Un dels arguments contra el procés de canvi polític a Badalona que ara mateix s'està gestant a Badalona és que serà contraproduent i que pot afavorir el PP i el seu líder a Badalona, Xavier Garcia Albiol. "Ens veurem a les urnes", diu falsament confiat el singular polític conservador, deixant entreveure que això el pot fer més fort, que ja li convé. Un pacte de perdedors, sostè; mentre interessadament passa de puntetes sobre el fet que el PSC, CiU i ICV-EUiA li treuen mitja dotzena de regidors i que des d'abans de la campanya les tres formacions havien deixat clar que en el cas que la ciutat ho necessités es podien posar d'acord per fer el que ara es plantegen fer. Més clar, l'aigua.
Així doncs, si la cosa va endavant, tindrem Garcia Albiol venent-se com a màrtir en 3, 2, 1… Aquest serà el relat, en efecte, atès que el domina a la perfecció (al capdavall ell ha excel·lit fent política de govern… a la defensiva, com si no hagués deixat la bancada de l'oposició), i també perquè en realitat no té cap altre sortida.
Se'n sortirà? Poca broma amb la intuïció política del llargarut --i sembla ser que per poc temps-- alcalde. Avui en Toni Aira i l'Iu Forn apunten que no, que la moció de censura pot revitalitzar un Garcia Albiol, ara en hores baixes i que es troba bloquejat per la seva minoria al ple i assetjat per querelles i denúncies. Els dos analistes sostenen que és millor deixar que acabi de caure sol.
En cas contrari, argumenten, neix el Garcia Albiol màrtir, imbatible a les urnes. Certament, serà la seva resposta, però no està clar que li pugui sortir bé. O millor dit, no està clar que li sigui suficient. Discrepo, així, dels dos articulistes. Miro d'explicar-me.
El Garcia Albiol de 2011, el que guanya les eleccions; no és el Garcia Albiol de 2013, clarament més afeblit. Ni tampoc serà el de 2015, amb menys marge encara, especialment si es queda sense la plataforma política de l'alcaldia, que necessita com l'aire.
Actuar avui a favor d'un acord de ciutat implica que:
1. El líder del PP arribarà al 2015 sense poder servir-se de la vara d'alcalde i el seu plus de respectabilitat (entengui's visibilitat). Això se suma a la pèrdua dels 3 arguments de 'venda' que tan bon resultat li van donar el 2011: a) no podrà aixecar la bandera de la immigració (ha disminuït la pressió sobre la ciutat i també ha baixat la percepció com a 'problema' top), b) no tindrà la frescor que l'empenyia quan adduïa la necessitat de canvi (després de dècades de govern socialista) i c) no es podrà cobrir amb la marca PP ni el seu potencial (fa dos anys, el partit de Rajoy es postul·lava com a partit anticrisi i deixava que tractaria Badalona com la joia de la seva corona, a la valenciana).
2. Sense vara, sense 'mal exterior', sense el benefici del dubte, sense germà gran, Garcia Albiol haurà d'abordar la campanya amb dues motxil·les massa pesades: una plena de promeses incomplertes i una gestió erràtica que ha buscat massa sovint enfrontament i conflicte (menystenint la necessitat de bastir-se una base electoral menys volàtil); i l'altra amb diverses denúncies amb un incert itinerari als tribunals d'ara fins el maig de 2015.
3. En efecte, doncs, només li quedarà el victimisme. En tindrà prou? Difícilment. Necessitarà, segur, un xute de la seva arma secreta Tele5/A3, clau per entendre una part gens menor del seu èxit. Tanmateix, està per veure si li compren el nou relat de 'martirologi', menys suculent que el de l'antipolític que parla clar. Podria desenterrar la destral de la 'identitat', que fins ara ha tingut escrupulosament a la reserva (han escoltat de Garcia Albiol alguna relliscada en el tema de la llengua?). És arriscat, crec, però podria ser una sortida… desesperada. L'obligaria a reforçar el seu caràcter extrem, que ja va posar al límit amb la immigració incorporant un nou 'divisor', i l'obligaria a desdibuixar-se amb C's, en una frontera molt més perillosa que la que tenia amb PxC (al capdavall, un grup més marginal).
