miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: drets del/al món global

despertamarç, pels nostres drets suma i segueix (3 de març, article a el tot)

Pels nostres drets, suma i segueix!

Ara fa un any, el 3 de març del 2013, Badalona va sortir al carrer en una mobilització mai vista: la cadena humana 3×3 pels nostres drets que travessava la ciutat de punta a punta unint territori i reivindicacions. (segueix)

Pels nostres drets, suma i segueix!

Ara fa un any, el 3 de març del 2013, Badalona va sortir al carrer en una mobilització mai vista: la cadena humana 3×3 pels nostres drets que travessava la ciutat de punta a punta unint territori i reivindicacions. Les retallades als nostres drets no paren d’augmentar, i comparant la situació actual a la de l’any passat, vull destacar 4 grans retrocessos:

El dret a decidir sobre una cosa tan vital, íntima i personal com ho és la procreació.L’actual llei de l’avortament aprovada a l’estat espanyol és un atemptat a la llibertat, propi dels règims totalitaris i fonamentalistes.

El dret a la  la dació en pagament, per aturar els desnonaments i per a la promoció del lloguer social, en relació al dret a l’habitatge. Una ILP amb més de 750.000 signatures reclamant aquesta regulació va ser desastimada pel Congreso de Diputados

El dret a accedir a la llengua catalana, dret que existia als països de parla catalana i que s’ha retallat dràsticament a València i Mallorca, i que ara es retalla també a Catalunya amb la darera sentència del TSJC.

El dret a expressar voluntat democràtica mitjançant un referèndum, dret reclamat precisament amb una colossal cadena humana, la Via Catalana. La negativa dràstica de Rajoy a deixar votar els catalans sobre el seu futur no s’obre al diàleg, sinó que s’enroca.

La llista de pèrdues de drets és més llarga, no para de créixer, i tampoc s’atura la mobilització i la lluita per defensar-los. La democràcia és el poder del poble, i és fonamental que aquesta defensa de drets es tradueixi en accions, en opinió pública i després en vots: els líders polítics que exerceixen aquestes retallades de drets, aquests retrocessos, ho fan amparats en els vots rebuts i amb la mirada posada en els vots que rebran. El poder el segueix tenint el poble. Cada ciutadana, cada ciutadà, cada persona compta. Estem vivint moments històrics en molts sentits, del que fem entre tots i totes plegades ara en depèn el futur immediat i el futur proper.

Fa cosa de 30 anys uns pares castellanoparlants instal·lats a Catalunya van reclamar per als seus fills el dret a accedir a la llengua catalana per quedar en igualtat d’oportunitats que els catalanoparlants. El seu clam va obtenir un ampli suport i va posar en marxa la immersió lingüística que ha fet possible que tota la població que s’escolaritza acabi dominant el català i el castellà, sense provocar fractures per raó de llengua d’origen, al contrari, aportant igualtat d’oportunitats i cohesió social. D’aquest tema en parlarem força. Mentrestant, trobo que és un bon moment per rellegir el llibre de Paco Candel, Els altres catalans.

despertamarç, rebrot de lluites (1 de març)

Març és un mes ventós, el mes del canvi d’estació, del final de l’estació fosca i freda, de l’inici de la primavera que tot ho fa rebrotar. És un mes d’esclats, de canvis, de moguda i mobilització. No és pas que l’hivern ens hagi mantingut quiets ni apartats del món, però les ventades de març ho agiten tot d’una forma diferent, molt més vistosa i evident. L’any passat el vam començar amb l’espactacular cadena  pels nostres drets, a Badalona, el 15M encara és proper a la memòria i les marxes per la dignitat d’enguany ho han acabat de coronar. Els apunts de març s’havien quedat encallats, però avui s’apressen a sortir tots de cop, abans el calendari no giri full cap a l’abril. Quin altre l’abril, parlant de rebrots i mobilitzacions…(i no em puc estar de citar un article  – abril, cada lletra, cada gest val per mil… –  de l’època en que el meu bloc ocupava un espai preferent en l’equilibri de les meves hores, i ocupava també un espai entre les lectures preferents de molts lectors que ja dec haver perdut, amb tants parèntesis…) però deixem-nos d’abrils, que la corrua de març pressiona per sobre eixir!

no volem caritat, volem justícia

No volem caritat, volem justícia, era el crit bandera de la societat fent pinya amb les associacions que defensaven els drets de les persones amb discapacitat poc després de la mort de Franco. Un crit que em va al cap molt sovint, sobretot ara, aplicat a temes de subsistència i de pèrdua de drets bàsics per al conjunt de la societat. L’he escollit per titular aquest nou article a EL TOT.

(seguir llegint)  

No volem caritat, volem justícia

Aquests dies nadalencs, entre les felicitacions i els bons desitjos, m’han arribat missatges que denuncien descarats abusos econòmics de diferents càrrecs públics i privats…no és res nou, ho escoltem a les notícies cada dia, però de vegades tenir les xifres detallades a la vista ajuda a ser més conscient de les magnituds d’aquesta vergonya. L’abús d’una minoria privilegiada sempre és indecent, però es converteix en una burla obscena quan segueix creixent en paral·lel a la caiguda dels sous i els drets socials bàsics de la majoria de la població. Per Nadal s’escau posar en pràctica la solidaritat més que mai, i són milers les iniciatives de recollida d’aliments, joguines i diners per pal·liar les urgències de la pobresa. Gestos solidaris humans i necessaris, d’agrair…però també perillosos: en el fons encobreixen un sistema estructuralment injust i normalitzen les desigualtats incorporant la caritat com a única resposta a la manca d’equitat. Fent que la pobresa formi part de l’ordre establert, com si no fos possible superar-la.

