miozz mirades

Arribant a Badalona des del sud, vora mar, el desconcert és majúscul. Al bell mig d’un carrer públic, el Carrer Eduard Maristany, una barrera barra el pas. Uns metres enllà, venint del nord, es repeteix el mateix nyap. De sobte el carrer públic s’ha convertit en terreny privat, i cal pagar per passar-hi. Com en el temps medieval. Marina Badalona S.A. – empresa pública – en té la concessió per a ús del port. Alguns vehicles passen decidits, d’altres dubten. La barrera que atura el pas dels vehicles i crea tanta  confusió desdibuixa els límits entre el terreny privat i el públic: tota una metàfora. 

(continua) 

Els visitants, turistes, veïns de municipis propers o de la pròpia ciutat no saben com reaccionar. Al plànol no s’hi dibuixa cap barrera, i aquella drecera amb vistes al mar es converteix en un cul de sac. El que no saben, perquè ningú ho informa, és que gràcies a la pressió dels veïns de banda i banda del port i després de moltes negociacions, ara es pot passar sense pagar, gràcies a les arques municipals: cal agafar el tiquet d’entrada i, en sortir, si no s’han exhaurit els minuts de marge que concedeix l’empresa, es pot sortir sense pagar, a costa de l’ajuntament. La falta d’informació fa que molts conductors facin marxa enrera i es privin del dret de pas. O que badin més temps del compte pel tram del port i acabin havent de pagar: no coneixen les normes del joc. 
Qui sembla que sí que coneixia molt bé les normes del joc, del joc brut, i ara està sota sospita, és en Juan Felipe Ruiz. 
La gasiveria de posar peatge a un carrer públic pren una dimensió esperpèntica en el moment en què es destapa l’operació especulativa en què Marina Badalona S.A (de la qual Juan Ruiz és conseller delegat) ha regalat 14 milions d’€ a Badalona Building Waterfront, S.L., (de la qual Juan Ruiz també és conseller). Ahir a la nit ja s’alçaven veus demanant un gest ferm per part de l’alcalde (vegeu apunt de Jordi Ballesteros); del tema n’ha parlat de bon matí en Carles a Bitàcola, i més tard Vilaweb informavade la primera reacció de Jordi Serra, que de moment s’ha limitat a demanar a Juan Felipe la seva renúncia temporal.

Si això s’acava demostrant (hem de respectar la presumpció d’innocència) i resulta cert que s’han “desviat” aquests 14 milions d’€, la contribució municipal a les arques de Marina Badalona S.A resulta del tot injustificada i afegeix més surrealisme a la situació: una empresa que es pot permetre regalar 14 milions d’€ ha de cobrar peatge a l’ajuntament per cada cotxe que passi pel “seu” terreny (que, a més, fins fa poc era públic)? La facilitat amb què l’ajuntment va cedir a aquesta exigència de Marina Badalona S.A també espanta. Espanta, sí.

Molts dies d’estiu, en el meu passeig en bicicleta, aprofitava per avisar els viatgers despistats informant-los dels seu dret a travessar el tram de carrer segrestat pel port, entre barrera i barrera. Em dolia la mala imatge que els donava la nostra ciutat.

Ara, si ho torno a fer,  potser posaré un rètol que digui: Ajudeu a que l’ajuntament tapi un forat de 14 milions d’€: amb el simple gest de passar pel port i sense cap despesa directa! (recordar-los que paguen indirectament perquè els diners de l’ajuntament són públics espatllaria l’eslògan…)

M’atrau la carbassa amb les seves formes i colors suggerents, i amb la seva presència d’objecte material impregnat de simbologia fantàstica. A mi, la relació entre Tots Sants-Castanyada i les carbasses no m’ha vingut imposada per la importació de la tradició americana. L’ús de carbasses, cocos o altres vegetals per simular calaveres formava part, segons la nostra iaia Antònia, dels jocs d’infantesa pels carrers de Montgat als primers anys del segle XX.  

(continua)

Les roses d’octubre tenen una llum especial. Desafiant el temps en què suposadament toca que tot comenci a endormiscar-se, s’obren amb energia i amb tota la seva gamma de colors.

