1 d’octubre, florirem més aviat que tard

La Diada és del Poble, i el poble balla sol, no al so del govern ni dels partits, especialment quan ni govern ni partits respecten la voluntat del poble.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

als qui van morir intentant saltar la tanca de Melilla

Publicat el 4 d'agost de 2022 per Roser Cabacés

el cel badat amb llum de perla

i dels teixos les branques somniant

lleument movent-se

escolten oferts, silenci endins,

l’aire del segle

vençut, distret, inhòspit,

gemeguen els desvalguts i els pobres,

els morts sense repòs,

i el temps de l’alegria fa l’equipatge;

heu mort fugint per salvar-vos,

per sobreviure, per arrelar en la vida

ni que fos lluny de casa,

us han llençat en fosses com qui llença la brossa

perquè no se sàpiga qui sou,

amaguen la sang i el martiri

denigren el vostre dolor

la nostra civilització fa aigües

regna el benefici, només el benefici

i plorem llàgrimes de sang

ferits al cor per tanta perversitat

R. C.

(als qui van morir intentant saltar la tanca de Melilla)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tosquelles: pensar amb els peus

Publicat el 2 de juliol de 2022 per Roser Cabacés

“Aquesta doble pell, aquesta doble pell que té el suro de ser l’arbre i ser allò que l’arbre veu, ens duu a qüestionar també a nosaltres on acaba la nostra sensibilitat, on acaba la nostra pell, i ens parla d’una possibilitat de cos d’amor amb el món, si hi ha un possible cos d’amor real amb el món, si és possible la veritat d’una comunió que no pertany a ningú, ni a nosaltres ni al món.

La proposta que jo he fet, que es diu Caminar, prova de ser un cant a la materialitat del món davant d’aquesta mena d’angelisme de voler dur una vida lluny de tot arreu; d’aterrar en el món, d’aterrar. El concret geogràfic i la mineralitat botànica del suro ens pot ajudar a un recolzament en un món sumit en una gran crisi de presència, que és el que vivim tots plegats en aquest moment; la presència substancial de les coses, que sembla captada o esborrada per una proximitat tecnològica que ens ha allunyat extraordinàriament del món immediat.”

Perejaume

T’imagines poder passejar per sobre d’una obra d’art? L’artista Perejaume ens convida a pensar i sentir amb els peus a la seva peça Caminar. És l’espai sensorial de l’exposició #TosquellesCCCB sobre la importància que el psiquiatre donava als peus.

“Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap, són els peus. Saber on trepitges. Els peus són els grans lectors del llibre del món” deia Francesc Tosquelles.

https://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/tosquelles-pensar-amb-els-peus/238727

Exposició “Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat”. Al CCCB fins al 28 d’agost del 2022

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estiu

Publicat el 21 de juny de 2022 per Roser Cabacés

“Estiu”

Clyris, arborada, dansa,

i els braços tenen el joc

de dues llengües de foc

retorçant-se.

JoaquimFolguera

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Futur

Publicat el 12 de juny de 2022 per Roser Cabacés

Futur

Rossolen els anys perduts,

destria el cor les hores vives

i escampa el vent les eixorques.

S’endevina a l’horitzó

un tall net en la pell del temps,

insospitats grials ens esperonen.

(R. C., Corvespre, Editorial Neopatria 2015)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Elles tenen la paraula (Antologia de poetes terrassenques)

Publicat el 26 de maig de 2022 per Roser Cabacés

Ahir el Casal de la Dona de Terrassa va presentar la segona antologia de poetes terrassenques, érem dotze poetes. Fa vint-i-set anys van publicar una primera antologia.

Poetes: Neus Aguado, Anna Maria Alcántara, Roser Cabacés, Esther Cánovas, Montserrat Cardús, Andrea Ceballos, Selena Gala, Maria Teresa Gascón, Yolanda Gelices, Cristina López, Núria Majó i Empar Sáez. Els collages del llibre són obra de Teresa Llordés.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VISIÓ

Publicat el 24 de maig de 2022 per Roser Cabacés

Impossible de sobreviure. En un món que es devorava ell mateix, es va tancar el finestral a la bellesa. S’anunciava la rotunditat de la mort. Restaren, però, en estat larvari, algunes veus d’infants. Alguns dits resseguint la closca grafitada d’un senzill i meravellós caragol. Valia la pena de restaurar els llenguatges i totes les músiques distintes que revelaven la humanitat? Fins quan la generositat del sol permetria la fecunditat de tots els somnis? On era la deu d’on brollava la vida, sinó a les mans de qui volgués comprometre’s a construir el propi destí? Eren dies en què el silenci no era nodridor, sinó feixuc. Era temps d’espera. El rellotge de sol fitava els cors desperts.

(R. C., Corvespre, Ed. Neopàtria 2015)

Publicat dins de General | Deixa un comentari