Vet aquí tres arguments (que caldrà veure si passen la prova del cotó de la realitat) per ajudar a fer veure que l'acord de ciutat entre PSC, CiU i ICV-EUiA no ha d'implicar (almenys automàticament) el reforç de l'actual alcalde, més aviat el contrari ja que el deixa sense una plataforma que necessita sí o sí per a consolidar una massa electoral excessivament conjuntural i poc central.
No podem donar per fet que la moció de censura porti a un enfortiment de Garcia Albiol el 2015. Per tant, això ens permet dedicar-nos a valorar si a la ciutat li convé o no el #canvibdn, per fer servir l'expressió que ha fet fortuna a Twitter.
Jo crec que sí, que ens convé. Hi ha projecte, massa crítica i l'acord de la majoria absoluta folgada dels representants polítics dins i fora.
Badalona necessita posar-se a la feina perquè si una ciutat no es pot permetre avui tenir un govern assetjat i bloquejat és la nostra. Però cal fer-ho bé i… diferent (veure aquest #storify), perquè en Garcia Albiol amb el victimisme no en fa prou, però amb el fracàs del nostre projecte alternatiu… sí. I de quina manera!
A continuació comparteixo un seguit de reflexions sobre allò que, crec, hauria d'inspirar els primers mesos del complicat procés polític que aborda Badalona davant la probable moció de censura a l'actual equip de govern; una possibilitat, que no es pot donar per segura (atenció!), però que genera il·lusió i esperança a la major part de la ciutat (16 regidors sobre 11) i que, en tot cas, ens requerirà tenacitat, paciència i responsabilitat.
Fa dies que em volten pel cap, aquestes idees; crec que avui és un bon dia per compartir-les, acabi com acabi el tema. És important no oblidar que no es tracta d'un canvi de cadires, sinó d'un canvi per fer coses, per transformar la ciutat. No només no és precipitat parlar de polítiques concretes, en aquesta fase. Ben al contrari, em sembla molt oportú.
El primer punt és el més important; ens hi juguem l'èxit del procés.
1. Cal sumar a l'acord de govern un procés ciutadà i polític més ampli i ambiciós per definir un gran acord de ciutat, plasmat en un document curt, clar i públic que assenyali les línies polítiques bàsiques que han d'orientar l'acció del govern a sis anys vista. El document ha de definir el mínim comú denominador entre PSC, CiU i ICV-EUiA, però hauria de saber incloure, amb vista a garantir-ne la màxima representativitat, l'aportació de les altres forces polítiques actives a la ciutat (en especial d'ERC i la CUP) i també el punt de vista de la societat civil, que ha de tenir un paper coprotagonista. Aquest gran acord de ciutat hauria d'estar en línia amb les creixents (i justificades) demandes de transparència, participació, exigència i justícia social. Crec que és convenient que el futur equip de govern prevegui òrgans i protocols que garanteixin la fluïdesa entre allò que passa dins i fora del saló de plens.
Pel que fa a aspectes més concrets i/o urgents, m'agradaria que entre les primeres accions el mateix hi haguéssin plantejaments que anéssin en les següents línies:
2. Garantir una major coordinació i complicitat amb les plataformes existents que treballen en l'àmbit de la nova pobresa, la cohesió social i els desnonaments. Això pasaria per suport jurídic i tècnic, i reforç de la feina de mediació, que ha de ser més eficient i transparent i també per l'impuls d'un pla de lloguer social rigurós i factible i d'una oficina o d'un secretariat per centralitzar les accions.
