xicranda

Per un decàleg de com procedir en la dinàmica del debat parlamentari

Segons em sembla, el Parlament és la cambra on es treballa pel bé comú i es debaten les idees entre visions contraposades.

Com a mestra i com a ciutadana em disgusta profundament l’espectacle en què en ocasions s’ha convertit el debat al nostre Parlament ja fa alguns anys; no hagués pensat mai que es produís una tal degradació pel que fa als principis necessaris de respecte a la paraula de l’altre.

Com tothom sap, a les escoles treballem per educar en la convivència respectuosa, el reconeixement de les diferències, l’assertivitat, l’escolta, la solidaritat, el dret a la discrepància, l’esforç per trobar punts en comú i arribar a acords…

Considero que al parlament s’ha arribat a un punt en què cal fixar unes bases per poder exercir com a diputat. Per debatre de manera responsable diria que n’hi ha prou amb tres principis bàsics que hauria de complir tot parlamentari:

Escoltar la paraula de l’altre (cal tenir present a més que és necessari escoltar amb atenció i fer-ho des d’una actitud oberta).

Adreçar-se i parlar amb respecte a la cambra i a l’interlocutor.

Intervenir en el debat des d’un esperit constructiu.

Per això, penso que s’hauria d’expulsar de la cambra durant tota la legislatura aquell qui no assumeixi aquest decàleg; és a dir, aquell diputat que:

No escolti la paraula de l’altre, no sigui respectuós, mantingui una actitud bel·ligerant, intervingui des d’un esperit purament destructiu.

Penseu que a l’escola les tres propostes d’aquest decàleg les assumim en el nostre dia a dia des de les primeres edats; és molt decebedor i fins i tot insultant per a nosaltres els mestres veure com a la cambra més alta que ens representa a tots aquests principis es violen contínuament i no passa res, cosa que permet la degradació del debat, que en ocasions arriba a esdevenir antidemòcràtic.

Amb el desig que des del Parlament es reculli aquest prec.

Mentre els nostres presos i preses fan camí en un furgó, amb dolor penso en ells. Com Atahualpa, fan llum. ‘Yo voy andando y cantando, que es mi modo de alumbrar’. Ells són torxes vives de dignitat i compromís, i no els podem deixar sols.

https://www.youtube.com/watch?v=70WmQk96Btc&feature=youtu.be&fbclid=IwAR2ILQGx3StzhJAPdhjh4FbJhbHk_kQyVd_XZnezQvBhvdk47tIxRlgkyd0

Només des de l’unionisme s’ha dit que el dia 21 hi pot haver morts. Amb aquestes dades a la mà i sabent l’interès que tenen que hi hagi aldarulls, sincerament només veig positiva la manifestació unitària si es fa ASSEGUTS I EN SILENCI. Plantar-se en silenci és molt eloqüent i té molta força, i neutralitza qui tingui interès que hi hagi merder. Si els mitjans internacionals ens volen filmar entendran perfectament el missatge.

Falta un poema

Ho sé, falta un poema.
El poema gran.
El poema que aixequi l’esperit
fins al replà de les àguiles.
Aquell poema de màgica bola
de vidre on apareix el jorn meravellós.
Aquell poema que fa de vigia
de tota la nau esgarriada pel mal vent.
Aquell que és un càntic d’esperança.
Aquell que creu en l’home net
i ferotge com la llum del llamp.
El poema vestit de diumenge.
El de flors i violes.
L’amable.
El fàcil, el clàssic, el teòric, l’elegant.
El de quedar bé.
El que jo no puc ni vull escriure a aquestes altes
hores de la nit del meu poble.

Quina llum de mel, aquestes tardes de primavera d’hivern, quan la terra fosqueja i el sol comença a retirar-se… i entra el silenci calçat de misteri, flonjo i benigne com el vol de l’òliba.

Ahir ens va deixar Lluís Duch. Una gran pèrdua. El vam entrevistar sobre educació; l’entrevista, encara inèdita, ha estat publicada avui a Núvol.

https://www.nuvol.com/entrevistes/lluis-duch-el-capitalisme-ens-fa-creure-que-el-desig-pot-ser-satisfet/

Hi ha un home a la presó dels que avançaven

Avui que Barcelona ha homenatjat les Brigades Internacionals en el seu 80è aniversari, us recomano vivament aquest llibre.
Sempre en deute amb els qui ho van donar tot per aturar el feixisme al món i defensar la democràcia.

Com casen, en una diada de Reis, el jazz amable i juganer dels anys trenta amb la festa i amb una sobretaula en què dos parents de noranta-tres i noranta-cinc anys relaten les penúries de la infantesa, la cruesa de la guerra viscuda en pròpia pell, un d’ells amb lluita al front de la batalla de l’Ebre i camp de concentració inclòs, durant set mesos, a l’edat de disset, i tres anys i mig més fent el soldat, l’altre lluitant per no deixar-se arrabassar per la guàrdia civil vuit quilos d’arròs aconseguits amb risc i suor, gesta titànica que davant l’abús rebut el va posar malalt d’impotència i plor durant dies, tot explicat amb una enteresa que no amaga el plor de l’ànima per la pèrdua de la dignitat i tanta injustícia patides? Un regal inesperat, una lliçó de vida oferta des de la longevitat esgarrapada en què la vida sencera ha esdevingut pregunta i afirmació, davant la qual des del torbament emocionat et sents petita i honores el sentit de l’humor que durant dècades ells t’han brindat i ara, a la vellesa, encara els fa mal el record i no volen parlar-ne i et diuen seguidament per tapar el dolor: on treballes ara?…
El nostre cor és tan gran i alhora tan petit per hostatjar tantes emocions… Humilment, des del silenci commòs i respectuós, amb agraïment per la confiança que t’han fet i perquè el teu fill de vint anys s’ha endut una lliçó d’història i d’humanitat, comença en família una partida de dòmino.