xicranda

No sé jugar amb màscares, amics.

Estimo massa les paraules nostres

De molts llavis de cendra, crit i flama.

No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa

D’uns pocs pensaments clars

Ni per bastir-me, en arbres de misteri,

Nius de somnis remots. A la cruïlla

Dels camins de la nit, la veu ressona:

Hem escollit, en l’espera de l’alba

Els dards de la veritat, o un dur silenci.

M. Àngels Anglada