(continua)

Al jardí de casa, el roser no para de florir. Va florir a l’abril, (vegeu-lo aquí), ho va fer a l’estiu (vegeu-lo aquí) i seguiex florint a l’octubre. 
Són unes roses d’un color dinàmic, que es transforma. Dinamisme, colors (com a metàfora de diversitat) i transformació són les paraules que em defineixen aquest octubre a Badalona.

(disculpeu, l’apunt està temporalment fora de servei !)

De les tres accepcions que recull el Diccionari de la llengua catalana (EC) per al mot “seduir” em quedo amb la segona: “Atreure algú per la seva bellesa, per la seva gràcia”.  (continua)

I entenc que aquesta és a la que es referien en  Marcel Mauri (periodista, professor a la UPF, vicepresident d’Òmnium Barcelonès Nord, i conductor del diàleg d’avui) i la Sílvia Soler (periodista i escriptora) quan parlaven de les estratègies per guanyar complicitats cap al catalanisme vertebrat per la llengua. La primera accepció “induir algú a alguna cosa amb abelliments, promeses, etc” té una connotació d’ensarronada, i la tercera parla directament d’engany.
La segona, doncs, basada en l’atracció que pot produir una cosa per si mateixa, per les seves qualitats, és a la que em referiré jo també per afirmar que en realitat el món es mou en gran mesura pel joc de la seducció, i que fer seductora la llengua catalana als ulls d’una majoria social que hi viu d’esquena és un gran repte pendent.
Però per seduir no sempre n’hi ha prou amb les qualitats . Cal tenir un cert grau d’autoestima, sentir-se bé amb un mateix, tenir confiança i provocar interès. Un cert afany de projecció. I tenir gràcia!
Al diàleg d’avui entre Jordi Porta (president d’Òmnium Nacional) i la Sílvia per parlar del CATALANISME AMB ACCENT METROPOLITÀ, s’han dit coses molt interessants, importants, coses a tenir en compte i que generen nous debats.

Però jo ara, que és tard i estic morta de son, em quedo només, com a resum, amb aquest parell de paraules, MILITÀNCIA I SEDUCCIÓ, potser perquè són les que m’han fet vèncer l’esgotament d’aquest vespre i m’han portat fins al local d’Òmnium, i també perquè són la clau del futur del catalanisme social de la Catalunya actual.

(la fotografia l’he “robat” del facebook, l’ha penjat l’Oriol Lladó, president d’Òmnium Barcelonès Nord)

Aquest dilluns l’article quinzenal que escric al setmanari EL TOT Badalona va de Cohesió, aplicant a Badalona algunes de les idees que expressava a l’apunt de fa dos dissabtes, cohesionar(accedir a l’article COHESIONAR)

Llegir l’article “Cohesionar BADALONA) 

COHESIONAR BADALONA

Cohesió és l’acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles; cohesió social és la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup; vinculació és l’acció de vincular i vincular vol dir lligar amb un vincle legal, moral, afectiu, etc;

Així doncs quan parlem de cohesió aplicat a una ciutat estem parlant del fet que tots els seus ciutadans se’n sentin part i que hi hagi espais de referència comú, sigui quin sigui el racó de la ciutat on es visqui. Que sigui fàcil la mobilitat per fer efectiu allò d’unir-se les coses entre elles, i que no hi hagi espais segregats ni grans barreres que la segmentin. Una ciutat cohesionada no pot tenir  grans desigualtats en el nivell de serveis i qualitat de vida dels diferents barris. I la seva població s’ha de sentir identificada amb el sentit de ciutat sencera, sense que això privi de tenir també sentit de barri o districte. En conseqüència, una ciutat cohesionada no pot tenir barris gueto ni barris marginals, ni tampoc pot tenir un conjunt de barris molt cohesionats internament però que visquin d’esquena els uns dels altres.