3. Recuperació del projecte del triangle del coneixement que enllaça el Campus de la UPC del Besòs, el recinte de l'UB a Santa Coloma i la zona científicomèdica al voltant de Can Ruti. Badalona s'ha de reivindicar més i millor i ha d'apostar en la mesura del possible per afavorir experiències d'empreniduria, innovació i nova economia social, cridades a tenir un paper central en l'economia del futur estat català.
4. Aposta decidida per la formació i reciclatge professional dels col·lectius de joves i de majors de 50 anys, coordinada amb els municipis veïns de Santa Coloma i Sant Adrià, amb vista a evitar duplicitats i amb l'ànim de buscar sinèrgies d'acord amb les necessitats de la zona.
5. Impuls d'una oficina de mecenatge i de captació de fons amb l'objectiu d'assegurar d'ajudar els àmbits del turisme i la cultura (amb un potencial de creixement interessant). Fer una finestreta única per a la nova activitat econòmica (permisos, llicències, inspecció, urbanisme).
6. Convocatòria dels òrgans de participació ciutadana (Consell Escolar, de Medi Ambient i de districtes), hivernats aquests primers mesos, i posada en marxa d'organs similars, com el de Cultura i Cohesió, de forma convinguda amb la societat civil.
7. Pla de cogestió en equipaments en cerca de reconeixement de la feina de les entitats i a la busca de major eficiència i estalvi. Revisió a fons de l'ordenança de participació ciutadana. Millora de la informació pública.
8. Impuls d'un projecte ajustat i possible, i radicalment professional, als mitjans de comunicació municipals.
9. Revisió de projectes a Sant Jeroni, Port, i Mercat Maignon a la cerca d'un major consens.
10. Redefinir l'estructura i els processos a la institució per assegurar la màxima eficàcia i transparència. Posar al dia el catàleg de llocs de treball per definir la retribució i les habilitats requerides per a cada lloc de treball. Replantejar a fons la tasca de la Guàrdia Urbana amb l'objectiu d'acabar amb les males pràctiques d'abús.
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 31 de gener de 2013:
El Govern del PP a Badalona, paralitzat i paralitzant, discutit i discutible, arriba al 2013 amb l'ombra de la sospita projectada per diferents denúncies i acusacions de corrupció, mentre la possibilitat d'una moció de censura guanya pes. Certament, la situació és insostenible en una ciutat com Badalona, on plou sobre mullat i on la crisi s'acarnissa amb especial virulència. La ciutat, que compta amb tanta gent compromesa i amb tantes iniciatives en positiu, no ha aconseguit trencar la seva 'mala imatge', metàfora d'una ciutat que, passats més de 30 anys de la recuperació de la democràcia, segueix sense acabar de trobar el seu lloc.
Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.
Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint).
Jordi Miralles, exlíder d'EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l'institut, a l'hospital, al despatx d'advocats, a la universitat, a la fàbrica.
Que els vergonyosos casos de corrupció d'avui (i l'encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.
La fotografia del Miralles és una alenada d'aire fresc, sí; i l'oportú recordatori que 'no tots són iguals' i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d'altres.
La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.
Es mouen les coses a Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i vila excomunista i exsocialista, governada pel Partit Popular des de l'estiu de 2011.
