designers representing all creative fields and all geographies. We are always accepting nominations for upcoming ShowCase features – if you would like to suggest a project, please send us a message. From the beginning, the project was conceived as the possibility of making the “underground” visible, a construction devised as a radical manifestation of Madrid’s outskirts youthful spirit in general, and of Rivas’ youth groups in particular. The project aspires to become an explicit “teen” communication vehicle by appropriating their language and their voices as the ingredients of the project. In this way, the project’s team embraces all Rivas’s youth groups by means of an open participation process, in which the future users of the center, combined with technicians and politicians, will contribute their decisions, their concerns, their fantasies and their aesthetics to create a contemporary “social monument”. ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán ↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán The end result of this process is a public structure with a punk spirit, intensely burdened with content and articulated around programmatic centers conceived as activity explosions, which are erected as meeting and exchange points of the emerging communities. ↑ Click image to enlarge Program diagram ↑ Click image to enlarge Floor plan ↑ Click image to enlarge Program diagram for roof terrace ↑ Click image to enlarge Section 1 ↑ Click image to enlarge Section 2 ↑ Click image to enlarge Section 3

        ^{Post dedicat a Víctor Gosàlves i Àngel Romaní vertaders arquitectes i artífexs de principis del segle XX a l’indret que ens ocupa.}

El Cabanyal i el Canyamelar. És a dir, els nuclis propers a La Vilanova
del Grau (El Port).
Al meu entendre hi ha una grossa errada en la perllongació de l’avinguda de
Blasco Ibànyez. Perdem negoci d’entrada. El que volen fer no augmenta
el patrimoni ni allò que és diferent. La banalització d’aquest espai
comporta desfer un espai únic per a crear-ne un altre que hom pot trobar
a milers de llocs del món. I el negoci, avui en dia, és tenir-hi coses
diferents que en una altra part del món no se’n trobe.

Sempre s’ha d’intentar augmentar el patrimoni existent. Aquesta és una hipòtesi de partida en qualsevol actuació urbana. I qualsevol es pot demanar:

Amb l’esventrament que hom pretén fer-hi i la subsegüent intervenció de torres d’habitatges; la ciutat i amb ella la seua ciutadania n’ix millor lliurada per viure-la?

Si no se n’ix millor i, si n’hi ha, de dubtes seriosos, cal que siga la millor solució. Però…hi ha la conclusió de que no, i que ni tan sols de tocar.
En conjunt, tot plegat, ens apel·la a rehabilitar-ho. Rehabilitar no sols és reusar la materialitat sinó que ens restaura com a societat humana.
Rehabilita la gent que hi viu o podria viure-hi. Augmentant la seua autoestima. I la colgant sota les terres i runa que les exavadores pretenen sotsmoure, com passà no fa gens d’anys a banda i  banda del llit del Túria. A La Punta de França i Natzaret.

De Cabanyals i Canyamelars arreu del món, n’hi ha de ben pocs. Ara bé, esbudellaments amb torres anònimes com les que es pretén bastir, a tot arreu, n’hi ha a manta.

Els fets són els que avalen les idees. Vos pose unexemple petit, a hores d’ara estem acabant la rehabilitació d’un habitatge
típic del barri. Sense gens de diners per part del propietari però amb
molta il·lusió i necessitat.

Heus ací l’evolució:
Ho
he preparat en dos sliders fotogràfics. És prefererible que parlen les
imatges abans que les paraules. Des de 2006 fins a avui que ens queden
els darrers tocs i adobs. Quan he deixat la manifestació m’he acostat
per a veure-hi com anaven fent aquests retocs. 

Això sí, i n’hi diré més: que per a rehabilitar i conservar un edifici a punt de caure amb parets de mig peu (12 cm) i pilars d’un peu per un peu (25×25 cm²) que pugen tres plantes i mitja i els forjats eren ben corcats i perduts cal tindre els cordons arquitectònics ben lligats i les neurones ben folrades de ‘vaqueta’. I no tothom els en té.

Slider fotogràfic primer del procés de rehabilitació
a finalització.
Slider fotogràfic segon ja en procés de finalització.

És evident que açò és més complicat que allò que hom pretenen fer esbudellant el barri.
Amb diners, torrons !
I sense?….amb neurones i cordons !