Quan apliquem el concepte a les persones, llavors ho anomenem cohesió social. I estem parlant de que el sentit de pertinença al gran grup plural i divers sigui tan o més real i valuós que el sentit de pertinença als petits grups socials de referència immediata (nivell socioeconòmic, cultura, origen, creences, edat, gènere, interessos, barri de residència, condició de diversitat funcional…); estem parlant de que les persones ens mirem primerament com a ciutadans iguals en drets i deures, més iguals que diferents, com a iguals en dignitat, sigui quina sigui la condició secundària que adjectivi la nostra vida. I que ens relacionem de forma plural, barrejada, que compartim espais  comuns. També vol dir que  les desigualtats en les oportunitats siguin mínimes, i no condicionades socialment.

Badalona com a ciutat de més de 215.000 habitants i amb una estructura que afavoreix algunes segmentacions, no ho té fàcil per assolir un alt nivell de cohesió de ciutat. Tampoc té fàcil la cohesió social, essent una ciutat on els assentaments massius de la immigració (l’antiga i la nova) no han facilitat la barreja ni els espais comuns. Per això no podem perdre cap oportunitat per promoure explícitament els dos tipus de cohesió. No ens podem permetre cap programa, cap intervenció comunitària, cap política, que no treballi en aquest doble sentit. Per això és molt oportú el camí encetat per la xarxa d’entitats vinculades al manifest per la cohesió Badalona som tots (totes i tots) i us convido a formar-ne part activa.

 Podeu llegir en relació a la cohesió, l’apunt

Aquests dies, al Centre Catòlic de Sant Vicenç dels Horts on es representa Jove.Gats (més informació aquí), una rampa de treure i posar resoldrà l’accessibilitat al teatre.
D’altra banda, a Badalona avui, en iniciar l’acte de celebració dels 30 anys de l’entitat (més informació aquí), un representant de la junta de l’AV del Manresà es disculparà públicament per no tenir resolta l’accessibilitat del local i es comprometrà a una solució de futur. Tot plegat petites conquestes provisonals, a mig camí de la solució definitiva, fruit d’un posicionament d’objecció als actes públics en locals inaccessibles (més informació aquí)

(continua)
Segurament em seria molt més còmode no anar-hi i prou. Però no resultaria gaire eficaç. La meva política de corcó persistent aconsegueix petits gestos que, si més no, incrementen la conscienciació i sumen complicitats.

En els dos casos que m’ocupen aquest cap de setmana em consta que les entitats s’han mogut, des de fa temps, per resoldre el problema. Topen amb un condicionant econòmic que no troba prou suport de les administracions. Però no llencen la tovallola. I en el moment de plantejar-los l’acció de boicot han cercat mesures pal·liatives. No sempre és fàcil. Llogar “erugues trepadores” o “salvaescales” és pràcticament impossible. Observant tots els passos que s’han fet, durant aquestes setmanes, a ambdós llocs, he pensat que els ajuntaments podrien adquirir un d’aquests artilugis i tenir-lo a l’abast per tal de facilitar-lo a les entitats que encara no han resolt l’accessibilitat als seus edificis. O això, o prohibir que s’hi facin actes públics.

Sé que hi ha qui opina que les mesures a mig camí no són bones, ja que endarrereixen la solució definitiva. Però quan la solució definitiva és tan lluny, ser flexible i aconseguir passos intermitjos es pot considerar una conquesta, sempre que vagin acompanyats de compromisos.

La rampa de la foto ens l’ha fet un fuster. La recomano a tothom qui tingui una petita gran barrera a casa – o al local – i no la pugui resoldre definitivament, per amplada de la vorera o altres condicionants. Tenir-la darrera la porta per aplicar accessibilitat de treure i posar és fàcil i fa visible una necessitat que no tothom sap veure.
En podeu copiar el disseny!

Hi anirem perquè hi actua la meva germana, perquè s’han espavilat a resoldre l’accessibilitat del local – encara que sigui amb una mesura provisional – i perquè aquestes mogudes d’interacció col·lectiva de gran grup amb resultat acuradament brodat em sedueixen i em tonifiquen l’esperit (us ho explicava  fa uns mesos, en parlar-vos de l’altra obra que van presentar, a l’apunt “Els miserables a Sant Vicenç dels Horts” ,podeu veure’l aquí). Però és que, a més, GATS (CATS de A.Lloyd Webber, 1981) parla de la transformació de la intolerància en l’acceptació d’allò que és diferent.