Avui, a dos anys i poc de la propera cita electoral es va articulant, per fi, un treball coordinat i serè per part de l'oposició, que d'altra banda comparteix tantes coses! La idea d'una moció de censura a l'actual equip de govern, la gestió del qual ha estat esquitxada per continuats i greus escàndols i acusacions, es comença a conjugar en un futur ben probable, i no pas en el voluntariós condicional habitual fins ara. Com hauria de ser aquest nou pacte? Quatre conceptes, a mode d'apunt d'urgència:
Caldrà que sigui instrumental. És a dir: no es tracta de pactar per pactar a qualsevol preu ni perquè sí, sinó de pactar per garantir una ciutat diferent i millor. Pactar per fer què. Pactar per fer-ho com. Pactar per fer-ho quan i on. Això no és un canvi de cadires. En la part positiva, PSC, CiU i ICV-EUiA, les tres forces que podríen impulsar el nou govern, comparteixen la idea bàsica d'un model de ciutat: només cal fer una lectura atenta als diferents programes o tenir en compte que en els últims vuit anys les tres formacions que el promourien han governat plegades almenys una vegada. En la part negativa, la pressa i la duresa de la crisi actual (ofec pressupostari i context de creixent contestació social) dificulten el programa que ha de ser necessàriament alguna cosa més que un programa de mínims, alguna cosa més que 'el que ja coneixem'. El pacte per governar la ciutat ha de permetre desplegar un projecte ambiciós, transparent, inclusiu, compromès nacionalment i atractiu per a la Badalona del futur.
És per això que ha d'estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d'un sistema de treball entre els seus socis basat en l'equilibri, l'eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l'històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s'han d'establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (...)
En l'actual transició nacional, allò que en diem l'àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un 'problema' que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de 'sí o no'. Des d'aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada... ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l'urna.
Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l'augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).
Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d'Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.
I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l'àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d'Urgell. No es tracta pas d'alentir ni aigualir res, sinó d'entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s'ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (...)
De cara a fora, incidir en el potencial de caos infecciós del procés:
El govern espanyol intentarà vincular procés amb a) inseguretat jurídicoeconòmica (repel·lent d'inversions, desestabilitzadora en clau europea), b) mal govern (percepció corrupció interna i externa) i c) vulneració (indefensió 'no-catalans'). Els dos darrers punts, destinats a erosionar el potencial d'empatia internacional detectat des de la Diada. Una part important de la partida es jugarà en el taulell europeu, i més amb la coincidència del referèndum a Escòcia.
Per aconseguir-ho, veurem el reforç de línies de present: judicialització de l'acció legislativa i en part executiva; enfilall de denúncies de 'corrupció' als mitjans i aposta per la línia #wert (la doble línia/ les dues comunitats) en els espais de trobada cívics, culturals, comunicatius i, en especial, del món de l'escola.
De cara a dins (Catalunya), l'aposta serà per (1) la por (el poli dolent):
'Tancarem l'aixeta', principalment, però també la invocació del fantasma de la guerra civil, acabarem a bofetades. Objectiu desactivació, fins i tot de part dels partidaris de la independència.
I (2) el poli bo; el compromís a canviar coses. En un moment determinat, no pas immediat, que primer toca desgastar, 'Espanya' s'asseurà amb una proposta (pacte fiscal?).
I nosaltres?
Escrivia ahir al meu Twitter:
"#aixòsortiràbé si entenem q no es tracta només d convèncer, sinó de reconèixer i incloure. El país és complex i saludablement contradictori.
#aixòsortiràbé si fem valer que el #25n la ciutadania va apostar per lideratge compartit i per una resposta a la crisi amb +accent social.
#aixòsortiràbé si excel·lim en temes organitzatius i logístics. I si recuperem i adaptem l'esperit dels voluntaris olímpics.
Al meu TL, força crítiques i recels, tb alguns dubtes. Caldrà trobar el temps per cosir i acordar. Només ens en sortirem així.
Les 3 paraules +difícils les apunta @soler_toni: Ara (urgència, càlcul) toca (deure, capacitat) sumar (inclusió, generositat). #aratocasumar"
#aratocasumar, sí. I ser molt astuts.
Haurem d'excel·lir en logística i capacitat d'anàlisi (aspecte clau, aquest) i en força qualitativa i numèrica per reconduir calumnies i desinformacions. Caldrà que siguem impecables i implacables, al carrer, a la xarxa, a les embaixades, a les empreses i als casals. La nostra lluita no és una 'resposta' sinó una proposta. I això vol dir que enmig del soroll i la confusió, caldrà trobar un espai per escoltar, que ningú pugui dubtar ni per un moment que el país que estem construint és un país per a tothom.
