xicranda

Mirades des del guaret

Plou a muntanya

IMG_2135

Plou a muntanya.

En les arrels fecundes dormen els somnis.

Lleus degoteigs bressolen els relats.

Amb perles d’humitat i encoixinat de boira

el gris obre les ales i abraça serralades.

Com els ocells, l’esperit s’arrauleix

i endreça en la quietud, la vida.

Que n’és de dolça, la tardor

quan els sentits i el cor li obren la porta.

IMG_2137

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Jo no sé lo que teniu/Que us estimi tant, muntanyes.»

muntanyes

Aquí dalt, quan véns de passavolant, amb la sola contemplació de l’entorn en tens prou per viure. La veu d’aquestes muntanyes imponents que sense dir res, retruny. L’oreig dolç, la llum del sol en els prats verds, el brunzir dels insectes… Les passes del vianant escàs, algun avió despistat i el silenci, tot fa la música del present. He sortit de matí a saludar el defora, a prendre vistes d’aquest lloc nou. M’ha commòs. Era inevitable. La veu de l’aigua, sempre present, llunyana, remorosa. La majestat de les muntanyes que es mostra amb un silenci dens i pregon. No havia vist encara cap gat d’ençà que ahir vaig arribar; avui he conegut el primer: color de palla, fugisser. He sentit i vist la mallerenga carbonera, ràpida; la cuereta blanca, mestressa del carrer. La vall és tan preciosa que no es pot expressar amb paraules. Els pollancres esparsos, com pinzells d’un verd tendre entre els prats i les boscanes. La carícia del sol matiner que fa llum a la bellesa perenne. Allà d’on vinc, la fressa i el soroll embruten. Aquí, la veu de l’entorn us parla. Sento les pròpies passes damunt del trespol de fusta; de lluny, les eines manuals, alguna borromba, els crits dels còrvids… Veig en silenci el vol senyorívol de les rapinyaires, observo com d’entre les més petites escletxes obertes entre les pedres de paret seca neixen les flors més delicades. Aquí dalt la natura es conserva encara molt verge i això colpeix. El seu poder, la seva potència, em situen davant del món i de mi mateixa sense concessions. El silenci i la bellesa em parlen de plenitud. I potser em diuen: quan varen començar alguns humans a no gaudir la vida? A inscriure’s en un mecanisme de maquinària pesant que marquen el rellotge, els terminis, la pressa, la manca de sentit i de presència?… Em temo que no hi ha equilibri possible sense maridar-se amb la natura.

El retorn a la natura verge sempre és una sageta que us eixampla el somriure interior.

finestral

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El deixondir

Lleument, lleument comencen d’aparèixer ambients difosos, unes ombres, uns colors, unes textures. També algun so que a penes segueixo, vesteix distretament vagues imatges que deixo passar sense massa consciència. A poc a poc, noto que el cos es deixondeix molt suaument. Em faig conscient de mi en notar la meva respiració lenta i tranquil·la. De vegades, apareix un missatge, com avui: “Sempre i mol” —així mateix escrit— que intento recordar. Més tard, còmoda en la vaguetat d’un entorn indefinit amb què em confonc, vaig destriant el present i somric, i em deixo acaronar pels sons que m’arriben de fora i finalment, es fa el miracle i em desvetllo.

Aquest regal, potser semblant al naixement, el visc cada matí finet finet fins que obro els ulls.

Publicat dins de General | Deixa un comentari