(continua)
CATS està basat en el llibret de poemes de Old Possum’s Book of Practical Cats, de T.S. Elliot,editat l’any 1939. Segons diuen, – ja ho comprovaré demà!- Webber va saber aprofitar magistralment la musicalitat d’aquests poemes i encara hi va afegir fragments d’altres poemes del mateix autor.
Els gats de T.S. Elliot tenen una gran dimensió humana i ens parlen de comportaments  perfectament identificables. “Els gats són molt semblants a tu” és la sentència que tanca el musical, cantada pel Vell Deuteronomi.
El rebuig inicial cap a un membre del grup com a candidat per anar “més enllà dels estels”, en el marc d’una trobada nocturna extraordinària de tota la colla gatuna,  i la transformació d’aquest rebuig en acceptació de la diversitat, és el fil argumental – senzill però contundent – d’aquest gran musical.

La Coral Jove de Sant Vicenç dels Horts ha esmerçat dos anys en la preparació d’aquest espectacle: traducció dels textos al català, adaptació instrumental per a un grup de 13 músics en directe, assaig de les cançons i les coreografies on participen…42 cantaires! Tot un esdeveniment, un gran esforç col·lectiu que va fer la seva posada en escena en una exitosa preestrena diumenge passat, i que ahir va començar la seva programació de cara al públic. Feinada nodrida de paciència, constància, col·laboració, il·lusió, esforç i que ha comptat amb el lideratge de Anna Arboix com a directora de ball i Ramon Estévez com a director escènic.
Encara podeu gaudir de l’espectacle (us ho perdreu?!) un d’aquests dies:
– avui crec que ja no queden entrades (22h)
– demà diumenge 25, a les 19h (queden poques entrades, però en queden)
– divendres 30 a les 22h
– dissabte 31 a les 22h
– diumenge 1 a les 19h

Les entrades no es venen per sistemes electrònics, cal anar al teatre directament, però si voleu més informació us podeu posar en contacte amb l’organització, trobareu totes les seves dades aquí, el correu de contacte és coraljove@cencatsvh.org

Que a Badalona la participació no només preocupa sinó que ocupa, ho demostra el fet que, en poques setmanes de diferència, dues entitats han programat dins els seus actes commemoratius del 25è i 30è aniversari respectivament, un acte central dedicat a debatre sobre la participació.

(continua)

Òmnium Badalona (actualment Òmnium Barcelonès Nord) ha complert 25 anys d’existència, i com a mostra de la seva sostinguda coherència i del seu actual estil innovador, ha plantejat la celebració en un paràmetre dialògic sobre temes de rigurosa actualitat. L’acte d’obertura del cicle de diàlegs que ens proposa ha estat precisament el dedicat a la participació.

En un context diferent – més puntual -,  però amb una intenció semblant, l’associació de veïns del barri Manresà planteja per al proper dissabte 24 d’octubre i com a acte central de la celebració del seu 30è aniversari, una tertúlia al voltant de què va significar i quin era fa 30 anys el paper de les entitats veïnals, i què significa i quin és actualment. Per fer-ho comptarà amb Jaume Oliveres i Costa, ex regidor de Cultura en el 1r ajuntament democràtic, Joaquim Olivares, periodista fill del barri i ex membre de la seva associació veïnal, i  Albert Arnau, activista membre de l’AV i Ràdio Pomar. S’hi ha convidat, a més, a representants veïnals del Districte 1r, de manera que el debat pot ser ric i aportar visions interessants sobre la perspectiva actual de la participació i el paper de les entitats veïnals.

El tema m’interessa de sempre, encara que hi vaig rumiant d’una forma quieta, pausada (veure altres apunts). Em motiva ara,especialment, pel moment que estem vivint a Badalona (més info), per la feina que desenvolupo professionalment, basada en el treball i l’aprenetatge en xarxa, i perquè estem en un temps de canvis sociològics significatius a tots nivells (allò que diuen de si estem en una època de canvis o en un canvi d’època).  Però he de reconèixer que aquests debats han remogut i força aquest anar-hi rumiant amb quietud.