* No era l'objectiu de l'apunt, però deixeu-me dir que estic content, que això va en serio (vegeu aquesta notícia a l'Ara i aquesta sintètica il·lustració distribuïda per la gent d'ERC). Que avui ha estat un dia important... per bé que el dia històric encara ha d'arribar. En tot cas, quan arribi serà gràcies a la feina de molts, més encara. Caldrà que hi posem coll, mans, ulls, cap i que tinguem l'orella ben parada; energia, coneixement, imaginació i tenacitat en generoses dosis diàries d'ara fins el 2014. Mentrestant, un agraïment a l'equip d'ERC (molt especialment) i al de CiU per fer-ho possible.
… I al costat de les grans plomes i la seva sintaxi grandiloqüent, hem vist l’emergència i consolidació d’un ecosistema per sort més ric, sovint també més interessant, articulat al voltant de les xarxes socials, -Twitter genera ordre i aventura, soroll i reflexió-, i en especial al voltant del món dels blocs… que no només no van morir (com van cantar molts dels gurús del 2.0 fa uns anys) sinó que avui tornen amb més força que mai.
Aquest Diari de Campanya ha mirat de reivindicar això, precisament. És per això que cadascun dels articles que n’han format part ha anat acompanyat d’un #storify, que endreçava piulades de periodistes, experts no habituals, articles destacats a premsa i apunts a blocs alguns d’ells, m’agradaria pensar que han estat tota una descoberta per als que heu donat un cop d’ull al recurs.
I com que més important que l’article en sí són els enllaços que conté, acompanya aquesta última peça del Diari de Campanya un link que us permetrà sindicar-vos mitjançant RSS als blocs mencionats en l’article (i encara alguns més).
Dies accelerats, sense temps a gaire més que desgranar reflexions a còpia de 140 caràcter i, en tot cas, endreçar-les mínimament en un #storify. Dos d'actuals:
Diari de Campanya ha estat la proposta de Mèdia.cat per seguir les eleccions del proper 25 de novembre, de la redacció del qual m'he encarregat personalment. Durant quinze dies, he anit desgranant amb comentaris diaris les principals claus de la comunicació política, tant des dels mitjans com les xarxes socials i els gabinets de premsa.
He acompanyat els articles amb diversos #storify que recollien les piulades i comentaris més interessants a la xarxa. D'altra banda, també he publicat una llista amb perfils de Twitter vinculats a la comunicació i anàlisi política, un instrument també per a seguir la intensa campanya d'aquest novembre.
Coses a celebrar, avui: ... que en un institut de Badalona un grup nombrós d'estudiants diu 'no' dient 'sí', sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d'altra banda, sentiment comprensible).
Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l'independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d'oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s'ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti.
Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d'aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!
Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d'alguns mitjans i d'alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una 'guerra de banderes'.
Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar... hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s'han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.
Prova de l'acceleració d'aquests dies és que el darrer apunt d'aquest blog va ser una recopil·lació de piulades i que el text que llegiu és una versió endreçadeta (i clarament ampliada) de diversos 'WhatsApp' enviats al llarg de la tarda d'ahir, el dia que que acabava la IX legislatura. 27 de setembre de 2012: el Parlament de Catalunya feia, amb només 21 vots en contra, un gest històric de sobirania tot aprovant la celebració d'un referèndum sobre la independència dins la legislatura que ve.
Parcials, incompletes i (naturalment) una mica apressades... aquestes són les meves reflexions:
CiU va fent, conjurant tots els vents al seu favor, mentre combina la murrieria habitual (retallades, diu?) amb unes sorprenents dots per al vers i la èpica, i una magistral planificació del discurs i el tempo. Però Convergència haurà d'enfrontar-se aviat al que em sembla que és la seva (la nostra, en el fons) gran debilitat: pensar que amb ells basten. Ser generosos, reconèixer, donar joc (sobretot això darrer) forma part del lideratge que els vots del 28N de 2010 els permeten exercir. Ho sabran fer? Tan de bo, seriosament ho penso; perquè en depèn l'èxit de tot plegat. Ras i curt.
