Aquests són els apunts més llegits aquest mes de gener. Al blog, hi ha hagut prop de 8.000 entrades llegides i 1849 visites a la portada.
Recullo en aquest apunt, una selecció de textos que parlen de moltes coses, també d'independència. Hi ha peces de 2008 fins a l'actualitat, bàsicament publicades al meu blog de Vilaweb. M'ha vingut de gust repassar-los ara, potser cercant una mica d'orientació, unes hores abans que es constitueixi Badalona per la Independència dins la dita Assamblea Nacional Catalana. Content per la normalització del debat (molt d'acord amb aquest apunt de la Dolors Sabater, per cert) i amb la pública esperança que aquest debat sigui útil, més que per convèncer (això implica que uns tenen la raó i els altres no), per crèixer i enfortir-nos (i per tant canviar) junts. Diu Eduard Voltas en aquest article que comparteixo punt per punt: "La cohesió civil és condició sine qua non de la independència, i quan dic cohesió no parlo d'una unanimitat impossible d'aconseguir, sinó d'un projecte nacional realment inclusiu, en què hi càpiga, de debò, el divers catàleg identitari de la societat catalana."
Vet aquí el meu recull de retalls sobre la independència:
Catalunya es juga el futur a Badalona
Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur. + El lloc on passen les coses. (1.12.2008 / Revista d'Òmnium Cultural) > Llegir l'article complet.
Ens interessen els del 'no'!
Això vol dir que hem d’anar a buscar els ‘no’? Naturalment. De fet, la pregunta és una altra: ens podem permetre fer veure que no hi són? El miratge és llaminer, però no ens serveix. El debat sobre el dret a decidir ha d’arribar als no convençuts, i, a l’àrea metropolitana, no estic segur que, en un futur immediat, la forma més eficaç sigui fer-ho amb una papereta de vot on tota veu esdevé un ‘sí’ o un ‘no’.
Com podem ampliar la base del debat –llegiu: la base del país– des de Badalona o altres ciutats del cinturó metropolità? Organitzant una consulta a correcuita en un any d’eleccions i enmig de la divisió dels propis promotors? Ai, crec que no. + Els 69 del 'no' a Tiana (14.12.2009 / Al blog de Time Out) > Llegir l'article complet.
Un altre relat
¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al... (.. continua..)
Les coses no passen per sorpresa. Sempre hi ha senyals. Dilluns al matí, El Punt en publicava una, de senyal (una més, s'entén): "Tard o d'hora, Sant Roc esclatarà. L'actitud del govern de Badalona només enfronta col·lectius. Estan desitjosos que esclatin alguns problemes per poder anar més en contra dels immigrants." Són paraules d'un membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc, Juanje Guerrero, una de les persones que trepitgen diàriament aquest territori i que alerten del trencament social que està conquerint el barri. Convidat per la urgència de les paraules del Juanje --que, creieu-me, venen avalades per molts anys de feina i per un compromís cívic de llarga i contrastable solvència i rigor-- m'agradaria compartir una reflexió que mira uns anys enrera. En bona part, avui paguem la factura del tebi lideratge (i l'absent política) de l'Ajuntament de Badalona quan, ara fa deu anys, ja eren evidents els impactes de la nova immigració en una part de l'àrea metropolitana on plovia sobre mullat. Què diferent la manera d'enfocar el fenòmen entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet, tan a prop i tan lluny, sempre. Els colomencs tenien una estratègia, una significativa dotació pressupostària i un consens polític suficient. Nosaltres discutíem de ports i camps de golf. Fa una dècada, d'allò; a partir del 2003, la feina primer d'ERC -que va promoure la creació d'una regidoria específica- i sobretot de CiU, amb Josep Pera i el seu equip tot exercint un lideratge sensible i convincent, van marcar un canvi important, però a la vista dels fets, insuficient. Fins ara, la política sobre cohesió a la ciutat prioritzava la construcció comuna d'espais i símbols, combinada amb una política de seguretat decidida i cada vegada més eficient, sempre al servei d'un mínim comú denominador on es sentia còmoda la majoria de la ciutadania (i així va quedar clar en les eleccions del 22m, per cert). Avui