Dençà del dimecres passat, en què l’Anna Pruneda, com a presidenta del Círcol però sobretot com a membre de la Taula de Cultura, i en Fernando Pindado, Subdirector general de Participació en l’Àmbit Local de la Direcció General de  Participació Ciutadana, van provocar interrogants en un interessant diàleg dinamitzat per l’Oriol Lladó, president d’Òmnium i propulsor de la Taula de Cultura així com d’interessants debats a la xarxa (des del seu bloc (per exemple des d’aquest apunt)   o també podeu  (veure-ho aquí),  i altres espais -,)  m’he quedat barrinant i madurant interrogants, contradiccions i idees a mig camí.

En el meu cas, vaig gaudir d’una torna particular molt suculenta: el meu pare, assistent a l’acte, em va plantejar, un cop acabat i en privat, una argumentada crítica mordaç sobre els plantejaments de Pindado, en allò que ell va interpretar com una manca de reconeixement a la societat civil organitzada i a l’important  paper de les entitats com a interlocutores. Per la seva experiència en el camp associatiu especialitzat (des dels anys 60 fins fa ben poc en el camp de les associacions i Federació catalana en pro dels drets de les persones amb discapacitat),  el meu pare ha comprovat la importància de les aportacions del món associatiu ben organitzat – participatiu i democràtic – alhora de, per exemple, discutir  amb els parlamentaris el contingut de les lleis, col·laborar en grups de treball per avançar en el contingut de decrets i directrius polítiques… 
I sí, jo també opino com en Pindado que actualment el sistema d’estructures participatives basades en representants d’entitats té molts punts febles pel seu baix valor representatiu, en general, per la poca cultura  democràtica de moltes entitats (poques vegades es discuteixen tots els temes sobre els que es pren posició de manera que allò representi realment l’opinió consensuada de tots els membres de l’entitat representada). Però a diferència del que va defensar ell en el diàleg, on gairebé descartava aquest sistema, jo opino que el que caldria és enfortir la cultura democràtica de les entitats.

El tema dóna per molt, i l’apunt ja és massa llarg. Hi seguiré barrinant i ja en tornarem a parlar!

Cal conèixer l’existència del lloc, saber com arribar-hi i gaudir-lo. Estimar i respectar el territori passa per passar-hi, i normalment allò més proper és el que ens és més desconegut.

(continua)

Un cel molt net allarga l’abast de la mirada fins la guspirejant Barcelona,  més enllà dels límits habituals. El sol i l’esforç han fos el fred de primera hora, i entre les reconeixibles masies retrobo els murs de la riera de Pomar que fa anys recorria amb el meu  pare i el meu germà. Hi ha camins que deixen de fer-se. Com alguns costums populars.
El d’anar a berenar a les fonts de la muntanya més propera es va acabar amb l’arribada del sis-cents, que va permetre anar a buscar paisatges més enllà,  i des de llavors anar al costat de casa ha perdut progressivament la gràcia. Fins i tot per a les escoles i els esplais. Amb excepcions lloables. Sempre s’ha mantingut un cert interès – minoritari, discret, – per recuperar les caminades al voltant del patrimoni perdut (terrible l’estat actual de la Font de les Monges!), la vegetació, les fonts, les mines d’aigua i les masies que tenim a tocar de les vies interurbanes que seccionen el territori. Ja siguin puntuals o cícliques, obertes al públic o de grups particulars, són iniciatives que han permès mantenir la memòrioa topogràfica, i l’accés  a camins i paisatges als que donem majoritàriament l’esquena.

L’olor de fonoll és intensa en algunes zones, les atzavares i les figues de moro sovintegen, però aquesta vegada no caminem per l’obaga, i ni rastre dels cirerers d’arboç.

