El maig de l’any passat en el paquet de novetats d’Editorial Columna em va arribar “Els homes que no estimaven les dones”, el primer títol de la trilogia “Millenium” de l’escriptor suec Stieg Larsson. Per les característiques del volum i per la manera com de seguida els diaris en parlaven vaig veure que no em trobava davant d’una novel·la qualsevol.
No la vaig llegir, però, aleshores. Per una raó molt senzilla: quan em trobo amb llibres que formen part d’una sèrie m’estimo més esperar a la seva publicació íntegra per poder llegir-los d’una tirada.
Ha estat el cas de “Millenium”. He esperat fins a l’aparició del llibre que clou el cicle i després d’uns quants dies de lectura estic ja a la pàgina 350 del tercer volum (que en té 850) i en condicions de deixar escrites aquí algunes impressions.
Per començar he de dir que el malaguanyat Stieg Larsson era un escriptor molt dotat per muntar de manera competent històries d’intriga que saben mantenir l’emoció del lector a flor de pell.
Sap jugar amb les situacions, dosifica amb bon criteri l’acció i demostra una facilitat envejable per crear trames col·laterals que eixamplen, despleguen, enriqueixen i compliquen l’enigma central de cada episodi.
Però, sobretot, Stieg Larsson és un excel·lent constructor de personatges. Molt especialment del triangle principal al voltant del qual pivota la trilogia. No és, però, un triangle equilàter sinó un triangle isòsceles amb dues sòlides puntes a la base -els periodistes de la revista “Millenium”, Mikael Blomkvist i Erika Berger- i, en la punta preeminent del triangle, la figura potent, original, estranya i inoblidable de la “hacker” Lisbeth Salander.
La mort prematura de Larsson ara fa cinc anys, molt abans de l’esclat popular dels seus tres llibres, va tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de continuar la sèrie. Això vol dir que a partir d’un moment que ningú no pot endevinar encara -les lleis del mercat en aquestes coses són inexorables- l’èxit de vendes de “Millenium” minvarà i a poc a poc anirà entrant en l’oblit.
El que estic convençut que no declinarà en el record dels lectors és l’encís de Lisa Salander, una figura que jo crec que ara mateix ja forma part de la galeria de personatges singulars de la història de la novel·la.
Ara diré una obvietat: des del punt de vista estrictament literari Larsson no és ni Chandler ni Hammet. Més allà de l’enginy de la trama i de la força dels seus herois principals “Millenium” està molt lluny de constituir un retrat moral d’una societat determinada en un moment històric molt concret com sí que ho varen fer els grans mestres del gènere negre americà.
Val a dir, però, que Larsson fa tot l’efecte que no ho pretèn pas, això. Sembla molt conscient que juga una altra Lliga i que ja en té prou. En primer lloc perquè el seu talent com a escriptor no és els dels mestres abans esmentats. Però també perquè la Suècia de principis del segle XXI no té res a veure amb l’Amèrica de la Gran Depressió.
Aturo aquí aquesta primera part, corro a continuar la lectura de l’últim volum i a preparar l’apunt de demà. El que clourà aquesta mini-sèrie i en el que diré el que penso sobre la versió catalana de “Millenium” que ha editat Columna.
(Continua -i acaba- aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!