La solidaritat humana és bona i necessària, però cal acompanyar-la de reivindicació i denúncia quan el propi sistema està vulnerant drets. Sinó aquesta solidaritat acaba essent una forma de col·laboració activa amb la injustícia. En aquest sentit celebro la iniciativa popular badalonina de convocar un gran acte reivindicatiu de drets el dia dels INNOCENTS, reconvertit en dia dels CULPABLES, a la mateixa Plaça de la Vila on es projecta la falsa imatge de Badalona ciutat de primera, i s’hi fan campanyes de recollida de joguines i aliments.

Perquè, si el bé comú recuperés tots els diners robats per defraudadors i corruptes, per la banca, els malbaratats per la monarquia, els dels sous desorbitats, i els dels bitllets d’avió dels eurodiputats viatjant en classe turista en comptes de fer-ho en primera classe – per posar uns exemples – no hi hauria tantes emergències socials al descobert.

Perquè si en la gestió de la crisi la inversió pública hagués estat encaminada a rescatar drets socials bàsics en comptes de servir per rescatar bancs privats, engreixar els seus beneficis i engrandir el patrimoni dels seus dirigents, les necessitats no cobertes pel bé comú serien moltes menys. I podria anar ampliant la llista.

Canviar tot això sembla impossible, perquè la pobresa està inscrita a nivell mundial, però és possible aconseguir societats menys desiguals, altres països ho han aconseguit. No és una utopia. Ara aquí, gràcies a la feina i a la voluntat de molta gent, tenim una oportunitat immensa: apostar per un altre model, començar a fer les coses d’una altra manera. En la possibilitat de la independència hi veig clarament aquesta oportunitat, real, i aquesta construcció m’il·lusiona enormement.

Us imagineu un país on hi hagués tanta justícia social que no calgués recórrer a la caritat per sobreviure?.

Fem-ho possible!


no deixar votar sí que fractura!

La Democràcia no és només votar, i tant que no! Però també és votar. I sobre un tema tan important, consultar en referèndum per conèixer l’opinió del poble no hauria d’espantar a ningú, tret que es vulgui mantenir aquesta mena d’engany tan bèstia segons el qual voler la independència divideix les persones…i no voler-la, no!!. Fa molts anys, quan s’aparcava en carrers molt estrets i tenir el cotxe a dos pams de la porta de casa era molt molest per a alguns i un goig per a uns altres, s’aparcava 15 dies a cada banda, ho recorden? Així tothom tenia una època en què veia satisfet el seu desig, fos quin fos, i una en què havia d’aguantar-se per respectar el desig dels altres. I les aventatges i inconvenients en la satisfacció de necessitats quedava repartida. Sobre voler viure independents o dins un altre estat tan lícita és una cosa com l’altra. I ja fa molts i molts anys que no hi ha opció per als que volen viure indepndents, molts anys en què tan sols es satisfà el desig dels qui volen viure dins l’estat. I què passa amb el desig dels altres, és que no compta? És que mantenir l’estat com ara no fa mal a ningú? I tant que en fa. I aquesta falta d’inclusió, aquest no tenir en compte que tan vàlida és una opinió com l’altra, aquesta criminalització de l’independentisme, això sí que fractura.

ens equivoquem!

Potser perquè l’estigma de garrepes i insolidaris és tan injust, fals i dolorós, i necessitem demostrar-nos que som tot el contrari. Potser perquè realment ens sorprenem a nosaltres mateixos d’aquesta gran capacitat d’acollida i generositat que sembla que forma part de l’ADN del poble català, i perquè és cert que tenim una capacitat de resposta i mobilització altruista impressionant, perquè és tota una lliçó el que passa amb la Marató i amb tantes altres causes, perquè és cert que no podem deixar als més desafavorits a l’estacada, i necessitem felicitar-nos-en i dir-nos, que bé que ho fem com a poble… però és lícit sentir complaença davant un fracàs social com aquest?

(seguir llegint) 

No, senyores i senyors, el que estem fent és institucionalitzar la caritat per tranquil·litzar la nostra consciència davant el fracàs d’un sistema social i econòmic que cal superar. I si eduquem als nostres joves a no preguntar-se res després de dipositar un paquet de macarrons per als pobres com qui tira una moneda a una màquina de jocs, ens equivoquem molt i molt i molt. No volem caritat, volem justícia. Aquest hauria de ser un lema irrenunciable.