I ERC? Entre satisfeta i discretament ofesa. Amb el seu somriure glaçat, veu com CiU segresta bona part de la seva agenda 'nacional' i es fa seu gairebé amb totes les comes el propi guió, escrit durant 80 anys a còpia de tantes audàcies i incomprensions. De moment, ERC ha excel.lit amb la interpretació d'un paper elegant i discret: calia assegurant l'èxit polític d'aquests dies de setembre, amb un fi i generós treball rera la galeria (no pas al davant). El partit exhibeix avui una prometedora maduresa. Un actiu, aquest, de gran valor en termes de país... o serà també en clau electoral? I tanmateix, avui Esquerra es desdibuixa massa perceptiblement en la definició d'un model polític alternatiu (res que no es pugi reconduir, però caldrà posar-s'hi ràpid). No és fàcil, el repte d'ERC: mantenir-se com el gran 'facilitador' mentre no renuncia al primer objectiu de tot partit amb ganes d'incidir de veritat en la política: el de ser, a més, el 'catalitzador' d'un projecte nou i il·lusionant.
Per la seva banda, els quadres actuals d'ICV han fet justícia als seus 'pares', aquesta setmana. Aquells psucaires dels setanta que, quan convenia, saltaven amb un gest felí els -ismes que calgués, sense despentinar-se gaire, sabedors que la política no pot ensimismar-se en les pròpies paraules. Han fet arribar el seu missatge doble, de gran valor: sabem com ser darrera i davant del president. Conjugat en futur encara fa més patxoca: Sabrem ser lleials i crítics. Iniciativa acaba la legislatura amb un excel·lent resultat, però a la cuina li bull una olla plena de calculades ambigüetats. Veurem com acaben les coses amb EUiA, amb qui els uneix allò que en diuen una mala relació de ferro; i veurem com afecta l'entrada necessària de la CUP en l'oferta electoral de l'àmbit de la dita esquerra.
I el PSC, finalment. Dijous a molts els (ens) hagués agradat més valentia democràtica, amb una aposta més decidida pel dret a decidir. Sí, és clar. I tanmateix, la seva abstenció va ser la millor notícia de la tarda. Només el PSC pot fer de PSC, avui. La seva veu assegura (encara!) a l'àrea metropolitana que el frontisme etnicista del PP i Ciutadans no guanya la centralitat que avui no té. Aquesta 'tercera via' és clau, amics... per què el PP juga amb foc i el procés d'autodeterminació (en el qual és imprescindible que es mantingui el PSC) encara necessita sumar molta gent... i no tenim molt de temps.
[Nota al marge: un projecte inclusiu, obert, amb empatia... és la nostra millor resposta i argument. Serà objecte d'un altre apunt. Mentrestant, no em puc deixar de recomenar aquest article d'Eduard Vallory, Visca Espanya!, i aquest altre de Joan Carreras, Fermesa serena].