s'està desmantellant aquesta política d'ampli consens i elogiada arreu del país, però que encara no havíem acabat de consolidar. Tot plegat és massa vulnerable. El que denuncia Juanje Guerrero de Sant Roc fa por perquè és el reflex d'alguna cosa que supera el cas concret. Les coses no passen mai per sorpresa, deia. Les coses sempre passen per un motiu. El substitut administrat per l'actual govern en minoria és una política altiva i aspra, de curta volada, més atenta al periodista que al ciutadà, que es mou bé amb els rumors i la malidicència, i que recupera sense gaires vergonyes una política que semblava que ja es començava a superar, la del tu em dones, jo et dono (ho explicava bé l'Andreu Mas en la seva crònica a El Punt de dimecres). La policia esdevé ara la solució per a tot en el moment que a mitja Europa (i més des dels fets de Londres d'aquest estiu) ja és un consens generalitzat que la desigualtat no s'arregla (més aviat s'agreuja) a cop de porra. PSC, CiU i ICV-EUiA tenen avui la majoria suficient per incidir en aquestes polítiques de fons i intentar recuperar aquell camí que vam emprendre correctament, bé que massa tard. El de la cohesió social és un tema crucial i requereix d'una oposició sense por a la política, amb ganes de convèncer, amb habilitats per forçar canvis significatius en l'acció de govern actual. Al capdavall, es tracta de defensar un model de ciutat que és compartit per la majoria de badalonins. I aquest és (o hauria de ser), més enllà de les estratègies de partit en un moment concret, un mandat inexcusable dels tres partits de l'oposició avui al consistori.  Quin llistat més estrany, aquest. La present relació recull els apunts més llegits aquest 2011. Hi ha una mica de tot, però sobretot hi ha molta política. Política viscuda en primera persona. El projecte electoral Accent hi allarga l'ombra amb paraules que es van repetint: consens, comarca, eficiència, imaginació, reconeixement, emprenedoria. Es nota, a partir del maig, com aquestes mateixes paraules perden innocència fins a quedar descol·locades; en algun cas perden, inevitablement, part del sentit. A l'arribada del PP a l'alcaldia he dedicat alguns dels apunts més llegits aquest any… projecte, projecte, projecte és, precisament, el títol de l'apunt més clicat. Subratllo el títol de l'apunt en qüestió: més enllà del 'no', la proposta; l'intent, malgrat tot, de cercar el punt de trobada, de proposar coses possibles ara i aquí. No estic segur del servei que han fet, però en tot cas, el blog m'ha servit per abocar (i ordenar) idees i propiciar (espero!) algun debat. També hi he anat compartint reflexions al voltant de les accions i les iniciatives en les quals he anat participat: els primers mesos de l'any, la meva feina ha estat eminentment pública. Després de les eleccions, i ja tornat a la societat civil, ha estat més discreta, potser a la cerca d'una certa distància, i, principalment, s'ha desenvolupat al servei d'una entitat, Òmnium Cultural. Per damunt del panorama divers que presenten els apunts més llegits, crec que hi ha alguns mínims comuns i, sobretot, moltes preguntes (per sort!) obertes i, encara, malgrat tot, ganes de respondre-les (necessàriament) junts. To be continued. 1. Projecte, projecte, projecte (el PP i Badalona) 2. En Joan Argenté no ha perdut la poesia 3. Conseller @ferranmascarell #femmuseucomicbdn 4. Discussió sobre el futur alcalde de Badalona, 4 idees. 5. La Diada de Badalona, set dies després. 6. L'agenda de la cultura a Badalona, a l'iphone. 7. Badalona, escenari d'un nou experiment. 8. Després del 22M, una valoració personal. 9. El documental #Òmnium50A. 10. Els Genis, molt més que un bar. 11. Deu piulades que resumeixen una idea de ciutat. 12. Fer-ho plegats és una invitació, no una obligació. 13. Coses que (potser) passaran fins al 2015. 14. L'endemà del 10A. Com podem servir millor?. 15. La ciutat no ha desertat (resposta a Andreu Mas).
 Darreres hores abans de l'arribada de ses màgiques magestats. Tres ràpides recomanacions amigues, incorporacions de 'darrera hora' en la relació de novetats locals, per als que encara dubte o tenen algun 'pendent' difícil de completar a la llista de regals.
