&count Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb
Correu Blocs | VilaWeb.cat
oriol_llado | Badalona és un poble? | dijous, 24 d'abril de 2014 | 17:33h
El model de fira de Sant Jordi del PP a Badalona, que prioritza marques comercials a entitats culturals ha propiciat una protesta d'Òmnium finalment multada per la policia local. M'agradaria centrar en aquest apunt tres aspectes que em semblen rellevants:

1. La necessitat de revisar a fons l'actual model de cultura i participació a la ciutat.
2. L'error tàctic del PP a Badalona tensant la corda amb una entitat com Òmnium Cultural.
3. La feina rigorosa, tenaç i valenta d'Òmnium Cultural a Badalona.

A continuació un #storify intenta resumir la qüestió.

 
oriol_llado | Badalona és un poble? | dijous, 24 d'abril de 2014 | 17:10h
Recull brevíssim de piulades arran de la mort del que va ser alcalde de #Badalona durant 16 anys i una sintètica valoració personal:

 
oriol_llado | Badalona és un poble? | dijous, 3 d'abril de 2014 | 22:30h

Badalona encarava el final de la dècada dels 70 com una ciutat industrial que ja estava tocada letalment pel canvi sistèmic que uns anys abans havia anticipat la crisi del petroli. Aviat començarien a reblar el clau les receptes desregularitzadores de l’ultraliberalisme emergent, pensades globalment, patides localment. Badalona és, aquell 1979, una ciutat contaminada, precària i, literalment, a mig construir (en especial quant a serveis bàsics i equipaments)… i també és, malgrat tot, una ciutat il·lusionada.

Compartíem l'alegria i esperança amb el conjunt del país, que anava despertant del llarg hivern de la dictadura, però en clau local teníem també algunes raons -diguem-ne- més nostres. Per exemple, a) una transició fluïda entre el règim sortint i entrant (i que revela un pragmatisme que poques vegades ha tornat a lluir a la ciutat), b) un moviment veïnal ben tensionat que havia reeixit en la lluita per millors equipaments i contra l'especulació (impensable sense aquest context, la decisió del primer regidor d'urbanisme d'enrunar tota una cèntrica 'piseria' que no complia la normativa), c) una trama madura i forta al voltant de les parròquies (a la ciutat veïna, un capellà comunista assolia la vara de batlle)... i d) un alcalde amb un somriure i amb un peu a cada una de les dues Badalones.

35 anys enrera, la ciutat, a més, continuava mantenint un poder d’atracció important: Badalona continuava sent un referent quant a oci, consum i treball, tot projectant la seva ombra a una àrea que avui ens sembla impossible i que anava de Sant Martí i Poblenou a Mataró. Badalona exercia de facto com a capital de comarca en el que aviat coneixerem com a Barcelonès Nord, era un allargava la influència a bona part del Maresme.

Progressivament, però, i ja ben entrats els vuitanta, el pes econòmic de la ciutat s'anirà debilitant. Passem de les fresadores als magatzems (dits centres de logística); del potent comerç local als centres comercials que afebleixen la competitivitat dels nuclis urbans (ja que els dessingularitza fent-los fàcilment substituïbles). Va guanyant pes l’eix Besòs, on es va articulant una forta oferta comercial i lúdica (recuperació del Besòs, cobriment pota nord: Santa Coloma es reivindica!); mentre Badalona cada vegada esdevé més allò que en realitat no havia estat mai, una ciutat principalment residencial.

A aquestes altures ja s’evidencia una debilitat estructural. Del 79 ençà, cap gran projecte de transformació ha aconseguit un suport entusiasta a la ciutat, ni tan sols dels partits polítics amb representació. Ni el port, ni el camp de golf, ni la urbanització de les Guixeres amb el BCIN, ni la urbanització ‘a la yankee’ de Montigalà... S’hi evidencia errors de fons en l’elecció dels objectius de ciutat; però la cosa també per un entorn complicadíssim, quasi de divan. La lluita entre les dues principals forces (PSC i PSUC, a qui havia costat molt acceptar la derrota després del primer mandat) és devastadora, mentre es va produint un allunyament creixent de la Badalona de Tota la Vida, un Districte 1 abstret amb les fotos en blanc i negre de la ciutat d’abans (que poblen en aquells anys establiments i cases particulars) i amb els localismes del català a la ciutat. Aquest orgull (tan particular) de ser de Badalona és una defensa; també, potser, una fugida.

La ciutat es va engrunant (i en part ho continuarà fent clarament també durant els noranta, malgrat l'aquí dèbil miratge dels Jocs Olímpics). Els enfrontaments contaminen ara també el moviment veïnal, que lentament ha anat entrant en decadència (malgrat el revulsiu que suposa l’anomenada ‘guerra de l’aigua) i a mesura que es van ‘fitxant’ futurs regidors per a engruixir llistes electorals. Les lluites fraticides afecten en diferents cicles bona part dels partits implicats, en especial el PSC, que perd nervi i capacitat de ‘connexió’ (amb el breu, massa breu parèntesi de Maite Arqué). Arribarà dessagnat al canvi de segle, amb els resultats que tots coneixem.

En realitat, al PP li vam deixar fàcil. N’ha tingut prou a aprofitar un cicle global que ha afectat arreu la credibilitat i l'arrelament de les socialdemocràcies a les grans ciutats; i en clau local, només ha hagut d’ocupar les estances que tots plegats havíem deixat desateses, mentre anava donant veu a una ciutadania esgotada, decepcionada i encara molt vulnerable… El paisatge canviant d’una ciutat que a finals dels noranta rep una important allau immigratòria. En pocs anys, a la suma de milers de nous badalonins caldrà afegir-hi les primeres senyals d’un cicle econòmic que s’esgotava…

El cas és que Badalona, al llarg d’aquests 35 anys, no ha estat capaç de sobreposar-se al fantasma de les dues Badalones. La necessària visió global ha estat segrestada per una mirada excessivament petita: la unitat d’acció política ha estat quasi sempre el barri, poques vegades el districte, en comptades ocasions la ciutat vista en el seu conjunt. Una ciutat incrustada en un continu urbà cada vegada més potent, que la supera (i també li dóna sentit). Simptomàtic que a Badalona encara siguin molts els que lamenten que el ‘problema’ de Badalona és que està al costat de Barcelona! Com si això no fos la seva principal carta de futur!