La d’avui és la quinzena que organitza la Festa Nacional dels Països Catalans, i hem caminat quinze quilòmetres per la Serralada de Marina, sense allunyar-nos gairebé gens dels nuclis urbans de Badalona, Montgat i Tiana. Un itinerari arriscat per poc frondós i pel contínu contacte visual amb els nuclis urbans. Però potser aquesta ha estat, precisament, la seva gràcia: descobrir l’esquena dels barris i els pobles llindants, solcada de camins i paisatges tan propers i tan desconeguts. El punt geodèsic del Turó d’en Seriol o les xemeieïes del Parc de la Mediterrània, construït damunt l’abocador, i tota la seva història (n’hi deien la muntanya de foc per les flames que la solcaven, sortides d’algunes esquedes, en cremar els gasos acumulats sota l’abocador), són alguns dels elements importants que més persones desconeixien.
Comptar amb informació guiada, amb les documentades explicacions, sobre paper però també en viu i en directe gràcies al Jaume Sallarès, és un dels valors afegits que diferencia aquesta tradicional caminada d’algunes altres que s’organitzen amb caràcter més esportiu.

La mateixa associació organitzadora convoca un acte el proper dijous 22 d’octubre a les 8 del vespre a l’AV del Centre (C/Magatzem,37, 08911 Badalona) per fer conèixer la proposta d’àmbit Països Catalans, EL CAMÍ. Una iniciativa interessant que proposa fer una ruta cultural i social, a peu pels països de parla catalana. Més informació aquí.

Cohesió: acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles; Cohesió social: vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup; vinculació: acció de vincular; vincular: lligar amb un vincle legal, moral, afectiu, etc;

(continua)

Cada època, cada context, té la seva paraula identitària, la seva paraula de moda. Identifica un valor que de sobte esdevé imprescindible. I s’usa correctament però també incorrectament. Cohesió social ,ara i aquí, és la nostra paraula necesària. I l’expressió d’un concepte que cal no devaluar.
La cohesió d’un grup reduït es pot mesurar amb tècniques com el sociograma, mesurar-la en grans col·lectivitats és objecte d’estudis sociològics que encara no poden oferir clars indicadors objectius. Però hi ha indicis: l’escolarització es fa barrejant la pluralitat o per sectors segregats?;   l’assentament urbanístic és diversificat o es concentren condicions socials determinades en territoris concrets?; hi ha casaments interculturals? la distribució dels llocs de treball, de la riquesa, de la pobresa…és una distribució transversal o es concentra en col·lectius específics?; les relacions a l’espai públic, les expressions culturals populars, els hàbits d’oci i els entreteniments… barregen i vinculen la població diversa, o configuren un mosaic de múltiples peces amb límits clarament definits?  hi ha igualtat d’oportunitats per a la vinculació a les estructures, serveis, organitzacions? igualtat d’oportunitats en drets de participació?

Tots vivim, alhora, diferents nivells de cohesió amb els diferents grups en els entorns socials on ens relacionem (família, amics, grups al centre educatiu, companys de feina si es treballa, veïnat més proper, veïnat del barri, equip del club esportiu si es practica esport,  juntes o plataformes d’associacions on es milita, entitats on es participa…) i tots necessitem que alguna d’aquestes experiències de cohesió sigui potent, ens faci sentir autèntics membres de. El sentit de pertinença és clau per a l’estabilitat personal i per al creixement col·lectiu. Com totes les coses, aquest preutat valor social es pot pervertir:  hi ha el perill que s’orienti una excessiva cohesió i un estricte sentit de pertinença  en clau excloent, fet que tanca el grup i el fa de difícil cohesió en un segon nivell. És el que acaba configurant una societat “a topos”: peces d’un mosaic sense fer, amb molta cohesió interna, clarament definides i tancades en si mateixes. I que viuen totalment al marge les unes de les altres.

Alhora de pensar en la cohesió d’una ciutat gran sencera, o en la cohesió d’un país, s’ha de tenir molt clar l’equilibri entre les diferents capes de cohesió que cal treballar. Enfortir la cohesió d’una part (barri) és positiu i necessari, però s’ha de vincular necessariament amb el sentit de pertinença al marc més gran de la ciutat plural, del país, per evitar que s’acabi convertint en un enfortiment del gueto. I aquí cal estar molt alerta amb certes polítiques “interculturals”, que amb l’excusa de respectar la diversitat poden acabar alimentant el racisme cultural: destaquen més els trets distintius i ens mostren les cultures amb entitat pròpia i en format tancat, enfortint el misstge de la dificultat d’entesa per les diferències.