- Opus I, el primer disc de Mar Serra. El podeu comprar a bandcamp per 12 euros. Una delicadesa inclassificable. En podeu saber més, aquí.
- Errors de càlcul, el trobareu per 15 euros al Saltamartí i El Full. És obra de Jordi Pujol-Nadal. En aquest enllaç, més.
- Entrades per al Blues & Ritmes, amb Rosanne Cash de cap de cartell i un programa eclèctic de la màxima qualitat, com sempre. Més informació, al web del Blues i Ritmes.
 "El govern de Badalona", explica en Jordi Gonzalo a El Punt del passat dia 21, "podria tancar la televisió i la ràdio locals públiques si no s'aprova un nou consell d'administració." El PP assegura que no és l'opció que desitjaria, però, segons diu, s'hi veu abocat si l'oposició manté el bloqueig per renovar els consellers. L'1 de gener, --continua explicant El Punt--, entra en vigor el nou pla econòmic i financer que retalla el pressupost de Badalona Comunicació a la meitat. Una situació insostenible, segons el govern local, sense un nou consell d'administració que gestioni les retallades. “Si no es prenen decisions d'ajust general, la plantilla arribarà un moment que no podrà cobrar i no podrem pagar als proveïdors”, declara l'acalde Xavier Garcia Albiol. El PP només té la conformitat de CiU però no ha aconseguit la majoria necessària, ja que "el PSC i Iniciativa no veuen bé la “desproporcionada” majoria del PP en el consell". Els ecosocialistes, amb bon criteri, també reclamen un consell d'administració més professional i menys polític. És cert que la cosa fa olor de 'farol', però a pocs dies d'acabar l'any, un servei crucial per a la ciutat evidencia la seva vulnerabilitat. Els mitjans locals, escriu encertadament en Jordi Ballesteros, són "una peça imprescindible en el puzzle de la nostra ciutat i de la nostra identitat, una peça bàsica per a garantir la pluralitat i la proximitat de la informació a la que tenim dret." Poca broma, doncs, que aquí ens hi juguem moltes coses!
- Aquests dies corre per la xarxa una campanya virtual en defensa dels mitjans públics de Badalona. Jo ja hi he donat suport; si voleu, vosaltres també podeu fer-ho aquí.
Firmant per la campanya donem una mica d'escalf a uns professionals que ho estan passant malament, però sobretot ajudem a situar la qüestió dels mitjans públics allà on toca. Aquest no és només un tema de gestió que es pugui resoldre de portes endins; aquest és un tema de ciutat. Ho és ara, ho ha estat sempre. Com fer més amb menys?, es pregunta en Ballesteros. Jo ho diria d'una altra manera i crec que la distinció no és menor: com fer més de forma diferent? I en aquesta "diferència" incorporem-hi el 'menys' (obligat, atès el present context), però també la revisió de prioritats i de processos a la cerca d'una major eficiència. L'escenari de bloqueig actual està complicant l'abordatge d'un debat important i que, a la ciutat, arrosseguem de fa anys. Com han de ser els mitjans de comunicació públics en una ciutat com Badalona? Això no és només (bé que també) un tema de costos. Hi ha preguntes de pes: podem col·laborar més i millor amb les televisions o mitjans municipals de la comarca? Quines garanties tenen els professionals per fer bé la seva feina sense interferències polítiques? De quina manera podem fer més fluïda relació entre mitjans i ciutadania? Com podem tenir una programació més ben aliniada amb els grans reptes de la ciutat (cohesió social, reactivació econòmica, normalització lingüística…)? En aquest sentit, m'agrada, i m'anima, que els mateixos professionals de la casa hagin apuntat solucions i propostes de millora. Fa un temps, vaig formar part d'un consell assessor de curtíssima durada: vam dimitir uns pocs mesos després de ser designats pel ple municipal. Aquell consell va apuntar algunes idees, hi ha moltíssima altra gent que podria aportar idees i recomanacions ben útils. * NOTA AL (NO TANT) MARGE: El PP, malgrat mantenir intacta la seva vigorosa capacitat de comunicació, és dèbil políticament. Ho és al ple municipal i ho és als organismes municipals en els quals, malgrat tenir més pes del que li pertocaria, no té la majoria suficient per fer les reformes de fons. CiU, PSC i ICV-EUiA van divergir en la conformació de l'actual govern, d'acord; no hi tornem, tots vam dir el que ens semblava que havíem de dir. Avancem, en tot cas. Hi ha molts temes en els respectius programes en els quals estan a prop i sobre els quals és possible generar consensos. Hi ha una determinada visió compartida sobre la ciutat Badalona que respon, no ho oblidem!, a la majoria de la ciutadania que va votar; de fet, té majoria absoluta. És veritat que hi ha ferides encara massa tendres, un context nacional que no ajuda i, cert, visions polítiques diferents, en alguns casos (pocs, en àmbit local) irreconciliables. Però hi ha acords i línies d'acció factibles, avui mateix, i que no passen per la moció de censura (aquest és un altre tema). Deixem de queixar-nos del PP, exigim també als partits que conformen l'oposició que actuin a la una i amb visió de ciutat en aquells temes en els quals ens juguem molt més que un ajust del pressupost.