Sense especialització, ni imatge de marca clara; sense complicitats potents amb els centres de poder; amb partits molt debilitats i una societat civil desigual i poc permeable als canvis… aquella Badalona entusiasta que vota aquell 3 d’abril de 1979 acaba donant l’alcaldia a Xavier Garcia Albiol del PP el maig de 2011, 34 anys després.

Allà on fa 35 anys teníem un alcalde que feia política per superar prejudicis, en tenim (patim) un que s’ha especialitzat a treure’n rèdit polític.

I ara, què?

A Badalona, en realitat, se sumen dos processos constituents, el del #noupaís i el de la #novaciutat. Per abordar-los caldrà generositat i paciència, esforç i il·lusió, mirada llarga i orella fina, somriure i mà ferma… I no ho farà ERC, això; ni ICV, ni CiU… ho haurem de fer tots junts, o no ens en sortirem.

oriol_llado | Badalona és un poble? | dilluns, 24 de març de 2014 | 22:45h
Avui l'assemblea d'Esquerra a Badalona m'ha escollit com a candidat del partit a les eleccions municipals del maig de 2015 a Badalona. Aquestes són les notes del meu discurs avui entre militants i amics, per si a algú li interessa.

Des d’ara mateix sóc el candidat d’Esquerra Badalona a les eleccions del maig de 2015. Gràcies. 


El 2015, proper i llunyà escenari (tot a la vegada): d’una banda, el tenim a la cantonada i el temps se’ns tira a sobre; hi ha molta feina a fer! De l’altra, resten suspesos en un pla incert tants i tants esdeveniments polítics que el condicionaran…

Qui és capaç de fer avui una predicció del que passarà els propers 14 mesos? 


Ho viurem amb compromís, ambició, dedicació, rigor, empatia, respecte… ep, i amb tota la il·lusió! Il·lusió accelerada, això sí, que caldrà administrar amb cura. Tot un repte, també una oportunitat, per a un partit que en clau local està visquent una engrescadora renovació en clau interna.

En tot cas, a ningú se li escapa que les eleccions d’aquí un any i poc seran les menys locals d’unes eleccions municipals, en molt de temps. 

I per això mateix caldrà reivindicar tantes vegades com faci falta l’accent de Badalona en els comicis: 
  • En primer lloc, perquè la ciutat pateix com poques els efectes d’una crisi que ha castigat per damunt les altres els que menys tenien, els joves i la gent gran; i que s’ha acarnissat en els municipis amb desvertebrats i debilitats industrialment com el nostre. Hi ha propostes de millora en clau de ciutat que s’han d’escoltar, debatre, rebatre i finalment acordar. Hi ha altres maneres de fer les coses. No ens podem permetre que no estiguin al debat.
  • En segon lloc, perquè en el procés cap a la nova República és clau que s'escolti la veu de Badalona. Ciutats com la nostra han de reivindicar com una riquesa la seva diversitat social, cultural i lingüística. Badalona és i ha estat, malgrat tot, l’exemple de moltes coses, de la lluita veïnal per a barris millors o per l’extensió de la immersió lingüística entesa com a eina de cohesió social. I avui també en tantes altres lluites.
  • I en tercer lloc, perquè a la ciutat (des)governa el PP des del 2011 amb una agenda política mediocre i superficial, que guanya profunditat per la incompareixença de projectes alternatius creïbles i transversals. Caldrà que les forces del municipi sàpiguen estar a l’altura amb generositat i visió a llarg termini. Badalona també ha de viure el seu propi procés constituent, que no pot oblidar la societat civil constituïda i reforçada darrerament en diverses plataformes i nous nodes.
Tres preguntes conflueixen a Badalona avui, tres reptes que el projecte polític que represento com a candidat haurà de contribuir a abordar. … I subratllo aquest verb, ‘contribuir’ ja que implica suma. 