No estic dient que no s’hagi de fer aquest o algun altre sistema de redistribució de recursos des de baix com a mesura d’emergència per pal·liar la immediatesa dels estralls que fa la injusta desigualtat social. Però no es pot fer amb la complaença amb què ho estem fent. Convertir-ho en un joc (passa també amb les campanyes de cap nen sense joguina…) O amb la complaença amb què es viu i s’escampa des dels mitjans de comunicació i en general. Hauríem de sentir vergonya per haver de recòrrer a aquest sistema com a únic recurs, i, com a mínim,si es fan accions d’aquest tipus caldria fer-les posant en un plat de la balança l’acció constructiva i en l’altre la denúncia, la mirada crítica. Tot alhora, formant part de la mateixa acció. Estic a favor de les propostes que ajuden a desenvolupar la solidaritat, la socialització dels recursos, estic a favor de les propostes que ajuden a construir solucions per superar problemes. I fins i tot puc estar d’acord en iniciatives clàssiques com a solucions d’emergència, però sempre que vagin acompanyades d’alguna acció de conscienciació i sobretot de denúncia. Hi ha moltes fórmules per practicar redistribució de recursos des de la base, però cal construir-les de forma compatible amb els valors que volem transmetre i el model social i econòmic que volem aconseguir.

M’esgarrifa pensar que la canalla que creix alimentant el tió amb aliments per als desfavorits puguin interioritzar com a normal una societat que accepta la pobresa com a quelcom estructural, amb la mateixa naturalitat que accepten que hi hagi esportistes d’èlit i personatges de ficció. És un risc massa alt. Maneres de fer-los sentir la solidaritat n’hi ha moltes, pensem les millors, les més transformadores i educatives. Diria que en aquest cas del tió, fins i tot, més valdria no dir res, alimentar-lo perquè és la tradició (l’alimentem perquè cagui) i després els que ja sabem la veritat del tió – mantenint la màgia per als que segueixen innocents – acordem que els aliments recollits s’aporten a un banc d’aliments o a una entitat. Amb discreció. És a dir, o ho fem discret o ho fem ben fet, amb denúncia inclosa.

Crec que ara que tenim tanta il·lusió i energia abocades a la construcció d’un nou estat, hem de tenir en l’horitzó d’una forma inequívoca la idea d’una estructura que eviti les desigualtats actuals. Salaris mínims i màxims per a tothom, com a garantia d’una vida digne sense exclusió, i com a garantia d’un blindatge a les grans fortunes. Redistribució de recursos a cop de salaris i serveis, no pas a base de comprar per fer caritat als pobres. Aquest (el de la caritat pura i dura) és un concepte anacrònic que la nostra societat ja no s’hauria ni de plantejar, i els mitjans de comunicació haurien d’ajudar a difondre una altra mirada, una manera diferent d’enfocar-ho. No volem caritat, volem justícia…

Encoratgem als nostres infants i joves a ser lluitadors, a reclamar drets socials, a ser crítics, a analitzar les causes de les desigualtats, a pensar propostes i accions, ajudem-los a ser actius, participatius, a construir alternatives. Inconformistes, idealistes, agents de canvi per a un món millor… animem-los a participar en iniciatives comunitàries, d’ajuda sí, de solidaritat i altruisme, sí. De generositat, solidaritat i altruisme real i vivencial, hi ha milers d’oprtunitats de fer-ho. Però que siguin formes que vagin molt més enllà que el fàcil i impersonal gest d’abocar o lliurar un aliment…

Encoratgem la societat civil en campanyes que generin estructures de redistribució de riquesa d’una forma estable, sostenible, hi ha moltes fórmules per explorar, moltes fórmules explorades per eixamplar… (per exemple entre AMPAS de diferents centres o entre famílies d’un mateix centre educatiu, en el cas dels problemes per pagar material o sortides escolars, per exemple, o menjador) i alhora generin campanyes de pressió per aconseguir millores estructurals, drets bàsics, conquestes socials que no podem perdre; impulsem… dinamitzem… vinculem… fent xarxa…fent comunitat…
Hi ha moltes formes de dinamitzar la solidaritat, i de dinamitzar la lluita, i de fer-ho tot plegat. Moltes. Denunciar i construir hauria de ser un binomi indissoluble en qualsevol proposta de solidaritat.

Crec que la fòrmula de la recapta d’aliments està exhaurida, connecta amb esquemes equívocs i confusibles, i cal transformar-la. Fem-ho abans que es converteixi en un signe identitari massa popular.

(en parlava també a àpats, fam i distribució de recursos, el 2009)
 

tornar a la por?

El principal record és la grisor i la por. Una vida en blanc i negre, fosca, amagada, plena de pors. La por a dir, la por a fer, la por a que ens sentíssin dir o ens vegéssin fer. Una por  que ho amordaçava tot, una por que no ens hem acabat de treure mai de sobre, una por que encara ara sentim al cos.

(segueix)  

Mentre la Rosa, dona de 80 anys, parlava així als joves de La Rotllana en el marc d’una tertúlia intergeneracional feta ahir a La Salut, Badalona, i ho feia per contestar a la pregunta de com els havia influït en el dia a dia la situació política viscuda durant la seva joventut en ple franquisme, i mentre ella i les seves companyes acabaven dient-los ara us toca a vosaltres que no es perdi tot el que s’ha guanyat, a les xarxes i als mitjans començava a córrer com la pòlvora la imatge del ministre Gallardón fent girar cap enrere la màquina del temps amb què juga el Consell de Ministres darrerament. Una màquina del temps que a l’Estat Espanyol no para de fer-nos retrocedir a velocitat vertiginosa. Una màquina del temps que jo em pensava que només existia en la ficció.
Però no. Aquí s’ha posat en marxa de debò. És real!
El retorn als temps obscurs ha arribat de mans d’un PP demolidor, implacable. És el retorn a la vida fosca sense drets, a la política de la clandestinitat i de la por.