 Marcel Riera, polític, editor i poeta de Badalona ha guanyat el 53è Carles Riba, lliurat aquesta nit dins la Nit de Santa Llúcia. Molt content per la notícia, la veritat. Recupero; a l'espera de poder llegir el poemari Llum d'Irlanda, inspirat pels clàssics moderns anglosaxons; dos apunts escrits sobre ell al meu blog/s, al llarg d'aquests darrers anys. El primer apunt ressenya una vetllada poètica que vam fer amb Òmnium i la Sargantana dedicada a Philip Larkin, el desembre de 2009; el segon, que tenia alguna cosa de reivindicació, és la crònica de la presentació del seu anterior poemari l'Edat de Coure, el maig de 2008.
 Dijous es va fer la preestrena del documental que Josep Rovira, periodista de TV3, ha dirigit sobre els 50 anys d' Òmnium Cultural i que s'emetrà dimarts al programa Sense Ficció. #Òmnium50A, el títol de la peça diu moltes coses: convergència amb els canvis culturals, capacitat de síntesi, economia… El títol diu moltes coses, el reportatge també. És un reportatge, no pas un publireportatge; això, abans que res, i gairebé com un advertiment. La peça incomoda a estones i conté declaracions que el dia de la preestrena van allargar una subtil ombra de desconcert a la platea de CosmoCaixa on es va fer la presentació a Barcelona. Ja està bé, això. El documental explica què és Òmnium avui des d'una perspectiva periodística i el que es projecta és una visió necessàriament distanciada. Tanmateix, aquest esforç metodològic li dóna credibilitat i li fa guanyar atractiu com a targeta de presentació entre la ciutadania que encara no coneix l'entitat. Òmnium no vol mirar-se el melic sinó parlar de tu a tu amb tothom, fins i tot amb aquells que discuteixen allò que sembla un consens (sempre un concepte dinàmic, no és sobrer subratllar-ho). El documental compta amb uns recursos gràfics d'una gran força; és especialment impactant el material cedit per la família Cendrós i que brilla en els primers minuts. D'altra banda, Josep Rovira aconsegueix plantejar amb cura i i molta intel·ligència un tema potencialment espinós: la -diguem-ne- militància burgesa dels fundadors. Hi ha la necessària reivindicació d'una Catalunya per sort molt més diversa que la d'un cert relat de la transició ha aconseguit imposar. El guió també reeixeix en la combinació de la reflexió històrica, les anècdotes entranyables (impagables Martí Boada i Enric Larreula!) i un cert humor. "Si cal paguem per ser independents", s'exclamava Empar Moliner, que va ser aplaudida, entre rialles, en dues ocasions. Finalment, el director també se'n surt prou bé amb alguns dels testimonis diguem-ne sorprenents: Xavier Sardà polemitza amb les trampes habituals però és un encert incloure els seus plantejaments, perquè són estimulants i reflecteixen en bona part un target de creixement futur, a la qual l'entitat no hauria de renunciar. Malauradament, el reportatge passa massa de puntetes per damunt d'alguns aspectes importants pel que fa a la darrera dècada. La renovació d'Òmnium no va ser, en cap cas, un canvi de cromos polític (tot i que, és evident, va reflectir i propiciar canvis en la política). L'entrada de Jordi Porta i el seu equip van suposar l'inici d'una feina enorme, encara en curs, i que va implicar un procés de transformació profund per aproximar-nos a allò que ha de ser una associació extesa com poques en el territori i amb una agenda nacional ambiciosa. Vam assajar; assagem encara, de fet; un model sense gaires referents, però que no ha parat de créixer i que és, avui, un fresc autèntic laboratori de bones idees. L'esforç reeixit per construir un projecte a l'altura d'aquell dels primers fundadors es va fer superant el sectarisme i la partiditis amb moltíssima habilitat. Aquí la figura de Jordi Porta --a la qual es dóna molt poc joc en el reportatge-- és indiscutiblement capital, així com, després, la de Muriel Casals a