¿Com reforcem el lligam (crec que) evident entre el projecte de la nova República i un millor futur de les ciutats metropolitanes com Badalona?
  • La independència és, en aquest sentit, el mitjà per a assolir ciutats amb més justícia social, amb més oportunitats, amb major qualitat de vida, en definitiva. 
  • La nostra feina, junt amb altres (torno a remarcar) haurà de ser la de dotar de contingut els eslògans, anar més enllà del #SíSí fins al #SíCom i el #Síperquè. 
  • Això caldrà fer-ho trepitjant carrer i parlant amb molta gent. Ja ho hem començat a fer però ho farem més encara. I això ens haurà d’implicar a tots, o no ens en sortirem.
¿Com ens posem d’acord?
  • El treball transversal per bastir un projecte de ciutat ha d’implicar la resta de forces polítiques i la societat civil. 
  • ERC a Badalona pot i ha de jugar un paper com un partit que pot articular aquest treball en comú, avui tocat per excessives desconfiances i personalismes. 
  • És urgent que a Badalona fem aquesta feina per garantir un gran acord de ciutat, no a la contra de res, sinó a favor de. Altres municipis van fer fa temps aquesta feina i que nosaltres mantenim com a assignatura pendent, i d’aquí venen part dels nostres mals, per cert. Aquest ‘retard’ ens ha de convidar a posar-nos-hi amb urgència, no pas a donar-ho per perdut adduint que ‘Badalona és així’. 
  • Es parlarà de ‘candidatures unitàries’... aquests dies; bé, parlem-ne. Però en tot cas, com a mínim caldrà arribar al maig de 2015 amb un acord públic i solemne entre forces i entitats; i un compromís a dur-lo a terme, a sumar per un canvi en el govern de la ciutat, un govern que representi de veritat Badalona, una sensibilitat compartida que, cal recordar-ho més, va rebre 43.484 vots el 2011 contra els 26.890 de PP.
  • Per a mi aquests acords de mínims podrien anar per aquí: accent social, centralitat comarcal, participació i cogestió d'equipaments, nova governança i nou urbanisme (smart, inclusiu i correctament dimensionat). 
¿Com treballem com a partit polític en una ciutat com Badalona?
  • Cap dels membres d’ERC Badalona avui són polítics professionals, jo mateix vinc de la societat civil, on he practicat l’activisme sobretot cultural i lingüístic des d’Òmnium Cultural, d’on vaig ser president, o en espais al voltant de la Sargantana, o el Blues i Ritmes. 
  • Tinc feina (per sort) i un ofici que m’apassiona (el periodisme), la política és per a mi un pas que em ve de gust fer, on crec que puc aportar coses, com a mínim temps i esforç, però que necessàriament serà provisional. … Vull que sigui provisional, aquest pas, com a modesta demostració d’una altra manera d’abordar el servei públic. 
  • En aquesta assemblea han pogut votar també amics del partit, un primer pas, d'altres que vindran. M'agradaria que ERC fos un punt de trobada i un agent de canvi. Un lloc, un lloc entre altres (insisteixo de nou), per a una nova política… S'estan movent moltes coses al nostre país. També a ERC, naturalment.
Estic segur, i ja acabo, que molts em diran ara que he dit massa vegades que erem un entre molts, que la nostra feina era ‘contribuir’ amb altres… i que pel contrari ara ens hem de reivindicar més, marcar perfil, diferenciar-nos.

I sí, hem de marcar perfil, trobar la nostra veu, generar la confiança i els bons hàbits per parlar i intercanviar amb la gent. I guanyar eleccions, i aconseguir representació! Però també estic convençut que la nova política és de suma i que això no només han de ser 'grans paraules'. Que no hi ha un partit, tampoc un candidat, amb solucions per a tot. A Badalona, també al país, ens tocarà entendre’ns, entendre’ns per a un país i una ciutat millor.

A ERC ho tenim clar. És un repte apassionant, trascendent… però no el tenim guanyat, ni molt menys. Us necessitem. Ens necessitem. 

Gràcies i aquí em teniu pel que necessiteu. 
oriol_llado | Badalona és un poble? | dimecres, 26 de febrer de 2014 | 23:07h
Hi ha notícies que són importants per la ciutat encara que no hi veiem el nom de Badalona en el titular, ni tan sols en el cos de text. És el cas d'aquesta, publicada aquest dimarts 25 de febrer.

El rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Enric Fossas, ha anunciat aquest dilluns que els universitaris de l'Escola Industrial, situada al carrer Urgell de Barcelona, es traslladaran al nou Campus Diagonal- Besòs en el curs 2015-2016, han informat fonts de la UPC, tal i com recull el Diari Ara en aquesta notícia. Les obres, que es van iniciar el 2009, culminaran el juliol de 2015, de manera que tots els estudis que ara s'imparteixen a l'Escola Industrial aniran a les noves instal·lacions de la UPC. Al Besòs també s'establiran alguns grups de recerca en Enginyeria Química i de Materials

El futur campus esdevé una peça clau en el reforçament d’un eix comarcal que ens convé i ens beneficia, en el qual estem estratègicament connectats, l’eix Besòs. Aquest eix acabarà de guanyar pes quan finalitzi l’adeqüació de la plaça de Les Glòries, que es convertirà d’aquí uns (pocs) anys en tot un referent d’un nou urbanisme, d’escala més humana. 

Badalona ha de reivindicar-se en relació a aquest espai emergent, i que pot tenir una importància similar a la de la zona firal i logística del Baix Llobregat i el Barcelonès Sud o a la de l'àrea logística del Vallès Oriental. Badalona, pel que fa a aquest eix Besòs, ha de reforçar projectes d’abast metropolità i els ha d’entendre i conceptualitzar en relació a aquesta ‘frontera’ metropolitana, en realitat ben central i gens perifèrica. Cal reivindicar i potenciar la zona d’investigació sanitària i de formació universitària vinculada amb l’hospital de Germans Trias i Pujol que conforma un autèntic triangle del coneixement amb el campus de Nutrició de la UB a Torribera, Santa Coloma i el nou campus de l’UPC. El futur Museu del Còmic i de la Il·lustració conforma una altra peça important. D’altra banda, la ciutat té zones de gran interés cultural i de lleure a uns pocs minuts d’una de les capitals més dinàmiques del món. Segur que es poden repensar coses per ressituar-les en un plantejament més ambiciós i finalment amb un potencial de retorn social més important.

La discussió sobre l’encaix metropolità de Badalona és clau, però malauradament passa massa desapercebuda en una ciutat massa acostumada a la política reactiva i de curt plaç. Fa uns pocs mesos, la previsió d’allargar la Línia 1 fins a Badalona va ‘caure’ de la planificació estratègica de la regió 1 sense que ningú se’n queixés gaire. Simptomàtic.