Segurament la Rosa quan parlava no es referia concretament al tema de l’avortament, no li ho vam preguntar. Ella parlava més de la prohibició de la llengua, dels càstigs per opinar o tenir idees pròpies (ni a la botiga es podia obrir boca, que tot arribava a orelles dels pares, dels veïns) la por a les represàlies, a la presó, a l’afusellament… Ella parlava de la por a reunir-se, a fer activitats. A què et sentissin parlar la teva pròpia llengua.Vivíen en un estat de no dret. Sense llibertat ni tan sols per pensar que les coses havien de ser diferents. I això ho incloïa tot. Era el control des del govern sobre la vida i el pensament dels altres. De la ciutadania, del poble. El control sobre les idees, les creences, l’idioma, les accions públiques i privades… i hi ha res més privat, més íntim, més personal i lligat a les conviccions més pròpies que el que té a veure amb un mateix, les emocions, la salut, la sexualitat, els sentiments, les decisions sobre el propi cos? 

Ens queda la resistència, evidentment. Curiosa la resistència interna de la Rosa, que a l’escola era obligada a no dir ni un mot en català, ni tan sols a l’hora del pati es podia fer servia la pròpia llengua, però ella feia servir un recurs astut per reconvertir alguns aprenentatges, internement, per exemple amb les taules de multiplicar.

La resistència que comentava el participant membre de La Roda, quan els joves preguntaven si la policia els havia desmantellat accions, reunions o actes, i ell deia sí, a l’escola on jo anava els dissabtes al matí féiem classes de català d’amagat, i la policia ens va enxampar…

La resistència en temes com l’avortament és molt dura i perillosa.

Aquest és l’estat on estem tornant. Un estat controlador, que priva les llibertats, que llei rere llei, sentència rere sentènsila i Consell de Ministres rere consell de ministres, va aprovant mutilacions de la llibertat i passos enrere absolutament impensables en un estat membre de l’Europa del segle XXI. I això que l’Europa actual no és pas que sigui, des de tots els punts de vista, el paradigma de l’estat de dret. La gestió de la crisi econòmica en contra dels drets socials ens ho ha ben demostrat. I la gestió de la immigració extracomunitària, encara més. Però és que fins i tot així ens n’estem allunyant a passes de gegant, Europa menté, malgrat les desigualtats socioeconòmiques i restriccions en alguns drets, un sentit de la democràcia i de l’estat de dret força íntegre, sentit que l’Estat Espanyol està perdent a marxes forçades.

Tertúlies intergeneracionals com les que organitza La Rotllana són una gran oportunitat per recuperar memòria històrica. Per conèixer la por que hem de combatre, la por que hem d’evitar tornar a patir. La tartúlia va tractar altres temes, que motivaran nous apunts. Perquè una conversa intergeneracional dóna molt i molt i molt de si… el tema de la immigració, de com la falta de memòria sobre el propi procés viscut pot fer repetir errors xenòfobs… el tema de la catalanitat, del pensament independentista, com es viu en barris de molta immigració… destacàvem la importància de poder-ne parlar obertament, sense que fos tabú. Sense por.

Evitar la por a pensar, sentir, estimar, actuar, parlar, votar, decidir…amb plena llibertat. Ens toca, per tots els mitjans possibles, defensar el que havíem guanyat, i lluitar per tot el que encara ens faltava guanyar. Sense por!
  

fronteres al segle XXI

Des de l’espanyolisme unionista, des de l’anticatalanisme i des de qualsevol opinió contrària al dret que tenim els catalans a votar per decidir se volem ser un estat independent d’Espanya, s’aboca molta demagògia. Em colpeix especialment la que parla de com són d’absurdes les fronteres en un món global del segle XXI. Em colpeix perquè aquestes declaracions es fan des d’una España que manté la frontera-mur més vergonyosa que existeix en un estat europeu al segle XXI, dissenyada expressament per ferir de gravetat o fins i tot matar a qui intenti saltar-la.

(seguir llegint) 

Per poc que se segueixi el procés del dret a decidir, per poc que es llegeixi i escolti als qui opinen sobre com serà aquest futur estat català independent i per més que el tipus d’estat i l’organització de la seva economia i seguretat siguin encara una incògnita perquè dependrà del que decideixi la seva gent, democràticament, per poc que s’estigui atent al que hi ha de segur i per més que es mantinguin incerteses, se sap del cert i obertament que aquest no serà un país marcat per la crueltat de les seves fronteres administratives. 

D’altra banda, precisament perquè el segle XXI ve marcat per la globalització, es parla de nous tipus de fronteres de molta més importància que les fronteres administratives. I és cert relativament. Els ciutadans de la UE ho sabem bé, i ens movem amb tanta facilitat per dins d’ella que gairebé hem oblidat que les fronteres administratives existeixin, només les notem quan passem els límits… però els ciutadans extra-comunitaris, especialment quan vénen del sud, s’han d’afrontar a murs administratius infranquejables, protegits amb més murs físics, ja siguin en forma d’aigua o de ganivets afilats que els tallen els muscles, o la vida…

Per això em colpeix i em sembla fins i tot obscè que es frivolitzi amb un tema tant cruent a l’Estat Espanyol, el de les fronteres al Sud, parlant-ne com a argument anti sobirania catalana.  

amnistia condicional?