qui, merescudament, se'n subratllen les qualitats en el documental. Dins el procés de canvi iniciat per Jordi Porta hi ha la incorporació de l'accent social amb diverses iniciatives engegades per intentar donar resposta al repte dels nouvinguts. El cas del Quedem? és paradigmàtic, però també el del voluntariat lingüístic. Algunes seus territorials, com la de Badalona, prioritzen de fa uns anys la cohesió social en la seva agenda de treball. Aquestes dues mancances potser no desmereixen el reportatge --de fet, es pot dir que són implícites en el metratge-- però crec que val la pena consignar-les (i compartir-les). El reportatge #Òmnium50A ens convida a fer balanç. Aprofito, doncs, la invitació.
Interessant la pregunta que el regidor del PSC Josep Duran va formular al seu twitter diumenge passat. "No creieu important programar talent de Badalona a casa?" Diferents persones van intentar respondre en 140 caràcters la qüestió proposada per l'exregidor de cultura en el mandat 2003-2007. La conversa mantinguda entre una desena de piuladors l'he endreçat en aquest 'storify'. Podeu donar-hi un cop d'ull si us ve de gust.
Tanmateix, em quedo amb tres apunts:
1. Fer cultura des d'una administració pública no és només programar noms sinó assegurar un plantejament més ampli. El QUÈ, en efecte, ha de reflectir el batec artístic del territori, però és clau abordar les altres preguntes: ON (de quins espais i equipaments disposem? quines característiques tenen?), COM (quin model de gestió fem servir?, de quina manera comuniquem allò que fem? com prenem les decisions?) i, sobretot, PERQUÈ (amb quin objectiu? per servir a quin model de ciutat?). Responent a la pregunta de Josep Duran, doncs: sí, és important programar talent de Badalona a casa, tot i que crec que aquest no és el principal dels nostres problemes (llegiu: mancances). El que és crític és que mantenim massa qüestions obertes en els altres aspectes, diguem-ne, més estructurals: On, com, perquè? I això s'arrossega de fa anys (o mandats, així, en plural). La Taula de Cultura, aplega diferents entitats de referència a la ciutat i treballa des de fa un parell d'anys per endreçar aquest necessari debat.
2. La marca Badalona és important en clau interna, és clar! Això no obstant… crec que els artistes 'locals' són prou coneguts entre els nostres conciutadans (això no vol dir que no es pugin millorar coses, ep!, especialment en la línia de ser més àgils en la detecció i promoció d'aquests actius 'de casa'). Em sembla més urgent, en canvi, reforçar un altre aspecte de la política de marca i que potser passem per alt. És la idea d'una ciutat que s'ofereix a la resta d'àrea metropolitana com un 'paquet' atractiu: no és només les activitats que fa (programa) són també les facilitats d'accés (transport públic, aparcament, horaris adaptats, bona difusió) i els serveis complementaris (restauració, bàsicament). És hora de pensar en clau metropolitana (l'Hospitalet ens porta tants anys d'avantatge, en això…). Hem de fer un esforç per entendre les possibilitats de la cultura com a instrument de reactivació econòmica.
3. El punt 3 és, en realitat, la síntesi dels dos punts anteriors. Sé que és més fàcil d'escriure que de fer, natualment. Però em fa l'efecte que una bona política hauria de complir tres requisits: a) ha d'estar ben situada en el mapa (que no hem de parlar de públic local, sinó de públic potencial; que cal tenir els horaris dels transports públics i dels aparcaments; que cal saber què es programa i quan a les poblacions veïnes). b) ha d'entendre que la cultura és un acte social que no acaba a la sortida de l'espectacle (que cal garantir les ofertes complementàries, per tant) i finalment, c) ha de garantir que la cultura ha d'estar compromesa amb el territori, ha de ser una eina de cohesió i vertebració, un instrument de transformació, necessàriament obert i inclusiu.