L'#11s2012 significa també la reconversió forçada de l'actual sistema de partits català. Els interpel·la a tots, també a CDC. 1/10
Catalunya comença coixa el procés independència sense una esquerra nacional forta. Per bastir-la caldrà sumar parts. Orfebreria. 2/10
Un repte col·lectiu… saber passar del #tenimpressa a la discreció i la fredor que requereix constuir estat. #donotdisturb 3/10
Fer això sense perdre empatia, tremp o ambició, i assegurant totes les veus (les còmodes i les incòmodes). #difícildifícil 4/10
Anar junts sense silenciar els desacords de present sobre models, prioritats i polítiques de present. #másdifíciltodavía
CDC capitalitzarà la primera part del procés (Mas té crèdit). Caldrà fer-li confiança, però ella a canvi haurà de donar joc, ser generosa 5/10
ERC, paper difícil: ha de mantenir vigilant lleialtat al govern, tot visualitzant proposta fresca i moderna per estat propi lluny dels -ismes. 6/10
PSC ha començat a reinventar-se, ni que sigui per trencar-se. Les eleccions l'enganxaran a mitja feina. Els seus quadres seran cobejadíssims. 7/10
Quin serà l'espai d'ICV en el nou estat propi? Com gestionarà les seves fronteres amb l'esquerra que es diu rupturista? 8/10
Junqueras i Mas tenen fusta per liderar el procés. Poden (han de ser) ser complementaris. Almenys en un primer moment. 9/10
Recordarem sempre aquest setembre 10/10
D'aquests intensos deu dies n'he fet un #storify (encara per acabar de polir, tot i que amablement ha estat 'descobert' per @ampique). Els deus punts anteriors han estat recopil·lats també molt amablement en un altre #storify per @eladi.
"Hem respost massa vegades a la pregunta de si una Catalunya lliure és viable econòmicament; ara toca preguntar-nos si també és viable emocionalment", es qüestionava Toni Soler a 'Parlar del tema', el seu article de diumenge al diari ARA.
Sí, és viable! --li responia jo al FB-- Però implica posar al dia el nostre projecte col·lectiu: cal incorporar accents i manifestacions culturals que inexplicablement encara considerem alienes; cal afinar l'orella, deixar de tenir por a les identitats canviants; hem de reconèixer i valorar la nostra diversitat, que aquesta és la nostra força no el nostre punt dèbil. Hem de deixar d'insultar els espanyols (el nostre conflicte és amb l'estat) i de competir a veure qui és més 'independentista' (estèril competició, només per a consum intern); hem de superar el llenguatge bèlic que espatlla encara moltes de les nostres justes reivindiccions i deixar treure carnets de bon català (perquè hi ha tantes maneres de ser català com catalans)… ¿Com superar l'essencialisme, que ens explica tan malament?
"Si creiem en la nostra raó," --continuava el Toni Soler-- "hem de defensar-la amb generositat i altura de mires. Ara bé, la nostra flexibilitat ha de ser tan certa com la nostra convicció, i això vol dir que no podem acceptar amenaces ni xantatges."
Sigui com sigui, aprofito aquest apunt per repescar alguns textos meus al blog sobre la temàtica (el corrent de la informació és tan accelerat darrerament, que aquest exercici em sembla imperatiu). Lliga amb algunes de les coses que deia el Toni en el seu article.
Històries d'històries, recull de piulades sobre construcció nacional en un agost intens i interessantíssim.
Resum d'altres apunts meus al blog, del 2008 al 2011.
Recull d'articles d'altres persones que em semblen interessants en clau de construcció nacional. Actualitzat regularment.
---- EPÍLEG (si és que un apunt en un blog pot tenir epíleg):
Que si "traïdors", que si "Duran fot el camp", que si "passarem llista", que si "nosaltres sols"...
Canvia d'emissora: un altre independentisme (ja) és possible. Ho veurem avui, espero, a la manifestació del #11set2012. Catalunya, pròxim estat d'Europa. Sí.
L'altre dia pensava: mira, n'has de fer un #storify, d'això.
La pressa i l'ingovernable allau d'informació (i d'opinions) han convertit aquesta eina 2.0 en imprescindible en el meu dia a dia de blogger. I el blog? És que li he fet el salt? És que estem davant l'enèssim cant d'absoltes a les bitàcores? No. En realitat, Storify és una eina perfecta per al blocaire --wordpress ja n'ofereix una integració, a veure si a Vilaweb també permeten aviat treballar-hi amb facilitat-- i ho és perquè permet enriquir les reflexions pròpies amb les d'altres persones organitzant amb més ordre i concert converses i debats d'idees. Ordre i aventura, que canten els Mishima. Però en aquests temps confusos i accelerats, també és convenient una mica de 'concertació'. Ordre i concert, ni que sigui per variar.