Hem de pensar amb l’escala que ens pertoca, que és la de la tercera ciutat del país. Aquest és un objectiu que ens ha d’interpel·lar a tots i superar sigles, mandres, fílies i fòbies; un autèntic repte de ciutat.
oriol_llado | Badalona és un poble? | dimecres, 19 de febrer de 2014 | 15:57h
Interessant debat proposat per Edgar S. Tejada (aka Tariq) i Xavi Carreras al seu FB sobre el present i futur del comerç de qualitat i de proximitat a la ciutat, en especial a un dels seus carrers de referència, el carrer de Mar. El debat, que podeu seguir aquí, ha provocat un apunt de Jordi Ballesteros al seu blog, com sempre molt recomanable.

A mi també m'ha interpel·lat prou com per a dir-hi la meva.

Abordar la qüestió del comerç local significa entendre dos marcs que condicionen la discussió, i que en certa manera la desborden: el marc legal (què és pot fer i què no en un sistema representatiu i de mercat com el nostre) i el marc cultural (quins són els hàbits de consum i oci de fons, compartits per badalonins i no badalonins propis d'una societat globalitzada com la nostra). No ho podem fer tot, però podem fer coses, amb el benentès que el comerç de proximitat genera uns beneficis evidents en la trama urbana i en la cohesió general de les nostres ciutats. 

Així ràpid, algunes propostes:
  • Major coordinació entre associacions de comerciants. Creació d'una associació en clau de ciutat i amb una política decidida de ser present en els grans esdeveniments de la ciutat mitjançant suport material i/o econòmic i complicitat. 
  • Priorització per part de l'Ajuntament de les iniciatives que suposin una estratègia global sobre el tema a l'hora de donar ajuts i a les que generin 'relat' diferenciat (l'autèntica mare dels ous). 
  • Aposta per infraestructures lleugeres de suport: animació, espectacles,... carpes, megafonia, ludoteques... podrien ser itinerants, de propietat municipal però de gestió puntual dels establiments... 
  • Creació del segell de 'Comerç d'interés local' a partir de la contribució de l'establiment al paisatge urbà, i/o a l'agricultura local, i/o a l'excel·lència, i/o a la singularitat. Aquest segell implicaria exempcions fiscals, ajuts de difusió, etc. 
  • Promoció d'un estudi tècnic en clau local que quantifiqui els nombrosos beneficis del comerç de proximitat en una ciutat metropolitana com la nostra, que busqui exemples i bones pràctiques arreu i que proposi solucions.
oriol_llado | Badalona és un poble? | dimecres, 12 de febrer de 2014 | 21:28h

Comencem per la bona notícia: tenim pressupost d’inversions! És de prop de 18 milions d’euros per a aquest 2014; als quals cal afegir una quantitat similar a repartir entre els anys 2015, 2016 i 2017. Són dades oficials de l’Ajuntament i sí, són molts diners. A ningú se li escapa que en un context com l’actual això és una molt bona nova, i més amb un pressupost ordinari que ha consignat retallades del 40% en àmbits tan sensibles com els de l’educació, la joventut i la cultura. Amb 18 milions, es poden fer un munt de coses en un municipi com Badalona, castigat per la crisi com pocs i on no ha deixat de ploure sobre mullat… per exemple impulsant polítiques ambicioses de formació professional, millorant l’atenció social als barris més desfavorits, potenciant els nodes cívics i culturals per a una ciutat més vertebrada i equilibrada, fent una aposta més eficient per la mobilitat sostenible…

La mala notícia és que el pressupost ja ha estat ‘pactat’ entre PP i CiU i inclou si us plau per força un projecte flamantment desproporcionat, la construcció a Bufalà d’un macrocomplex esportiu (amb piscina olímpica!). Del projecte en qüestió, apartada la cel·lofana, en sabem poques coses (en quin règim?, amb quins usos?, destinat a quins usuaris?, per a sevir a quines necessitats?, amb quin pla de viabilitat?) però sí que sabem, no fos cas, que durà el nom de Mireia Belmonte, la nostra estimable (no és irònic) estrella mediàtico-esportiva. La quantia de la dotació econòmica (certament escandalitzadora, de 2,5 milions el 2014, però amb un pressupost global de 12 milions) convida a un debat apassionat, a la qual s’afegeix la llaminera discussió sobre l’oportunitat (o l’oportunisme) del bateig de l’equipament.

El pressupost d’inversions és habitualment un instrument al servei del model de ciutat, que trascendeix (o hauria de trascendir) cicles electorals i sigles polítiques. ¿És un macrocomplex esportiu, que al final molt probablement serà concessionat a una empresa privada, el principal projecte de la ciutat per als pròxims 4 anys? No ho sé. Em temo que no. Però no n’hem tingut l’oportunitat de parlar ni hem disposat ni del temps per fer-ho ni de la informació pertinent. L’aprovació del pressupost es farà divendres, amb l’acord (via abstenció) de CiU, que ha aconseguit un seguit de millores certes i segurament necessàries, però també puntuals i epidèrmiques (asfaltat de carrers, zones infantils…). Alea jacta est?

Els tres partits a l’oposició tenien l’oportunitat, diria que també l’obligació, de posar-se d’acord, i en això, diria, haguéssin tingut moltes complicitats en les altres forces sense representació, i també en els nodes de participació més actius en la societat civil. Això no es fa de la nit al dia, està clar, perquè la definició d’un model de ciutat compartit és un procés, un procés llarg. Potser de moment haguéssim pogut incidir en un pressupost d’inversions realista, ambiciós i compromès socialment, transparent, exigent i… participat. No em sembla poca cosa. Malaguanyada oportunitat.

Però la cosa, en realitat, és molt més que això.