Al blog d’Escacc llegeixo que segons una enquesta recent, “la majoria dels professionals de la comunicació menystenen les xarxes socials”. “La meitat dels enquestats ha expressat la seva convicció que el paper d’aquestes eines està ‘sobrevalorat’, tot i que el 65% dels que es defineixen com a ‘bloggers’ en discrepen. El 60%, a més, creu que han influït negativament sobre els mitjans tradicionals.”
¿Tan poc ens estimem, que creiem que un sol ocellet és el que ha ‘revolucionat’ la nostra feina i de pas aquell món que, imprudentment, ja donàvem per descomptat? Una part dels nostres col·legues no han sabut (o no han pogut?) anar més enllà de les ‘marques’; dels noms, vaja.
I és que… no és Twitter, no és Facebook, no és Google+; és un lector que ha canviat per sempre més; és una notícia sense principi ni final; és un kiosk instal·lat a cada casa. Twitter, Facebook, Google+ són, doncs, les eines que cal aprendre a fer servir apropiadament en un escenari on es mantenen els reptes de sempre de la professió: el rigor, la independència i el compromís.
El manual d’ús d’aquests nous instruments l’estem escrivint ara mateix i entre tots; potser a voltes erràticament i, segur, amb anades i vingudes que ens descol·loquen i ens inquieten, però és així com anem reinventant la professió. Noves eines per fer la ‘vella’ feina.
* Llegiu l'article complet a Media.cat, publicat el 12 de novembre de 2011.
Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l'hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d'igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El 'divideix i guanya' s'afina en un reeixit 'segmenta i guanya', aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.
No ho tenen tan fàcil els autèntics 'inclassificables', que és del que us volia parlar.
La Mar Serra tot just acaba d'editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, --amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka--, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l'ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d'Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. "El 'tema en fa' el vaig començar l'any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l'acabo ja li posaré nom", escriu l'autora en unes notes interiors plenes de pistes.
L'Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s'enfila i s'amaga, que dóna les gràcies i et fa l'ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l'obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.
* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s'ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.
Storify és una eina interessant que ens permet ordenar continguts diversos capturats d'internet (des de notícies a piulades, des de vídeos a fotografies) per mostrar-los en un canal propi (l'storify). Això ens permet atemperar el ritme de les xarxes socials, tot posant un accent personal sobre l'actualitat en forma d'una narració pròpia i que tant pot ser descriptiva, com obertament intencionada (el cas de Janquim és molt interessant, en aquest sentit).
Aquesta setmana m'he servit d'aquesta eina per intentar recopil·lar articles, comentaris i recursos en general sobre l'anomenada COP 17, la cimera sobre el canvi climàtic que té lloc a la ciutat sudafricana de Durban. Podeu donar-hi un cop d'ull aquí.
Per cert, sobre el tema també podeu recuperar aquest article de fa uns dies a Sostenible.