Que és més fàcil i còmode denunciar els crims llunyans que els pròxims ja ho sabem. Que és més fàcil reclamar segons quins drets per a d’altres països que per als propis, també. Per això hi ha tants convençuts militants del dret a l’autodeterminació del poble Saharaui (aqui la seva causa) per exemple, que no volen ni sentir a parlar del dret a l’autodeterminació del poble català. De la mateixa manera que en l’exercici de la solidaritat és coneguda la regla per la què moltes de les persones que són capaces de mostrar una gran empatia i generositat amb la pobresa del món llunyà mostren absoluta indiferència o fins i tot menyspreu quan la pobresa del món llunyà arriba al portal de casa.
Ara, una cosa és saber-ho de molta població en general, l’altra d’organitzacions de reconegut prestigi en la lluita pels Drets Humans. No us enganyaré, la decisió de la secció d’Amnistia Internacional España no m’ha sorprès del tot.

(seguir llegint) 

Tot i que he estat activista de les accions urgents durant molts anys i m’han agradat molt campanyes contundents d’aquesta organització premiada (en la seva versió internacional) amb el Nobel de la Pau (un premi que també té els seus clarobscurs, això tampoc cal oblidar-ho), tot i que sé que la seva tasca ha estat fonamental en molts casos per excarcerar presos de consciència o salvar-los de la pena de mort, tot i que… sempre hi ha hagut ombres que me l’han enterbolit. Ombres sobre la seva suposada i lloada imparcialitat política, sobre la seva suposada i lloada valentia davant els estats, sense distinció…

Recordo com costava, quan a Badalona impulsàvem un grup d’Amnistia Internacional, tot el tema de la diversitat lingüística, i recordo sobretot les resistències quan intentàvem un posicionament a favor dels presos per insubmissió al servei militar i a la p.s.s…, aconseguint-se només el reconeixement com a presos de consciència per a José Maria Fierro el 1988 com a objector sobrevingut i per als desertors de la Guerra del Golf, el 1991. Però no per a molts altres ni per al procés en conjunt. I no cal dir els molts silencis punyents, també dins d’aquest estat… Però sempre m’havia pesat molt més la bona feina que sí que es fa. Jo mateixa la practico i la difonc, sobretot aquesta del petit gest que mou muntanyes, que és la que més m’agrada (trencar murs amb paraules)

Em sembla correcte que Toni Soler (no perdeu l’oportunitat de llegir el seu article!) es mostri moderat en la crítica a l’organització en general i defensi Amnistia Internacional Catalunya, fent un esforç per aturar les reaccions contra aquesta ONG que han esclatat a la xarxa (aquí en teniu més informació), però jo crec que amb aquesta decisió AI ha comès una patinada que l’fableix profundament.

Les declaracions per a l’explicació d’AI España recollida a El País, són d’aquelles que transparenten:  “las celebraciones de carácter histórico, como el Tricentenario, no son el marco natural que corresponde al trabajo de Amnistía, una organización que salvaguarda ante todo su imparcialidad y no quiere en ningún caso ser malinterpretada en su trabajo, incluyendo las autoridades estatales y catalanas”. 

Que em perdonin, però no voler posar en valor i projectar internacionalment que la lluita i la resistència dels catalans assetjats a Barcelona durant la Guerra de Sucessió era una lluita pels drets civils i la llibertat, era una lluita contra l’absolutisme polític…no té res d’imparcial. I potser en faig una mala interpretació, però no em puc fer d’altra. L’espelma d’Amnistia Internacional sembla que és una espelma condicional, condicionada a interessos. Per mi és una espelma que perd flama i escampa fum.

En temes de Drets Humans, senyors, deixar de fer per ser imparcial és, inevitablement, ser parcial.

justícia, que sigui justa! (el tot 25 novembre)

El meu darrer article al TOT BADALONA, Justícia, que sigui justa!

Llegir l’article 

Justícia, que sigui justa!

El juny passat la coalició Compromís, del Païs Valencià, va ser condemnada a pagar una multa de 12.000 euros a favor de Carlos Fabra, que sumats als costos judicials pujava fins a 15.000. Per què? Perquè el gener de 2011 aquesta coalició, per denunciar els crims econòmics d’aquest polític del PP amb càrrecs tan importants com la presidència de la Diputació de Castelló durant 16 anys, i per denunciar-ho amb ironia, va editar uns bitllets de loteria on feia mofa i crítica de les estranyes i impunes operacions econòmiques del cap del PP castellonenc. Curiosament, la justícia va actuar molt ràpid contra la “intromissió il·legítima en el dret d’imatge” comesa per  Compromís, i en canvi va actuar molt lenta contra aquest defraudador qui no havia justificat ingressos per valor de 3,2 milions d’euros entre 1999 i 2004. Afortunadament la justícia, encara que tard, arriba, però casos com aquest fan que la ciutadania desconfiï de que el sistema judicial sigui realment just i imparcial. I posen en evidència, d’altra banda, que sovint es castiga amb més celeritat (i de vegades amb més severitat) a qui denuncia un delicte que no a qui l’ha comès.