Avui a Can Cabanyes hem fet un pas més cap a l’assoliment d’una autèntica cohesió social. No només perquè s’ha aprofundit en el missatge i l’estratègia de treball del manifest Badalona som tots (totes i tots), 
sinó perquè s’ha guanyat en coneixement i confiança entre les entitats que l’impulsen.

Som moltes les entitats i agents que treballem amb objectius semblants. Podem escollir entre dos estils de treball ben diferents: A) l’especialització aïllada complementària, on cadascú fa la seva feina en la seva parcel·la delimitada (d’àmbit d’actuació conceptual i territorial), i on com a màxim ens coordinem i cooperem; o B) el treball i aprenentatge en xarxa – xarxa inclusiva, plural -, on l’especialització és manté i s’optimitza, però es posa al servei d’una complementarietat oberta, sense fronteres predeterminades (ni conceptuals ni territorials) i on el coneixement i el motor de la transformació social es troba precisament en la xarxa.

L’esperit i el nivell de treball aconseguit aquest lluminós matí a la masia de Can Cabanyes és, tal com ha ressaltat en Ricard Vilaragut, de l’IGOP, en fer la cloenda, molt remarcable. Una trobada de treball totalment autogestionada per les pròpies entitats (gairebé 30, d’àmbits molt diversos) amb una dinamització que ha assegurat la participació activa de totes i cadascuna de les persones reunides i que ha aconseguit expandir i concretar el contingut del manifest en clau de REPTES, OPORTUNITATS i PRIORITATS. Un contingut que cal continuar treballant, per la cohesió, sí, però amb coshesió.
Crec que si avancem en la cohesió de la xarxa d’entitats promotores i signants del manifest tindrem molta més força i estratègia per avançar en la cohesió social als barris i a tota la ciutat.

Cohesionem-nos cohesionant. Cohesionant, cohesionem-nos!

Podeu llegir també l’article, relacionat amb aquest, COHESIONAR BADALONA,
article on aplico a Badalona algunes de les idees  expressades aquí. 

Teresa és un nom que em toca el cor (continua)

Avui 12 d’octubre, obro un correu de la Pilar i en Josep Maria, que han anat a col·laborar en el treball en pro dels drets i la igualtat d’oportunitats a Sucre, a Bolívia, i envien un missatge explicant-nos detalls, impressions, reflexions… avui allà, encara, les persones d’origen indígena pateixen desigualtats respecte la població que no té origen indígena…

(continua)

Cada 12 d’octubre em passa el mateix: voldria no fer festa. No només és pel fet que, essent nacionalement catalana, no em senti convidada a celebrar el dia “nacional” de l’estat espanyol. És, sobretot, perquè celebrem un genocidi. I perquè encara no som conscients de què ha comportat i segueix comportant el genocidi contra els indígenes i l’inici de l’era colonial -i la seva evolució-, en tot l’ordre mundial actual. Ja sé que no podem viure ancorats pels fets històrics dels que no en som responsables, però sí que ens hauríen de servir per fer una lectura en clau global, i evitar perpetuar injustícies.

Fa  517 anys que Cristòfor Colom va arribar al continent americà. Darrere seu, Castella. amb prepotència es va prendre el dret de fer-se seves aquelles terres, ells que eren el nouvinguts! No es van sotmetre a cap llei del país d’acollida, – ni ells ni tots els qui els van seguir – van arribar i van expoliar aquelles terres, van decidir sobre el futur dels seus habitants, practicant assssinats i esclavatge a dojo… Als Estats Units celebren el dia de Colom, és el dia nacional a l’Estat espanyol, o dia de la raça a alguns països de l’Amèrica Llatina. Encara avui els pobles indígenes viuen amb desigualtats de drets i oportunitats. En honor i homenatge a aquests pobles, i fent cas del que ells mateixos demanen, faig en aquesta data un record del genocidi europeu sobre els natius americans, que té com a punt de partida l’arribada de la flota castellana a algun punt de les Bahames, l’any 1492.

