L’altre dia vaig anar amb la mare a visitar una pagesa amiga de la família. Si no arriba als noranta anys, poc se n’hi deu faltar. En la seva soledat, hi regnen la creativitat i l’ordre. El ritme de les hores i mudances flueix amablement i amb rectitud. En la gran casa que ella sola habita —tret del gat, que no deixa entrar més enllà del llindar de la porta— vaig poder observar i percebre el sentit de la vida. En un diumenge d’agost de sol batent, la casa era frescal perquè cada matí l’aireja de sis a deu. Al defora, les cigales rondinaven suaument. Plenament mestressa del seu univers, feineja incansable i acull les visites amb àpats que commouen, en què no hi falta cap detall. La seva solitud, que senyoreja cada jorn, revesteix de noblesa tots els seus actes, que proclamen una vida plena de sentit. Em vaig sentir petita, commosa, de poder rebre aquella gran lliçó. Les seves reflexions, que compartia, mai desequilibren els seus quefers diaris que, a pagès, imposen una atenció i sol·licitud acurats. El rellotge de paret, melodiós, cantava les hores amb dolcesa. Ella sap assaborir cada detall, cada minut, l’oreig, la bondat de les mans, o les virtuts de totes les plantes remeieres, Ella, com tothom qui ha viscut en coordinació amb la natura, sap molt bé quin lloc ha d’ocupar en aquesta vida i sap col·locar la raó i els sentiments en equilibri.
Vídua d’ençà de pocs anys, duu el dol amb una gravetat digna i sàvia. Camina amb dificultat, amb l’esquena encorbada, però encara condueix. Té l’auto, un 4L, que conviu amb les conserves i les eines de l’hort.
Vaig marxar amb la vivor dels seus ulls blavíssims i el somriure murri infiltrats a la pensa, i avui en un moment de pau, m’han retornat a la memòria.
(El títol d’aquesta entrada és un vers de David Jou).