Cadascun d'aquests #storify, 'històries d'històries', podrien ser un apunt al blog, fins i tot quan en algun cas contenen més veus que no pas la meva.
Han nascut a "fora" d'aquest espai personal i gràcies a aportacions de molts, però també pertanyen aquí. Espero que us donin elements nous per a pensar. Continuem xerrant, on i com sigui.
... Com serà el setembre? En Sergi Picazo apuntava algunes pistes en el Punt Avui de diumenge. Amb aquest apunt al blog, però, em proposo una cosa una mica més modesta i clarament més informal. Agafar al vol (fins allà on es deixen) dos debats que he mantingut aquests darrers dies a la xarxa sobre el procés de construcció nacional.
El primer és al voltant de la polèmica sobre la manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. Diumenge escrivia això a Twitter i FB:
"Dedicada als que hem de convèncer; en positiu; radical i inclusiva; generosa i digna; amb un somriure i tota la tenacitat: la Diada 2012.
"Em sembla una bona notícia si el President del meu país es manifesta a la Diada 2012. Pel pacte fiscal (ell), per la independència (jo). És un problema? No. Hem de ser molts. Més.
"El problema no és si la Diada 2012 té més d'un lema (signe de normalitat), sinó si convertim això en 'el tema', oblidant el més important: hem de ser molts. Més. I que ara ha d'anar de veres."
Aquí i aquí podreu accedir a dues converses sobre el tema amb algunes amistats de FB.
El segon és una anàlisi crítica de l'article "La lucha final de la burguesía catalana", publicat a El País i revelador de la forma i el fons d'un nou/vell jacobinisme. La peça, parcial i tramposa, va encendre un viu debat a la xarxa, una part del qual vaig capturar en aquest Storify.
Tornem-hi, amb el paper del castellà en la futura (of course) Catalunya independent. Bona notícia, en tot cas: aflora de nou als diaris i a les xarxes socials el debat sobre el nostre model futur de país, debat necessari i urgent (ja fem tard) que intenta fer camí allunyat de victimismes i essencialismes. Saludablement distanciat dels 'ismes' i cada vegada més transversal i divers, aquesta 'nova' conversa posada al dia es revela engrescadora, tota una invitació.
Ara ha estat Carles Duarte, director del CONCA, el que ha animat l'intercanvi amb la seva proposta de reinventar el Premi Nacional de Cultura, tot reconeixent alguns dels representants més sòlids de la nostre cultura però que, ai, escriuen en castellà. Per cert, cal llegir l'article que el poeta i avui també gestor cultural feia ahir al diari ARA, i més quan tants l'han comentat i discutit sense ni tan sols haver-lo llegit.
"Que a Catalunya existeixen premis institucionals exclusivament dedicats al català és lògic, però també és cert que fan la impressió de pertànyer a una cultura resistencialista que ja hauria d'estar superada. Catalunya és una comunitat humana que té la sort de tenir dos idiomes, i ignorar-ne un és senzillament absurd. I encara més greu: fa lleig. Això no exclou que el català continua patint una evidentíssima inferioritat respecte al castellà, i que els esforços de les institucions i la societat civil haurien de dirigir-se a donar suport a l'idioma més feble." Albert Sánchez Piñol citat ahir a El Punt Avui per Valèria Gaillard.
Sigui com sigui, i com que el debat ("un debat polític, més que no pas cultural") va més enllà de la serp d'estiu, he decidit de nou a aplegar en un #storify alguns dels arguments que ahir van bullir a la xarxa. Hi he afegit també alguns apunts meus, que crec que casen bé amb el tema.
És una selecció tan personal com incompleta. Espero, tanmateix, que sigui interessant i que en tot cas serveixi (almenys) per descobrir a gent amb coses tan assenyades a dir com les que diu en Martí Adroher.
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d'Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
