ARCHILETTERS

L’amic Carles Subiela és un homenot de Benaguasil. Diria que és una persona de les imprescindibles. Home de la cultura i empresari d’èxit. D’aquells que tan escassegen en aquests moments en aquest país de la Santíssima Trinitat i tanta por fan als que ens volen el pitjor. Carles deixa al nu a tant d’empresari de via estreta que tem el lliure comerç perquè viuen arrecerats sota el poder establert. Tant els hi dóna de quin siga. A sopluig del suborn i tràfic d’influències. Els en fa por per la dignitat que representa: la cultura pròpia com a font de felicitat i d’ingressos.
El coneixia perquè tots dos pertanyem a l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE), però desconeixia la seua vessant d’activista cultural i d’home de vasta cultura. I a tomb d’això..

el dissabte, en donar el premi a l‘Ateneu Musical i Cultural del seu poble en la celebració de lliurament dels Premis Jaume I del Casal de la seua comarca (El Camp de Túria) va llegir aquest poema de collita pròpia. Fou tan commovedor i sentit que l’hi vaig demanar permís per a publicar-li-ho en aquest bloc:

ATÈNIX

Amb els anhels

de joventut,

la il·lusió

volà pels cels,

de nord a sud,

com un falcó.

 

Amb l’energia

que es desprenia

dels cors rebels,

fórem fidels

a uns idearis

humanitaris.

Si voleu continuar,…. n’hi ha més…

En uns moments

d’efervescència

d’adolescents,

de transcendència

per al país,

cresqué l’encís

 

per un món digne

que no es resigna

a veure’s mai

ple d’injustícia

ni done espai

a l’avarícia.

 

Tot ho volíem,

també la lluna

i la fortuna

que conviuríem

en un estat

de llibertat,

 

on les idees

es debatrien

sense bastons,

en assemblees

que adoptarien

decisions.

 

El governant

sempre seria

qui més sabria

dialogant,

aportant, fent

i comprenent.

 

El poble atent,

que és qui canvia

l’autoritat,

premiaria

el competent,

no el deshonrat.

 

Projecte savi

el de conviure

amb el debat

tranquil i lliure,

mai sota el glavi

del mal soldat.

 

El somni fou

tindre un país

culte i feliç,

sempre amb un nou

impuls sincer

pensat per ser

 

ric en l’herència

dels que han emprat

la intel·ligència,

la dignitat

que infon i presta

la terra aquesta.

 

Però la curta

transició,

més bé una absurda

transacció,

deixà el ramat

molt ben lligat.

 

Fins a l’extrem

que les ovelles

voten els llops

que, amb gest blasfem,

de les mamelles

roben a glops.

 

Els qui marginen,

multen, prohibeixen

i discriminen

ara reuneixen

molt de poder,

força i diner.

 

Una marea

de vots caient

al mateix sac

potser ens crea

l’ofegament

d’un atzucac.

 

Tot el país

pareix cobert

per un tapís

compacte i cert

amb un color

conservador.

 

Tot? Tot del tot?

No, ni de lluny!

Queda una instància

on creix un brot

i s’alça un puny

ple d’elegància.

 

L’aldea Atènix,

un bastió

d’independència

on no obté rèdits

la legió

de prepotència.

 

Les temptatives

més primitives

de destruir

emprant la força

no han d’alentir

a qui s’esforça

 

lluitant els dies

de cada dia,

posa energies

i l’alegria

de qui raona

com a persona.

 

Potser podran

fer que ens marginen,

molts dubtaran

entre el desmai,

mes no ens dominen

ara ni mai.

 

 

Perquè l’eixida

mai no pot ser

l’abatiment,

sinó la crida

i el ritme ver

de qui va fent.

 

Que ho tinguen clar

els assaltants!

Resistirem

perquè lluitar

és un dels cants

que més sabem!

 

Amb la mà oberta,

amb el deler

sempre sincer

que se’ns desperta

bastint de gust

un món més just.

 

No hem fet cap crim

ni som experts

en colps mesquins;

només tenim

llibres oberts

i violins.

 

Plantem batalla

amb lletra impresa

que res no es calla,

música emesa

del fons del cor

i amunt sens por!

 

La nostra vida

és l’opció

de llibertat

com a enaltida

condició

d’humanitat.

 

Amem la vida

de qui coopera,

lluita i espera

la compartida

joia en alt grau

d’un món en pau.

 

I la victòria,

la major glòria

és que perdura

l’Art, la Cultura…

El gran trofeu

de l’Ateneu!