xicranda

 35 anys del disc de L’Harmònica Brava “Lo poder del cant”

Dijous a l’Auditori de Barcelona i dins del festival Tradicionàrius hi va haver un concert commemoratiu del 35è aniversari de l’edició del dis de L’Harmònica Brava, Lo poder del cant, un elapé en el qual una colla molt nombrosa de músics, molts dels quals són figures actives i rellevants en el seu camp en l’actualitat, van presentar una proposta innovadora i fresca sobre un repertori de música tradicional catalana des d’una visió que s’emmarcava en el moviment de la música laietana. L’Ona Laietana va sorgir als anys setanta i oferia un so de fusió amb influències del jazz-rock combinat amb essències mediterrànies com la salsa o la rumba.

Al programa de mà hi podem llegir: “La tradició i la modernitat es van trobar al disc Lo poder del cant (1980). Aquella agosarada experiència de fusió va ser punt d’arribada per a músics que venien del rock i el jazz (la prestigiosa Ona Laietana), i punt de partida per als que venien de la cançó i la música tradicional.”

Jordi Fàbregas, director del Tradicionàrius i membre fundador de L’Harmònica Brava deia a la presentació del concert que tot i que el disc no s’ha digitalitzat i d’alguna manera l’experiència va ser efímera i ha quedat perduda en el temps, els fruits són evidents. Aquella proposta de creació emmarcada en l’esperit d’obertura i transgressió del moviment de l’Ona Laietana va donar pistes i línies d’actuació a seguir que han trobat continuïtat en propostes posteriors. A l’escenari hi van coincidir representants de tres generacions i va ser una festa poder tornar a escoltar Lo poder del cant veient junts una bona representació dels músics que li van donar vida.

Eduard Iniesta ha estat l’encarregat de revisitar la proposta de L’Harmònica Brava acompanyat per una banda de cinc músics amb els quals van compartir escenari alguns dels components de la formació dels 70: Joan Albert Amargós, Xavier Batllés, Carles Benavent, Pep Cabré, Marcel Casellas, Jordi Fàbregas i Saki Guillem.

Formaven la banda Juan Aguiar, Gabriel Amargant, Daniel Farran, Arnau Figueres, Eduard Iniesta, Quim Ramos i Manu Sabaté. La formació integrava instruments de corda propis de la formació de rondalla i també  violí, clarinets, saxos, tenora, gralla, guitarra i baix elèctrics, bateria, cajón, congues i d’altres percussions.

Publicat a Núvol

Dijous a la llibreria Documenta es va presentar el llibre La Lectura com a pregària, de Joan-Carles Mèlich, que ha publicat Fragmenta Editorial.

Mèlich és doctor en filosofia i lletres i professor de filosofia de l’educació. Autor de diversos llibres entre els quals destaquen La filosofia de la finitud (Herder), La lliçó d’Auschwitz (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), Ética de la compasión (Herder) i Lógica de la crueldad (Herder).

Van participar en la presentació la periodista Eva Piquer, el poeta Àlex Susanna, l’editor Ignasi Moreta i l’autor. L’acte va començar amb un parell de lectures, una de les quals és la que obre el llibre en el seu “Pòrtic”:

«NO PODIA DORMIR. Aleshores rellegia Nietzsche, Beckett i Wittgenstein. O també, a l’atzar, alguns Apunts de Canetti, Les flors del mal de Baudelaire i les Elegies de Rilke, de vegades Freud i els relats de Kafka; sentia música de cambra de Mozart, Un rèquiem alemany de Brahms, la Novena simfonia i La cançó de la terra de Mahler, la Nit transfigurada de Schöenberg, la Lulú-Suite d’Alban Berg o Epitaph, Starless i Exiles de King Crimson.

Agafava un dels meus quaderns de color violeta i escrivia, sempre amb ploma.

Era la meva pregària.»

La lectura com a pregària: Fragments filosòfics I aplega fragments filosòfics que l’autor ha anat recollint al llarg dels anys en el seu recorregut com a lector i que ha escrit en els seus quaderns de notes.

Aquests fragments giren a l’entorn de temes cabdals com poden ser la lectura, l’escriptura, l’ètica, la moral, Déu, la política, el sentit, l’educació…

Segons l’editor, Ignasi Moreta, Mèlich pensa escrivint i anotant els resultats de les seves reflexions. L’autor ha elaborat aquest recull pensant en el lector, no cal ser filòsof ni erudit per assaborir-lo i encantar-s’hi, aprendre i gaudir. El llibre conté moltes referències filosòfiques i literàries. Eva Piquer opina que el recull ens convida a pensar i ens dóna les eines per fer-ho, i que els fragments tenen sentit per si sols però estan encadenats de manera que un tema porta a l’altre  en un encadenament molt natural, gairebé magnètic. El recull és comparable, segons Piquer, amb un poemari perquè “en surts diferent de com hi has entrat”.

Segons Susanna, el llibre incita al diàleg meditat i fa viure la lectura “com a passeig, mirall, ressò, recerca”. Veu el llibre com el resultat d’una destil·lació lenta en la qual els fragments són fruits d’un procés de lectura i reflexió dutes a terme al llarg de molts anys. En ell, l’autor rellegeix literatura i filosofia i posa en qüestió una sèrie de conceptes: sentit/significat, educar/ ensenyar, ètica/moral, compassió/pietat…

A la presentació es va fer palès el desig que en un futur l’autor ens ofereixi un segon volum d’aquests fragments filosòfics, que aborden i defensen un pensament obert i defugen els pensaments que encaixen en un sistema.

«Allò que el deixeble busca en el seu mestre és la seva lectura. No pas una llista erudita de lectures sinó la seva experiència de lector, la sea pròpia lectura, com ha llegit, com ha interpretat, com ho ha convertit en experiència viscuda. El deixeble busca en la lliçó la lectura llegida pel mestre: el seu to, la seva trama, la seva textura. El deixeble no va a la recerca de la lectura per repetir-la; el veritable mestre no ho toleraria. Els mestres de veritat no volen ser imitats. El que el deixeble descobreix en les lliçons del mestre és una lectura que l’impulsi a llegir, o a llegir de nou, o a llegir altrament. Busca lectures que l’interpel·lin, que l’interroguin, que el llancin endavant, vers el que és nou, vers el que és desconegut.»

Publicat a Núvol