La qüestió del macroequipament i del pressupost d’inversions evidencia de nou una de les nostres principals debilitats com a ciutat avui. Per una banda, mostra la falta de consens sobre les línies bàsiques que ha de desenvolupar Badalona en els pròxims anys (som una ciutat sense model); per l’altra desvela la precària confiança que es tenen entre ells els partits polítics dits progressistes (el nostre ple és el campi qui pugui). El que ha passat amb el pressupost d’inversions i·lumina, un cop més, les nostres vergonyes. La coalició liderada per Ferran Falcó s’ha equivocat quan ha tirat pel dret i quan ha pactat un pressupost que allarga l’aplicació al 2017 (!), potser assumint que és una fatalitat el govern del PP un altre mandat.

El que ha passat no és culpa només de CiU. Seria massa fàcil. Cal que tots fem autocrítica (subratllo la primera persona del plural), però sobretot cal que tots ens posem a la feina, però no a qualsevol feina. Crec que és prioritari definir allò en què estem d’acord (i no és pas poc, n’estic convençut, malgrat tot). I que posem fil a l’agulla per dotar-nos d’un model de ciutat amb els mínims comuns denominadors per a poder treballar de forma coordinada i més eficient. Hem començat a fer-ho amb el Pacte Local pel Dret a Decidir. Potser és un bon referent des d’on començar a avançar.

Cal que reaccionem, o el PP tornarà a guanyar per incompareixença… nostra.

És veritat que cada vegada ens queda menys temps… també que no tenim cap altre opció que intentar-ho… i fer-ho millor.

oriol_llado | Badalona és un poble? | dimarts, 4 de febrer de 2014 | 17:02h
Dijous vinent, 6 de febrer, al Centre Cívic de la Salut es presenta el Pacte Local pel Dret a Decidir. Quatre apunts per assenyalar, molt esquemàticament, la importància d'aquesta iniciativa, en clau de ciutat. 
  • Ara mateix és l'únic espai que aplega la majoria dels partits polítics de Badalona. PSC, CiU, ICV-EUiA --junts tenen la majoria absoluta del ple municipal--, juntament amb ERC i les CUP, avui sense representació.
  • El treball es fa per consens, amb la participació activa de diferents entitats de la societat civil a Badalona; exemple d'un nou model de lideratge compartit i constructiu i que pot recordar (sense arribar a emular, però) l'esperit d'iniciatives com l'Assemblea de Catalunya.
  • L'espai està liderat per l'exalcaldessa de la ciutat, Maite Arqué, i compta amb la complicitat de tots els alcaldes des de la democràcia recuperada, excepte l'actual. 
  • L'objectiu del Pacte Local enllaça amb els elements principals definits en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, liderat per Joan Rigol, però subratlla els aspectes més socials, fet inexcusable en una ciutat com Badalona. El manifest de Badalona combina hàbilment pragmatisme, coneixement de la realitat de la ciutat i complicitat amb el mal moment que viuen moltes persones al territori. La Democràcia i el vot es presenten com a vies de solució als problemes quotidians de les persones; una revindicació necessària de la política.
Aquestes són les meves raons per assistir dijous a l'acte de presentació. I les vostres? Ens hi veurem?

+ info, aquí
oriol_llado | Badalona és un poble? | dimarts, 4 de febrer de 2014 | 15:22h
Article publicat a oriolllado.cat el desembre de 2013.
oriol_llado | Badalona és un poble? | divendres, 8 de març de 2013 | 19:47h

Un dels arguments contra el procés de canvi polític a Badalona que ara mateix s'està gestant a Badalona és que serà contraproduent i que pot afavorir el PP i el seu líder a Badalona, Xavier Garcia Albiol. "Ens veurem a les urnes", diu falsament confiat el singular polític conservador, deixant entreveure que això el pot fer més fort, que ja li convé. Un pacte de perdedors, sostè; mentre interessadament passa de puntetes sobre el fet que el PSC, CiU i ICV-EUiA li treuen mitja dotzena de regidors i que des d'abans de la campanya les tres formacions havien deixat clar que en el cas que la ciutat ho necessités es podien posar d'acord per fer el que ara es plantegen fer. Més clar, l'aigua.

Així doncs, si la cosa va endavant, tindrem Garcia Albiol venent-se com a màrtir en 3, 2, 1… Aquest serà el relat, en efecte, atès que el domina a la perfecció (al capdavall ell ha excel·lit fent política de govern… a la defensiva, com si no hagués deixat la bancada de l'oposició), i també perquè en realitat no té cap altre sortida.

Se'n sortirà? Poca broma amb la intuïció política del llargarut --i sembla ser que per poc temps-- alcalde. Avui en Toni Aira i l'Iu Forn apunten que no, que la moció de censura pot revitalitzar un Garcia Albiol, ara en hores baixes i que es troba bloquejat per la seva minoria al ple i assetjat per querelles i denúncies. Els dos analistes sostenen que és millor deixar que acabi de caure sol.

En cas contrari, argumenten, neix el Garcia Albiol màrtir, imbatible a les urnes. Certament, serà la seva resposta, però no està clar que li pugui sortir bé. O millor dit, no està clar que li sigui suficient. Discrepo, així, dels dos articulistes. Miro d'explicar-me.

El Garcia Albiol de 2011, el que guanya les eleccions; no és el Garcia Albiol de 2013, clarament més afeblit. Ni tampoc serà el de 2015, amb menys marge encara, especialment si es queda sense la plataforma política de l'alcaldia, que necessita com l'aire.

Actuar avui a favor d'un acord de ciutat implica que:

1. El líder del PP arribarà al 2015 sense poder servir-se de la vara d'alcalde i el seu plus de respectabilitat (entengui's visibilitat). Això se suma a la pèrdua dels 3 arguments de 'venda' que tan bon resultat li van donar el 2011: a) no podrà aixecar la bandera de la immigració (ha disminuït la pressió sobre la ciutat i també ha baixat la percepció com a 'problema' top), b) no tindrà la frescor que l'empenyia quan adduïa la necessitat de canvi (després de dècades de govern socialista) i c) no es podrà cobrir amb la marca PP ni el seu potencial (fa dos anys, el partit de Rajoy es postul·lava com a partit anticrisi i deixava que tractaria Badalona com la joia de la seva corona, a la valenciana).