 L'any 2006 i 2007, amb Òmnium, vam fer un parell de cicles a la Sargantana, la vella, la del carrer Sant Francesc. Els vam definir amb el nom de 'Per saber-ne més'. Intentàvem parlar en present de la cultura d'avui, aquí: la nova escena Jazz a Catalunya, l'auge del teatre alternatiu, els reptes del còmic… Era un primer intent de reinventar el paper d'una entitat que, entre altres moltes coses, treballa per la promoció cultural. És veritat que aquests dos cicles; fets en un format 'amable', amb una cervesa a la mà i amb material de suport (uns fulls-resum tipus 'Verdi', que potser caldria recuperar algun dia); es van combinar amb les cites --diguem-ne-- més convencionals que també formaven part de la programació general de l'entitat en aquell temps. En tot cas, demostraven l'interès (en realitat, la necessitat) que teníem per a redefinir el paper d'una associació com Òmnium Cultural en una ciutat com la nostra. I així, l'entitat, progressivament, va anar deixant de fer presentacions de llibres i conferències 'tipus' per oferir un altre 'producte' molt més intencionat. D'alguna manera, deixavem la reacció per la proposta. Les nostres activitats no només havien de parlar de coses ja fetes i acabades sinó de processos, de coses que s'anaven fent; amb dificultats, de mica en mica, precàriament, si voleu; però coses que s'anaven fent. I, gens casualment, utilitzavem/utilitzem aquí i allà la paraula 'construcció'. Uns anys després d'aquell 'Per saber-ne més', proposavem un altre cicle, el 2009: Converses sobre cultura. En aquest cas la conversa era en forma de diàleg entre gent (principalment) jove i (sempre) emprenedora al voltant de la cultura. Ara recuperem aquell mateix fil, en el primer cicle organitzat dins l'àmbit de cultura de la seu local, del qual formo part amb la Clara Forn, en la coordinació, Màrius Garcia, Albert Navarro i Núria Sadurní. 'Pistes sobre una cultura en transformació' és el nom del cicle, que obre aquest vespre, (crec) oportunament Vicent Partal, director de Vilaweb. Continuarem la setmana següent parlant dels nous relats de ciutat amb tres projectes molt diferents, Llefià.net, Desdelamina.net i deBarna. Finalment, tancarem aquesta primera part del cicle parlant de les noves formes de finançament de la cultura, amb la gent de Verkami i en Martí Serra (que també va participar en una d'aquelles primeres convocatòries). Mantenim, per tant, l'aposta per mostrar la diversitat i la vitalitat de la nostra cultura, en clau de present, amb cura per reconèixer els projectes nous i joves. El 'patriotisme' de les coses ben fetes, per petites i modestes que siguin. No el menytinguem mai.
 "La ciutat que deserta", escrius a El Punt d'avui. Un títol potent, reforçat per l'excel·lent il·lustració de Miquel Rof (diria que repescada d'alguna de les cròniques urbanes que jo escrivia a El Punt, oi?). Recupero aquest diàleg que anem mantenint (també) des de la distància. Andreu, jo faig tota una altra diagnosi, del que està passant a la ciutat, avui.
Coincidim que Badalona (o de forma més precisa, la ciutadania mobilitzada) ha quedat tocada pel resultat del 22M. Sí, és clar. Només faltaria! Això ha obligat --està obligant, de fet-- a reconsiderar estratègies i a redefinir plans de treball. Aquest és el moment actual. No és exactament que no es faci res, és que en molts àmbits estem recomençant coses, estem repensant prioritats i maneres de fer. És positiu, això (sí!); malgrat es pot confondre amb inacció: indica, en tot cas, que s'està intentant llegir la realitat, veure què és el que ha anat malament i com pot anar millor. Ja t'ho pots imaginar, no és gens fàcil, aquest procés!
I tanmateix, aquests darrers mesos --del 22M fins ara-- la societat civil badalonina s'està moviment amb intensitat: s'han produït connexions molt interessants i també algunes friccions (que indiquen moviments de fons, alguns certament preocupants quant a l'extensió d'un enfocament frontista).
La moguda de la Diada és símptomàtica d'una resposta potent (per bé que millorable); però també és important recordar la gentada que va assistir el mes de juny a la festa de la cohesió social organitzada per Òmnium; o la plaça de la Vila plena de gom a gom fa unes setmanes per l'escola en català.
D'altra banda, a la feina de "Badalona som tots i totes" s'afegeix la de la Taula de Cultura, que torna a treballar amb un full de ruta renovat (aquest mes de novembre han començat a treballar tres comissions noves). Per no parlar del Correllengua i d'altres històries recents, també importants (en les quals no he participat directament però sí que he mirat i miro amb interès): Badalona es Mou, Cercle Artístic de Llefià, homenatge Dauder, programa d'activitats de l'Ateneu Roig… Ah, i també tot el treball que s'està fent a través de les comissions locals del 15M!
La ciutat bull, Andreu, en desenes de reunions setmanals. En serio. Jo, així, no ho havia vist mai. Totes aquestes reunions no es tradueixen en accions concretes, d'acord; però en tot cas determinen l'establiment d'un espai de trobada, el coneixement i reconeixment d'interlocutors, l'intercanvi d'opinions i la construcció progressiva (també la posada al dia) d'una agenda de temes. En definitiva, que totes aquestes cites fetes amb 'nocturnitat i convençuda alevosia', expliquen un corrent de fons.