El passat 20 de novembre l’actual alcalde de Badalona Sr. Xavier Garcia Albiol, del PP, va ser jutjat per un presumpte delicte d’incitació a l’odi tipificat a l’article 510 del Codi Penal. El motiu d’aquest judici és que, per tal d’aconseguir vots, el llavors candidat a l’alcaldia, va publicar i manifestar acusacions explícites de delicte contra tot un col·lectiu de persones, considerant que el delicte era inherent a la seva condició d’origen i d’ètnia. L’entitat que va presentar la denúncia, SOS RACISME, i la societat civil badalonina organitzada en la plataforma Badalona som totes i tots, van oferir el dia abans, 19 de novembre, una interessant conferència a càrrec del jutge de l’Audiència Provincial,Sr. Santiago Vidal, al voltant del tema JUSTÍCIA I CONVIVÈNCIA.

Una de les idees que em va quedar més clara després d’aquella conferència és que és urgent crear un sistema judicial català,i que una de les coses que farà possible l’estat propi és fer-ho, i que el sistema judicial que es faci ha de ser nou de trinca, no pot ser hereu de l’actual sistema judicial espanyol. Cal fer-lo començant de cap i de nou, i totalment independent dels altres poders de l’estat.


no em maltractis

Ni per ser dona, ni per ser…

(seguir llegint) 

Ni per ser dona, ni per ser jove, ni per ser vella, ni per ser pobra, ni per ser infant, ni per tenir la pell fosca, ni per ser forastera, ni per ser grossa, ni per estimar diferent, ni per ser coixa, ni per ser poc intel·ligent, ni per ser nerviosa, ni per per pensar diferent, ni per ser forta, ni per ser disfuncional, ni per no ser rossa (ni per ser-ho), ni per la ètnia, ni per la llengua, ni per la creença, ni per la sordesa, ni per la malaltia, ni per la feblesa, ni per l’èxit ni per la senzillesa, ni per… no em maltractis per cap motiu, ni verbalment, ni amb violència física, ni per omissió. Ni perquè m’envegis, ni perquè et faci nosa, ni perquè em detestis, ni perquè així et sentis més poderosa. Ni personalment ni estructuralment. Ni dins la família, ni a l’escola, ni a la feina, ni a l’esport, ni… Siguis home o siguis dona. No em maltractis, no maltractris, no et deixis maltractar. Mai. Ni a ningú. I denuncia el maltracte, no l’encobreixis. Sigui lleu o segui greu. Es faci de portes endins o de portes enfora. A l’aula de l’institut o en el contracte de feina. Al vestuari del club o a a la taula familiar.A l’oficina del banc o quan vinguin a desnonar-te.  Directe o indirecte. Institucional o no. Estructural o no. 
Maltractar vol dir tractar malament. Aquesta és la primera i més estesa de les violències. 

20 n drets

Trobo que aquest 20 de novembre a l´hora de parlar dels drets dels infants és molt oportú fer-ho des del signe que impregna la data, amarada enguany d’actualitat local (Badalona…), i per això un petit homenatge als infants que són gitanos i rumanesos, i per extensió a tots els infants immigrants.
La foto és d’aquest web 

Per a la majoria d’infants del món llegir (en cas que puguin) el contingut de la convenció dels drets de l’infant  (del 20 de novembre de 1989, 30 anys després de la Declaració dels Drets de l’ Infant adoptada per ’Assemblea General de les Nacions Unides de 20 de novembre de 1959) deu ser d’un sarcasme cínic difícil de pair.
Hi penso cada cop que les aigües de l’estret escupen cossos apartats definitivament del seu camí cap a la dignitat. Les de l’estret, les de Lampedusa o les de l’asfalt francés que encaminarà desenes d’autocars expulsius. De què serveix una convenció que els propis Estats Membres se

democràcia, l’hora del poble

(article al tot 5 de novembre 2013)
Les mobilitzacions al carrer no s’aturen, Via Catalana, Procés Constituent, PAH a Salt, CRIDA a ses Illes, campanya unpaísnormal, València pel Canal9, contra la llei Wert i les retallades a Ensenyament, pels drets socials, per la democràcia participativa, pel dret a decidir, per salvar la sanitat pública, àgores, plens municipals alternatius, marees, ocupacions, militància cíutadana en creixent sostingut…

Llegir l’article al TOT, Democràcia, és l’hora del poble 

Democràcia, és l’hora del poble

Sóc d’una generació que es desvetllava políticament (entenent que la política es fa dins i sobretot fora dels partits) en els darrers anys del franquisme, i que albirava un futur revolucionari després de la mort del dictador. D’una generació que va invertir molta energia en l’activisme associatiu ja fos veïnal, cultural, social o polític, i que va treballar dur convençuda que era realment possible construir un país millor. En aquell temps en què encara no s’havia desvetllat l’autèntic encotillament que suposaria l’estricte interpretació de la Constitucion (el text era prou ambigu, deien, prou elàstic, per anar-lo eixamplant) els moviments socials tenien un paper clau i les conquestes de drets s’anaven succeint, a poc a poc, però sense aturar-se. Sense aturar-se però sense aconseguir, tampoc, autèntiques transformacions.