2. Sense vara, sense 'mal exterior', sense el benefici del dubte, sense germà gran, Garcia Albiol haurà d'abordar la campanya amb dues motxil·les massa pesades: una plena de promeses incomplertes i una gestió erràtica que ha buscat massa sovint enfrontament i conflicte (menystenint la necessitat de bastir-se una base electoral menys volàtil); i l'altra amb diverses denúncies amb un incert itinerari als tribunals d'ara fins el maig de 2015.

3. En efecte, doncs, només li quedarà el victimisme. En tindrà prou? Difícilment. Necessitarà, segur, un xute de la seva arma secreta Tele5/A3, clau per entendre una part gens menor del seu èxit. Tanmateix, està per veure si li compren el nou relat de 'martirologi', menys suculent que el de l'antipolític que parla clar. Podria desenterrar la destral de la 'identitat', que fins ara ha tingut escrupulosament a la reserva (han escoltat de Garcia Albiol alguna relliscada en el tema de la llengua?). És arriscat, crec, però podria ser una sortida… desesperada. L'obligaria a reforçar el seu caràcter extrem, que ja va posar al límit amb la immigració incorporant un nou 'divisor', i l'obligaria a desdibuixar-se amb C's, en una frontera molt més perillosa que la que tenia amb PxC (al capdavall, un grup més marginal).

Vet aquí tres arguments (que caldrà veure si passen la prova del cotó de la realitat) per ajudar a fer veure que l'acord de ciutat entre PSC, CiU i ICV-EUiA no ha d'implicar (almenys automàticament) el reforç de l'actual alcalde, més aviat el contrari ja que el deixa sense una plataforma que necessita sí o sí per a consolidar una massa electoral excessivament conjuntural i poc central.

No podem donar per fet que la moció de censura porti a un enfortiment de Garcia Albiol el 2015. Per tant, això ens permet dedicar-nos a valorar si a la ciutat li convé o no el #canvibdn, per fer servir l'expressió que ha fet fortuna a Twitter.

Jo crec que sí, que ens convé. Hi ha projecte, massa crítica i l'acord de la majoria absoluta folgada dels representants polítics dins i fora.

Badalona necessita posar-se a la feina perquè si una ciutat no es pot permetre avui tenir un govern assetjat i bloquejat és la nostra. Però cal fer-ho bé i… diferent (veure aquest #storify), perquè en Garcia Albiol amb el victimisme no en fa prou, però amb el fracàs del nostre projecte alternatiu… sí. I de quina manera!

Ens hi va la ciutat. Per això 'arrisquem' tant.

oriol_llado | Badalona és un poble? | dijous, 7 de març de 2013 | 17:49h
A continuació comparteixo un seguit de reflexions sobre allò que, crec, hauria d'inspirar els primers mesos del complicat procés polític que aborda Badalona davant la probable moció de censura a l'actual equip de govern; una possibilitat, que no es pot donar per segura (atenció!), però que genera il·lusió i esperança a la major part de la ciutat (16 regidors sobre 11) i que, en tot cas, ens requerirà tenacitat, paciència i responsabilitat. 

Fa dies que em volten pel cap, aquestes idees; crec que avui és un bon dia per compartir-les, acabi com acabi el tema. És important no oblidar que no es tracta d'un canvi de cadires, sinó d'un canvi per fer coses, per transformar la ciutat. No només no és precipitat parlar de polítiques concretes, en aquesta fase. Ben al contrari, em sembla molt oportú.

El primer punt és el més important; ens hi juguem l'èxit del procés.
  • 1. Cal sumar a l'acord de govern un procés ciutadà i polític més ampli i ambiciós per definir un gran acord de ciutat, plasmat en un document curt, clar i públic que assenyali les línies polítiques bàsiques que han d'orientar l'acció del govern a sis anys vista. El document ha de definir el mínim comú denominador entre PSC, CiU i ICV-EUiA, però hauria de saber incloure, amb vista a garantir-ne la màxima representativitat, l'aportació de les altres forces polítiques actives a la ciutat (en especial d'ERC i la CUP) i també el punt de vista de la societat civil, que ha de tenir un paper coprotagonista. Aquest gran acord de ciutat hauria d'estar en línia amb les creixents (i justificades) demandes de transparència, participació, exigència i justícia social. Crec que és convenient que el futur equip de govern prevegui òrgans i protocols que garanteixin la fluïdesa entre allò que passa dins i fora del saló de plens.  

Pel que fa a aspectes més concrets i/o urgents, m'agradaria que entre les primeres accions el mateix hi haguéssin plantejaments que anéssin en les següents línies: 

