xicranda

Només des de l’unionisme s’ha dit que el dia 21 hi pot haver morts. Amb aquestes dades a la mà i sabent l’interès que tenen que hi hagi aldarulls, sincerament només veig positiva la manifestació unitària si es fa ASSEGUTS I EN SILENCI. Plantar-se en silenci és molt eloqüent i té molta força, i neutralitza qui tingui interès que hi hagi merder. Si els mitjans internacionals ens volen filmar entendran perfectament el missatge.

Falta un poema

Ho sé, falta un poema.
El poema gran.
El poema que aixequi l’esperit
fins al replà de les àguiles.
Aquell poema de màgica bola
de vidre on apareix el jorn meravellós.
Aquell poema que fa de vigia
de tota la nau esgarriada pel mal vent.
Aquell que és un càntic d’esperança.
Aquell que creu en l’home net
i ferotge com la llum del llamp.
El poema vestit de diumenge.
El de flors i violes.
L’amable.
El fàcil, el clàssic, el teòric, l’elegant.
El de quedar bé.
El que jo no puc ni vull escriure a aquestes altes
hores de la nit del meu poble.

Quina llum de mel, aquestes tardes de primavera d’hivern, quan la terra fosqueja i el sol comença a retirar-se… i entra el silenci calçat de misteri, flonjo i benigne com el vol de l’òliba.

Ahir ens va deixar Lluís Duch. Una gran pèrdua. El vam entrevistar sobre educació; l’entrevista, encara inèdita, ha estat publicada avui a Núvol.

https://www.nuvol.com/entrevistes/lluis-duch-el-capitalisme-ens-fa-creure-que-el-desig-pot-ser-satisfet/

Hi ha un home a la presó dels que avançaven

Avui que Barcelona ha homenatjat les Brigades Internacionals en el seu 80è aniversari, us recomano vivament aquest llibre.
Sempre en deute amb els qui ho van donar tot per aturar el feixisme al món i defensar la democràcia.

Com casen, en una diada de Reis, el jazz amable i juganer dels anys trenta amb la festa i amb una sobretaula en què dos parents de noranta-tres i noranta-cinc anys relaten les penúries de la infantesa, la cruesa de la guerra viscuda en pròpia pell, un d’ells amb lluita al front de la batalla de l’Ebre i camp de concentració inclòs, durant set mesos, a l’edat de disset, i tres anys i mig més fent el soldat, l’altre lluitant per no deixar-se arrabassar per la guàrdia civil vuit quilos d’arròs aconseguits amb risc i suor, gesta titànica que davant l’abús rebut el va posar malalt d’impotència i plor durant dies, tot explicat amb una enteresa que no amaga el plor de l’ànima per la pèrdua de la dignitat i tanta injustícia patides? Un regal inesperat, una lliçó de vida oferta des de la longevitat esgarrapada en què la vida sencera ha esdevingut pregunta i afirmació, davant la qual des del torbament emocionat et sents petita i honores el sentit de l’humor que durant dècades ells t’han brindat i ara, a la vellesa, encara els fa mal el record i no volen parlar-ne i et diuen seguidament per tapar el dolor: on treballes ara?…
El nostre cor és tan gran i alhora tan petit per hostatjar tantes emocions… Humilment, des del silenci commòs i respectuós, amb agraïment per la confiança que t’han fet i perquè el teu fill de vint anys s’ha endut una lliçó d’història i d’humanitat, comença en família una partida de dòmino.

La violència neix en els gestos més petits, en la manca de respecte i també en la injustícia. “No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”. Ho podem aconseguir, és a les nostres mans. Com a mestra i com a músic no hi ha res que estimi més que l’amor i la pau entre els humans, perquè a més això vol dir que hi ha sensibilitat, amor per la bellesa i respecte envers la veritat de cadascú.

Give Peace a Chance

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu