xicranda

Impossible de sobreviure. En un món que es devorava ell mateix, es va tancar el finestral a la bellesa. S’anunciava la rotunditat de la mort. Restaren, però, en estat larvari, algunes veus d’infants. Alguns dits resseguint la closca grafitada d’un senzill i meravellós caragol. Valia la pena de restaurar els llenguatges i totes les músiques distintes que revelaven la humanitat? Fins quan la generositat del sol permetria la fecunditat de tots els somnis? On era la deu d’on brollava la vida, sinó a les mans de qui volgués comprometre’s a construir el propi destí? Eren dies en què el silenci no era nodridor, sinó feixuc. Era temps d’espera. El rellotge de sol fitava els cors desperts.

(R. C., Corvespre, Ed. Neopàtria 2015)