  • 2. Garantir una major coordinació i complicitat amb les plataformes existents que treballen en l'àmbit de la nova pobresa, la cohesió social i els desnonaments. Això pasaria per suport jurídic i tècnic, i reforç de la feina de mediació, que ha de ser més eficient i transparent i també per l'impuls d'un pla de lloguer social rigurós i factible i d'una oficina o d'un secretariat per centralitzar les accions.
  • 3. Recuperació del projecte del triangle del coneixement que enllaça el Campus de la UPC del Besòs, el recinte de l'UB a Santa Coloma i la zona científicomèdica al voltant de Can Ruti. Badalona s'ha de reivindicar més i millor i ha d'apostar en la mesura del possible per afavorir experiències d'empreniduria, innovació i nova economia social, cridades a tenir un paper central en l'economia del futur estat català.
  • 4. Aposta decidida per la formació i reciclatge professional dels col·lectius de joves i de majors de 50 anys, coordinada amb els municipis veïns de Santa Coloma i Sant Adrià, amb vista a evitar duplicitats i amb l'ànim de buscar sinèrgies d'acord amb les necessitats de la zona. 
  • 5. Impuls d'una oficina de mecenatge i de captació de fons amb l'objectiu d'assegurar d'ajudar els àmbits del turisme i la cultura (amb un potencial de creixement interessant). Fer una finestreta única per a la nova activitat econòmica (permisos, llicències, inspecció, urbanisme). 
  • 6. Convocatòria dels òrgans de participació ciutadana (Consell Escolar, de Medi Ambient i de districtes), hivernats aquests primers mesos, i posada en marxa d'organs similars, com el de Cultura i Cohesió, de forma convinguda amb la societat civil. 
  • 7. Pla de cogestió en equipaments en cerca de reconeixement de la feina de les entitats i a la busca de major eficiència i estalvi. Revisió a fons de l'ordenança de participació ciutadana. Millora de la informació pública.
  • 8. Impuls d'un projecte ajustat i possible, i radicalment professional, als mitjans de comunicació municipals. 
  • 9. Revisió de projectes a Sant Jeroni, Port, i Mercat Maignon a la cerca d'un major consens.
  • 10. Redefinir l'estructura i els processos a la institució per assegurar la màxima eficàcia i transparència. Posar al dia el catàleg de llocs de treball per definir la retribució i les habilitats requerides per a cada lloc de treball. Replantejar a fons la tasca de la Guàrdia Urbana amb l'objectiu d'acabar amb les males pràctiques d'abús.  
oriol_llado | Badalona és un poble? | dissabte, 16 de febrer de 2013 | 00:20h
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 31 de gener de 2013:

El Govern del PP a Badalona, paralitzat i paralitzant, discutit i discutible, arriba al 2013 amb l'ombra de la sospita projectada per diferents denúncies i acusacions de corrupció, mentre la possibilitat d'una moció de censura guanya pes. 
Certament, la situació és insostenible en una ciutat com Badalona, on plou sobre mullat i on la crisi s'acarnissa amb especial virulència. La ciutat, que compta amb tanta gent compromesa i amb tantes iniciatives en positiu, no ha aconseguit trencar la seva 'mala imatge', metàfora d'una ciutat que, passats més de 30 anys de la recuperació de la democràcia, segueix sense acabar de trobar el seu lloc. 
oriol_llado | El món 2.0 | dilluns, 11 de febrer de 2013 | 19:49h
Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.

Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint). 
oriol_llado | Aquest país és tan petit | dijous, 7 de febrer de 2013 | 00:00h
oriol_llado | Aquest país és tan petit | divendres, 25 de gener de 2013 | 23:43h
Jordi Miralles, exlíder d'EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l'institut, a l'hospital, al despatx d'advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d'avui (i l'encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d'aire fresc, sí; i l'oportú recordatori que 'no tots són iguals' i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d'altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.
oriol_llado | Badalona és un poble? | divendres, 18 de gener de 2013 | 17:44h
Es mouen les coses a Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i vila excomunista i exsocialista, governada pel Partit Popular des de l'estiu de 2011.

Avui, a dos anys i poc de la propera cita electoral es va articulant, per fi, un treball coordinat i serè per part de l'oposició, que d'altra banda comparteix tantes coses! La idea d'una moció de censura a l'actual equip de govern, la gestió del qual ha estat esquitxada per continuats i greus escàndols i acusacions, es comença a conjugar en un futur ben probable, i no pas en el voluntariós condicional habitual fins ara. Com hauria de ser aquest nou pacte? Quatre conceptes, a mode d'apunt d'urgència:

Caldrà que sigui instrumental. És a dir: no es tracta de pactar per pactar a qualsevol preu ni perquè sí, sinó de pactar per garantir una ciutat diferent i millor. Pactar per fer què. Pactar per fer-ho com. Pactar per fer-ho quan i on. Això no és un canvi de cadires. En la part positiva, PSC, CiU i ICV-EUiA, les tres forces que podríen impulsar el nou govern, comparteixen la idea bàsica d'un model de ciutat: només cal fer una lectura atenta als diferents programes o tenir en compte que en els últims vuit anys les tres formacions que el promourien han governat plegades almenys una vegada. En la part negativa, la pressa i la duresa de la crisi actual (ofec pressupostari i context de creixent contestació social) dificulten el programa que ha de ser necessàriament alguna cosa més que un programa de mínims, alguna cosa més que 'el que ja coneixem'. El pacte per governar la ciutat ha de permetre desplegar un projecte ambiciós, transparent, inclusiu, compromès nacionalment i atractiu per a la Badalona del futur.

És per això que ha d'estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d'un sistema de treball entre els seus socis basat en l'equilibri, l'eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l'històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s'han d'establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (...)
oriol_llado | Aquest país és tan petit | dimarts, 8 de gener de 2013 | 16:16h
En l'actual transició nacional, allò que en diem l'àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un 'problema' que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de 'sí o no'. Des d'aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada... ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l'urna.

Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l'augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents). 

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d'Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l'àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d'Urgell. No es tracta pas d'alentir ni aigualir res, sinó d'entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s'ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (...)
oriol_llado | Aquest país és tan petit | dilluns, 31 de desembre de 2012 | 10:28h
oriol_llado | Aquest país és tan petit | dimecres, 19 de desembre de 2012 | 17:50h
Primer 'ells'. Què intentarà l'statu quo?