Per sort, tot aquest moviment no neix com a reacció al 22M; de fet s'inicia força abans. I aquesta és la millor senyal, crec; perquè ens parla de com la societat civil va mudant la pell (canvi de persones, de temes, de maneres de funcionar…). L'arribada del PP a l'alcaldia obliga a recentrar part d'aquesta feina feta alhora a tants llocs i per tantes persones… però res més (res menys, tampoc, eh?).
Aquesta és la meva visió, almenys; crec que és compartida per altra gent d'entitats i també de partits. Suposo que no es mostra prou bé a la xarxa (en prenc nota, per la part que em toca), mirarem de comunicar-la millor. És tot un repte, i gens menor! Gràcies per l'avís!
Aquesta és la meva visió, deia; que també reflecteix el meu compromís actual. Tornar a la societat civil, el lloc on --després del meu curt pas per la política com a independent/s-- crec que puc servir millor al país i la ciutat. Ara sense tenir un paper tan protagonista, intentant buscant una mica de calma per ordenar pensaments… i, per bé que paint encara uns mesos duríssims, animat i compromès, com sempre.
I aquí estem, Andreu; encara que no es noti prou. Aquí estem. Diuen que hi ha onades que fins que arriben a la costa no mostren tota la seva magnitud.
 Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit. A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d'un tret al clatell el 21 de setembre de l'any 2000; i uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l'atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l'arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.
"És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d'aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig."
Cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA. Adéu a les armes.
I ara, temps per la política. Per fi.
 "Les entitats i organitzacions polítiques sotasignants volem expressar la nostra solidaritat i compromís associatiu davant el tancament unilateral per part de l’Ajuntament de Badalona del Cercle Artístic de Llefià, sense previ avís i al·legant uns motius que s’han demostrat inexistents." Així comença el manifest impulsat pel Cercle Artístic de Llefià. M'hi he adherit, és clar, aportant a més aquesta breu reflexió, que reprodueixo seguidament: "Les entitats que treballen per la ciutat -com el Cercle- ja paguen el lloguer de l'espai del qual fan ús. No el paguen en diners. El paguen amb hores, dedicació, compromís, valentia i ganes de futur. El balanç, n'estic convençut, està encara a la banda de la societat civil.
És molt preocupant el que està passant a Llefià i gens menor. És el símptoma, (un símptoma més, vull dir: concert JERC, acte de la Hispanitat a la Plana, denúncia de lloguers de locals, Diada...), del trencament d'una complicitat necessària, vital. El reconeixement mutu (i també crític, si cal... que cal) entre tots els actors que participen en aquesta gran obra col.lectiva que en diem ciutat."
Per cert, que la Dolors Sabater també en parla, tot citant la meva aportació.
 És evident: són claus les investigacions i inversions que s'estan fent en els àmbits del vehicle elèctric, dels motors més eficients i dels nous combustibles... Però és igualment important el que ja està passant en el terreny del canvi d'hàbits. Vet aquí una onada igualment profunda... La transició cultural cap als valors sostenibilistes es viu en present, cada cop més. En aquest cas, l'article es fa ressò d'un col·lectiu valuós: gent jove i urbana, engrescats i engrescadors... A les tertúlies de la ràdio encara riuen dels 'jipipijos' que van en bici, però arreu d'Europa, també a casa nostra (una menció, aquí, per a la gent que va promoure el CarSharing), la mobilitat intel·ligent s'imposa no pas per la pressió del prossel·litisme sinó per la realitat de la conveniència. Benvinguda sigui. [ Article publicat a Sostenible.cat]  Article publicat a Media.cat sobre les manipulacions subtils a la feina del periodista.
1. Sigues eficient quan convoquis als mitjans a una roda de premsa. Fes arribar les notes a tots els periodistes de la teva zona d’influència. No en menystinguis cap però tracta’ls a tots de forma singular. No necessita el mateix el corresponsal d’un gran diari de referència, que un portal informatiu mig amateur. Sembla obvi, però no ho és tant. Tingues al dia la llista de contactes, fes-te un calendari amb les dates de tancament de cadascún dels mitjans i les seves rutines de treball. La primera feina que tens és aconseguir la informació necessària per triar bé el bé el dia i l’hora. Ja tens un 25% de la feina feta.
Llegir l'article complet, aquí.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
1. 
