Quan, al vespre, el meu veí petit

es canta la cançó de la son,

veig cavallets de mar i cavallets de fira.

Ocells als nierons,

a l’espluga, follets,

i fades a les gorgues.

El miralleig d’estels,

el cant tan net del xot,

els peixos de colors dins l’aigua fosca;

els grills festejadors,

la claror de l’albada que es cova a l’orient,

els rierols que baixen…

I si ell s’adorm primer

somnio que m’adormo,

i la seva cançó

en un fil de ressò

em duu finet finet

fins al cel de la veu de la mare,

quan érem tan petits

que el món sencer

li cabia a la falda.

Roser Cabacés

”La literatura, tota forma artística del llenguatge i tota forma artística en general, sacseja

–ha de fer-ho– la nostra essència més profunda. Hi crema la fullaraca acumulada, hi aixeca

vendavals de desig, hi fa saltar guspires d’un món nou, hi deixa un rierol de llum que hi canta.

La veritable literatura és subversiva, subverteix l’ordre dels hàbits establerts, i és conversiva,

ens converteix en ciutadans d’un país desconegut.

Qui té por de la literatura? Tot aquell que té por del desconegut.”

Narcís Comadira

No sé jugar amb màscares, amics.

Estimo massa les paraules nostres

De molts llavis de cendra, crit i flama.

No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa

D’uns pocs pensaments clars

Ni per bastir-me, en arbres de misteri,

Nius de somnis remots. A la cruïlla

Dels camins de la nit, la veu ressona:

Hem escollit, en l’espera de l’alba

Els dards de la veritat, o un dur silenci.

M. Àngels Anglada

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

La Diada és del Poble, i el poble balla sol, no al so del govern ni dels partits, especialment quan ni govern ni partits respecten la voluntat del poble.

el cel badat amb llum de perla

i dels teixos les branques somniant

lleument movent-se

escolten oferts, silenci endins,

l’aire del segle

vençut, distret, inhòspit,

gemeguen els desvalguts i els pobres,

els morts sense repòs,

i el temps de l’alegria fa l’equipatge;

heu mort fugint per salvar-vos,

per sobreviure, per arrelar en la vida

ni que fos lluny de casa,

us han llençat en fosses com qui llença la brossa

perquè no se sàpiga qui sou,

amaguen la sang i el martiri

denigren el vostre dolor

la nostra civilització fa aigües

regna el benefici, només el benefici

i plorem llàgrimes de sang

ferits al cor per tanta perversitat

R. C.

(als qui van morir intentant saltar la tanca de Melilla)

“Aquesta doble pell, aquesta doble pell que té el suro de ser l’arbre i ser allò que l’arbre veu, ens duu a qüestionar també a nosaltres on acaba la nostra sensibilitat, on acaba la nostra pell, i ens parla d’una possibilitat de cos d’amor amb el món, si hi ha un possible cos d’amor real amb el món, si és possible la veritat d’una comunió que no pertany a ningú, ni a nosaltres ni al món.

La proposta que jo he fet, que es diu Caminar, prova de ser un cant a la materialitat del món davant d’aquesta mena d’angelisme de voler dur una vida lluny de tot arreu; d’aterrar en el món, d’aterrar. El concret geogràfic i la mineralitat botànica del suro ens pot ajudar a un recolzament en un món sumit en una gran crisi de presència, que és el que vivim tots plegats en aquest moment; la presència substancial de les coses, que sembla captada o esborrada per una proximitat tecnològica que ens ha allunyat extraordinàriament del món immediat.”

Perejaume

T’imagines poder passejar per sobre d’una obra d’art? L’artista Perejaume ens convida a pensar i sentir amb els peus a la seva peça Caminar. És l’espai sensorial de l’exposició #TosquellesCCCB sobre la importància que el psiquiatre donava als peus.

“Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap, són els peus. Saber on trepitges. Els peus són els grans lectors del llibre del món” deia Francesc Tosquelles.

https://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/tosquelles-pensar-amb-els-peus/238727

Exposició “Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat”. Al CCCB fins al 28 d’agost del 2022

“Estiu”

Clyris, arborada, dansa,

i els braços tenen el joc

de dues llengües de foc

retorçant-se.

JoaquimFolguera

Futur

Rossolen els anys perduts,

destria el cor les hores vives

i escampa el vent les eixorques.

S’endevina a l’horitzó

un tall net en la pell del temps,

insospitats grials ens esperonen.

(R. C., Corvespre, Editorial Neopatria 2015)

Poetes: Neus Aguado, Anna Maria Alcántara, Roser Cabacés, Esther Cánovas, Montserrat Cardús, Andrea Ceballos, Selena Gala, Maria Teresa Gascón, Yolanda Gelices, Cristina López, Núria Majó i Empar Sáez. Els collages del llibre són obra de Teresa Llordés.

Impossible de sobreviure. En un món que es devorava ell mateix, es va tancar el finestral a la bellesa. S’anunciava la rotunditat de la mort. Restaren, però, en estat larvari, algunes veus d’infants. Alguns dits resseguint la closca grafitada d’un senzill i meravellós caragol. Valia la pena de restaurar els llenguatges i totes les músiques distintes que revelaven la humanitat? Fins quan la generositat del sol permetria la fecunditat de tots els somnis? On era la deu d’on brollava la vida, sinó a les mans de qui volgués comprometre’s a construir el propi destí? Eren dies en què el silenci no era nodridor, sinó feixuc. Era temps d’espera. El rellotge de sol fitava els cors desperts.

(R. C., Corvespre, Ed. Neopàtria 2015)

“Cantaré sol per orris i calelles,

El cant de tots, amb aire antic i plors.”

J. V. Foix

#salvemlallengua

Rossolen els anys perduts,

destria el cor les hores vives

i escampa el vent les eixorques.

S’endevina a l’horitzó

un tall net en la pell del temps,

insospitats grials ens esperonen.

Roser Cabacés, Corvespre

#DiaMundialDeLaPoesia