De cara a fora, incidir en el potencial de caos infecciós del procés:

El govern espanyol intentarà vincular procés amb a) inseguretat jurídicoeconòmica (repel·lent d'inversions, desestabilitzadora en clau europea), b) mal govern (percepció corrupció interna i externa) i c) vulneració (indefensió 'no-catalans'). Els dos darrers punts, destinats a erosionar el potencial d'empatia internacional detectat des de la Diada. Una part important de la partida es jugarà en el taulell europeu, i més amb la coincidència del referèndum a Escòcia.

Per aconseguir-ho, veurem el reforç de línies de present: judicialització de l'acció legislativa i en part executiva; enfilall de denúncies de 'corrupció' als mitjans i aposta per la línia #wert (la doble línia/ les dues comunitats) en els espais de trobada cívics, culturals, comunicatius i, en especial, del món de l'escola.

De cara a dins (Catalunya), l'aposta serà per (1) la por (el poli dolent):

'Tancarem l'aixeta', principalment, però també la invocació del fantasma de la guerra civil, acabarem a bofetades. Objectiu desactivació, fins i tot de part dels partidaris de la independència.

I (2) el poli bo; el compromís a canviar coses. En un moment determinat, no pas immediat, que primer toca desgastar, 'Espanya' s'asseurà amb una proposta (pacte fiscal?). 

I nosaltres?

Escrivia ahir al meu Twitter: 

  • "#aixòsortiràbé si entenem q no es tracta només d convèncer, sinó de reconèixer i incloure. El país és complex i saludablement contradictori.
  • #aixòsortiràbé si fem valer que el #25n la ciutadania va apostar per lideratge compartit i per una resposta a la crisi amb +accent social.
  • #aixòsortiràbé si excel·lim en temes organitzatius i logístics. I si recuperem i adaptem l'esperit dels voluntaris olímpics.
  • Al meu TL, força crítiques i recels, tb alguns dubtes. Caldrà trobar el temps per cosir i acordar. Només ens en sortirem així. 
  • Les 3 paraules +difícils les apunta @soler_toni: Ara (urgència, càlcul) toca (deure, capacitat) sumar (inclusió, generositat). #aratocasumar"

#aratocasumar, sí. I ser molt astuts.

Haurem d'excel·lir en logística i capacitat d'anàlisi (aspecte clau, aquest) i en força qualitativa i numèrica per reconduir calumnies i desinformacions. Caldrà que siguem impecables i implacables, al carrer, a la xarxa, a les embaixades, a les empreses i als casals. La nostra lluita no és una 'resposta' sinó una proposta. I això vol dir que enmig del soroll i la confusió, caldrà trobar un espai per escoltar, que ningú pugui dubtar ni per un moment que el país que estem construint és un país per a tothom. 




* Més informació en aquest storify. I també en aquests altres dos, sobre l'inici de negociacions ERC+CiU i sobre el resultat de les eleccions

* No era l'objectiu de l'apunt, però deixeu-me dir que estic content, que això va en serio (vegeu aquesta notícia a l'Ara i aquesta sintètica il·lustració distribuïda per la gent d'ERC). Que avui ha estat un dia important... per bé que el dia històric encara ha d'arribar. En tot cas, quan arribi serà gràcies a la feina de molts, més encara. Caldrà que hi posem coll, mans, ulls, cap i que tinguem l'orella ben parada; energia, coneixement, imaginació i tenacitat en generoses dosis diàries d'ara fins el 2014. Mentrestant, un agraïment a l'equip d'ERC (molt especialment) i al de CiU per fer-ho possible. 
oriol_llado | Aquest país és tan petit | dimecres, 5 de desembre de 2012 | 12:06h
Epíleg al meu Diari de Campanya per a Media.cat.

… I al costat de les grans plomes i la seva sintaxi grandiloqüent, hem vist l’emergència i consolidació d’un ecosistema per sort més ric, sovint també més interessant, articulat al voltant de les xarxes socials, -Twitter genera ordre i aventura, soroll i reflexió-, i en especial al voltant del món dels blocs… que no només no van morir (com van cantar molts dels gurús del 2.0 fa uns anys) sinó que avui tornen amb més força que mai.

Aquest Diari de Campanya ha mirat de reivindicar això, precisament. És per això que cadascun dels articles que n’han format part ha anat acompanyat d’un #storify, que endreçava piulades de periodistes, experts no habituals, articles destacats a premsa i apunts a blocs alguns d’ells, m’agradaria pensar que han estat tota una descoberta per als que heu donat un cop d’ull al recurs.

I com que més important que l’article en sí són els enllaços que conté, acompanya aquesta última peça del Diari de Campanya un link que us permetrà sindicar-vos mitjançant RSS als blocs mencionats en l’article (i encara alguns més).

Aquí podeu llegir l'article complet.








Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor), quasi sempre centrades en clau de Badalona.

Sóc el candidat d'ERC a les eleccions del maig de 2015 a Badalona.

Milito al partit des de principis de 2013, formació amb qui amb un grup de gent ja havíem col·laborat l'any 2011 amb Accent, Independents per Badalona.

El blog recull un històric d'articles sobre política catalana, periodisme... i cultura. De fet, ha 'patit' ja dues mutacions prèvies: de l'Àlbum de Retalls (2006-2009) a l'Està Passant (2010-2013).

Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat, on hi mantinc actualment un blog sobre periodisme, sostenibilitat i altres qüestions. De tant en tant escric a Vadepares.cat/.










Contacteu:
info@oriolllado.cat









Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 83 visites
  • Aquesta setmana: 253 visites
  • Aquest mes: 1456 visites
  • Des de l'inici: 132835 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 180 visites
  • Aquesta setmana: 561 visites
  • Aquest mes: 3981 visites
  • Des de l'inici: 335988 visites

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories























    www.flickr.com
    Oriol Lladó's photos More of Oriol Lladó's photos




    Perfil al Facebook de Oriol Lladó Esteller













Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris








ESTADÍSTIQUES




View blog reactions