Avui ens acompanya @roser_cabaces , guanyadora del darrer premi de poesia Agustí Bartra, que ens fa un petit tast del seu "Aiguaneix" (pròximament editat a @PagesEditors). Gaudiu-ne! @aclapesf @jaumeaulet @Ll_Soldevila pic.twitter.com/jdoqgaPwSW
— Poesia Pagès Editors (@PoesiaPagesEd) November 24, 2020
Dol des del confinament; dues atmosferes estranyes entreteixides. Abatiment, lleugeresa de la percepció del cos, amplitud de consciència, una llum especial envolta l’espai, la quietud i el silenci s’intensifiquen, es fan corporis…
L’aquí i l’enllà on ara és la mare es fan un, tot és estrany i alhora, des del despullament més dolorós, sento que el bressol dels braços de la mare és etern.
El cor és una casa on quan mor algú estimat sempre hi neix una cambra nova.
Avui estreno la més gran, la de la mare, té tanta llum que em nodrirà tota la vida.
Des d’aquest temps d’estranyesa, des d’aquest recolliment envoltat de silenci, des de la fragilitat de l’ambient… observo amb emoció com es fan tangibles els fils que ens uneixen, els missatges de diferents tipus amb què ens comuniquem amb els altres en la distància van trenant un teixit amorós visible, un teixit que pren una altra dimensió, una dimensió palpable.
en la quietud i el silenci reneix la vivesa de la sensorialitat, la porta dels sentits s’obre de bat a bat
assaborim més que notem els sons, les olors, els canvis de temperatura, l’enduriment o l’esponjament del cos
s’afina la percepció més enllà dels sentits, la contemplació ve per quedar-se i entra per un canal directe i ara desbrossat
la claror del sol damunt les fulles, la veu del campanar, el xiuxiueig del plugim, les passes escadusseres dels escassos vianants, tot guanya transparència
i em situa en un nou lloc,
un lloc que és més espai que lloc, és recolliment i alhora obertura
i que anomenaré vida sensible, dolor essencial, ànima viva, carnalitat del somni
Malauradament, només quan la tragèdia afecta el nostre primer món és quan reaccionem. Però en realitat, la tragèdia és present en graus molt elevats cada dia a moltes parts del món.
Des de l’amplitud del meu intern contemplo l’alè de la natura enmig de la desfeta, potser necessària, del nostre model de vida com a societat. Enmig de la consternació, i del dolor de tants, els ocells estimats no deixen de visitar-nos, i encara més, es mantenen fidels al seu viure. Rebo com un regal i un missatge transcendent la presència de la merla, del tallarol capnegre, dels tudons, i l’adéu de la cotxa fumada que només s’apropa en temps de fred. Tot això, al centre de la ciutat. Des del silenci, el contrast entre els sons agradables i desagradables és molt més explícit; ara sentim clarament les campanes i el cant dels ocells i només de tant en tant el desagradable motor d’un cotxe. La vida ens diu que anem errats, que l‘hàbitat i el model polític i social que hem creat ens devora i ens asfixia. En el recolliment trobem els senyals de quins són els valors que hem de protegir. Quan acabi el confinament, anem al bosc; som natura, allà trobarem respostes.
Segons em sembla, el Parlament és la cambra on es treballa pel bé comú i es debaten les idees entre visions contraposades.
Com a mestra i com a ciutadana em disgusta profundament l’espectacle en què en ocasions s’ha convertit el debat al nostre Parlament ja fa alguns anys; no hagués pensat mai que es produís una tal degradació pel que fa als principis necessaris de respecte a la paraula de l’altre.
Com tothom sap, a les escoles treballem per educar en la convivència respectuosa, el reconeixement de les diferències, l’assertivitat, l’escolta, la solidaritat, el dret a la discrepància, l’esforç per trobar punts en comú i arribar a acords…
Considero que al parlament s’ha arribat a un punt en què cal fixar unes bases per poder exercir com a diputat. Per debatre de manera responsable diria que n’hi ha prou amb tres principis bàsics que hauria de complir tot parlamentari:
Escoltar la paraula de l’altre (cal tenir present a més que és necessari escoltar amb atenció i fer-ho des d’una actitud oberta).
Adreçar-se i parlar amb respecte a la cambra i a l’interlocutor.
Intervenir en el debat des d’un esperit constructiu.
Per això, penso que s’hauria d’expulsar de la cambra durant tota la legislatura aquell qui no assumeixi aquest decàleg; és a dir, aquell diputat que:
No escolti la paraula de l’altre, no sigui respectuós, mantingui una actitud bel·ligerant, intervingui des d’un esperit purament destructiu.
Penseu que a l’escola les tres propostes d’aquest decàleg les assumim en el nostre dia a dia des de les primeres edats; és molt decebedor i fins i tot insultant per a nosaltres els mestres veure com a la cambra més alta que ens representa a tots aquests principis es violen contínuament i no passa res, cosa que permet la degradació del debat, que en ocasions arriba a esdevenir antidemòcràtic.
Amb el desig que des del Parlament es reculli aquest prec.
Mentre els nostres presos i preses fan camí en un furgó, amb dolor penso en ells. Com Atahualpa, fan llum. ‘Yo voy andando y cantando, que es mi modo de alumbrar’. Ells són torxes vives de dignitat i compromís, i no els podem deixar sols.
Només des de l’unionisme s’ha dit que el dia 21 hi pot haver morts. Amb aquestes dades a la mà i sabent l’interès que tenen que hi hagi aldarulls, sincerament només veig positiva la manifestació unitària si es fa ASSEGUTS I EN SILENCI. Plantar-se en silenci és molt eloqüent i té molta força, i neutralitza qui tingui interès que hi hagi merder. Si els mitjans internacionals ens volen filmar entendran perfectament el missatge.