Després van venir aquelles dècades en què la força de la participació associativa o directa es devaluava i es dipositava tota la responsabilitat en els partits polítics, com si la participació democràtica es limités a votar cada quatre anys i deixar fer als escollits. Tot i que l’associacionisme no havia mort, s’hi trobava a faltar la seva força política i social per intervenir i empènyer canvis reals.

I ara, per fi,  vivim una revifalla dels moviments socials com a força popular, com a motor de canvi. El gran retrocés de les conquestes democràtiques que ha esdevingut d’una banda per l’esclafament de l’estatut referendat pel poble català i de l’altra per l’excusa de la crisi, ha desvetllat altra vegada la participació no partidista massiva. L’esclat Indignat i l’esclat Independentista són dos signes clars d’aquest nou temps. Temps de grans mobilitzacions i campanyes, on el protagonisme no és dels partits polítics. Temps de creixent associacionisme, d’enfortiment de les organitzacions plurals. Són moviments sortits de baix, del poble, i que treballen amb sentit participatiu de base i en xarxa. Hi ha un canvi de papers: ara és el poble qui empeny, no els polítics.

Ja sigui posant l’accent en l’aspecte econòmic i social dels drets democràtics, ja sigui posant-lo en el l’aspecte nacional i el dret a l’autodeterminació dels pobles; o ja sigui posant-lo en tots dos alhora, són moltes les persones i organitzacions que s’hi impliquen i constants les convocatòries.Ja sigui amb grans accions, campanyes i mobilitzacions, ja sigui celebrant iniciatives de petit format a peu de cada barri, a cada escola, o a cada plaça. Els espais són molts i diversos, ningú n’ha de quedar al marge, perquè en la nostra història democràtica ara és l’hora del poble!


12 o, un dia mal escollit?

Els qui han escollit el 12 d’octubre per manifestar la seva voluntat de no voler que Catalunya deixi de formar part de l’estat espanyol, és a dir, deixi de ser una colònia espanyola són els mateixos que no volen permetre que el poble pugui expressar aquesta voluntat a les urnes. Expressen desig de no permetre altra opció que la seva. Potser per això han escollit una data tan tristament marcada, tan carregada de significats antidemocràtics. Vist de lluny, si ens creguéssim el lema, semblaria una elecció errònia. Un d’aquells errors estràtègics, però,que de tant que ho són queden sota sospita. (llegir tot l’article) 

la imatge l’he manllevat d’aquest bloc

Perquè, si la convocatòria fos per expressar tranquil·lament la identitat plural democràtica – com per exemple la que han expressat els Estopa o Iniesta – i la convocatòria fos per expressar aquest doble sentiment d’amor a dues pàtries i el respecte per qualsevol opció, escollir el 12 d’octubre per fer-ho seria clarament un error estratègic. És una data amb massa llast ideològic de caire pre i antidemocràtic, una data que condensa les pitjors cares de cada moneda empunyada per l’imperi castellà-espanyol al llarg dels anys. Per això s’hi senten cridats grups que no respecten cap principi democràtic, i que són els veritables protagonistes i beneficiaris dels efectes de la concentració convocada. Un paraigües sota el que no poden aixoplugar-se de cap manera els catalans espanyols que no desitgen la independència però són demòcrates.

L’error en la tria de la data és tan evident que despulla el camuflatge, i la convocatòria transparenta que només usa aquest pretès sentiment dual respectuós per amagar-s’hi (i potser pretenent enganyar algun ciutadà despistat que s’enlluerna amb el cor que pretesament estima igual una identitat que l’altra), el seu engany queda totalment al descobert. 

Queda al descobert que la data en realitat l’escullin encertadament, perquè els qui convoquen se senten molt còmodes de bracet amb els predemocràtics i antidemocràtess. Els qui creuen i exalten el feixisme. En realitat tots formen part del mateix. 

Per això prefereixen expressar la seva opinió amb gestos violents abans que no fer-ho a les urnes. 

i davant el nazisme a l’estat espanyol què fem?

Un divendres d’aquest maig parlàvem d’això entre poemes i cançons, en un dels assaigs oberts que el cantautor badaloní Lluís Platero ha programat al Ñoña. Recordàvem Guernica, Xirinacs i les lluites guanyades amb desobediència, com la dels objectors antimilitaristes. Ens cal posar al dia els nostres referents, desvetllar la memòria, i passar a l’acció seriosament.
(llegir l’article)

 I davant del nazisme a l’Estat Espanyol, què fem?

 

Al meu darrer article, No usar el nazisme en va els exemples es van quedar curts, perquè el pitjor encara havia d’arribar. El mateix govern de majoria absoluta del PP que banalitza el nazisme usant-lo per insultar indegudament el procés sobiranista català i altres lluites populars – i que s’ha començat a guanyar queixes internacionals per aquest motiu – va  condecorar i homenatjar, sense passar vergonya, soldats de la División Azul. Que en aquest estat es pugui enaltir obertament als qui van guerrejar fent costat a Hitler i que no passi res parla molt clar de qui ens està governant. Cal tenir en compte que per un fet tan greu encara no hi ha hagut cap dimissió ni cap detenció, i és més, Llanos de Luna s’ha reafirmat en comptes de disculpar-se.