Podeu trobar més informació aquí i aquí, i també aquí (lliga dels drets dels pobles

En un dia com avui, i en homenatge a totes les llengües i parlants perseguits per l’imperialisme espanyol:

(problemes tècnics no em permeten mostrar el vídeo, vegeu-lo prement l’enllaç, no us el perdeu!)
El què documenta és vàlid sigui quina sigui la posició ideològica i política de qui ho miri: és un treball molt ben documentat i molt ben presentat. L’he trobat navegant, a la darrera imatge hi ha un missatge que signa l’autoria en clau política, però inisteixo, el contingut no és partidista. És una constatació de la realitat que documenta i posa en evidència les mentides del borbó.

La il·lustració que reprodueixo és de José Luis Merino i acompanya l’article de Henrique Monteagudosociolingüista i professor de la Universidad de Santiago de Compostela que podeu llegir prement aquí

http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo

La meva filla de 18 anys al·lucina amb els textos i les lletres d’algunes cançons que hi ha trobat. Els passa als seus amics i xalen! Són monitors d’esplai i han trobat en les paraules d’en Xesco un reforç de les idees que volen promoure. M’ho ha fet arribar en Felix de Blues, el propi autor, que va llegir la meva entrada de juliol, xesco, amic meu, i  ha pensat que m’interessaria.

(continua)

No és pas que no l’hàgim fet conèixer als fills, nebots, i fills dels amics. Però cal reconèixer que passada la seva infantesa l’hem aparcat una mica. O potser ens l’hem reservat com una cosa molt nostra, de la nostra joventut. I per ells ha passat a ser un referent històric, sí, però musicalment tan antiquat com en Serrat, en Llach o en Raimon. Potser té una mica a veure amb el que deia l’Albert Casals, Doctor en didàctica de la música, en presentar la seva tesi; inexplicablement tant als centres educatius com arreu, es deixa de promoure el cant entre els adolescents i joves,  com si cantar fos només cosa d’infants. O potser té a veure amb la manca de relleu en la transmissió del patrimoni inmaterial. Sigui com sigui hi ha hagut aquest parèntesi en la promoció de les lletres de’n Xesco en les nostres cantades col·lectives familiars, cada cop menys freqüents, tot s’ha de dir; i crec que aquesta manca de relleu hi ha sigut, també, a força escoles i esplais…

El cançoner d’en Felix de Blues ha despertat curiositat i ha estat tota una descoberta: d’ella – la meva filla – cap al contingut, meva en veure que el missatge d’en Xesco Boix encara diu alguna cosa interessant per als qui ja no són infants. La lletra que més èxit ha tingut, per provocadora, és la de “Mama, caca” (de fet és lletra i música de La Trinca)  i la de “El televisor” (lletra i música del Xesco).
Però el que realment ha fet furor entre els adolescents i joves que corren per casa ha estat la Carta d’en Xesco a la mainada.Jo sincerament, havia oblidat que existia. Gràcies Felix per fer-nos-en memòria!

“Carta d’en Xesco a la mainada:

Ves a saber, potser actualment aquest missatge es considera políticament incorrecte… Què se n’ha fet de la tan reivindicada participació infantil i juvenil? De la necessitat de donar veu als petits, d’educar joves crítics i transformadors?
Aquesta redescoberta del missatge del Xesco m’ha fet pensar en com, sovint, desatenem els llegats de les persones que aporten valors i actius culturals més enllà dels stàndars. 
Potser aquesta moguda dels 25 anys de la seva mort i els actes que estem preparant (també a Badalona) ajudin a recuperar part d’aquest patrimoni i ajudin a perdre d’una banda els prejudicis contra la cançó cantada per xalar, també entre nois i noies, no només entre la canalla, de l’altra a perdre  la por a promoure els personatges i els missatges provocadors. Per transformar cal trencar esquemes. Cal que el món adult deixi de controlar-ho tot!

Accedir al contingut de l’article