En motiu de la recent mort de l’ex-dictador argentí Jorge Rafael Videla que complia condemna de cadena perpètua pels crims comesos durant el seu mandat, presidint l’última dictadura militar argentina, algú va dir, o ho va escriure en un tuit – perdoneu la imprecisió – que a diferència d’Argentina on els dictadors morien a la presó, a Espanya el dictador no havia mort mai, perquè seguia viu i impune a través dels seus hereus i successors. Hi estic totalment d’acord. No hem fet net, tot el contrari. Només cal anar fent un llistat de diferents fets que es van succeint de forma imparable, per comprovar que les tesis del dictador són plenament vives i que el substrat feixista del govern espanyol aflora en cadascun dels seus actes. I no és per fer-hi broma. És per prendre-ho molt seriosament.

A mi aquest govern espanyol no em representa, però com a súbdita seva estic plenament afectada per les seves accions i imposicions, em preocupa i em cal practicar la desobediència. Però no per això em puc desentendre del rumb tan perillós que va prenent la política de l’estat espanyol, amb una oposició feble que no mostra la reactivitat i proactivitat neutralitzant necessàries. Que moltes biografies o entrades enciclopèdiques que parlen de Franco, editades en plena democràcia i algunes amb suport del govern, el presentin com a salvador i amaguin els seus crims és només un indicador de la ideologia de qui està portant el rumb d’aquest estat. A part del tema corrupció, sobresous, sobres amiguismes i etcèteres, tot fent joc amb l’estil.

Un divendres d’aquest maig parlàvem d’això entre poemes i cançons, en un dels assaigs oberts que el cantautor badaloní Lluís Platero ha programat al Ñoña. Recordàvem Guernica, Xirinacs i les lluites guanyades amb desobediència, com la dels objectors antimilitaristes. Ens cal posar al dia els nostres referents, desvetllar la memòria, i passar a l’acció seriosament.

No usar el nazisme en va (article al tot 6 de maig)

És cert que el terme nazi s’ha generalitzat per parlar d’actituds autoritàries, totalitaristes, antidemocràtiques i racistes. Per respecte a les víctimes del nazisme cal ser estricte en aquest ús, i denunciar als qui el vanalitzin o usin amb fins contraris. I per respecte a la democràcia i a la llibertat, cal mostrar tolerància zero als atacs contra tot procés popular que sigui democràtic, no violent i amparat pels Drets Humans. I el del dret del poble català a decidir sobre el seu futur ho és.  

(llegir l’article) 

No usar el nazisme en va

 

Hi ha bàsicament dos motius que porten a fer un ús totalment equivocat o esbiaixat d’un terme lèxic, i són la ignorància de qui l’usa, o una intencionalitat ideològica perversa. Cal lluitar contra la ignorància aclarint el significat dels mots i reivindicant-ne el seu ús precís, i cal denunciar els qui en fan un mal ús amb finalitats demagògiques sovint destructives. Com és el cas de l’actual costum de fer servir adjectius com nazi i terrorista contra persones o causes que no ho són en absolut, costum molt de moda entre polítics, tertulians i fins i tot periodistes, generalment afins al nacionalisme espanyol més antidemocràtic, o directament contraris a la democràcia. El vídeo emès per Telemadrid, o les sorprenents declaracions de Mariscal, tots ells intententant comparar el procés independentista català amb el nazisme, no són més que una petita mostra d’una campanya de grans dimensions que segueix passos de manual “com estendre i fer quallar mentides amb falsos  rumors”. Si entrem en la ideologia dels qui promouen aquest rumor veurem que ens trobem davant d’un tema molt seriós.

El nazisme o nacionalsocialisme és la ideologia i pràctiques del Partit Nazi d’Adolf Hitler; i les polítiques adoptades pel govern de l’Alemanya nazi des de 1933 fins el 1945, un període també conegut com Tercer Reich. Relacionat amb el feixisme, (de la precisió i distinció dels dos termes en parlaré en un altre article) queda bàsicament definit pel racisme, especialment l’antisemitisme, l’antiparlamentarisme, i el nacionalisme ètnic. També l’imperialisme i l’exaltació de la violència Cap d’aquestes característiques es troben en el discurs ni en el procés pel dret a decidir que està promovent el poble català, ni en moltes de les causes socials que reben aquest insult. No s’ha d’oblidar que la creença nazi en la “vida no mereixedora de vida” va portar a perseguir la desaparició de tots els individus, grups i ètnies considerats indesitjables al Tercer Reich, i va culminar en l’Holocaust, un genocidi a gran escala, amb la creació de camps de concentració i camps d’extermini. A Espanya la pràctica política més propera al nazisme que hem viscut ha estat el franquisme, i curiosament a Telemadrid es van oblidar d’incloure Franco en la seqüència d’imatges, desprées de mostrar Stalin i Hitler.

És cert que el terme nazi s’ha generalitzat per parlar d’actituds autoritàries, totalitaristes, antidemocràtiques i racistes. Per respecte a les víctimes del nazisme cal ser estricte en aquest ús, i denunciar als qui el vanalitzin o usin amb fins contraris. I per respecte a la democràcia i a la llibertat, cal mostrar tolerància zero als atacs contra tot procés popular que sigui democràtic, no violent i amparat pels Drets Humans. I el del dret del poble català a decidir sobre el seu futur ho és.